19/2/18

CONTRA EL FALS EQUILIBRI

Després d'un cap de setmana mogut, amb tres greus agressions feixistes a Balsareny, Pineda de Mar i l'estadi de Cornellà- el Prat, llegeixo estupefacte que l'advocat i membre prominent de Societat Civil Catalana, José Domingo, declara que l'extrema esquerra independentista pega i maltracta gent demòcrata. Fa aquesta comentari al programa del matí a Catalunya Ràdio, dins la tertúlia, i al web es destaca aquesta declaració com a titular, sense comentaris ni rèpliques ni matisacions. Suposo que es basa en un altre incident en què una senyora que tallava llaços grocs va regirar-se contra una persona que la gravava i li va etzibar una bufetada, que va ser resposta per l'altre.

Quan no poden difondre un fet que empari la seva tesi, els unionistes el miren de provocar, i si, malgrat els seus esforços, no el poden trobar ni regirant sota les pedres, l'inventen, amb la mateixa manca d'escrúpols en què oculten els fets que no els interessen. I, donat el cas en què ja és impossible esquivar-los, col·loquen altres fets del bàndol contrari per equiparar-los, assenyalant els dos platets de la balança per molt que els pesos estiguin desequilibrats completament. Les tàctiques manipuladores, en aquest sentit, s'adapten també als destinatari últim: és el model Antena 3 -groller joc d'ocultació/fabricació de fets- o el la Sexta -equidistàncies i matisacions que dilueixen els fets fins a l'esgotament-. Curiosament, els dos models emparats per televisions dominades pel grup Planeta, la multinacional catalana que porta algunes de les veus amb més projecció de l'unionisme. Un grup en seriosa crisi interna pel control de poder entre diverses branques de la família Lara, una guerra similar a la que té lloc dins un altre estendard del model de l'alta burgesia catalana -aquesta que pretesament fomentaria l'independentisme però que curiosament fa exactament el contrari-, els Freixenet. Però això seria tema d'un altre article.

Entre aquest cúmul de mitges veritats, mentides i ocultacions -el domini del que s'ha vingut a denominar post-veritat-, l'opinió pública espanyola té molt poques possibilitats de fer-se una veritable composició de la realitat catalana. Això inclou, naturalment, bona part de la catalana, que accedeix també exclusivament a aquests mitjans. Tanmateix, els mitjans de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio, són en el punt de mirar del govern espanyol i els partits que li donen suport. Normal, ja que la seva visió plural funciona com un mirall per aclarir les seves vergonyes. I lògic, ja que és la pressió que exerceixen els poders de la croada anti-nacionalista pot ser que expliqui titulars com el d'avui al web de Catalunya Ràdio, o altres accions en què acaben caient també en l'equiparació entre versions, que acaben afavorint -és de manual- al que porta el seu arsenal de trucs i jocs bruts ben apresos.

La manipulació és voraç, com ho és el poder. No sembla que es vulgui conformar dominant els mitjans de comunicació massius. Les llargues mans del control arriben a les xarxes socials, que alguns il·lusos creien lliure d'aquest assalt. Com denunciava fa uns dies Beatriz Talegón, una de les poques veus díscoles a Espanya contra la causa general empresa per l'espanyolisme contra l'independentisme, de molt diverses i subtils i subreptícies formes, s'intenta silenciar a les xarxes aquestes veus, fins i tot les més universal, com Twitter. Vegeu aquí la seva denúncia a la mateixa xarxa.

Si seguiu el fil veureu la valent denúncia de Roger de Gràcia avui al programa de la tarda a Catalunya Ràdio: El periodisme no és explicar el que passa a ambdues bandes per igual, és saber si el que expliques és veritat. Sí, senyor! Per sort, encara ens queden espais de llibertat i de recerca noble i honesta de la veritat. I que ens durin!

