24/11/17

L'EXACERBACIÓ DEL DRET PENAL


L'actuació de la brigada jurídico-policial contra el procés independentista català ha posat davant els ulls atònits d'una àmplia capa de la població catalana la realitat d'un Estat espanyol que descarrega sense embuts ni contrapesos una dura aplicació de les normes penals. No ens enganyem, per bé que les actuacions de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem contra el cessat govern de la Generalitat i membres de la Mesa del Parlament, i les d'altres òrgans jurisdiccionals de menor rang contra tot tipus de càrrecs polítics i contra ciutadans, hagin situat sota la llum aquesta mena d'actuacions, no es tracta d'una novetat.

L'aplicació de la llei penal contra l'anomenada kale borroka, o resistència violenta basada en la força no contra les persones sinó contra les coses, pròpia del moviment independentista basc, va venir a ser reforçada per normatives que perseguien directament les organitzacions i partits de tot l'entramat social d'aquest moviment.

Així es genera el 2002 la coneguda com Llei de Partits , la llei del segon govern d'Aznar que, amb el suport del PSOE, va dissenyar-se expressament per il·legalitzar l'entorn polític que presumptament donava suport a ETA.

Aquestes mesures es venien a reforçar amb sancions administratives que deixaven en mans de la policia un ampli ventall de fórmules de penalitzar igualment conductes considerades contràries a l'ordre públic, i que ja tenien el precedent de l'anomenada llei Corcuera de 1992. La llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana de 2015, una altra llei promoguda pel Partit Popular, ara amb Mariano Rajoy, coneguda com a llei mordassa, va estendre l'àmbit sancionador a tot tipus d'accions que es considerin atemptatòries contra aquesta seguretat ciutadana concebuda com un dels elements essencials de l'estat de dret (sic, exposició de motius de la mateixa llei). La llei va venir a crear noves figures delictives i a agreujar les normes penitenciàries, a més d'elaborar un amplíssim catàleg de normes administratives que permeten a les autoritats governatives perseguir molt variades conductes o accions que es relacionen amb els drets fonamentals com la llibertat d'expressió, els drets de reunió o manifestació, i en general les llibertats civils (fins a 44 tipus preveu la llei!), amb la imposició de sancions molt fortes que poden arribar als 600.000 euros.

Aquest recurs a la sanció pecuniària no és nou, evidentment, i a l'Estat espanyol va ser abundantment utilitzat per la normativa repressora del franquisme ja des de l'inici del seu règim. I, de fet, en els darrers anys ha estat objecte d'ús i abús per part de tota mena d'administracions, singularment la local, que en moltes ocasions semblen perseguir més que la reprensió dels que contravenen les normes el pur afany recaptador.

Però aquest és un altre tema, que no és el que sembla presidir el recurs tan exacerbat del Dret Penal per part dels màxims òrgans de la jurisdicció espanyola, amb el suport incondicional del govern espanyol de Mariano Rajoy i la policia i la fiscalia que d'ell depenen. L'aplicació de delictes que semblaven autèntics floreros -i certament rancis i obsolets-  al Codi Penal actual, com els de sedició i rebel·lió, amb el rigor processal que s'ha vist, contra el Govern i la Mesa, té clarament una intencionalitat política, i en ella i a través d'ella l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem han violentat els propis principis del Dret Penal, i no solament les normes concretes aplicades. Es tracta d'un trencament de caire similar al que suposa l'aplicació del ja mundialment famós art. 155 de la Constitució espanyola, que ha violentat aquesta mateixa norma suprema.

Uns 130 penalistes de tot Espanya ja han assenyalat com a greument errada l'aplicació de les normes penals pel que fa als tipus de rebel·lió i sedició en les causes contra els membres del Govern i la Mesa, a més d'assenyalar clarament la infracció de les normes de competència i procediment en l'actuació de la jutge Lamela de l'Audiència Nacional. No veig entre els firmants el catedràtic de la UB Santiago Mir, que va ser professor meu a l'Autònoma, però és en els ensenyaments d'ell que encara puc retenir més de tres dècades després, que puc argumentar que, a més, actuacions judicials i normes legals com aquestes van en contra dels principis generals del Dret Penal que haurien de presidir l'Estat de Dret. Aquesta figura jurídica i política que sempre tenen tant a la boca els portaveus del PP.

