21/5/18

SOBRE FEIXISMES PROPERS


Lamento no recordar qui va ser l'autor de la formulació del principi que en tota discussió la probabilitat que algun dels partícips acabi acusant nazi l'altre s'incrementa a mesura que s'allarga la mateixa discussió. Això, lògicament, val per a l'ecosistema polític espanyol, però cal remarcar que amb una singularitat notòria, que té a veure -com no- amb el denominat procés. La singularitat no ve tan sols de la intensitat o freqüència inusitada amb què un bàndol acusa a l'altre de nazi, sinó que realment no s'entaula la discussió, que ja està el nazi en boca d'algú.

Un exemple notori és com el nou president Quim Torra ha estat acusat, sense a penes haver obert la boca, des la seva discussió d'investidura, de tota mena de teories racistes, xenòfobes, etc, i no valent-se de les seves expressions en els discursos de les sessions d'investidura, sinó de quatre tuits de fa un grapat d'anys i d'algun article -que ningú no ha llegit més enllà dels extractes esbiaixats que interessadament va fer circular Inés Arrimadas-.

Avui mateix, un exemple excels, el de l'ultradretà periodista Federico Jiménez Losantos, que deia al seu programa de ràdio que Quim Torra és  un menyspreable subjecte al costat del qual Hitler és un aprenent de malèvol, les malifetes del qual, les injúries del qual, els insults del qual, el racisme perfecte del qual, l'aspecte del qual, que no menteix, es reflecteixen al seu rostre, que és el mirall de l'ànima. Acabant de llegir la monumental obra de Montserrat Roig sobre "Els catalans als camps nazis", que vaig simultanejar amb la lectura de la no menys monumental novel·la "K.L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella, un dels principal testimonis que va usar la tristament desapareguda escriptora per confegir el seu magistral llibre, no puc deixar de pensar com de banal i frívola resulta la xerrameca d'aquest fals periodista per tal d'equiparar les presumptes malifetes d'un polític demòcrata amb un dels tirans més sanguinaris que ha conegut l'edat moderna. Com no puc deixar d'imaginar l'estat d'ànim amb què la gran Montserrat Roig va haver d'encarar una tasca tan dura, difícil i esfereïdora com la de recopilar tantes històries de la desmesura del mal en la seva màxima expressió, la del genocida règim nazi.

¿Cal remarcar que Losantos, Vox, o fins i tots partits homologats en la democràcia com el PSOE actual, fugen, en llançar les seves alegres comparacions, de fer-les amb un altre règim aliat dels nazis, com el de Franco? El franquisme va usar la seva pròpia forma de genocidi contra el bàndol perdedor a la guerra que el va fer assentar-se al poder, però també va col·laborar amb la tasca exterminadora dels camps nazis desentenent-se de protegir els republicans expatriats. Curiosament, els que assenyalen de totalitaris els independentistes, acudeixen al nazisme i no a un règim feixista i cruel molt més proper, el franquista. Ves quines coses!

Ara que les memòries històriques es pretenen debilitar, estirar i diluir, en funció de manipulacions -en mans dels mateixos que denuncien la pretesa manipulació i adoctrinament dels que indaguen honestament en la Història-, no està de més analitzar per què aquest buit de referències. Un buit que sembla que vol dur a l'oblit un règim provadament malèvol, el que més desapareguts manté actualment després de Cambodja. Potser serà perquè no ens adonem de com sonen les paraules recents dels nous campions de la unitat espanyola, els Ciutadans o la seva nova divisa comercial Espanya Ciudadana, Albert Rivera: Recorrent Espanya jo no veig treballadors o empresaris; veig espanyols; no veig joves o grans, veig espanyols. Ja està aquí l'Espanya Ciutadana! Uneix-t'hi!

O més que de com sonen, de com ressonen a les paraules del líder del feixisme que va tenyir ideològicament el franquisme que ni C's ni el PP han condemnat mai, curiosament un altre Rivera, Primo de Rivera.




