2/12/07

EL PAÍS CONTRA CHÁVEZ

Que el diari d'informació general de major circulació estatal estigui tan implicat en la guerra mediàtica contra el president veneçolà Chávez no deixa de cridar l'atenció. En l'edició d'avui, dia en què els veneçolans voten a un transcendent referèndum de reforma constitucional, la informació de la pàgina 3 obre amb el titular "El presidente Hugo Chávez afronta hoy su reto electoral más difícil" i el subtitular "La diferencia es mínima entre partidarios del 'sí' y del 'no' a la reforma constitucional". Aparentment equilibrat, però el requadre inferior, destinat en teoria a informar-nos del contingut de la reforma proposada, destaca "Poder absoluto y por tiempo indefinido". Divendres, la informació del diari s'encapçalava amb el gruixut titular "La oposición se moviliza para pedir el 'no' a la Constitución chavista". En la informació de l'enviat especial no es troben mencions als partidaris del sí, o sigui, de la proposta presidencial. En l'edició d'ahir, dissabte, sí es reconeixia, a la pàgina 5, el suport ampli a Chávez, però amb un titular una mica estrany: "Una marea roja inunda las calles en defensa de la Constitución de Chávez". La informació se centrava bàsicament a subratllar que, amb la reforma, el referèndum revocatori, que ja va superar Chávez a 2004, necessitarà ara, si guanya el 'sí', d'un nombre major de signatures per ser convocat. A la portada, cap referència a tal informació, però sí a un article d'opinió signat per Ibsen Martínez, 'esciptor veneçolà', que es titula "No es de izquierdas, es fascista" -amb caricatura de Chavez-. El llarg article aporta com a major testimoni de càrrec per a tal acusació que és l'opinió d'un líder estudiantil, Jon Goicoechea, "en modo alguno un niño de papá sino el nieto de laboriosos inmigrantes vizcaínos", qua acumula molts mèrits, entre ells el cum laude com a estudiant de Dret (sic) a una universitat catòlica.
Però tot això empal·lideix al costat de la càrrega amb tota l'artilleria pesada que va fer el diari a l'edició del passat diumenge 18 de novembre, on va arribar a col·locar des de l'editorial, a diversos articles d'opinió -entre ells el d'un pes pesant com Mario Vargas Llosa-, i... fins a la secció d'economia, sengles atacs en tota regla a la presidència de Chávez.
I, el més curiós de tot: El País ha perseguit amb tota la seva poderosa maquinària legal la modesta publicació electrònica WWW.REBELION.ORG, per gosar fer un article crític sobre aquesta mena de monomania antichavista. L'argument legal: haver citat un paràgraf de l'article de don Vargas Llosa, denunciant-lo com un atac a la propietat intel·lectual!
Increïble i impressionant, sobretot si un es mira l'article, que -de fet no podia ser menys- és una glosa jocosa d'una de les més divertides afirmacions del gran escriptor peruà. Copio, i confio que no em denunciï el gran diari: “Es posible que, al reaccionar como lo hizo, el Rey de España transgrediera el protocolo. ¡Pero qué alegría nos deparó a tantos latinoamericanos, a tantos millones de venezolanos! ¿La prueba? Que he escrito este artículo arrullado por los animados compases del flamante pasodoble que ahora entonan y bailan en todas las universidades venezolanas, que se titula ¿Por qué no te callas? Y cuya tonadilla y letra llueven sin tregua sobre mi computadora”. Evidentment, es referia al famós incident de la cimera llatinoamericana em què el nostre monarca va oficiar de silenciador del president veneçolà.
podeu consultar l'article per veure que es va limitar a fer sana conya de, com diu, el fi sentit analista de Vargas Llosa: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59219 .
El País, doncs, ha declarat la guerra a Chávez... i a tots els que siguin remotament partidaris del president veneçolà. Avisats esteu...

20/11/07

REBAIXEM IMPOSTOS!!!


Rajoy y sus muchachos, exultants, han promès en la posada en escena de la seva plataforma electoral una rebaixa general de l'impost sobre la renda. Ha cridat als titulars l'oferta d'ampliar fins quasi doblar el límit exempt. Però poc s'ha dit sobre el veritable propòsit de la reforma: rebaixar fins a unificar l'escala dels gravamens -tasca en la qual els governs socialistes els han aplanat, i no poc, el camí-. Afeblir les recaptacions dels impostos directes i -sens dubte- reforçar els indirectes. I, de passada col·lateral, afeblir els ingressos de les autonomies, sobretot les esquerpes i rebeques, imagino, a la unificació de la nació, aquesta gran nació que a Rajoy i les seves hosts no-nacionalistes fa bavejar tant.

Fa pocs dies encara, a primers d'octubre, que peperos i socialistes se'n reien, , juntament amb les dretes nacionalistes, en to més o menys agre, de la proposta presentada per IU_ICV i ERC, a las Cortes, sobre la implantació de la renda bàsica. Una proposta assenyada i meditada que aniria en la direcció contrària de la defensada per Rajoy: augmentar la pressió fiscal a les rendes altes i assegurar una distribució d'un mínim de subsistència per a qualsevol ciutadà/ana. Un mínim que permetria alliberar l'enorme cabal ocult de creativitat social que avui queda sepultat per la necessitat de mal sobreviure al mercat lliure del treball. Una renda que faria de la solidaritat un precepte, i no, com deia el representant del PNB, la divisa dels dròpols.

N'estem convençuts. Caldria fer la prova. I no desacreditar la proposta emparats en prejudicis interessats.

Documenteu-vos a : http://www.redrentabasica.org/

7/11/07

LA JUSTÍCIA COM A ESPECTACLE


L'aplicació de la justícia (llegiu pena de mort) ha estat un espectacle de masses fins a temps recents a casa nostra. Tot i que ho és encara a bona part del món, entre nosaltres (presumptament, o presumptuosament, més civilitzats) ha deixat de practicar-se la pena màxima o, en tot cas, s'ha eliminat de l'espectacle públic. Tanmateix, l'espectacle al voltant de la Justícia (o sigui, dels estaments estatals encarregats, novament presumptament i segurament presumptuosament, d'impartir-la) té molts altres vessants.

Prop de l'espectacle circenc pot situar-se, per exemple, la necessitat del tribunal oficiador d'un judici públic i universal com el de l'11-M, de fer equilibris entre les diferents acusacions (més que no entre acusació i defensa), i sobretot entre bàndols interessats a tancar o deixar oberts interrogants sobre l'anomenada "autoria intel·lectual" de l'atemptat. Curiosa figura aquesta, aportació original a la doctrina jurídica que es pot atribuir a la tasca del Sr. Aznar i les seves FAlangES mediàtiques. Tasca...¿intel·lectual?... que ha arribat a contaminar al tribunal, que parla a la pròpia sentència d'aquesta figura protopenal, o parapenal. Els jutges , així, han mostrat una fina sensibilitat i orella social per captar alguns dels missatges que alguns mass i no tan mass media han anat fent lliscar en aquests llargs anys sumarials (que no sumaríssims). Si, per una banda, han cedit a parlar d'autors intel·lectuals, sense determinar-los, per l'altra han interposat una curiosa referència a l'aparició de diverses cintes a la furgoneta robada i usada pels terroristes, especificant que una era de l'Orquesta Mondragón. Heus ací que el pop es cola a una sentència tan senyera. Només hi ha una explicació: els jutges volien repartir estopa contra els heralds de la teoria de la conspiració que van fer en aquest punt, en confondre la cinta amb una targeta de la Cooperativa Mondragón, un dels més espantosos ridículs de la seva llarga cadena de ridículs.

Literatura pop i literatura sobre conspiracions. D'aquesta n'hi ha a dojo. N'hi haurà de bona i de dolenta. De bona, no en conec cap, per això. I evidentment els faedors d'aquests anys de teoria conspirativa al voltant de l'11-M són autors de mala literatura. Molt mala literatura. De la pitjor.

Però la literatura es troba sovint al món de la jurisprudència. Una sentència recent d'un jutge de Barcelona n'és un exemple més. El jutge, Emili Soler es diu, ha hagut de recórrer a una imaginativa bateria retòrica per sancionar al llegendari senyor que es passeja despullat per la ciutat, lluint tatuatges força bonics i el seu membre, força destacat també. La sentència recorre així a una pretesa regla que imposa anar vestit en les "relacions interpersonals públiques". Que no púbiques, sortosament.

Tot i discutible, la construcció no deixa de tenir un suport jurídic més o menys ortodox, el del dret consuetudinari, tema relliscós i pelut -amb perdó, en aquest cas-. Més extravagant resulta ser, en canvi, definir com ho fa el mateix jutge un presumpte dret dels altres a "no veure (l'acusat) sense roba".

Home!, si ens posem així, senyoria, jo també al·legaré el meu dret a no veure els jutges vestits amb aquestes togues tan passades de moda... I a no haver de llegir les seves creacions literàries a les seves sentències!

18/10/07

ADIÓS, BOADELLA!