Santiago Mir em va ensenyar que el Dret Penal ha de ser una última ràtio, una norma límit que només ha d'aplicar-se quan no hi hagi altre mètodes de reprimir les conductes que es consideren que atempten contra els béns jurídics que ha de protegir l'Estat. I que s'ha de fer valer d'acord amb el criteri de la proporcionalitat (la retribució del mal causat és el límit màxim de la penalitat imposada). Igualment, i encara en major mesura, les normes penitenciàries i les processals connectades a elles, han de ser aplicades amb especial cura i mesura per part de les autoritats judicials, per tal de preservar béns clarament objecte de superior protecció, com la llibertat individual, a més de drets fonamentals que van de la integritat física als drets de manifestació, etc. Així, les penes han de perseguir fonamentalment la prevenció del delicte, tant a nivell particular (evitar la reincidència del delinqüent) com general (evitar que les conductes delictives s'estenguin entre la població), i per tant la seva aplicació ha d'orientar-se vers la reeducació i la reinserció social.

Fa molt que la prudència en la creació i l'aplicació de les normes penals s'ha perdut, en el que suposa una clara fallida dels principis succintament enumerats. Una tendència del legislador a hipertrofiar el Codi Penal amb la creació de nous tipus delictius, en moltes ocasions acudint a la creació de normes particularistes que responen segurament  a l'objectiu d'impedir la discrecionalitat dels jutges en la seva aplicació (tant per un extrem com per l'altre), va acompanyada de l'aplicació rigorosa de normes cada cop més dures en la quantificació de la pena (així, la cadena perpètua que a la pràctica ha creat la referida llei mordassa).

Els que han viscut, doncs, sota la il·lusió de pertànyer com a ciutadans a un Estat democràtic que té a com a objectius fundacionals i primordials: Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just. Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular. Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions... (preàmbul de la Constitució espanyola), poden sentir-se avui justament sorpresos i decebuts per l'espiral repressiva de què és objecte l'anomenat procés. Però senyals que això era el que es podia esperar del règim actual no li havien mancat.

La ingenuïtat, si més no, s'ha fet miques. I la confiança en el sistema sembla ja difícil de recuperar per  a aquesta part (central?) de la ciutadania catalana.



19/11/17

CONTRA LA SERIOSITAT

Encara que oficialment falten vora quinze dies per iniciar la campanya electoral d'aquests estranys comicis autonòmics decidits i convocats per madrid (concepte, com diria Iu Forn), el cert és que som ja en plena batussa pels escons i ja tenim perfilades totes les llistes que hi concorren.

Com que es preveu -preveiem, vaja- que sigui una de les més brutes campanyes de tots els temps que hem viscut, he decidit mirar en retrospectiva i capbussar-me en aquest mateix blog, amb l'ajuda d'aquesta mai ben ponderada eina que són les etiquetes. Buscant la de Filosofia i la de Pfaff, trobo els posts que vaig dedicar a una altra campanya èpica i certament bruta, la de fa ara exactament cinc anys, aquelles que van marcar el gir independentista d'Artur Mas i la seva extinta Convergència i Unió.

Com en aquelles cròniques, bo serà seguir de prop aquesta campanya d'avui de la mà o de la mirada, escèptica i burleta, del filòsof alemany Magnus T. Pfaff, insigne deixeble de l'àgraf Janos Gupka. Armar-se de la seva perspectiva històrica i, com no, del seu sentit de l'humor, per sobreviure a temps tan convulsos, a tant de creuament de banalitats i mentides, a tanta post-veritat (concepte fa un lustre encara desconegut, i no diguem ja en els 60 del passat segle, quan Pfaff publica la major part de la seva obra),i a tanta seriositat.

Deia en un post , citant un altre pensador infaltable per als escèptics afins a la ironia, Oscar Wilde, que la seriositat és l'últim refugi dels superficials. I, afegia, Magnus T. Pfaff ja ens va advertir que els governants seriosos són el contrari dels estudiosos seriosos: un estudiós seriós sempre es plantejarà la possibilitat de l'error i el reconeixerà quan el comprovi. Un governant seriós sempre fa l'impossible per no reconèixer els seus errors.

Llegeixo avui a una columneta a les pàgines econòmiques de l'Ara, on cada diumenge publica una anònima i tal vegada apòcrifa executiva agressiva (tan apòcrifa com Pfaff, almenys), que l'ésser humà es caracteritza per una inesperada capacitat per cometre grans vegades una vegada i una altra i per una exasperant predilecció per fer difícils les coses fàcils. Woody Allen deia també que el polític és aquell ser que troba a tota solució un problema.