14/5/18

PER QUÈ SÓC NACIONALISTA

M'apresso a confessar que sóc independentista, per evitar malentesos. Però aclareixo que ho sóc fa relativament poc, en tot cas un grapat d'anys que formen una part molt minoritària de la meva vida que ja comença -ai las- a ser llarga. Com molts altres catalans, he esdevingut independentista arran del procés d'elaboració de l'estatut de 2006, la ferotge campanya del Partit Popular i altres en contra, i la sentència final del Tribunal Constitucional el 2010. És en aquell punt que un procés de reflexió personal em porta a claudicar de les meves idees de federalisme i unió política amb la resta de pobles d'Espanya i a considerar que per a Catalunya no hi ha altra veritable via de supervivència com a entitat nacional pròpia que la seva total i absoluta independència.

Ja dic que no sóc un cas únic, sinó segurament majoritari entre els independentistes d'avui, que si hem de fer cas de les enquestes, les consultes i les eleccions autonòmiques recents, estem fregant el 50% de l'electorat. Com jo mateix, segurament molts han fet aquest pas des de la constatació de la impossibilitat d'establir un diàleg polític d'igual a igual amb Espanya, entesa com a subjecte polític diferenciat de Catalunya , allò que ens neguen i que de bades va intentar posar en peu la proposta estatutària de Pasqual Maragall i que definitivament va enterrar el TC, amb aquella sentència que, com han dit catedràtic com Javier Pérez Royo, va suposar la ruptura del pacte constitucional.

L'independentisme és, doncs, un procés bàsicament racional, una presa de postura política i una aposta per un projecte  col·lectiu determinat. Pot anar o no associat al sentiment nacionalista, que és, en efecte, una qüestió afí als sentiments, a la identitat, que és un procés molt complex en el qual entra en bona part el factor emocional, l'inconscient. Ho vaig mirar d'explicar en un seguit d'articles sobre aquesta qüestió, o en una manera més resumida i esperançada també aquí.

Aquest paràgraf bastarà, crec, per exposar la meva consideració sobre el nacionalisme i perquè m'hi sento, de nacionalista, i de fet des de molt abans a esdevenir independentista:

Jo més m'estimo parlar de nació, que no té la connotació patriarcal del concepte de pàtria, però podeu dir-li com vulgueu. En tot cas, parlo de la identificació, de l'adhesió, de l'amor al vincle que ens uneix amb la Terra que ens sosté i a la Humanitat que ens envolta. El nacionalisme no és universalista, però és universal. Com més profund i real és aquesta vinculació amb el paisatge que ens envolta, més extens esdevé. La paradoxa humana és que com més endins de cadascú mira , més arriba a la generalitat de tots. Com més sentit és el contacte amb la fecunditat material de la qual ens nodrim, més podem acceptar l'amor dels altres a les seves particulars maneres de viure aquest vincle. El nacionalisme és una estimació real, natural, no artificial, i per això pot estendre's sense cometre violència ni ànsia de dominació. Lluny de ser excloent, el nacionalisme és integrador, i és també tolerant amb la diversitat de les nacions. Qui no és tolerant, qui aspira a sotmetre als altres, qui menysprea al diferent, és un fals nacionalista, o en tot cas, si voleu, l'exponent d'una degeneració del nacionalisme: l'imperialisme.

El nacionalisme, doncs, és difícilment renunciable, encara que veiem que molts compatriotes nostres parlen de la doble identitat -catalana/espanyola, espanyola/catalana- i denuncien als que, pretesament, els volen fer haver de triar entre les dues identitats, o es declaren aliens a qualsevol identitat nacional. És possible que una doble identitat o una identitat que es consideri no nacionalista pugui traduir-se en un equilibrat projecte polític entre nacions, encara que els sociòlegs ens avisen que a la llarga sempre una nacionalitat acaba tenint supremacia i tendeix a anorrear l'altra. Casos de pervivència com la catalana sota el poder d'un estat que ha intentat imposar-ne una de diferent són ben rars. El que veig difícilment assolible és que el món quedi lliure de divisions nacionalistes, com pregonen els que en el fons aspiren a imposar el seu projecte imperialista arreu i que són els primers a defensar les fronteres estatals en allò que convé al seu projecte. Això sí, també aixequen quan els interessa la bandera del patriotisme -com si fos alguna cosa diferent al nacionalisme-.