7/2/18

LA DIVISIÓ

La divisió era més que una operació més, a l'escola. Era l'operació que marcava un punt i a part. Una divisió, precisament, entre els qui consideraven que ja havien assolit el màxim de coneixements de matemàtiques que necessitarien en la vida i els qui a partir d'allí s'endinsaven en els terrenys de les arrels quadrades, cúbiques, i en els misteris insondables de l'àlgebra. Potser ara el llistó sigui més baix i tot, ja que la possessió de les calculadores amb els mòbils s'ha posat a l'abast de tothom i en tot moment. La qüestió de fons, però, és la mateixa: la societat es divideix ben aviat entre els que estimen l'aprenentatge per la via de l'estudi tradicional i els qui consideren això una nosa i una inutilitat absoluta. Com que en aquest article no pretenc ser políticament correcte -ja aviso, i que la Fiscalia vagi traient la seva llibreta d'apunts-, ho dic en els seus termes més francs, clars i catalans: mentre els uns seran empollons, bons estudiants, o simplement alumnes aplicats, els altres seran els burros sense remei.

La societat es divideix de mil maneres i formes, i això no és dolent en si mateix. Tot el món està dividit. A banda de la tradicional separació entre dretes i esquerres, que ens funciona encara que els referents ideològics vagin mudant, o la no menys arrelada entre ser de ciències o ser de lletres, tenim mil manifestacions de la personalitat i de l'activitat humana que ens fan militar en blocs separats més o menys delimitats, més o menys enfrontats.

Allò que vagament coneixem com a filosofia oriental, que ve a agrupar una gran quantitat de línies de pensament o religió, ve a parlar de la divisió universal entre forces creadores i destructores -amb un eix equidistant, ben cert, la força mantenidora-, o de l'oposició entre jing i jang en el taoisme. Sempre es tracta de l'intent de comprendre la dinàmica que és a la base de l'existència, i que es desplega en forma d'evolució, de moviment que produeix els canvis històrics, i que en el món occidental Hegel definirà en termes de dialèctica, base del pensament marxista que provocarà els grans trasbalsos històrics de finals del segles XIX i del segle XX.

Amb això vull dir que perquè puguem existir, els humans, en termes de progrés, cal que acceptem que existeix la dualitat entre els qui empenyen cap a ell i els qui es resisteixen contra ell. Pot semblar massa simplista, però aparentment en néixer, cada humà està dotat  d'un mecanisme mental, un software amb el qual s'hi enfrontarà als successos que conformaran la seva vida, i que aquest mecanisme té o bé una base conservadora o bé una base progressista. És a dir, hi ha qui veurà tot canvi com un perill i hi ha qui el veurà com una oportunitat. Així ho creia, si més no, el meu Magnus T. Pfaff. A "La conspiració dels infeliços" apuntava encara més lluny: els qui neixen amb una marca de fàbrica que només els permet veure les barreres i els obstacles, s'hi aferren a elles com si els hi anés la vida en mantenir-les, és més, hi esmercen la vida en el seu manteniment. O: mentre els aspirant a ser feliços ideen els seus plans per al futur, els infeliços s'escarrassen silenciosament en fer una feina de sapa per enrunar-los els somnis.

Aquestes frases em remeten al terme majoria silenciosa tan estimat pels polítics unionistes, però ara sembla que ja és en desús ara que l'enfrontament entre dues catalunyes està en una fase de guerra oberta o declarativa, per usar els termes de Pfaff a un altre llibre fonamental, "La ficció de la democràcia". Però això ens portaria a altres territoris. Ho deixo aquí. Constatem només que allò que des de l'unionisme ha estat un dels seus grans cavalls de batalla, i que la suposada guanyadora del 21D, la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, invoca tothora, la divisió de la societat catalana, no és més una manifestació més d'aquesta àlgebra històrica que ens divideix els humans, i que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, simplement és, des del pla ontològic o antropològic, o lògic, com vulgueu. El que és bo o dolent és la manera com es gestiona aquesta divisió. La política és l'art de saber gestionar aquesta divisió, i parlem de democràcia quan una societat és capaç de gestionar-la pacíficament a través de la recerca d'un consens social o simplement de la majoria que pren la decisió. Aquesta és la tasca que ha de saber exercir un govern democràtic i que ha de facilitar un sistema de govern que es vulgui definir com a tal.

Sembla bastant evident que les mancances en aquest terreny del règim constitucional espanyol i del govern de l'Estat són enormes, i sens dubte són un reflex d'una cultura política poc democràtica també, que es manifesta en la conducta de tots els representants de l'Estat, inclosos bona part dels partits polítics que hi juguen algun paper. Una cultura, per tant, que també domina en una part de la societat espanyola que, paradoxalment, no accepta les regles de base del joc entre les diferències, per tant nega el contrari i fa de l'adversari l'enemic. Per això aquest menyspreu, rancúnia, odi i altres formes d'enfrontament que impedeixen la discussió democràtica, és a dir, la dialèctica civilitzada, i la redueixen a allò que en una expressió gràfica algú va anomenar la dialèctica dels punys.