I el nostre Pfaff, què hi deia? A "La ficció de la democràcia" (1969), apuntava que la classe política és la depuració del clàssic cap de turc: els seus integrants són triats i escollits perquè la massa d'indiferents de la població es desprengui de la seva responsabilitat sobre les pròpies vides i també els pugui imputar totes  les atzagaiades i els fracassos consegüents. Si la massa és aliena a la necessitat de controlar la informació de l'esdevenir real de tals responsabilitats, és perquè ha delegat en favor dels qui transformen tal realitat en pur objecte d'opinió. Tot és una mascarada, llevat de la realitat que reconstrueixen els filòsofs, o estudiosos en els seus estrictes termes, aquells que són capaços de posar ordre i coherència en l'anàlisi dels fets i fabriquen la Història.

Quan avui sento als intel·lectuals dels dos bàndols, unionista i independentista, acusar als de l'altre de reinventar i falsejar la Història, no deixo de pensar en Pfaff i el seu concepte de la Història com a pura elaboració a partir de l'estudi rigorós, callat, solitari  i en el fons tràgic de l'estudiós. I penso si Pfaff no veuria amb alguna gota d'optimisme aquests temps nostres en el nostre petit racó de món on una bona part de la població sent el desig de submergir-se en la política i cerca gairebé desesperadament una veritat enmig del caos. I, amb coherència, ha carregat sobre les seves adolorides espatlles per una vegada el pes de les seves decisions.

18/11/17

NEGAR L'EVIDÈNCIA

Explica el periodista Antoni Batista, al seu llibre "La Brigada Social", que la consigna dels activistes polítics contra el règim franquista detinguts per la policia era negar qualsevol càrrec, fins al punt de negar l'evidència més palpable. Negar i no confessar encara que t'enxampessin amb les mans a la massa (llegiu per massa octavetes, publicacions clandestines o qualsevol prova clara de l'activitat prohibida).

Exemples molt il·lustratius els proporciona el mateix llibre quan transcriu íntegres les fitxes policials sorgides dels interrogatoris dels detinguts en la macrooperació que va fer caure la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya  durant la seva reunió el 28 d'octubre de 1973 a l'església de Maria Mitjancera, conegut com el cas dels 113. Així, podem trobar la transcripció de la fitxa relativa a la declaració del treballador Bernardino Castro Castillo, natural de Jaén i resident a Sant Joan Despí, que va al·legar:

Que el jueves le visitó un amigo cuyo nombre y apellidos desconoce invitándole a una reunión que se celebraría en la iglesia. Refiere que no le dio ningún dato sobre la contraseña "Pacem in Terris" para que le fuera permitida la entrada. Que su amigo le habló de un acontecimiento mundial "Pacem in Terris" que había hecho Juan XXIII, que a pesar de no haber oído nada al respecto creyó conveniente trasladarse a Barcelona para asistir a la mencionada reunión. A pesar de lo sorprendente de su declaración niega todo lo demás.

Una revisió de les 113 fitxes fa palès que hi havia unes consignes per declarar coartades concretes,per bé que inversemblants com aquesta transcrita. També és cert que alguns, pel que fos, no las van seguir i van admetre alguns dels fets i fins van denunciar alguns dels assistents. A aquests els va anar millor i les multes van ser més lleus, molt importants en canvi en casos d'altres, en funció del relleu i antecedents, com la de 350.000 ptes que li van imposar a Jordi Carbonell. Bernardino Castro es va quedar en 100.000 ptes. La sanció econòmica, sovint desorbitada, va ser un arma ja molt usada en la repressió de l'Estat franquista i sembla també un recurs preferit per l'actual govern neofranquista espanyol.

Però si els detinguts s'esforçaven en negar l'evidència era assistits pel dret a la pròpia defensa i a no declarar en contra d'ells mateixos. El govern del PP, en canvi, no es troba davant cap tribunal però s'esforça en negar l'evidència de les seves accions repressives, com en el cas de les accions de Policia Nacional i Guardia Civil el dia 1 d'octubre. Així veiem com ho han intentat contra tota lògica els ministres d'Exteriors, Interior o portaveus del govern espanyol. Ara bé, si aquesta tàctica li pot resultar efectiva davant l'opinió pública espanyola mercès a l'empara de la cobertura mediàtica del seus mitjans captius o domesticats,  els està resultant més difícil amb uns mitjans internacionals que escapen del control de l'aparell estatal espanyol, sobretot ara que el cas català ha passat ja a estar sotmès al focus de mitjans d'arreu del món.

