12/1/18

VÈNCER, NO PAS CONVÈNCER

La renúncia explícita a la via unilateral ahir, al Tribunal Suprem, de diversos dels encausats pel jutge instructor que duu a terme la macrocausa contra l'independentisme català, se celebra avui sense rubor a l'amplificador del poder judicial-policial espanyol, que és el que abans es coneixia com a quart poder i que avui no passa de ser això, el seu altaveu.

Ja ahir mateix l'encara delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, advertia tot cofoi que ja sabem què passa quan l'Estat espanyol es veu atacat de manera ferma. La clau és l'adjectiu, ferm. No pas de forma violenta, acompanyada de la força o per la imposició, simplement fermament. Encara que sigui de la forma més democràtica i pacífica. Basta que sigui ferma, és a dir, determinada, viable i factible. El que fa que l'Estat espanyoles es defensi, i això traduït vol dir elimini, contra qualsevol amenaça, es que atempti de manera eficient contra la seva sacrosanta unitat o contra el règim essencial que sustenta el seu aparell -els seus IBEX 35, les seves llotges del Bernabeu, etc-. Ja es preocuparà el seu aparell jurídico-policial i el seu altaveu mediàtic de construir el relat que justifiqui la seva repressió, com ho està fent la fiscalia del Tribunal Suprem i el seu instructor Pablo Llarena, convertits tots per a l'ocasió en un nou tribunal especial que ha susbtituït l'Audiència Nacional. Encara no se sap per què i sota quines lleis, tant aquest darrer tribunal especial hereu del Tribunal de l'Ordre Públic franquista com el que l'ha desplaçat a ell -i als tribunals ordinaris que havien obert causes connexes-, aquest Suprem esdevingut ara el TOP dels tops del sistema judicial repressiu que tan orgullosament publicita Millo. Però no importa. Els advocats dels encausats, i consti que no ho critico, estan més preocupats de fer sortir els seus defensats de la presó que de minúcies jurisdiccionals i altres qüestions que els durien de ple al marasme de la política en què s'han vist atrapats els Jordis, Joquaim Forn, Oriol Junqueras i la llista que cada dia s'amplia d'investigats.

Imaginem ara un país que, davant el que encara titllen d'órdago independentista, hagués triat la via britànica: hagués aplicat de veres la via negociada a la qual ara fan jurar lleialtat als empresonats per tal de perdonar-los momentàniament la pena preventiva de la presó. Imaginem que haguessin abordat un referèndum pactat i s'haguessin aplicat a una campanya intel·ligent de tergiversació i manipulació astuta de les dades i els fets que formen la base de les reivindicacions independentistes. Imaginem que en lloc del garrot haguessin fet anar els arguments -esbiaxiats en el que convingués, que d'això també han mostrat ser hàbils-. Imaginem que arribem a un 1 d'octubre o un 1 de desembre o el dia que fos amb urnes i una pregunta clara avalada pel seu totpoderós Estat. Hauria el resultat estat molt diferent al que insinua la divisió de forces del 21 de desembre? Probablement, si de cas, s'hauria decantat a l'alça cap a l'unionisme.

En lloc de la frustració, la impotència i la ràbia generada entre les files del reprimit independentisme, haurien generat sentiments de decepció, hauria laminat també la seva legítima il·lusió, però haurien acosenguit tancar el debat. Ara, el debat continua obert, soterrat i explosiu. Ara sí, com en les profecies autocomplertes, els que pregonaven irresponsablement la fractura de la societat catalana, han aconseguit dividir els catalans d'una forma difícilment reconciliable. Molt menys quan l'unionisme continua, no solament negant la seva violència, sinó mirant d'adjudicar-la al bàndol contrari.

Ja els ho va advertir Miguel de Unamuno, en els dies inicials de la guerra civil que l'Espanya irredempta que avui encarnen el govern del PP i els seus incondicionals, poden vèncer així. Però no convèncer. I així es va fent més gran la bretxa, més profunda la ferida.

10/1/18

VENEN A PER NOSALTRES

Després d'haver vist anit al programa de TV3 "Sense ficció" dos documentals seguits, la producció de Mediapro sobre l'1 d'octubre, i l'oscaritzada pel·lícula de Laura Poitras sobre el cas d'Edward Snowden ("Citizen four"), és obligatori arribar a la conclusió que vivim en un món on les llibertats bàsiques i els drets socials que creiem assentats en les societats anomenades lliures, les també anomenades democràcies occidentals, estan sota qüestió a causa de l'acció dels estats que en teoria les encarnen i fins i tot nominalment les defensen.