Ja he dit que no volia ser políticament correcte, per això afirmaré que la banda unionista -en general, i com sempre que es parla amb un univers referencial tan vast acceptant totes les excepcions- és la que és més afí a aquesta segona dialèctica, la menys civilitzada. El cas del mecànic de Reus investigat per un delicte d'odi és un dels que ens ho mostra. A la repressió policial i judicial que el seu cas suposa, s'ha unit l'assetjament que està patint per part dels qui el cobreixen de penjaments a càrrec de la seva conducta. Com a exemple dins l'exemple, el que sento a la ràdio narrat per una familiar, no sé si esposa o mare: va ser increpat en ple carrer per un senyor -que a més acompanyava un nen de curta edat-, i no com a independentista o amb retrets per haver-se negat a atendre a un policia al seu establiment, sinó purament com a catalán de mierda.

És la mena d'actitud que és més rara -penso honestament- entre les files independentistes. Potser no som ja en la revolució dels somriures, però la gent que podem identificar en aquest bloc no sembla haver caigut encara en una batalla d'un estil tan poc civilitzat. I no hauria de fer-ho, ni tampoc el bàndol opositor, si tots fóssim capaços de veure l'adversari com l'element necessari per fer tirar endavant la nostra societat. Si tots ens poséssim una mica orientals i sabéssim que cada jing ha de correspondre's amb el seu jang -o a l'inrevés-, i que tot moviment pendular suposa que cal recórrer un camí d'una punta a l'altra per poder trobar-nos en l'eix central.


3/2/18

TREURE PIT


Potser una de les expressions més gràfiques que tenen a veure amb el nostre comportament, i segurament estesa a moltes llengües, sigui la de treure pit, com a imatge del sentiment d'orgull o del tarannà orgullós. És evident que els representants de l'Estat espanyol van aquests dies traient pit en relació al tema que sembla que ocupa gairebé la totalitat del seu exercici, el de sotmetre la revolta catalana. Després dels tràngols passats al mes d'octubre i la sacsejada patida a les eleccions del 21 de desembre, estan fermament convençuts d'haver sufocat aquesta rebel·lió i, com deia una de les seves adalils mediàtiques més prominents, l'Ana Rosa Quintana de Tele5, acabat amb el prussés.

La Quintana ho deia a tall de la pretesa enorme exclusiva que suposava difondre la captura de pantalla del mòbil del conseller Antoni Comín amb els missatges de desànim del president Puigdemont. Amb ser molt greu violar la intimitat de les comunicacions, no és la mostra més crua del retorçament de les normes de l'Estat de Dret que estem veient que usa el triple front espanyolista (polític, judicial-policial i mediàtic) aquests mesos.

Segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja deia, vantant-se, abans de les eleccions, d'haver escapçat l'independentisme, la tàctica de l'aparell judicial-polical és tallar el cap que s'atreveix a sortir de la línia de la legalitat que ell mateix ha imposat, o imposa cada dia amb noves interpretacions retorçades de les normes d'aquest intangible que en boca de tots els seus portaveus es redueix a la lleiuna llei que ja ha adquirit caires mítics, o potser religiosos, i que a mi em remet a les imatges de malson de Kafka sobre aquell castell enlairat, altiu i llunyà d'on surten les enigmàtiques proclames del poder.

Les últimes resolucions del jutge instructor del Tribunal Suprem, el ja famós Llarena, en què manté a la presó el conseller Forn o el vicepresident Junqueras, i que s'emparen en les seves conviccions més que no en atribuir-los actes que per molt que hagi volgut buscar sota les pedres no han comès, és una mostra ja insuperable de fins a on arriba l'Estat espanyol, sense dissimular, per mantenir la seva unitat.

Caldrà veure quin recorregut tindran les reclamacions i recursos de l'independentisme, en l'àmbit intern i en l'internacional, contra tals abusos de dret. Probablement tenen moltes possibilitats d'acabar prosperant, però a llarg termini. I aquesta és una de les claus: el temps. L'Estat juga a curtíssim termini i no té una estratègia ni una visió d'horitzó llarg. Treu pit per haver guanyat alguns batalles i creu que podrà sostenir la tàctica amb què les ha guanyat.