El Sr. Boadella ja no pot més. Ha pronunciat un "llegat lletraferit" (segons el cronista de l'Avui), i ha proclamat el seu "adiós Cataluña". Assegura que ja no tornarà a actuar entre nosaltres (ni entre els seus col·legues de Ciutadans/Ciudadanos, ens preguntem?).

Doncs no res, bona sort i ... adiós, Sr. Boadella! Nosaltres no el trobarem a faltar.

No discutirem el seu valor com a creador artístic(que podríem), ni entrarem al drap de les seves diatribes antinacionalistes (de nacionalisme català, s'entén), ni en les seves profètiques paraules de comiat sobre la secessió "inevitable" de Catalunya -cap a Espanya, suposem-, on hi ha, diu, "un sentiment antiespanyol molt fort".

No, el que ens farà estar lluny d'enyorar-lo és recordar com s'ha portat amb els seus primers companys de "Els Joglars", amb el trist i depriment contenciós sobre els drets d'autor de "La Torna". El seu trist i depriment oblit del que significava en aquells anys de plom la proposta radical de creació col·lectiva del grup que -encara a data d'avui, hem d'entendre- dirigeix. La seva trist i depriment reivindicació de si mateix com a gran i únic autor individual -per sobre de Shakespeare, segons que va dir-. En fi, això que ens ha brindat darrerament, i que ens l'ha mostrat com a superb egòlatra.

Mostrat, que no descobert, per a molts. Com va dir Stewart Copeland, el bateria de Police, referint-se al seu ex-company Sting, "no és que l'èxit el convertís en un filldeputa, ja ho era abans". Però, mira per on, els Police tornen a tocar junts. I és que un pot tancar-se totes les portes per sempre. Però els diners, ai, els diners!, poden reobrir-ne... encara més.

15/10/07

FRANKFURT: FRANC FURT?


Sí, potser ja està tot dit i redit sobre Frankfurt, sobre la Fira del llibre que just deixem endarrera. Incloent tot d'acudits fàcils sobre salsitxes (no podem estar d'il·lustrar això amb una, i de fer un joc de paraules al títol, ja ens perdonareu...) i tot de polèmiques sobre què és i què no la cultura catalana.

Però potser no està prou dit, enmig de tant de cop de colze, escarafalls, gales i galons, que l'espectacle veritablemet obscè, veritablement polèmic, hauria de ser el concepte en si de la fira del llibre, el llibre objecte de consum -no pas vehicle de cultura, almenys no en primer terme, si de cas en segon, això sí, un pas pel davant de l'autor, que és el que menys compta-. Entre tanta tinta, poca o quasi gens per descriure el veritable sentit de l'acte. Lloes a la venda i al màrqueting, sí, pes dels autors per milers d'exemplars editats -i potser venuts, i fins i tot a la llarga potser llegits-. Qui no ven, no hi és comptat.

Curiosament, dels pocs que va posar el dit a la llaga i denunciar que en el nostre país la majoria -una majoria creixent- no llegeix, va ser el conseller de Cultura (ep, simptomàtic, el de Cultura i no pas el d'Educació, aunciant un pla de foment de la lectura). Llàstima que sonés massa a tapadora perquè el personal no s'emprenyi demanant comptes pel milió d'euros vessats a Frankfurt... Un furt? No de franc!

Dir-ho, doncs? Denunciar-ho? Francament, no estem gaire segurs. Ho llegirà algú?

14/8/07

BLAKE I DUNCAN: EL COSTAT PERILLÓS DE L'ÈXIT


El suïcidi doble de la parella d'artistes nord-americans Jeremy Blake i Theresa Duncan ha sacsejat aquests dies la comunitat cultural. Joves, glamourosos, reconeguts en els estaments de l'alta cultura novaiorquesa... i tanmateix han posat fi a la seva vida de manera abrupta.

Especialment ell, més jove, havia aconseguit una respectable fama d'artista innovador i amb força projecció. Als seus 35 anys, el futur semblava daurat. Ella, com ell creadora en el món del disseny digital, i com ell reconeguda en les esferes avantguardistes, havia aconseguit relleu en la creació de videojocs i en el món de la blogosfera.

Tanmateix, sembla que tots dos havien perseguit sense sort la incursió en el món del cinema. Traslladats a Los Angeles en els darrers anys, tot i que ell havia intervingut amb dissenys de l'al·lucinada comèdia de Paul Thomas Anderson "Punch-Drunk love", els seus projectes no van acabar de fructificar. Ambdós s'havien encarregat els darrers mesos de difondre estranyes acusacions de conspiració contra ells de diversos alts estaments de Hollywood pretesament dominats per l'Església de la Cienciologia.
Certes o no les amenaces-i tot sembla apuntar que no són certes- , els usos i costums de la gran màquina de Hollywood han funcionat com a trampa mortal per a la parella. Un cop més, sembla que l'èxit devora els seus fills. En el món de les grans productores de cinema, els diners que es mouen són escandalosos, i els sistema que determina què es realitza i què es desestima és certament diferent al dels circuits del pop-art en què s'havien mogut Duncan i Blake. En realitat, l'atzar i els interessos casuals funcionen en ambdós circuits, però és molt fàcil, sobretot si a un li ha somrigut la sort en un altre camp, desesperar-se a causa de la mecànica despietada del gran negoci que no atèn a consideracions de risc ni de simpaties personals. En fi, és una indústria!

Ja corren per la blogosfera els rumors de malignes persecucions que la parella va fornir al seu dia i que la seva mort desgraciada poden inevitablement aventar. Paradoxalment, segur que forniran també el material ideal per a una gran producció de Hollywood que indagui en el costat fosc del seu propi sistema... I, segurament, amb gran èxit comercial.

12/8/07

EL MARCIT ENCANT DEL NACIONALISME (i 2)


Quina cosa és la identitat nacional

Però, quina cosa és la identitat nacional, aquest complex que Savater anomena mysterium tremendum? Àrdua tasca, certament, però podem limitar-nos a reflectir alguns elements constituents:
-La llengua
-Costums i conductes adquirides en un estadi bàsic de formació de les persones
-Sensacions, experiències amb l’entorn físic, adquirides igualment en edats primerenques
La primera, la llengua, és un element que, per anar tan vivament connectat amb la cultura, genera no poques de les confusions de què abans parlàvem. En un país bilingüe, com el nostre, la creació de la identitat nacional se sotmet a equilibris diversos, en funció de la llengua d’impregnació. Amb l’adopció de la cultura, a Catalunya s’acaba absorbint la llengua espanyola, sens dubte –tret, evidentment, de la Catalunya Nord-, i la catalana, en la mesura que coincideixi amb la pròpia sobretot, ja que en cas contrari sol ser prescindible un cop acabada l’educació oficial. De fet, els individus no són, en la major part dels casos, bilingües, ja que fins i tot en els casos en què han assumit dues, o més fins i tot, llengües en l’àmbit familiar, solen tenir-ne una de dominant (materna, en un sentit no literal del mot). El que és bilingüe és la societat, tot i que novament aquí, probablement, sempre n’hi haurà una que acabarà dominant i bandejant l’altra.
Els costums i conductes adquirits a edat molt jove, en la primera infantesa, marquen també aquesta identitat. Els pares i els adults, i també els infants, que ens envolten, determinen en part com construirem després la relació amb el mateix o un altre entorn..
Tant llengua com costums són, tanmateix, alhora fenòmens culturals, i per això tenen una retroalimentació en la formació identitària. Posem l’exemple de la religió: determina costums, valors, formes de conducta en els nostres ancestres, que ens seran transmesos per unes vies inconscients.
I ha sortit la paraula. Identitat és un fenomen de l’inconscient, i per tant, proper a la psicologia. La identitat nacional, que abraça col·lectivitats, genera alhora una psicologia, o una psicopatologia, per què no, per tornar a l’anàlisi de Félix Ovejero. Les nacions, de fet, tenen les seves pròpies psicopatologies. I les seves psicosociologies –caràcters que psicosociològicament podem diferenciar-. Dinàmiques, com ho són les dels individus. Patrícia Gabancho defineix Catalunya com un país “tímid, castigat, insegur”. Les dinàmiques històriques confirmen i alhora expliquen que hi hagi nacions que tendeixen a imposar-se a les altres, que no entenguin la diferència dels altres, que s’autonomenin universals i, per tant, vegin l’assimilació dels altres com una saludable renúncia d’aquests a valors provincians i l’acolliment d’aquest universalisme que ells, només ells, encarnen. No cal donar noms.
Les experiències sensorials que tenen a veure amb el marc geogràfic, que sens dubte els campions dels drets de la ciutadania relegaran al mític i místic territori de les ombres pre-il·lustrades, són especialment rellevants i poc analitzades en general, però ens remeten a un element clau de la nació que avui, més que cap altre element, es troba menystingut: la terra. Però, com?, és que els territoris tenen drets?, protesten els pròcers de la justícia i la llibertat, com protesten perquè es pugui adduir que els territoris tinguin llengua pròpia. Oblidem la història, doncs? Oblidem que som animals amb vincles emotius, amb necessitats físiques, amb una dependència absoluta de l’entorn natural? Oblidem les tossudes realitats, doncs.
Potser és això el que justament està passant, el que veiem cada dia en el nostre entorn encara rural en precipitada fugida cap a la urbanització amb camp de golf. Es tracta d’una ruptura traumàtica amb les arrels, un vertiginós i depredador creixement que menysprea, anorrea, assola la natura.
Va bé, així potser no caldrà, en efecte, barallar-nos sobre les entelèquies nacionals. Perquè no hi haurà homes al planeta (tot sovint diem que ens estem carregant el planeta, però el que estem fent realment és carregar-nos la nostra possibilitat de vida en aquest planeta).
Això ens porta, en fi, a un altre element important en la construcció de la identitat nacional, un altre element superestructural que pot afectar, per retroalimentació, les identitats individuals, del qual no hem parlat més que de biaix: la política. Quan hom diu que els territoris no tenen llengua pròpia s’està al·ludint a una part de l’element jurídicopolític interessant del debat d’avui en dia a casa nostra.