El magnífic documental sobre Edward Snowden, que mostra el procés amb què aquest treballador dels serveis de seguretat estatunidenc desvela fins on arriba el grau de control de totes les comunicacions a la xarxa, no solament dels Estats Units sinó de tot el món, ens ensenya també que les repressions que avui se'ns estan fent tan paleses a l'Estat espanyol a causa de la lluita contra l'independentisme català, en realitat formen part d'una manera d'actuar pròpia del que són les democràcies teòricament avançades. Varien els matisos i les finalitats, però el modus operandi té una base comuna. Perquè una de les coses que deixa clara aquesta pel·lícula, la denúncia d'Snowden i la dels periodistes que van col·laborar amb ell a fer-la circular, és que el sistema d'escolta i espionatge d'internet i totes les teelcomunicacions que promouen les agències de seguretat estatunidenques (NSA i CIA), s'han exportat arreu del món a fi d'aconseguir la col·laboració d'altres estats aliats, i a canvi de cedir-ne l'ús i la tecnologia a aquests mateixos estats.

Ara bé, el que no queda tan clar és per què tot aquest dispositiu que no discrimina en principi l'objectiu d'un exhaustiu control. Probablement, en el cas dels Estats Units, es tracta de posar-se la bena abans de la ferida: conèixer bé tota la població per detectar un potencial risc en l'ús d'aquesta mateixa població de la seva llibertat de pensament, pensament i expressió. Risc de què?

En el cas de l'Estat espanyol, l'objectiu de la repressió en el cas de l'independentisme català és notori, i a més ha corregut arreu del món amb les imatges captades l'1 d'octubre, del qual el documental dirigit per Lluís Arcarazo és una excel·lent representació. Després de l'1 d'octubre, i abans, tenim tanmateix un reguitzell continu d'accions de l'aparell policial i judicial espanyol que mira de dinamitar el que el moviment per la independència, ara més aviat per una República catalana, havia tingut i té de més alliberador: la capacitat autoorganitzativa de l'activisme. No s'escapa a ningú que un pilar d'aquesta capacitat és la de la llibertat i eficiència en la comunicació que proporciona la xarxa i les xarxes socials. Per això és en ella que se centra la persecució de les forces de l'ordre.

Naturalment, aquesta persecució no és nova, ni aquí ni als Estats Units. El que ha variat és el mètode i l'accent. I, pel que fa a la seva visibilitat, això l'ha fet més evident. Gràcies als Snowden i Assange, a nivell mundial. I gràcies a haver apuntat contra una àmplia capa de la població en el cas nostre. Els catalans estem provant una medecina que col·lectius més reduïts, considerats antisistema, han tastat a bastament des de fa anys. Com ho prova aquest vídeo del raper català Pablo Hasel, avui l'exercici de la simple llibertat d'expressió pot ser sospitós. Els casos d'un jove gallec i una anciana valenciana denunciats per enfrontar-se a manifestants feixistes contra el referèndum català demostren que una actitud pot ser jutjada de diferent forma en funció de quina sigui la finalitat política que persegueixi. I és que el fet diferencial de la democràcia made in Spain és que mai no ha trencat amb el feixisme inserit en les estructures de l'Estat, i que contamina fins i tot els mitjans de difusió, públics i privats, tots ells al servei de la causa com un sol home.





Almenys en el cas Snowden s'evidencia que, amb totes les cauteles, dubtes i pors, els mitjans de comunicació de països com els Estats Units, el Regne Unit o Alemanya, tenen un marge de llibertat, igual que almenys alguns estaments del seu sistema judicial. I que la denúncia de la situació encara és capaç d'alertar l'opinió pública i, si més no, suscitar l'escàndol. Una reacció que hem trobat a faltar no solament en la majoria dels mitjans espanyols sinó en la gram majoria de la seva intel·lectualitat i en moltes capes de la seva població. 

Més que mai és en vigor el poema de Bertold Brecht que ens advertia que no reaccionar quan van a pels altres ens farà lamentar-ho quan ens adonem, massa tard, que venen a per nosaltres.

2/1/18

LA TRINITAT SOBRE EL RAMAT CONFÒS

La ministra de Defensa amb un grup de militars
 i una bateria de míssils Patriot.
Foto: Ministeri de Defensa
Tot i que és un secret a veus que l'Estat espanyol gasta en Defensa molt més del que declara en els seus pressupostos generals, mercès a una despesa oculta en partides d'altres ministeris o en els crèdits suplementaris que cada any aprova saltant-se les mínimes normes de control parlamentari, el govern de Mariano Rajoy s'ha decidit a ser un bon i aplicat subaltern de l'OTAN i incrementar el seu pressupost militar en un 80 %, fins a arribar a una xifra teòrica dels 18.000 milions d'euros per a l'any 2024, una estimació al voltant de l'1,5 % del PIB.