Aquesta tàctica és la que ha mantingut al poder tots els tirans i tots els cappo mafiosos: la de l'aplicació de la violència contra els qui es rebel·len contra el seu poder i l'administració de la por contra els potencials rebels. Però tard o d'hora aquesta tàctica esdevé insostenible i el gegant que treu pit acaba descobrint els seus peus de fang.

26/1/18

NO ENS FIQUEM EN POLÍTICA

Mariano Rajoy va tornar aquesta setmana a l'escenari on va fer cèlebre la frase "i l'europea?", el plató d'Onda Cero, amb el mateix periodista, Carlos Alsina. I va tornar a demostrar que davant un periodista mitjanament incisiu ensopega un i altre cop en la pedra de la seva absoluta manca de coneixements dels temes que haurien de preocupar tot un president del govern espanyol. Fins al punt que hi ha qui sosté la teoria que ho fa expressament perquè el personal faci acudits sobre ell i passi per alt temes tan bruts com la corrupció del seu partit, que l'esquitxa a ell mateix de ple. No crec que sigui així: simplement, la seva ment no està ara per ara capacitada per a més. I el que és més evident: això no li preocupa, perquè al cap i a la fi així ha aconseguit surar al capdamunt del poder durant dècades.

La seva tàctica sembla apresa del qui sens dubte és el mentor polític d'ell i de bona part -si no tota- la cúpula del seu partit, altrament dit organització criminal per alguns jutges i fiscal que investiguen els nombrosos casos que té oberts. Em refereixo a l'anterior cap de l'Estat, el general Franco, aquell home que des del PP es neguen a considerar dictador -mentre titllen de nazis els independentistes catalans-. És cèlebre la frase de Franco dirigida, ara no recordo si al seu successor, el rei emèrit, o a algun altre personatge: vostè faci com jo, no es fiqui en política i li anirà estupendament.

I és que entre les bajanades monumentals que va deixar anar en aquesta entrevista (que podeu seguir en resum per exemple al web de la Sexta), la que potser retrata millor la mentalitat d'aquest senyor és la seva resposta a la pregunta sobre com combatre la bretxa salarial entre homes i dones, que és a Espanya una de els més altes de l'anomenat món occidental. No nos metamos en eso, va respondre el president. No ens hi fiquem, en política. Deixem que els empresaris facin la seva tasca, i nosaltres al que ens toca: a llegir el Marca i a gandulejar.


Aquesta, si es limités a això, seria una doctrina neoliberal pura que caldria analitzar com pot tenir el suport popular que té, en aquest país i en d'altres. Però que evidentment encobreix una realitat molt més complexa. L'Estat sí s'hi fica en l'economia i en les relacions laborals, sí protegeix determinades empreses i determinats sectors de la producció que els oligopolis nacionals han aconseguit reservar-se enfront de les transnacionals voraces que a poc a poc han anat menjant-se sectors complets de les produccions de tot el planeta. Aquest proteccionisme ocult, que preserva aquestes mateixes transnacionals allà on els convé, es manifesta en tota la seva cruesa quan es tracta del gran pastís de la seguretat i l'ordre públic, el tradicional paper de gendarme que sempre se li ha reservat a l'Estat burgès. 

Ho veiem transparentment quan es tracta de reprimir el sector rebels i refractaris a aquest ordre econòmic, aquesta llei del mercat que proclamen, o al seu ordre polític, les bases del règim que els asseguren el governall. Ho veiem ara els catalans que hem desafiat la unitat de l'Estat i hem fet trontollar l'ordre econòmic del qual és vassall

I ho veiem en l'augment constant de la despesa militar que els dirigents de l'imperi estan imposant arreu. La despesa militar és una magnífica arma -mai millor dit- que els permet mantenir els seus sector de producció protegits i alhora posa en cintura les poblacions que poden tenir la temptació de qüestionar el magnífic ordre dels poderosos. El que tant adoren els qui, com Rajoy, no es fiquen en política i preserven així la seva còmoda butaca des d'on escampen la seva mirada mandrosa i cínica sobre les glòries i misèries del poble que els vota, obedient i mesell.