En tot cas, jo he arribat a la conclusió que la convivència de les dues nacionalitats és impossible, donada la clara resposta de l'Estat espanyol a totes les propostes federalitzadores que han partit de Catalunya. El companys, excompanys, de viatge en aquestes terceres vies, en definitiva, quan diuen que no volen haver d'elegir, ja han elegit. I s'han posat del costat del poderós.

10/5/18

EL CENSOR VICTIMISTA

Llegeixo a Twitter algú que manifesta que ara, veient com funcionen les campanyes cavernàries contra l'independentisme, pot entendre com la població alemanya va ser tan insensible al martiri que el nazisme va engegar contra el poble jueu. Afegiria jo que va ser pitjor que això. Només cal llegir el llibre de Montserrat Roig "Els catalans als camps nazis" per saber que els habitants dels pobles propers als camps d'extermini podien fins i tot afegir-se entusiasmats al maltractament brutal que rebien els presoners. I del qual no solament eren víctimes els jueus -tot i que aquest es van dur la pitjor part-, sinó que també es va estendre als deportats republicans espanyols i presoners de molts dels països ocupats pel III Reich.

El relat generalitzat que empren mitjans de premsa, alguns o molts usuaris de xarxes socials i molts polítics professionals està prefabricant sens dubte una imatge de violència al voltant de l'independentisme, i de retruc tot el país -Catalunya, vull dir-, amb la finalitat de justificar la ferotge repressió de les aspiracions independentistes. S'està creant l'enemic a la Constitució, a la pàtria indissoluble, a allò que, tot sovint, per manca de real base, simplement denominen la Llei, curiós genèric que sembla remetre'ns als temps que Moisès va rebre les normes directament de la mà de Déu.

Per construir aquest relat, ja ha estat a bastament explicat, els seus artífexs parteixen d'un seguit de tàctiques que, conscientment o no, deriven del famós decàleg (en realitat d'onze punts) de la propaganda nazi, atribuït al tètric Goebbels. Una de les que més veiem repetir-se és l'atribució al contrari dels defectes o actes propis. És en aquesta tessitura que veiem ara com la violència ha passat a atribuir-se al bàndol independentista, mentre que el paper de víctima se l'atribueix a si mateix l'unionisme.

Un exemple significatiu el plego avui també a Twitter, del compte de la diputada al Parlament català del PSC Beatriz Silva. L'origen es remunta a uns dies enrere, quan aquesta representant del poble es queixava que al programa de TV3 Preguntes freqüents -conegut per l'acrònim anglès FAQS- s'hagués pretesament ridiculitzat l'expresident Montilla, i proposava fins i tot una investigació sobre com es tria el públic assistent, ja que sembla ser que no va repartir els aplaudiments al gust de tal senyora -altra cosa no va fer un públic exquisidament correcte en un programa igualment d'una pulcritud exemplar-. Doncs bé, heus aquí el que piulava ahir:


 Com es veu, en la piulada tal diputada reproduïa les que alhora, segons ella, l'havien assenyalat perquè els seus procedissin a un linxament col·lectiu. Bé, si analitzau les respostes, tot i que no es veuen bé en la imatge, veureu que Gabriel Rufián i Xavier Sala-i-Martín es limitaven, precisament a discrepar o a discutir amb ella. De fet, aquí l'única que sembla proposar mesures per limitar la llibertat d'expressió és ella.

Però anem a veure com ha operat aquest linxament dels suposats acòlits dels personatges de la causa independentista. Una recerca sumària de les respostes que sembla ser han col·lapsat el compte de Beatriz Silva ens dóna l'astronòmica xifra de... 13! En canvi, el que sí ha produït una respectable xifra de més de 400 respostes és el tuit en què denunciava el col·lapse, assetjament o linxament. Ara bé, una tria ràpida ens fan veure un to molt ponderat en les respostes, tan positives com negatives. Una petita mostra:



Una de les respostes, com veiem, precisament puntualitza la gran diferència que va entre discrepar, debatre o discutir, i assetjar o censurar el discrepant. I, per acabar, la resposta de Sala-i-Martín:




















La resposta narra amb precisió el que realment ha succeït: una diputada emet una queixa sobre la televisió pública -i proposa mecanismes per censurar-la-, i rep una resposta crítica que ella interpreta com una incitació a ser silenciada i assetjada.