El ministre d'Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, ha patit ja diverses rebregades a mitjans de prestigi com la BBC, on s'han confrontat les seves inversemblants negacions dels fets amb la realitat que aquests mitjans saben contrastar amb professionalitat. L'últim exemple és l'entrevista veritablement dura que va rebre del periodista londinenc Tim Sebastian, per al programa "Conflict Zone" que emet la televisió alemanya Deutsche Welle. Un exercici envejable de periodisme incisiu i una mostra de la ineptitud i pobresa intel·lectual del ministre, al qual li salten literalment els colors, com es pot apreciar veient la imatge de Dastis al principi i al final del programa (veieu vídeo incrustat, amb subtítols fets per un voluntari de la xarxa).




Quasi podríem sentir commiseració per ell, si no fos perquè declaracions diverses ens donen fe del seu cinisme i manca absoluta d'escrúpols, com en la declaració que reprodueix el tuit d'Europa Press que veieu en la imatge que encapçala aquest post. O el ministre reconeix que molta gent a Espanya viu en situacions socials que fan bona una presó, o té en poc valor la llibertat personal.O ambdues coses.

13/11/17

SOBRE EL MITE DE LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL

Fa dies que li dono voltes a elaborar una petita anàlisi en termes jurídics de les últimes accions del poder judicial en contra del moviment independentista. Al final, crec que és millor deixar-ho estar, perquè altres ho han fet i ho faran millor que jo, i perquè en definitiva la conclusió a què es pot arribar des d'aquest pla és bastat elemental: l'Estat espanyol està actuant jurídicament seguint la seva sola i santa voluntat, no importa quina norma o principi de Dret vulneri.

Si en els temps de glòria de l'elaboració de la teoria de l'Estat de Dret, l'exponent ufanós de la societat burgesa, quan domina l'anomenada doctrina iuspositivista, es diu que una sola paraula del legislador pot llençar a les escombraries tones de literatura i doctrina jurídica, assistim ara a la constatació que una paraula de l'executiu també pot llençar a les escombraries pàgines i pàgines elaborades pel legislador.

Crec, doncs, més interessant reflexionar sobre la separació de poders, aquesta tesi bàsica de l'Estat de Dret  atribuïble a Montesquieu. I concretament sobre la independència judicial, que seria un corol·lari d'aquell principi quant garantiria no solament que els jutges actuarien sense estar mediatitzats per l'executiu sinó que també serien un contrapès per controlar l'executiu com el legislador contra possibles abusos del seu poder. Més discutit és si també ha de poder controlar el poder legislatiu, tesi que les constitucions modernes han resolt creant òrgans especialitzats que supervisen l'adequació de les lleis a una norma suprema i als principis de dret considerats bàsics en l'ordre internacional. Aquest control, que d'una manera feble també exercirien òrgans supraestatals, va estar la resposta a l'arbitrarietat imposada pels estats absolutistes sorgits de la fallida de l'Estat de Dret burgès ara fa un segle.

Tanmateix, la realitat d'aquests dies ens mostra que tant òrgans especials com aquests tribunals constitucionals com els òrgans de jurisdicció ordinària funcionen de manera poc o gens independent del poder executiu. La doctrina benpensant dirà que és per manca de veritable independència. Les enquestes mostren que Espanya, segons la percepció dels seus propis ciutadans, se situa molt lluny dels millors estàndards en aquest tema.

Ara bé, el que a mi em sembla és que la independència judicial pot ser o no positiva en funció d'uns altres factor molt importants. I per centrar-me només en un, en un de bàsic: que el govern d'aquest poder estigui organitzat d'una forma democràtica, representativa de la pluralitat social. No es tracta que visquin al marge de la política: quan es diu que els òrgans de govern del poder judicial no han de ser polítics, es vol encobrir una manera d'entendre la política.

Jo, que vaig tenir la sort o dissort de desfilar en qualitat d'opositor per aquests mateixos edificis que aquests dies s'estan fent coneguts per als catalans perquè alberguen les més altes instàncies del poder judicial , puc donar fe que la forma en què s'efectua la reposició dels components dels cossos judicials i fiscals tenen més de cooptació que de veritable oposició lliure, i el resultat és molt evident quan arribem precisament als tribunals superiors. És més que corporativisme, és la perpetuació d'una casta que domina extenses àrees del poder judicial. Poca pluralitat, i poc sentit democràtic, vaja.

El que hauríem de demanar, potser, és també independència del poder executiu sobre el judicial, independència de l'executiu controlat pel legislatiu per poder actuar al marge dels poder de l'Estat que escapen al control directe de la ciutadania: els jutges i fiscals, sí però també un ampli sector d'alts funcionaris que en realitat controlen la maquinària de l'Estat. Com que aquests sectors estan connectats -via les famoses portes giratòries i altres fórmules menys formalitzades- amb els poders econòmics claus en l'economia del país,  tenen garantit que les coses es fan en ordre. És a dir, segons la seva visió del que és correcte i de com ha de funcionar el món.