La política i la nació

Quan es diu que un territori no té llengua pròpia s’està dient una veritat en termes de ciències de la natura –cap terròs sap parlar, que sapiguem-, una veritat història... parcial –tota llengua s’assenta en els parlant d’un territori de forma dinàmica, per tant mudable, ni el català ni el castellà s’han parlat sempre a Catalunya ni a l’Espanya eterna i universal, ni probablement es parlarà ni l’un ni l’altre d’aquí a mil anys-. Però es diu una falsedat jurídica. Perquè és molt propi d’alguns campions dels drets dels ciutadans usar les normes jurídiques en funció de com s’adaptin als seus arguments favorits: les accepten quan convé, i les ignoren o les titllen d’il·legítimes quan no convé. Que l’Estatut i les lleis catalanes defineixen el català com a llengua pròpia és, doncs, irrellevant o il·legítim, i a canvi, no se sap per quin motiu, els veritables drets dels ciutadans estan ben defensats en la Constitució espanyola i no a l’Estatut català. La defensa dels drets econòmics i socials dels ciutadans, doncs, té més garanties des de l’Administració espanyola que des de la catalana, etc.
Per què? Per economia d’escala? Passem-ho, doncs, a l’escala europea! Ho tenim ben fàcil! Ah, no, protestaran aleshores, tot ignorant que, precisament, la Unió Europea ha desplegat fins ara administrativament les seves polítiques de cohesió social en regions definides a cop d’escaire i cartabò que assenyalen territoris de dimensions que, curiosament, s’apropen més a les d’un país com Catalunya que no pas a un estat com l’espanyol.
Compte, però, tampoc es tracta d’economicisme a ultrança. La divisió administrativa del territori ha donat prou resultats tràgics al colonialisme dels europeus a Àfrica i Àsia com per fer-ne ègida i estendard.
Per què, doncs? Ah, per la molesta caducitat d’aquests símbols mítics, poc transparents, etc que encarnen aquestes sospitoses lleis orgàniques (que potser remeten a la democràcia orgànica franquista?) que es diuen estatuts d’autonomia. Els fustigadors dels provincianismes amb ínfules nacionals se’n riuen aleshores del preàmbuls del nostre Estatut mentre accepten sense pestanyejar la “indisoluble unidad de la nación española” de la Constitució. Qüestions de perspectiva, doncs, és a dir, de quin costat de la marca de guix al terra se situï un.
Però parlant en termes constructius, la política és un element que, prefigurat pels substrats identitaris, és alhora essencial per modelar la seva dinàmica, dins del procés retroalimentadors que ja assenyalàvem parlant de religió, llengua, etc.
La política, en realitat, hauria de ser l’escenari on una societat sana mira de cohesionar les seves identitats individuals i col·lectives i, doncs, les nacionals. La política com a factor de consens i participació ciutadana, ara sí, per assegurar la igualtat d’oportunitats en la presa de decisions que afectin de manera directa la vida social. Política educativa, política econòmica, política cultural, lingüística també. Política, fins i tot, per defensar la llibertat de l’individu dins els límits més amplis possibles per al funcionament de la col·lectivitat.
Política, doncs, per impulsar identitats. Tampoc això ha estat ben vist, en aquests temps globalitzadors, i malgrat tot els estats més forts que ens envolten parlen avui de reforçar la cohesió identitària enfront de les amenaces desvertebradores dels fenòmens migratoris. Pensem en la França revoltada dels suburbis. El model francès, certament molt més intervencionista i desenvolupat que l’espanyol, gemega aquests dies pel fracàs en la integració de la segona i tercera generació d’immigrants. I igualment els britànics, i fins i tot els envejats països nòrdics. Tothom s’està trencant les banyes per saber com s’ho farà per defensar una identitat que cohesioni els seus malmesos rengles.
Els immigrants que arriben als poderosos estats occidentals porten a sobre el mateix desarrelament que els antics pagesos enriquits per l’especulació urbanística de què abans parlàvem, però han vingut a més amb poc bagatge i amb poca capacitat d’integració. Des que assumeixen una realitat pròpia d’immigrants eterns –una, dues, i fins a tres generacions-, i amb ella la cultura del barri, del gueto, la nació s’esmicola i entra en crisi.
Arribem, doncs, a on pretesament estàvem només alguns repatanis i recalcitrants defensors de rancis romanticismes caducats: la integració en els elements identitaris socials, culturals, col·lectius... en el territori de la nació.



Miquel Mur

11/8/07

EL MARCIT ENCANT DEL NACIONALISME (1)

No sembla que el nacionalisme travessi moments de popularitat, almenys a Espanya. Fins i tot podríem dir que gaudeix de mala premsa arreu del nostre món occidental. Nacionalisme i fonamentalisme, nacionalisme i terrorisme, són diverses les associacions dialèctiques que s’estan implantant de manera gairebé imperceptible. I si no triomfen del tot, si encara es troben resistències contra un globalisme aglutinador, és potser perquè l’imperialisme sense escrúpols que l’impulsa –el nord-americà, és clar- sota el paraigua pretesament benèfic i amable de la llibertat, la igualtat i la democràcia pacificadora, no acaba de reeixir en el seu intent, començant per la imposició de la seva nova pax romana.
Tampoc a Europa, aquesta amalgama mil·lenària de nacionalismes, acaba de tenir el pes que els profetes dels nous temps globals ens han anunciat. No és res nou. El que és nou és l’origen de l’impuls globalitzador –imperial, per traduir-lo a un terme més històric i més directe, per tant-. Fins ara, els imperis eren originats al si de la seva àrea. Amb la bancarrota dels últims imperis europeus, a la primera meitat del segle XX, es va cedint espais a les noves formes de domini que mira de sotmetre les diferències que puguin fer nosa al neoimperialisme –el nord-americà, aclarim de nou-, només contestat per l’experiència soviètica de la part europea tradicionalment aparcada de la història de les revolucions burgeses, la de l’est. El cert és que l’intent aglutinador intern, aquesta nova i no-nata constitució europea, que es basa en el dogma antinacionalista típic de la posmodernitat, el ciutadà o la ciutadania, no acaba de quallar. Malgrat tenir exemples tan a mà per assenyalar el poder malèfic del nacionalisme, els desastres balcànics i caucàsics que sorgeixen amb la definitiva desintegració dels epígons dels imperis de l’Europa oriental, la veritat és que ningú s’ha pres seriosament del tot això de l’Europa dels ciutadans. A diferència de la sigilosa transferència de determinats poders de les burocràcies estatals cap a la Unió Europea que es va imposar a l’últim quart del segle XX, l’intent de cohesió social i cultural que suposa un primer intent de constitucionalisme europeu no ha reeixit.
Per què? Potser perquè la realitat és més tossuda que la moda intel·lectualitzadora d’alguns preclars dirigents de l’elit politicosociocultural del continent estragat i, de fet, sotmès al gegant americà? Potser perquè hi ha identitats socials que són més difícils de laminar que les estructures burocràtiques d’aparells estatals tan consolidats com el francès i els hereus de l’Imperi austrohongarès?
I hem esmentat la bitxa de la identitat. Els profetes dels estats dels ciutadans llancen els seus dards contra tot discurs identitari. Tot procés identitari és sospitós, enemic de la il·lustració, provocador de les diferències i, doncs, atiador d’odis i anorreador de paus. S’obliden que, de fet, els propis discursos il·lustrats, defensors de ciutadà, són la base d’un dels darrers intents imperialistes genuïnament europeus, i un dels més sagnants i congriadors de guerres, el napoleònic. I acaben topants amb el desastre de la política democratitzadora de l’emperador Bush II a l’Orient mitjà i a altres àrees de domini de l’Islam.
Però ni tan sols cal això. Als defensors de l’alliberament dels ciutadans dels dimonis nacionalistes basta confrontar-los amb la desaparició de la seva pròpia identitat nacional per trobar-los tan despullats com l’emperador tocat amb els vestits invisibles dels sastres trapelles.
Els catalans ho tenim més fàcil que ningú: els que ens amonesten pel nostre xaruc aferrament a una identitat pròpia són invariablement uns defensors aferrissats de la identitat espanyola, que es vinculen a unes cultures, l’espanyola i la hispana, que són cultures dominants en amples territoris, triomfadores, doncs, però no les més dominants ni les més triomfadores. Basta invertir el terme de les seves diatribes i posar-los en el lloc que posen als catalans de cara al domini angloparlant, per exemple, per airejar les seves febleses.