No està mal per a una economia amb peus de fang que transita a la vora de la fallida, com també és secret a veus. D'on treurà Espanya aquests fons, que no desboqui un dèficit que Europa li cenyeix amb mà de ferro? Tenen molts números,de nou, les despeses de les comunitats autònomes, a les quals aplica aquesta cotilla que li ve de la UE. Però... serà suficient? Tot sembla indicar que no i que les despeses socials del propi Estat central (bàsicament pensions i subsidis d'atur) tenen ja les de rebre. El que podem apostar és que no rebran retallades els fons destinats a pagar els interessos del deute sobirà. 

Ja fa dècades que veiem com la recepta de la retallada dels dèficits dels Estat van en la mateixa direcció. Van començar per Llatinoamèrica i la veiem ara a l'àrea llatina europea, i les seves latituds concomitants. Dèficits per retallar la despesa dels seus sempre febles estats del benestar, però no pas per augmentar la competitivitat dels seus mercats protegits (dominats per les oligarquies locals) ni per reduir la despesa en seguretat interior (cada cop més necessària per reprimir els  sectors de les poblacions locals que les polítiques estatals arramben cap a la marginalitat) ni exterior (cada cop més necessària per mantenir el flux econòmic des de les potències en la indústria militar, gairebé una sola, i no cal dir quina és).

Així funciona l'economia de mercat tan exalçada pel gran entramat de l'opinió dominat en aquest món global. Però... hi ha esperances de combatre-ho?

Ja a primers de la dècada del 90, quan l'ofensiva d'aquesta globalització inclement que ara ens ha arribat en tota la seva cruesa ja s'havia expandit des del seus feus d'origen, la Nord-amèrica de Reagan i el Regne Unit de la thatcher, fins a tot el continent americà,  Noam Chomsky i Heinz Dieterich havien analitzat els seus devastadors efectes sobre els pobles on arribava la bona nova del neoliberalisme, i van publicar conjuntament el llibre que es titularia "La aldea global" -una  versió a l'espanyol, si més no, que entre nosaltres ha editat Txalaparta-. Malgrat el precari castellà del'edició, val molt la pena revisar-lo avui, no solament per comprovar com d'encertats són els diagnòstics del mal que ha esdevingut mundial, sinó per llegir algunes de les propostes que feien els autors per posar-hi remei. Propostes que, com no podien ser menys, anaven del cantó de la radicalitat democràtica, i per tant d'una reforma dels mecanismes falsament democràtics que mouen els tres poders que especifica el llibre: les corporacions transnacionals que dominen el mercat, els estats nacionals que les presten servitud i són el seu braç executiu en molts sentits a l'hora d'imposar l'ordre (amb la legitimació via ús de la violència o via ús de la persuasió propagandística), i el que deien protoestat mundial (compost per les organitzacions no governamentals que des de l'ONU a l'OTAN, passant pel Banc Mundial i l'FMI, que determinen algunes de les normes de conducta als estats). En les paraules del llibre, En cuanto al contenido de la transformación (la construcció d'una societat nova), no hay misterio: son las empresas transnacionales, los estados capitalistas nacionales y el proto-Estado mundial burgués los que bloquean el progreso històrico. Esta trinidad conforma el verdadero sujeto-mundo contemporáneo -el Weltgeist de Hegel- que determina la "modernidad" del siglo XXI e impone el modo de vida utilitarista y socaildarwinista que desde hace medio milenio ha sojuzgado a la "manada confundida" de la humanidad en beneficio de unos cuantos.

Aquests unos cuantos son cada cop menys, i aquest ramat confòs som cada dia més. La solució és deixar de ser confosos, i deixar doncs de ser ramat.


22/12/17

EL DELIRI NACIONALISTA

El 21D dissenyat pel govern Rajoy com a part essencial del seu projecte de 155 ha acabat en un fracàs de Mariano Rajoy i, com molts pronosticaven, resultarà ser la seva tomba política. O hauria de ser-ho, en un país decent. Cosa que està per veure si ho és, Espanya.

De fet, avui ha de ser un mal dia per a Rajoy i el PP, després de la desfeta en tota regla d'ahir que ha estat seguida, a més, amb molta atenció per Europa i el món sencer. Deia Tarradellas, el nostre president de la Generalitat llargs anys a l'exili, que en política es pot fer tot menys el ridícul. Bé, Rajoy el va fer ahir. Però, per si faltava algun detall, avui el Tribunal Constitucional estima parcialment el recurs de la Generalitat contra la indemnització a Florentino Pérez pel cas Castor. No queda clar si Florentino haurà de retornar el 1.350 milions d'euros rebuts a canvi de posar en perill la seguretat d'una àmplia zona del país amb el projecte de dipòsit soterrat de gas , però el cop d'efecte és dels que fa recuperar la fe en el sistema legal espanyol. Ho acabarem de creure si, com n'estic convençut, el mateix TC acaba tombant l'aplicació del 155 per part del govern espanyol.