Per això un moviment ciutadà que li disputi l'hegemonia espanta aquest conglomerat del poder. El va espantar el 15M i l'espanta la revolta catalana. Perquè algunes independències, quan la gent se les creu, poden resultar perilloses. No pas la independència judicial, quan resulta una pura fórmula retòrica, un mite buit.


12/11/17

LA INSENSIBILITAT CAP AL DOLOR ALIÈ

Un aspecte de la manifestació del dia 11 de novembre a Barcelona
per exigir la llibertat dels presos polítics catalans
La manca d'empatia, és a dir,la manca de la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, en les sabates de l'altre com diuen els anglosaxons, és una manifestació de les societat descosides, invertebrades, desprovistes d'un sa i poderós teixit social que enforteixi els llaços d'una col·lectivitat i la transformi en una veritable comunitat.

És el model que persegueixen alguns estats, i de fet el que domina en una Unió Europea que només valora la política monetària, que colla les economies més dèbils per tal d'assegurar el pagament de deutes públics i privats en detriment de les polítiques socials, que ha girat l'esquena a les onades d'immigrants i refugiats que les seves polítiques imperialistes-militars provoquen. És sens dubte la política a la que se sumen amb entusiasme els governs del Partit Popular i que han sostingut, de manera més matisada, els del PSOE.

El problema és que aquestes polítiques estan sostingudes per un suport popular important, quan no deriva aquest a conductes populistes de caire xenòfob, en què la solució contra les receptes neoliberals que empobreixen les poblacions es vol encomanar a unes doctrines ultranacionalistes que en realitat no alteren l'statu quo de les relacions de poder.

Una manifestació d'aquest panorama depriment  es troba en la manca d'aquesta empatia enfront de les víctimes de les repressions que exerceixen els estats per assegurar-se aquesta bassa d'oli de les poblacions desarticulades per la doctrina de l'egoisme i la manca d'alternatives de cohesió social.

També s'ha de dir que el panorama està lluny de ser homogeni, i en bona part ve influït per les tradicions de cada país. Societats amb més riquesa associativa, com la catalana, tenen més defenses contra els virus de l'individualisme i la xenofòbia que altres com la castellana, tradicionalment poc donada a l'articulació de la comunitat en associacions lliures de ciutadans.

Resulta insofrible aquests dies sentir i llegir reaccions burletes i menyspreadores des d'Espanya -i això inclou una part de Catalunya, és clar- davant la situació de presó o exili dels líders socials i polítics catalans que han patit l'envestida de les accions judicials contra la declaració de la República.

Però potser el més trist és que aquestes actituds són en bona part compartides per sectors de la població dels quals cabria esperar, per cultura i tradicions, una visió més solidària. Ens trobem aquí un nucli de persones que apel·len a un passat de lluitadors contra aparells repressius més crus que ells haurien combatut, i que segons la seva manera de veure ja no es donen en una democràcia com l'espanyola, a la qual fins i tot s'obliden de passar per un mínim test sobre el real respecte dels drets i les llibertats més bàsics. Trobem en aquest sector de la societat des de veritables antics militants en l'antifranquisme, però que van acabar acceptant les renúncies i pactes de la Transició, a d'altres que s'hi van afegir més tard i que apel·len a un mític passat clandestí més aviat construït de fabulacions. Trobem els falsos progres que es mouen en una tebior equidistant, i els ciutadans del món que fan valer la seva independència intel·lectual per no comprometre's en cap acció real de canvi social, trobem els que s'emparen en un fatalisme estèril, i trobem els demagogs que fan el joc al poder.

El cas més trist dels que es neguen a veure en el moviment independentista una gran oportunitat d'articular una veritable revolta popular i construir una República més justa, democràtica i lliure, és el dels has been que van dedicar bona part de les seves vides a la lluita contra el franquisme i que ara es miren per sobre del'espatlla la revolta independentista. Això que us fan ara no és res, nosaltres sí rebíem de debò, semblen dir-nos.

Però, no pensen aquestes bones persones que el que fa de les lluites socials una esperança de progrés és la seva continuïtat, la seva pervivència en el temps i les generacions? De què ens val haver lluitat i fins i tot conquerit avenços si en el present, en l'ara que és on vivim i actuem, renunciem a defensar-los i perfeccionar-los?

Serveix per igualar-nos amb els cínics i els opressors. Encara que creguem tenir la consciència ben tranquil·la o, fins i tot, ens sentim superiors als que es deixen enganyar per cants de sirena del que considerem una falsa revolució.