Realitats tossudes

“El més gran problema del món és el nacionalisme, tots els mals del món provenen del nacionalisme”, he sentit a dir sovint a gent segurament ben intencionada. Ja hem dit que molts dels projectes bèl·lics més sagnants de la història s’han fet, precisament, en nom de l’extermini del nacionalisme. En realitat, el mal sempre sembla el mateix: pretendre ignorar algunes realitats profundes que basen les societats humanes, i construir-ne altres sota principis artificiosos.
I com podem saber quin principi és artificiós i quin és profund, quin d’ells obeeix a realitats humanes reals i sentides pel comú dels individus de la societat? Ja ho hem insinuat abans: la realitat acostuma a ser tossuda. Imposar una democràcia des de l’exterior és, encara acceptant, que és molt acceptar, que sigui la voluntat genuïna de l’Administració armada de Bush II, no ha tingut cap efecte benèfic a l’Iraq del sàtrapa, per cert prooccidental, executat pel nou govern.
Potser molts cops els arguments de pes intel·lectual que es deixen caure amb gravetat i gest contrit, contra els lamentables i arcaics nacionalismes, parteixen en el fons d’una confusió ben intencionada: la identitat és només un fenomen cultural que es pot bastir des dels aparells educatius, mediàtics, etc. Però la identitat nacional és un fenomen molt complex, compost de diferents capes, com la ceba que fa anar en tant que metàfora individual Gunther Grass al seu darrer llibre. La cultura és, per definició, artificial, aprèn al llarg de la vida, però es basteix sempre que hi hagi una base, o potser més encertadament i gràficament dit, un tronc central sòlid, que és una sèrie d’estructures mentals conformades molt aviat en la formació de cada individu. És el que comunament es diu pàtria, però que, com bé diu Patrícia Gabancho (1), potser és el contrari de pàtria, és a dir, el país del pare, i és més aviat el territori de l’infant propi sobre el qual petgem els adults. Aquesta és una realitat tossuda. I al voltant d’ella, certament, un embolcall que pot anar creixent més i més, i fer-se més i més complex. Com més creixi, més capacitat de reflexió i creació genuïnament pròpia. Però, tornem-hi. Necessitat l’arrel, el tron central, per sostenir el conjunt. La identitat, doncs, que acaba necessitant dels identificats per comunicar-se amb propietat.Certament, un fenomen complex. Tant, que és comprensible que molts intel·lectuals acabin despatxant-lo tot com un pur artifici, o com un elemnt poc transparent, mític o fins i tot esotèric. Per exemple, Fernando Savater, en una ressenya del llibre “Contra Cromagnon. Nacionalismo, ciudadanía, democracia”, de Félix Ovejero (2). Aquest mateix llibre ens serveix per exposar un cas típic de confusió entre identitat nacional i cultural: “si importan las culturas es porque importan las personas. No al revés. Que una cultura deba preservarse simplemente porque existe, no puede ser nunca un argumento atendible para quienes constatan que buena parte de la culturas humanas han estado asentadas en la discriminación y en la explotación”. Molt cert, i sens dubte parlar des de la cultura espanyola és parlar amb gran propietat d’aquest tema, però el que cal subrattllar és que la cultura de les persones és una cosa, i la cultura nacional una altra. Una persona pot tenir diverses cultures nacionals, pot assumir nivells culturals diferents –en funció de l’escalafó social que ocupi, en veritat, tindrà més o menys opcions-, i pot fins i tot prescindir de les cultures del seu entorn i dedicar-se, avui més que mai, a una immersió en cultures allunyades –la força d’internet i els grans mitjans de comunicació-, però mai podrà renunciar a la seva identitat nacional, a menys que renunciï a la seva més íntima identitat humana: la capacitat de relacionar-se.

Miquel Mur
(1) El País,10.02.2007
(2) El preu de ser catalans, Meteora 2007

9/8/07

A PROPÒSIT DE LES CRÍTIQUES DE MIREILLE BEAULIEU A SYRIANA





Les crítiques de Mireille Beaulieu, distribuïdes entre nosaltres per la Red Voltaire, tot i ser pertinents molts cops, desentranyen un esperit força estès entre certs ambients de l’esquerra radical: la reticència contra tota crítica que vingui del propi nucli de la creació artística comercial (Hollywood aquí, ni més ni menys). El resultat és un prejudici, i el corol·lari una remarcada injustícia en la valoració d’aquesta crítica (ben) intencionada produïda des del propi sistema. Un exemple, entre altres, és quan censura la pel·lícula perquè el seu suposat objectiu és la defensa dels recursos ambientals i no la denúncia dels brutals mètodes actualment desplegats per fer-se amb el control del petroli, per acte seguit afegir “lo cual evitaría tener que emprender guerras en el Medio Oriente y el peligro que representa la amenaza terrorista”. És a dir, justament l’objectiu que li nega, que per tant sí és evident, i gens ambigu, en contra del que diu Mireille Beaulieu. Que certament pugui perseguir-se també un canvi d’estratègia econòmica en l’explotació de recursos és més que plausible (la prova és que una de les primeres lleis que ha aprovat el nou Congrés de majoria demòcrata marca una nova política energètica oposada als interessos petroliers), però això no desacredita pas l’objectiu en si. De fet, podríem llegir perfectament Syriana com una llança en la disputa de l’alta política nord-americana actual i del passat recent (almenys des de la presidència del primer Bush i la successió de Clinton, davant la qual reaccionaria el moviment neocon del segon Bush) que es cou en les calderes de les lluites entre les tradicionals indústries lligades a la producció armamentística i a l’explotació petroliera i les noves indústries més lligades als serveis i desvinculades de l’empori petrolier. Potser seria una lectura esquemàtica de la complexa realitat política nord-americana, però si Syriana s’inscriu en una presa de partit a favor d’un món menys lligat al consum de petroli i a la producció armamentística, sembla, com a mínim, excessiu, dir que “tiende en realidad a hacer que el espectador admita sin darse cuenta una visión falsificada del mundo para empujarlo al choque de civilizaciones.”
Certament, i això és un tribut al sistema de producció de Hollywood, alguns elements de la pel·lícula són força esquemàtics, ratllant en la caricatura, com el cas de la sobtada conversió del noi musulmà a la causa terrorista, però, a diferència del que diu Beaulieu, aquí la mirada cerca una comprensió de les causes i arrels del terrorisme que resulta sorprenent per la valentia que desplega. Com resulta sorprenent el retrat dels interiors i mètodes despietats de la CIA, tot i que George Clooney sembli defensar en les notes de producció que cita Beaulieu la postura de Robert Baer de denunciar el desmantellament dels sistemes d’espionatge. Quan l’autora critica Clooney també per haver dit que la pel·lícula no ataca el govern de Bush sinó tot el sistema establert des de fa 60 o 70 anys, subratlla la contradicció amb les notes anteriors, però no li cedeix a Clooney la treva que mereix la seva congruent anàlisi de la brutalitat del sistema.
No s’ha de confondre el punt de vista del director Stephen Gagham i del coproductor Clooney amb el del personatge d’aquest, l’agent “penedit” (trasumpte de Robert Baer). Fer-ho és tan ingenu i infantil com pretesament ho aón alguns aspectes de la pel·lícula per a Beaulieu.
De cap manera, especialment, es pot defensar que el que quedarà en la ment dels espectadors sigui una caracterització dels musulmans com a terroristes. Que “alguns seran incapaços de veure les subtileses” és ja una frase que delata la visió esnobista de Mireille Beaulieu, però és que a més és certament difícil pensar que aquesta imatge primi sobre la transparent denúncia que es fa del sistema de corrupció imposada per les multinacionals petrolieres i dels mètodes de terrorisme usats per l’Adminsitració nord-americana. Perquè, encara que tamisada i filtrada per formes narratives industrials, la pel·lícula aporta informació valuosa i filmada amb honestedat i fe en la capacitat de les persones d’entendre-la i apreciar les “subtileses” –i les grolleries, també, naturalment-. Perspectiva que quadra amb el potent discurs en favor de la llibertat d'expressió que és la pel·lícula també produïda –i dirigida- per Clooney, “Buenas noches y buena suerte”, que també cita l’article de Mireille Beaulieu.