24/1/18

DE L’ARROGÀNCIA I DEL RIDÍCUL

Va ser un il·lustre poeta espanyol de la generació del 98, aquella generació ferida per la crisi imperialista del regne espanyol que esclata al 98 –i que s’arrossega intermitentment al llarg de tot el segle XX, amb les darreres possessions africanes-, qui va dir que aquesta Espanya menysprea tot el que ignora. Antonio Machado, mort en el curt exili, era un lúcid observador de l’Espanya caïnita que es reafirma en l’opressió sobre l’altre i que, tanmateix, mira d’anihilar-lo, sense importar-li que la seva pròpia identitat es vegi compromesa en l’intent.

En el cas dels catalans, aquest comportament arriba al paroxisme: l’espanyolisme imperial es nega a veure’s com a tal per la via d’afirmar que l’altre –el català- és en realitat una part essencial d’ella mateix –o almenys una perifèria irrenunciable del seu propi cos-, però alhora es veu incapaç d’integrar-lo com a veritable part del seu Jo.

Espanya com a entitat politicoadministrativa –que per tant té una base social i històrica que li proporciona la matèria- es nega a l’evolució més enllà d’alguns aspectes cosmètics i per tant la forma de què es dota pot variar en diverses manifestacions del seu règim constitucional, però en la seva base manté aquesta tensió entre la seva personalitat imperial i la seva profunda negació de la heterogeneïtat del seu corpus –i fins i tot del món, al qual en efecte denigra per la via d’ignorar-lo-. La seva sortida, en conseqüència, davant el conflicte, és la repressió. Una repressió doble: per una banda, reprimint el seu impuls autodestructiu mostrant un aspecte arrogant, ara fatxenda ara hipòcritament refinat, per tal d’encobrir la inseguretat dels seus complexos íntims davant un món que no governa ni encerta a entendre. Per altra banda, reprimint l’altre per la via violenta.

La violència contra Catalunya s’ha mostrat en el seu rigor més físic el dia 1 d’octubre, i per la via més sibil·lina i legalista en totes les accions comandades per l’aparell judicial. Bona part del món ho ha comprès, encara que el defensi la patent de cors d’un Estat en un ordre internacional que manté acurats equilibris de poder per tal de mantenir l’aparença d’estabilitat que desitja imposar el protogovern mundial constituït pels organismes internacionals i les grans corporacions mercantils transnacionals i els seus estats satèl·lits. Aquest avantatge de sortida que li confereix l’statu quo manté surant un Estat a la deriva, a la vora de l’hecatombe econòmica, que com l’emperador del conte es passeja nu sota una falsa vestimenta democràtica. Que continua amb aquests favors es va poder veure aquests dies amb la compareixença del president Puigdemont a una universitat danesa, on una professora autòctona el va interpel·lar durament acusant-lo de personificar una visió etnicista de l’Estat-nació, que és justament el contrari del que l’independentisme ha sabut abraçar per alliberar-se de l’asfixiant abraçada de l’ós espanyol.

 Sobre aquest punt de suport, com un dels precursors de l’imperialisme espanyol, el cardenal Cisneros,  va saber expressar, Espanya vol moure el món, fins al punt de relliscar decididament cap al fracàs quan es veu incapaç de mesurar les seves forces. Que el sistema judicial espanyol hagi hagut de retirar la seva ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont a Bèlgica o hagi renunciat a presentar-la a Dinamarca és una mostra de la seva feblesa, que cau en un involuntari toc d’humor. Així, quan el jutge del Tribunal Suprem assegura que no va cursar l’ordre perquè això era exactament el que esperava Puigdemont, ens recorda aquella escena d’”Aterriza como puedas” en què Robert Stack renuncia a fer una de les poques accions que pot salvar l’avió perquè això és el que (ells... que no se sap qui són) esperen que faci.


El súmmum del fracàs del sistema ha estat el rebuig del Consell d’Europa a triar el candidat oficial del govern espanyol per cobrir una plaça al Tribunal Europeu dels Drets Humans, l’expresident del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos, fidel servidor del govern en la causa contra Catalunya i antic membre del propi partit. Pérez de los Cobos havia mentit sobre el seu domini dels idiomes pensant que Europa és com aquest país, on matèria i forma s’adapten a les necessitats superiors dels interessos que ells creuen encarnar.


I, de vegades, com diria el meu Magnus T. Pfaff, ni que sigui com a justícia poètica, la supèrbia fa mesurar malament les passes i fa incórrer el fatu en un espantós ridícul.