Cal afegir que el que ha rebut, i de valent, a la xarxa, ha estat Xavier Sala-i-Martín? Sembla que el to irònic no ha estat ben rebut per algunes veus que el titllen de masclista, maleducat i ...caverna ultraliberal!, segons Crònica Global. Per cert, mitjà que titula la notícia amb un seriós error, que pot dur a pensar que Sala-i-Martín critica la diputada del PSC a causa del maltracte donat a Montilla per TV3:

"Machista", "maleducado" y "caverna ultraliberal" son algunos de los calificativos después de que el economista criticara a una diputada del PSC por el trato que dio TV3 a Montilla


A banda de pensar en la mala fe o deliberada actuació des d'una posició de força de Beatriz Silva, podem també atribuir la seva conducta  -i dels que la secunden o han secundat aquests dies a la xarxa- a un factor més general, i que, realment, parla d'un èxit de l'independentisme. No un èxit basat en les males arts d'un assetjament o tot allò que denuncien persones com aquesta afectada i tants altres ínclits representants del bloc del 155, sinó l'èxit de la mobilització, si no ja tenyida de somriures com diu la Sra. Silva, sí almenys en general encara respectuosament democràtica i pacífica.

L'assetjador, per definició, ha de partir d'una situació de superioritat, de poder real, sobre l'assetjat. Com poden acusar, doncs, l'independentisme d'assetjador, quan evidentment és l'unionisme el que té el poder dels mitjans que detenen l'ús de la força coercitiva legal, i la gran majoria dels mitjans informatius que es difonen a Espanya -Catalunya inclosa-! És perquè l'independentisme, en realitat, donada la seva capacitat de mobilització que ultrapassa en molt, en molt més gran proporció que la seva força real en vots, a l'unionisme, ha posat a aquest en una tessitura de considerar-se minoria, i segurament de manera inconscient, sense maquinar amb cap mala fe. Si a això li sumem que  l'opinió pública internacional cada cop compra menys el seu discurs, el victimisme pot tenir una explicació lògica. 

I si tal vegada, fins i tot, considerem el cuquet de la mala consciència que s'agita en algun racó de les seves animetes, trobarem el quadre complet del perfil psicològic del censor que es creu assenyalat i censurat.

7/5/18

TOT ES RELATIU, LLEVAT DEL MAL

A l'anterior post em plantejava alguns casos concrets d'éssers humans que no semblen tenir fre en la seva davallada cap a actituds envers altres humans que, sent suaus, podríem dir poc empàtiques. El cas és que aquest monstre del qual parlava, i que alguns poders molt qualificats i poc sospitosos de tenir escàs sentit pràctic van alimentant amb tots els seus abassegadors recursos de tota mena, em duu sovint a pensar en la naturalesa del mal. No de persones dolentes o poc donades a cultivar les relacions amistoses, fraternes i amoroses que solem associar al Bé, sinó a l'existència del Mal en si mateix.

És un tema al qual dono voltes fa temps, sens dubte a conseqüència d'unes tasques d'investigació sobre la repressió exercida per règims totalitaris com el franquisme i el nazisme. Encara ara avanço amb penes i treballs en la lectura de la monumental obra de de Montserrat Roig sobre els catalans als camps d'extermini nazis, que vaig alternar amb la novel·la d'un dels testimonis clau que apareixen en aquest grandiós llibre feliçment reeditat recentment, la "K.L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella. Submergir-se en aquests dues obres, com ho va ser fa anys en la imprescindible "Si això és un home" de Primo Levi, et fa sense remei plantejar-te quin és l'abast de la presència de la maldat en el gènere humà.