7/8/07

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

Cierto que la noche es por principio lo contrario de esa luz que de tanto verla, hace que hayamos “ perdido la recta proporción de ese milagro, que otorga a la materia su volumen”(1)

Y sin embargo, en la noche, los relámpagos de luz son más visibles que en pleno día. Qué injusto es el viejo Sol que mata los fulgores mínimos, los estremecimientos leves de los luceros menores, los impactos y estallidos de cometas silentes.

En la noche, cuántas noches, he visto las criaturas que se sitúan en los márgenes de la vida que ya hemos recorrido y –tal vez- se aúpan hacia la aurora de otra vida posible.
Cierto, también he vivido muchas noches insomnes donde la pesadilla es el tedio y la vulgaridad.
Pero he vivido noches con jazz, con humo, con alcohol, donde se agitaba entre las alas de la luz temblorosa de un foco la incierta consistencia de un milagro a punto de revelar.

Amo la noche. Miqui y yo hemos dialogado en la noche tantas horas que somos hijos de las plazas nocturnas, despobladas, de las calles desiertas, incluso de los campos negros surcados por murciélagos y cantos de chotacabras, bajo estrellas que hienden el cielo invisible y , así, le proporcionan volumen y capacidad de acoger en su monstruosa dimensión de cíclope indiferente.

Besos,

Julio

(1) Carlos Marzal, 2001

3/7/07

ART I SUÏCIDI: POETESSES I SUÏCIDI (2)



Maria Mercè Marçal va llegir –i aprendre- de dues poetesses russes, Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova, de vides tràgiques, extremes, turbulentes. També va llegir sens dubte a Sylvia Plath, potser la més cèlebre de les poetesses de la segona meitat del segle XX, encimbellada també, no hi ha dubte, pel seu destí tràgic, pel seu suïcidi, per les llegendes que sempre acompanyen aquests finals exacerbats. Però Tsvetàieva i Akhmàtova van ser dones de molts homes –i dones-, mentre que Sylvia Plath va suportar malalment les repetides infidelitats del seu marit, Ted Hugues, que l’havia deixat per una altra dona, Assi Wevill, que acabaria igualment suïcidant-se.
En el seu poema “Sóc vertical”, traduït magistalment entr nosaltres per Montserrat Abelló, Sylvia Plath sembla bufar a l’orella de Marilyn: (“SÓC VERTICAL/ Però m’estimaria més ser horitzontal/ No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra/ xuclant minerals o amor matern”). El tema de la maternitat, i el contrari, l’esterilitat –va tenir dos fills- és habitual en els seus poemes. “Dona estèril”, “Dona sense fills” (“no dic res sinó sang/ Tasteu-la, vermella i fosca!/ I la meva selva,/ el meu funeral,/ i aquesta muntanya i aquesta/ lluentor de les boques dels cadàvers.”), per un costat, o “Dones prenys”, per l’altra. A “L’altre”, la maternitat i l’adulteri s’entortolliguen: (“Tinc el meu cap sobre la meva paret,/ Cordons umbilicals, blau-vermells i translúcids,/ xisclen des del meu ventre com sagetes que jo cavalco./ Oh llum de la lluna, oh malaltia,/ els cavalls robats, les fornicacions/ encerclen una matriu de marbre./ ¿Vers on vas,/ que xucles l’alè com si amidés distàncies?/ Adulteris sulfurosos pengen en un somni.”). La maternitat i la depressió que sovint comporta són una de les línies febles de les dones, poetesses o no.
Maria Mercè Marçal va escriure sovint sobre la seva maternitat. És curiós que un dels comptats poemes on anomena el suïcidi sigui un dedicat igualment a la maternitat, el famós poema “Qui em dicta les paraules que et parlo?”:

Qui em dicta les paraules quan et parlo?
Qui m'incrusta de gestos i ganyotes?
Qui parla i fa per mi? És la Impostora.
M'habitava sense que jo ho sabésfins que vingueres.
Llavors va sorgir de no sé quines golfes, com una ombra,i em posseeix com un amant tirànic
i em mou com el titella d'una fira.
I sovint, al mirall, la veig a Ella
rescatada de no sé quina cendra.
No li facis cap cas quan Ella et parla,
encara que m'usurpi veu i rostre.
I si et barra la porta de sortida
amb el seu cos amorós i brutal
cal que la matis sense cap recança.
Fes-ho per mi també i en el meu nom:
Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al llindar del suïcidi.

Tanmateix, es va aturar. Aquest poema, del recull “La germana, l’estrangera” s’emmarca en una lluita –a mort- per la seva vida i per la filla, l’Heura amb la qual dialoga (“Heura,/ victòria marçal, / germana/ estrangera, de cop feta present:/ Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar/ i violent que força els meus confins/ fins a la sang, un repte que no em deixa/ ni les cames tan sols per a fugir!).
Maria Mercè Marçal va triar la vida, encara que la vida la traís a edat jove, però sens dubte va explorar a fons els estimballs de la mort. Estudià, per exemple, la vida i obra de Renée Vivien, la poetessa francesa dels tombants dels segles XIX i XX (a ella li dedica un poema al mateix recull: “El meu desert et mira, fit a fit,/i sóc només aquest esguard que resta/ vivint de set, contra el pou de l’oblit.”, i la seva única i extraordinària novel·la, “La passió segons Renée Vivien), o la d’Adrienne Rich (a la qual dedica també un poema en aquest recull, el molt significatiu D’Àrtemis a Diana:

Uns ulls nous se m'obrien dessota les parpelles.
Adrienne Rich

No pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l'aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l'alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.

Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan hàgim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d'oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l'espai.

A les paraules demano camins
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.

Als nous camins demano una altra sang
que els recorri exaltada, nua, nova.
Que en violenti els límits i els avencs,
que forci cledes i tancats, que ens dugui
resclosa enllà, tenyint el calendari
d'una altra festa sense déus ni fat.
Una sang nova dins de venes noves.

És a la sang que demano uns ulls nous.).

Mentre Renée Vivien, nascuda Pauline Tarn, va morir jove, en circumstàncies dubtoses, Adrienne Rich, autora contemporània, és encara viva. Però ambdues tenen en comú ser abanderades del feminisme radical i el lesbianisme, amb què Maria Mercè Marçal va endinsar-se els darrers anys de la seva vida. A la novel·la citada, la Marçal explora a fons les vessants fosques de la creativitat que paradoxalment destrueix a qui la exerceix. En un paràgraf atribuïble a la pròpia narradora, diu: “M’adono que aquesta mateixa pregunta –per què aquesta atracció cap als «vençuts», amb totes les cometes que calguin- se l’hauria pogut fer la mateixa Renée. He dit vençuts, i hauria de dir vençudes: la seva és una memòria obstinadament femenina. Cerca les baules d’una genealogia invisible que uneix indestriablement feminitat, revolta i dolor. I també poder –un poder efímer, conquerit i perdut: només en resta el gest i, de vegades, la paraula-. Desfilen pels seus textos Lilith, la primera rebel; les reines destronades –Vasthi, Cleopatra, Elisabeth Woodville, Jane Grey, Anna Bolena-. Les poetes: sobretot Safo i el seu món doblement sàfic –amors femenins i poesia-, finalment, però, abocada al suïcidi”. I, en un altre capítol de la veu narradora: “...quan m’abandona l’obsessió de l’amor, m’assalta l’angoixa de la mort i la idea, segurament més certa, que aquest sí que és l’únic tema, i que tot el que fem no és sinó una manera de conjurar la seva presència”. Les dèries de Renée Vivien?, es pregunta la narradora Sata T. Amb René Vivien, Maria Mercè Marçal retroba la figura del lletraferit que cerca l’anonimat, que s’amaga rera el pseudònim i fuig de la glòria literària o de la mundana. Tema que han resseguit altres autors, modernament entre nosaltres Vila-Matas, i que ens orienta cap a una forma especialment delicada i complexa de suïcidi: la desaparició. Un gran tema, doncs, l’únic tema, al costat de l’amor, l’amor lèsbic.
No ens tobarem les mateixes obsessions en el cas de Sylvia Plath, però sí, tal vegada, d’una autora a la qual arribaria per via de la poetessa nord-americana, la seva compatriota Anne Sexton, mare de dos fills, però públicament denigrada per un lamentable incident que va revelar una relació incestuosa amb la seva pròpia filla. Anne Sexton es va suïcidar després de diversos alts i baixos, amb tractaments psiquiàtrics alternant interessants activitats literàries i artístiques en general. Amiga de S. Plath, li va dedicar diversos poemes a la seva mort: “O Sylvia, Sylvia,/ with a dead box of stones and spoons, / with two children, two meteors/ wandering loose in a tiny playroom,/ with your mouth into the sheet,/ into the roofbeam, into the dumb prayer,/ (Sylvia, Sylvia where did you go / after you wrote me/ from Devonshire/ about rasing potatoes/ and keeping bees?)” (Oh, Sylvia, Sylvia,/ amb una capsa de morts d’ossos i culleres,/ amb dos nens, dos meteors/ vagarejant per una estreta cambra de jocs,/ amb la teva boca dins els llençols,/ dins la biga mestre, dins la muda pregària,/ (Sylvia, Sylvia, on vas anar/ després d’escriure’m des de Devonshire/ sobre conrear patates/ i cuidar abelles?), o el terrible poema Wanting to die (Desitjant la mort), que acaba amb aquestes estrofes:
Balanced there, suicides sometimes meet, raging at the fruit, a pumped-up moon, leaving the bread they mistook for a kiss,
leaving the page of a book carelessly open, something unsaid, the phone off the hook and the look, whatever it was, an infection.
El poema porta data: 3 de febrer de 1964. Deu anys deprés, aquesta mort que l’encalçava, la mort que els suicides de vegades troben, deixant el pa que van prendre erradament per un petó, deixant la pàgina d’un llibre descuidadament obert, amb alguna cosa per dir, el telèfon despenjat, i l’aparença, fos allò que fos, d’una infecció.
Anne Sexton sabia de què parlava. Si el suïcidi s’assembla a una malaltia mortal, les malalties de vegades semblen un suïcidi. Després d’una llarga lluita, Maria Mercè Marçal cedia davant el càncer el 5 de juliol de 1998. Ella, que s’havia acarat valentament a la mort, i que havia publicat, a penes dos anys abans, un dels poemaris elegíacs més lúcids mai escrits, Desglaç, resultat del procés introspectiu a què la va conduir el decés de son pare.