Tanmateix, el que no sembla que s'hagi d'aturar ara per ara és la persecució judicial contra l'independentisme en les diferents causes que ara ha acumulat el jutge instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llanera. Just ahir sabíem que s'ha unit a la causa un informe de la Guàrdia Civil on, entre d'altres coses, atribueix a les mobilitzacions ciutadanes, especialment les de les últimes diades de l'11 de setembre, ser el germen del rebuig, quan no l'odi, a l'estat espanyol i les seves institucions.  Posar en negre sobre blanc una acusació així contra unes mobilitzacions modèliques quant a civisme i pacifisme, lloades arreu del món, només pot indicar que, en efecte, els que han emmalaltit d'aquest odi són algunes d'aquestes institucions espanyoles.

I és que per llegir correctament el que pensen els que sostenen aquest entrellat de poders públics i mitjans afins que constitueix el nucli dur de l'Espanya que carrega contra el moviment independentista català, només hem de llegir el que li atribueix a aquest: si parla de rebuig i odi contra l'Estat espanyol, llegirem el seu rebuig i odi contra la Catalunya que es vol independent.

En l'expressió molt cara a aquests mateixos mitjans oficials i oficiosos de l'Estat, el deliri nacionalista de Puigdemont i els seus -recorden quan era cosa de Mas i Puigdemont només el seu titella?-, és en veritat el deliri nacionalista que impregna la seva mirada i vessa fins i tot en els informes policials que acaben en un alt tribunal.

20/12/17

PROJECTE, PROJECTE!

Carla Bergadà/ delCamp.cat
Avui la ciutat de Reus ha despertat amb els carrers pintats de groc. Moltes, segurament centenars de pintades de llaços grocs lluïen sobre els paviments de les principals vies i places de la ciutat. Potser és la resposta a l'eficiència expeditiva amb què brigades d'origen desconegut arrenquen i fan desaparèixer el que altres brigades tampoc identificades enganxaven sobre parets, fanals i i altres parts del mobiliari urbà: llaços grocs de paper, tela o plàstic, cartells al·ludint a la llibertat dels presos polítics o a consignes a favor de la República sense referir-se a un partit concret, etc.

Ja fa molt que l'unionisme va decidir disputar-li a l'independentisme el domini dels carrers, això que en les seves manifestacions al voltant de l'1 d'octubre van reivindicar assumint el crit-eslògan els carrers seran sempre nostres. La supremacia del moviment independentista en aquest terreny, on de fet va néixer a l'impuls de les grans manifestacions dels últims 11 de setembre, era indiscutible. Fins que l'unionisme no ha vist amenaçat seriosament el seu domini sobre els poders públics, o sigui fins que la independència ha passat a ser una possibilitat i no una simple reivindicació, no ha plantat cara en l'àmbit essencial en tota mobilització, els espais públics reals, el carrer.

Ho ha fet amb manifestacions, que en comptades ocasions han pogut competir, ni que sigui de lluny, amb les independentistes. Ho ha fet perseguint els símbols com el llaçs groc, amb l'inestimable suport del poder judicial i la junta Electoral Central que els ha prohibit. Ho ha fet replicant des de finestres i balcons amb els seus propis símbols.

En general, però, l'unionisme, i això ho reconeixen els seus dirigents en privat, va sempre pel darrera. Realment, va a remolc i a la contra, amb una acció reactiva que gairebé sempre es transforma en pura prohibició o intent d'anul·lació del contrari, com en les accions que abans esmentàvem. Com si el seu únic far i guia fos l'actuació dels poders de l'Estat que pretenen amb la repressió solucionar un problema de contestació que és francament massiva.

elnacional.cat
Veient fugaçment dilluns passat el guirigall del debat múltiple de candidats a TV3 el Sr. García Albiol amb un llaç a la solapa, un llaç en part groc però vorejat amb les franges vermelles que el feien representar la bandera espanyola, vaig entendre definitivament per què aquesta guerra la tenen perduda els del bàndol unionista: no poden idear ni proposar res que no sigui la negació del que ideen i imaginen contínuament els adversaris.

Dèiem en l'anterior post que aquesta campanya, que ahir feliçment finalitzava, s'ha caracteritzat per la seva manca  escandalosa de programes electorals. Però això no vol dir que manquin projectes. El que passa és que un bloc els té i acapara tots. L'altre només aspira a anorrear-los.