Quan s'origina el mal entre els homes? Provenim d'una arcàdia feliç, presumptament matriarcal, on els nostres congèneres haurien viscut en l'idíl·lic i pacífic paradís apuntat al Gènesi? O pel contrari és la nostra essència animal la que continua manifestant-se rere els nostres actes que atribuïm a la maldat? Més enllà, encara: com podem definir, si és possible, el Mal?

Quan entro en els envitricolls filosòfics m'he de valer del meu pensador de capçalera que em bufa a l'orella, el meu Magnus T. Pfaff. Ell parla molt dels infeliços i la seva conspiració per fer infeliç la Humanitat sencera, però poc del mal en si mateix, i això que un alemany que viuria el nazisme bé n'hauria de parlar. Per a ell, tanmateix, més que mal hi ha decadència de la civilització, i per tant sembla que és la pèrdua del valors a què va arribar una primitiva edat d'or civilitzada la que ens porta a un retorn cap a l'abisme ancestral de la violència. Tanmateix, com ja vaig deixar dit en un apunt, tot en el mestre de Turíngia és relatiu. Deia allí: el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir. En efecte, si el progrés és relatiu i sembla destinat a un moviment més circular que no rectilini, també podem en justícia considerar que el retrocés o decadència és una pura il·lusió dels sentits capturats en una comprensió limitada del temps, o, en paraules del mestre, en la invenció del temps com a mesura.

És relatiu, doncs, el mal? Es tracta d'un concepte que hem generat a còpia de sumar les experiències reals i concretes dels actes que considerem dolents, recorrent a l'artifici del llenguatge? Agafats de la mà d'Einstein, conclourem que com l'univers tot, les respostes depenen del punt de vist en què ens situem?

Alguns amics docents, en converses relaxades, m'han explicat alguna vegada que, jutjant des de la seva experiència quotidiana de tracte amb els infants , han arribat a la conclusió que, ja en la seva més tendra edat, se'ls revelen clarament els que són dolents. Ho siguin pel seu entorn, per l'àmbit cultural en què han crescut, o ho siguin per algun fenomen genètic, es manifesten ja predisposats, almenys, a causar perjudicis als seus companys.

I perquè no ens manqui la maldat d'assenyalar un exemple, aquí us en deixo un extret de Twitter -aquesta olla on tantes maldats es cuinen a foc ràpid- d'avui mateix, en què el professor i escriptor Enric Gomà aporta llum sobre un fosc passat de Juan Carlos Girauta, arran d'una altra piulada d'aquest diputat de Ciutadans on insulta els independentistes en general, alhora sembla ser que a conseqüència d'un altercat -sense sang, afortunadament-  amb una parella que duia llaços grocs a un establiment comercial de Barcelona.




Però tornant al tema dels orígens d'aquestes malèvoles conductes, deien els professor Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano fa uns anys a un article al diari Punt Avui que la fal·làcia de la poma podrida redueix a un registre merament individual dinamismes i patrons culturals que no són només personals, i ens evita la reflexió sobre els marcs organitzatius que els fan possibles. És clar que hi ha pocavergonyes, però la seva existència no eximeix les organitzacions de preguntar-se fins a quin punt els seus propis processos de socialització i els seus sistemes d'incentius permeten que floreixin en tota la seva esplendor, o són el microclima més adequat perque considerin factibles les seves maneres de procedir.
No ens enganyem. Les pomes podrides molt sovint són el resultat de processos de socialització en els quals, en una gradació creixent, es porten a l'extrem pautes de conducta no tan sols tolerades, sinó considerades normals en l'organització.

Se sol dir que una poma podria pot fer malbé tot un cistell. Fa pocs dies, intercanviant parers i filosofades amb un grup d'amics que havíem participat a un recital poètic i musical a Falset, el gran músic reusenc Gerard Marsal ens va deixar anar aquesta perla: en un cistell de pomes podrides, podem reconèixer immediatament la poma sana per la vista i per l'olor. Potser, doncs, no tot és relatiu. I potser tenim una capacitat innata per reconèixer i distingir el que és bo i el que és dolent.