L'ÀNGEL

Més ençà de l'oblit i enllà de la memòria
hi ha un àngel negre, d'ales afuades,
que em té l'esguard, i hi emmiralla
el seu desig oscat, la set als llavis:
-Glaçons de sang al fons de la copa més buida.

El recull, però, és definitivament un cant a la vida. Conté un combatiu poema dedicat a Sylvia Plath, inspirat en el seu vers “Cada dona adora un feixista”, però també conté poemes definitius d’amor i vida, especialment a la secció “Contraban de llum”. Com aquest, breu i rotund:


Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l’amor.

Aquests versos, escrits segurament en paral·lel a algunes pàgines de la novel·la sobre Renné Vivien, ens remet als motius que tant la van identificar amb la dissortada poetessa parnasiana. Va ser amb ella, com ha aparegut de passada en l’extracte citat, que va retrobar també la figura mítica, evocadora i tants cops evocada, de Safo, la poetessa de Lesbos, l’origen i precursora de la secular batalla de la lírica entre les dues pulsions antagòniques, la mort i l’amor.
Imatges:
1) Sylvia Plath
2) Maria Mercè Marçal ila seva filla Heura

28/6/07

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

El Viejo Topo anda estos días dándonos la lata con su Balzac. Un nuevo amor, uno de esos arrumacos por lo general efímeros que le aprietan los zapatos. Vieras al Miqui sacando espumarajos cada vez que le cita una de esas sentencias tan sentenciosas de Monsieur de Balzac.
A mí, el don Honoré no me acaba de agitar el espíritu, pero reconozco en él uno de esos gigantes decimonónicos que basaban su obra en su absoluta e impenetrable convicción en las propias fuerzas y talentos –en los suyos y en los de la novela como género-. Desde los gigantes menores –nada pequeños en términos absolutos- de un Verne, un Dickens, un Stevenson, a los mayores –un Tolstoi, un Dostoievski, una Austen, un Balzac, Flaubert, Zola, Clarín, Galdós, James...-, todos se asientan en el olimpo de los dioses de la Gran Literatura indiscutible, poderosa y firme como un castillo imperial. Habrían de llegar un Conrad, epígono ilustre y ya crepuscular, un Kafka, una mente sembrada en la duda y sembradora de sombras, un Joyce, una conspicua mente exploradora, un Faulkner, un barroco apresador de intangibles, un Borges, un retorcedor de las lógicas formales, para horadar un castillo tan impresionante.
Pero, claro, a Miqui los castillos le traen al pairo, si no es como objetivo de sus zapas terroristas. Los hegelianos están condenados a no reconocer al enemigo que los justifica y sin los cuales no se reconocerían a ellos mismos. Andan prisioneros de sus mismos parámetros, sin saber que para trascenderlos hay que abrazar las dudas, las sombras, los crepúsculos, los sueños, las especulaciones informes, asomarse en definitiva a esa realidad que se nos pega a la cara y sin embargo cómo ver, como dijo mi tocayo Cortázar.
Sin duda –con toda duda- no con las solas armas de los balzaquianos. Con su potente prepotente penetración en el alma humana. Pero con más.


Tu Julio

23/6/07

ART I SUÏCIDI: POETESSES I SUÏCIDI (1)

“Més lleu que un fil de teranyina/ més pura que ningú/ però és ella mateixa qui se subjecta/ i es manté ferma enmig del vent de la tempesta/ i s’ha bronzejat amb focs trepidants i abrusadors./ Vida –en moments estranys/ segueixo les teves dues direccions-./ Bé que no, continuo suspesa/ atreta vers el buit/ mentre les teves dues direccions m’atrauen”.
Aquests versos són d’una suïcida, tot i que no d’una poetessa en sentit estricte. És a dir, no pas una poetessa publicada, professional, però sí una artista (“em disculpo, em considero artista, tot i que sempre hi haurà qui se’n rigui”, en les seves paraules), i prou coneguda. De fet, potser una de les artistes més famoses de la inflada galeria de famosos del segle XX: Marilyn Monroe. O Norma Jean Baker, per ser més precisos. I continuava dient, després de disculpar-se per considerar-se artista: “quan un artista busca la veritat a qualsevol preu, de vegades té la sensació d’estar vorejant la bogeria. És molt dur treure allò que hi ha de més veritable dintre d’un mateix”.
Potser això sigui el que fa tan extremadament delicada la tasca del poeta. El poeta és un explorador tossut de la pròpia autenticitat. Tal vegada, el gran explorador de la veritat íntima de cadascú.
És dubtós encara avui que se suïcidés Marilyn Monroe, el gran símbol sexual que va dir que detestava ser-ho quant representava un objecte, i també que, posat a ser-ho, preferia ser-ho del sexe que no pas d’altres coses. Com descriuen els versos citats, era molt conscient de les seves contradiccions internes, i de les contradiccions genèriques de l’ésser humà, d’allò que anomenem vida (aquesta és una clau de tot artista, clavar les arrels en si mateix per aprofundir en l’arbre sencer de l’espècie).
També va parlar algun cop del suïcidi. Cito textualment: “viure és massa dolorós. Quan vaig tornar a la meva vida després del [frustrat] suïcidi, em vaig enutjar molt”. “Ningú no té dret d’obligar a viure a algú que no vol. El suïcidi és un principi de les persones, no crec que sigui un pecat ni un crim”. I també: “A vegades penso que ha de ser fàcil evitar la vellesa, morir jove, però llavors mai no completa un la seva vida, ni arriba a conèixer-se perfectament ell mateix. No és veritat?”.
Fos com fos, es matés o la matessin, és cert que no va arribar a la velles i... potser, a conèixer-se perfectament. El que també és cert és que almenys ho va intentar un temps.
Citem ara el gran poeta rus Alexander Blok, en referència al pintor Mikhail Vrubel: “Tot i la seva passió pels esdeveniments, ell no en tenia mai prou, i els esdeveniments es van traslladar al seu interior: aquest és el destí de l’artista contemporani. Amb quanta més regularitat es divideix en les cèl·lules la crosta de la terra, amb tanta més profunditat sota terra es retiren els déus del foc i de la llum que ens dominen”. Extrec la cita del pròleg d’Efim Etkind, traduït per Mònika Zgustovà, al llarg poema de Marina Tsvetàieva “Poema de la fi”. Aquest poema parteix d’una fi aparentment banal, una ruptura sentimental, per estendre’s quasi subreptíciament a una tragèdia de caire universal. Escrit l’any 1924, feia catorze que havia mort, embogit i anorreat mentalment, Vrubel, tres que havia mort Blok, d’inanició o després de cometre suïcidi –un altre cas dubtós-. Un any més tard se suïcidaria un altre gran poeta rus, Iessenin, cinc més tard Maiakovski, onze més, a 1941, tard la pròpia Tsvetàieva, poc abans que Ossip Mandelstam morís a un camp de concentració.
Tota una generació engolida per una tragèdia col·lectiva, en els anys que van de la primera revolució russa a la definitiva revolució soviètica i l’assentament del sistema stalinista.
En l’esmentat Poema de la fi, traduït per la citada Zgustovà amb la gran poetessa M. Mercè Marçal, Tsvetàieva ens acondueix per les vores de la mort: “A l’aigua - franja de metall/ Acer de lúgubres viratges-/ M’agafo com la cantant/ Al llibret, com a negres tàpies/ (...) Por: no pas del riu –sóc nàiade d’arrel!/ Prendre el riu tal com prens la mà/ De l’estimat quan, ben fidel/ T’és al costat.../ Fidels de mena/ Són els morts –no tots amb conhort.../ La mort a l’esquerra i, a la dreta - / Tu. El flanc dret resta com mort”. L’ombra –no expressada- del suïcidi plana en la dona traïda pel seu amant. L’any 1924 l’ombra va abatre’s sobre ella després de perdre marit –afusellat pels soviètics- i veure empresonats els seus dos fills, després d’acomiadar-se per carta i demanar perdó al seu fill Gueorgui (“Perdona’m, però continuar endavant seria pitjor. Estic malalta. Ja no sóc jo”). Només tenia 48 anys, però la seva darrera foto coneguda ens la mostra com una anciana. “Ja no sóc jo”. Heus aquí algú que sabia qui era?

Citem un poema curt traduït per Lorenza Fernández del Valle:
Han caído ya tantos en este abismo
¡abierto en lontananza!
y yo me borraré un día sin rimas
de la tierra, es verdad.

Se congelará lo que fue ­lo que canta
que lucha, brilla y quiere:
y el verde de mis ojos y delicada voz
y dorados cabellos.

La vida estará allí, su pan, su sal,
olvidadas jornadas.
Y todo pasará como si bajo el cielo
¡yo no hubiera existido!

Yo que cambiaba, como un niño, su rostro
­malvado por momentos­
amaba la hora en que el leño
se enciende que cenizas se vuelve,

y el violonchelo y las cabalgatas
y campanas tañendo...
­yo viviente, verdadera
sobre la tierna tierra.

A todos ­¿qué importa?
Yo no escatimo nada,
vosotros: ¡¿sois míos y extranjeros?!­
os pido confianza plena
os ruego que me améis.

Día y noche, la voz o la escritura:
por mis "sí" y mis "no", azotadura
del hecho tan común ­estoy muy triste,
de no tener sino veinte años,

del hecho del perdón inevitable
de ofensas ya pasadas,
por toda mi ternura incontenible
y mi orgulloso rostro,

y la veloz locura de los tiempos,
mi juego, mi verdad...
­¡Escuchadme! ­tenéis que amarme más
ya que yo moriré.


Anna Akhmàtova, companya de generació, amiga ella mateixa de Tsvetàieva i amb nombrosos amics comuns, també llegida i traduïda per M. Mercè Marçal, no es va suïcidar. Va morir a edat avançada i va arribar a presidir la Uió d’escriptors Soviètics, en l’era Krustxev. Tot i així, la seva vida guarda nombrosos paral·lelismes amb la de Tsvetàieva. Dos dels seus marits i un fill van ser víctimes del terror soviètic,i ella mateixa va ser perseguida, expulsada de la Unió d’Escriptors... També destaca per la poesia amatòria, de la qual extreu ecos de tragèdia universal. S’ha de dir, però, que l’estil és ben diferent entre una i altra, original i certament independent del seu temps el d’Akhmàtova.

No es va suïcidar, però sens dubte l’ombra del suïcidi plana en la seva obra primerenca (el significatiu poema Cleopatra: “Demà, els fills amb cadenes... Oh, ja poca cosa/ li resta! Bromejar amb aquest individu/ i, com un pietós gest d’adéu, sobre el pit/ colrat, amb mà impassible, posar-se la serp negra”, o el terrible “El darrer brindis”:

Bec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal,
i perquè déu no ens ha salvat

A diferència d’aquests, “Rèquiem”, el llarg poema que va escriure entre 1935 i 1940, però que no va publicar fins a 1963 a Alemanya, és un desolador i esfereïdor relat directe de la tragèdia general viscuda en la Rússia d’Stalin. Li havia dedicat poemes lloatoris al gran dictador. La raó estava lluny de l’entusiasme, pretenia salvar el seu fill empresonat. Treure'l d'un món encara més aspre i més brutal.


Il·lustracions:
1)Marilyn Monroe llegint Joyce.
2)Anna Akhmatàvova, vista per
Nathan Altman

13/6/07

ART I SUÏCIDI: LES TENDÈNCIES AUTODESTRUCTIVES A L'ART

No es podria dir que el suïcidi sigui una pràctica privativa dels anomenats artistes. En els temps èpics, mals temps per als artistes –Homer a banda-, el suïcidi és un episodi relativament freqüent. Des de les distintes mitologies clàssiques (Dido, Hero, Príam,etc) els seus ecos reverberen en els herois ja històrics. Sol anar associat a la passió amorosa irresolta o a la redempció de la culpa, però alhora, la història ve solcada per la concepció arcaica de l’honor de caràcter aristocràtico-militar.
Aquesta , diguem-ne tradició, arrela a societats tan diferents com la romana o la japonesa (inclou diversos emperadors entre els primers, de Neró a Maximià, i un llarg reguitzell entre els segons, en la cerimònia del seppuku, que culmina en artistes cèlebres com Mishima i fins un occidental com Salgari). Una tradició que arrela, certament, en la mentalitat de la noblesa occidental cristianitzada, malgrat la formal oposició eclesiàstica dins la tradició judeo-cristiana. Tradició que, tanmateix, compta amb els seus propis suïcides, com Saül a l’Antic Testament, i, si fem una lectura no literal, tan adherida al culte de l’autosacrifici cruent, encarnat en els propi grans pares fundadors del Nou Testament, el mateix Jesús, i Pere i Pau, que es perllonga a tota la cort de màrtirs que omple els altars catòlics.
Dins l’Art, el suïcidi és tractat molt aviat, quan recull els mites èpics ja esmentats (Dido i Eneas) i es traspassa ràpidament a l’esperit tràgic. L’atemptat contra un mateix és, al cap i a la fi, la clau d’un dels principals caràcters clàssics, Èdip, i es troba en tota la tradició clàssica que va de Shakespeare (Romeu i Julieta, Ofèlia, Otel·lo, Lady Macbeth) als grans romàntics, iniciada pel Werther de Goethe.
Ara bé, indagant, més que no pas en el tractament artístic , en la pròpia pulsió suïcida dels artistes, certament ens haurem de limitar als temps més moderns per encertar a trobar l’artista professional que per una raó o altra s’aboca a la mort de la pròpia mà.