4/5/18

ALIMENTANT EL MONSTRE


Un dels diaris de Madrid -és que importa ja el nom?, no són ja un tot indiferenciat?- llança una informació on posa la cara i els noms de nou professors d'un institut de Sant Andreu de la Barca per presumpte delicte d'incitació a l'odi. Els acusa d'humiliacions i assenyalment a alguns alumnes, fills de guàrdies civils, l'endemà de l'1O. Poc després, el líder de C's, Albert Rivera, distribueix la informació i les fotos dels professors acusats al seu compte de Twitter.

L'Audència Provincial de Navarra sentencia als acusats de la violació en grup d'una noia de 18 anys, coneguts com "la Manada", per abusos sexuals i no hi veu agressió, ni per violència ni intimidació. Un fundador de C's, Arcadi Espada, apareix a una televisió d'àmbit estatal -cal dir quina?- demanant-se si algú podria localitzar algun vídeo sexual de la víctima.

ETA anuncia la seva autodissolució per fi, després de sis anys d'haver cessat en l'ús de les armes i la violència, i el govern del PP titlla l'anunci de mera propaganda, mentre Mariano Rajoy rebla: faci el que faci ETA, no trobarà cap escletxa d'impunitat. 

Tres exemples en el que portem de setmana que semblen demostrar que PP i C's semblen capficats en una cursa a veure qui mostra una cara més dura i repressiva per consolidar-se en la lluita pel poder. Ja és un secret a veus que l'IBEX35, o sigui el poder econòmic que mou bona part dels fils d'aquest poder, ha apostat fa anys pel cavall de C's, per tal de tenir una carta alternativa en el moment inevitable del desgast dels populars, assetjats per la corrupció, el desafiament independentista català, les lluites intestines i el càstig social a què sotmeten a la població espanyola més empobrida.

La caverna mediàtica, l'aparell policial-judicial, i altres estaments del deep state -l'estructura real que aplica la força de l'Estat- s'han mantingut fidels al PP de Rajoy en general, però ja fa molt que aquest president no compta amb la simpatia -per dir-ho suau- d'una part de la caverna, i el poder judicial sembla haver-se-li anat de les mans en el cas català. És el que té engendrar monstres que et fan la feina bruta: el sicari pot tenir la temptació sempre de vendre's a un postor que vegi més sòlid o més beneficiós.

El gran capital sempre ha preferit l'acció discreta del poder sobre la població, per garantir no solament que es manté la seva porció del pastís, sinó que aquesta porció pot tenir ocasions per engrandir-se. Ara bé, tampoc ha dubtat mai a usar de la violència desfermada dels seus sequaços més brutals quan ha cregut que pagava la pena o s'ha vist enfrontat a una seriosa contestació. Així, a l'engròs, és explicable el creixement del feixisme a l'Europa de fa poc més d'un segle. I en la batalla entre els dos models de contenció de la insurrecció popular -el consentiment persuasiu i la repressió ferotge- podem trobar l'explicació d'una part del conflicte generat a la II Guerra Mundial.

Actualment sembla guanyar rèdits entre els potentats de l'IBEX35, o l'economia del BOE altrament dita, la via de la mà dura que un displicent Rajoy no sembla garantir. Ja ho va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Olius, fa uns anys, quan va eclosionar el fenomen Podemos, Espanya necessitava un moviment igual, però de dretes.

Però el monstre, quan s'alimenta, tendeix a desbocar-se i ser perillós. El nazisme va anar sempre agermanat amb la gran indústria alemanya que li va prestar els suports i el va fer ascendir, i amb el qual es va aventurar en una follia conqueridora que finalment va suposar la desfeta del nazisme, i a poc va suposar també la seva. Tanmateix, com sol succeir, la indústria, les famílies que la regien, va acabar surant. Sol succeir això, els realment poderosos sobreviuen als seus errors, per grossos que siguin, però no per això estan lliures de grans trasbalsos com aquell.

La cara preocupant que mostren aquests dies el pinxo del barri Rivera, el petulant i arrogant Arcadi Espada, les pallassades absurdes de Boadella i els seus amics de Tabàrnia, tot plegat, fan pensar més en una prematura i accelerada degeneració -abans i tot d'arribar al poder- dels que prometien una regeneració de la política espanyola. Potser acabaran fent que algú es repensi el seu suport.