Causes de suïcidi n’hi ha moltes, i seria absurd pensar que l’artista en té de pròpies, particularitzables respecte a la resta de la Humanitat. Tanmateix, és cert que criden l’atenció molts casos, quant podrien servir per a un estudi de l’afany autodestructiu dels humans. El que realment, potser, resulta més revelador i específic del suïcidi de l’artista és un sentiment heroic, un aura mítica i de prestigi. Es tracta d’una expressió més, bé que tal vegada la més acabada i extrema, de la bona fama de l’artista maleït.
En aquest sentit, segurament el romanticisme és el període on neix aquesta mena de fanàtic culte a l’artista turmentat, misteriosament afligit i finalment desesperadament abocat al propi anorreament de la vida. De la vida física, potser recompensada per l’esperança en el guany de la fama i la glòria eternes.
Intencionalitat aquesta, la de perdurar en la memòria dels qui es queden a la vida física, sens dubte tampoc no específica de l’artista, però sí dotada de més...glamour, que la resta de mortals. Eros i Tànatos, vida i mort, bipolarització humana, massa humana. Individus i fins i tot pobles semblen tenir aquesta mena de contraposició com a part essencial del seu trànsit vital.
Examinem, sinó, el cas nostre, el sentiment nacional dels catalans. Des del punt de vista de les fabulacions col·lectives, se li sol atribuir al poble català una oscil·lació entre el seny i la rauxa. Tòpics no menyspreables, com quasi sempre passa amb la tossuderia dels tòpics, però no anàleg a la lluita eros/tànatos. Tanmateix, sí es podria establir un cert paral·lelisme: el seny és el matís pragmàtic que domina els interessos col·lectius, i la rauxa els impulsos destructius que de tant en tant, o subterràniament, recorren la seva intrahistòria. Quant s’aboca a l’exterior es manifesta en la rebel·lió , especialment quan se centra en el gran agressor extern (Espanya, evidentment), i quant s’aboca a l’interior, provoca una onada de derrotisme i victimisme fatalista.
El romanticisme, nacionalista, arrauxat, omple de pàgines la història i la lletra petita del suïcidi. Potser emmirallats en la gran figura de Werther, poetes i artistes en general es donaran a si mateix la mort al llarg del XIX (von Kleist, Nerval, Larra), o bé la trobaran després d’un dolorós procés d’autodestrucció lenta (Poe, Schumann, Schubert). Aquest cas, que podríen tipificar de suïcidi indirecte, complica les categories i crea nombroses zones grises, però segurament és essencial per abarcar una visió general de la pulsió autodestructiva.
Els dubtes són aquí inevitables. No deixa de ser digne de ressaltar que el gran fustigador del romanticisme, el gran vitalista Nietzsche, morís de forma similar a Schumann o Schubert, i probablement per la mateixa causa, la sífil·lis. La medicina, en aquesta qüestió, sol ser de poca ajuda. Qualsevol podria sospitar que les mateixes causes que a uns els condueixen al dràstic atemptat contra la pròpia vida, a d’altres els desencadena una lenta mort, per agents externs (fàrmacs i drogues, microorganismes patògens) o interns, arrissant el ris. Veiem un caràcter clàssic del romanticisme tardà, aquesta Mme. Bovary extremada de la Traviata de Verdi, que a diferència de la de Flaubert, es lliura a una mort natural.
El seny, racionalista, analític, moderat, refusa els actes extrems de l’arrauxat, però aquest dualisme pot ser tan fals en el cas individual com qualsevol generalització. Nietzsche, l’antiromàntic, és també un arrauxat, un integrador en el seu pensament –en la seva vida- de les dues pulsions. La persona assenyada no és pas lliure de caure en la pulsió autodestructiva. Com un corrent subterrani –subconscient- que és prest a saltar a la jugular, pot desencadenar la fi de manera abrupta, o després de processos depressius. L’ús de substàncies psicotròpiques, afí a una certa estètica artística, és un element important a tenir en compte en l’abultada nòmina d’artistes suïcides del segle XX, (Malcom Lowry, Diane Arbus, Hemingway -Ernest i la seva néta Margaux-, el dubtós cas de Marilyn Monroe, Kurt Cobain, Sid Vicious...) Nòmina que s’ampliaria molt si afegíssim els casos que hem anomenat suïcidis indirectes (tota una llarga seqüència de músics de jazz i rock, casos de Charly Parker, John Coltrane, Jaco Pastorius, Bill Evans, Jim Morrison, etc, etc).
L’artista pot enfrontar-se a l’èxit i al fracàs de la mateixa desesperada manera i sucumbir de la mateixa forma a un i altre. D’èxit es pot morir quan es contradiu íntimament la imatge aureolada de l’artista maleït que l’entorn ha alimentat i a la qual l’artista, probablement, ha estat parasitat fins al punt de crear una dependència de la seva inspiració. D’èxit, així, van morir Mark Rothko, l’esmentada fotògrafa Diane Arbus, i tal vegada nombrosos casos del que anomenem suïcidis indirectes, en què l’ombra de la pròpia (mala) fama sembla percaçar l’artista cap a una vida que el condueix a l’autodestrucció més o menys premeditada (els citats jazzistes, com també el dubtós cas de Chet Baker, o amb molts sentits el cas de Marilyn Monroe, perseguida no per la banda fosca de l’èxit, sinó per la superficialitat de la visió d’estrella eròtica que l’envoltava), o bé més o menys atzarosa (les vides perilloses de Rimbaud, Lord Byron, etc.)
De fracàs, del dolor i la frustració i la depressió, han mort tants més, que han esdevingut famosos i enormement venedors un cop morts –i sens dubte en bona part gràcies a la seva acció generosa de treure’s del mig-, com el cas paradigmàtic de Van Gogh. És clar que sovint èxit i fracàs són vessants de la mateixa pendent, i és en funció de la perspectiva que es pot situar l’un o l’altre. L’èxit social, diguem-ho així, pot ser viscut íntimament com un fracàs personal. Millor que ningú ho va explicar Julio Cortázar a “El perseguidor”, el conte on es retrata una generació d’artistes del jazz que van trencar esquemes a costa de les seves pròpies vides.
La nòmina dels que han mort i no han guanyat fama ni amb l’ajut d’una mort sublim, tanmateix, potser sigui la més gruixuda. Però no hi ha ningú per donar-ne fe i aixecar acta.

Miquel Mur

4/6/07

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

El Viejo Topo nos ha ordenado que debatamos la posibilidad de apuntarse a una segunda vida. Así, de primeras, nos fascinó a ambos la idea, hasta que sin más hiato el VT nos aclaró que se trataba de apuntarse a una web llamada Second Life, donde aparentemente se puede actuar a través de un doble virtual con dobles virtuales (avatares, se llaman en la jerga internáutica) de otros seres humanos. Prosaica derivación de un tema inicialmente interesante, Miqui y yo nos peleamos, como de costumbre, y no llegamos a ninguna conclusión vàlida, como siempre. Ni siquiera nos hemos molestado en indagar en internet , yo por... por absoluta pereza, y Miqui porque a las primeras de cambio descubrió que había que enredarse en compras, ventas, cambio de moneda y otras mercantilistas transacciones. Había que ver su mastodóntico corpachón agitado por la furia de apóstol del anticapitalismo.
Digamos que no hay otras vidas, digamos que no hay segundas oportunidades sin soltar las primeras, que no se puede delegar en intermediarios la compra y venta de la emoción, que la lucha en el barro cocerá nuestros propios pies, que una pantalla más allá de la caverna en que nos movemos sólo creará otra caverna.
Pero no condenaré al que huye en pos de los contactos que de este lado se le han negado, quien huye del acoso diario y la burla de los congéneres, de las armas afiladas tras de un muro, de la violencia de las guerras de baja intensidad que cada día cosechan daños colaterales en las columnas laterales de los diarios.
No los condenaré yo.
Pergeño versos estos días. Ahí nomás se morirán sin alcanzar otra orilla que el remanso de tus ojos:

Baste con amar,
Tendido en la noche,
Sobre el depósito de las sombras porosas,
Agitar la fecunda raíz
De lo que despunta en el sueño.
Oír sin escuchar la nada
Y apresar el vocerío de los ausentes,
Hurtar a la desmedida oquedad
De lo por vivir lo que se fue
Sin ser vivido.
Baste apresar un nudo
De inasibles corredores
Y soltar en la mano abierta
Su exánime violencia inerte.
Andar en ese crepúsculo virgen
Y revolverse contra la tristeza
De los ojos cerrados en el lodo.
Huir hacia su encuentro,
Como fantasmas de luces
que poblaron otro universo.
Y ser testigo, baste,
Para mudar la piel muerta
Y caer de un olvido a otro,
Como un extranjero extraviado
Sin destino, ni origen,
Sin más nacimiento que el itinerario
Desnudo de mapas y estaciones.


Tuyo afectísimo,

Julio

28/5/07

Estimem les noies dels trens de l’alba

Estimem les noies dels trens de l’alba,
Els seus ulls de llum nocturna,
El fugisser esquinç del somni
Que encara duen pestanyes humides.

Estimem les noies del migdia,
Les furtives mirades de què són dipositàries,
Fesomia encesa del nostre homenatge
Que es ret i es retira, però no s’oblida.

Estimem les noies del capvespre,
El llumí silenciós de la pupil·la exhausta,
Els rebrecs menuts de la minuciosa jornada
De botigues i quefers i salaris indignes.

Estimem les noies de la nit,
La boira dels seus rínxols revoltats
Per tantes hores sense el descans
Que pertinaç les acuita i les agombolarà
En les hores de la matinada prompta.
Imaginem-les rendides a l’espai sense veus
A les imatges que ens són vedades
Dins l’esbós jovenívol dels seus rostres.

Estimem-los, companys,
Que aviat volaran sense nosaltres,
Seran l’ombra del pensament precís
Que les ha admirat un breu instant.

Estimem-les i acomiadem-les,
Generosos i inútils.
I una mica tristos.

26/5/07

MERCAT DE L'ART


Llegeixo a la premsa que un Rothko va ser venut en una subhasta al Sotheby's el passat dia 15 de maig, per gairebé 54 milions d'euros, batent un rècord per a una obra del segle XX en el món de les subhastes, si bé encara lluny del 103 milions que un milionari mexicà sembla haver pagat per un Jackson Pollock.

Mark Rothko,pintor americà d'origen lituà, va tenir ja bastant d'èxit en vida, amb les seves combinacions de colors més aviat poc elaborades, però segurament no va somniar amb fer-se amb un grapat tan gros de bitllets d'una sola tacada.

Vejam: a quant li sotiria el preu treball/hora a Rothko per un treball com aquest, que, francament, semblava tenir ja apamat? Menyspreant el preu de la pintura(bàsicament tres colors) i el llenç, encara ens queden 154 quilos a repartir entre... posem un mes de treball? (siguem una mica prudents). Un treballador mitjà treballaria 160 h en aquest mes, per tant, a Rothko, si ningú no li descomptés cap percentatge per gestionar la seva obra dins el mercat, cosa certament impensable, l'hora de feina li sortiria remunerada per prop d'1 milió. Lluny del salari mínim interprofessional, oi?

El cas és que Rothko no ha vist aquests calers, ni de lluny. Aquest quadre el va pintar el 1950 i el va comprar David Rockefeller, el mateix que l'ha venut ara, el 1960, per menys de 7.400 euros.

Bon marge per al milionari, que assegura, però, que destinarà el benefici a obres de caritat.

Podem deixar a Rothko en pau, doncs, lluny de la polèmica que en vida el va acusar de mercantilitzar el seu art, i que el va conduir a postures pròpies de l'artista maleït que , curiosament, solen reportar bones cotitzacions en el mercat de l'art, especialment si l'artista maleït s'acaba tallant les venes, com en el cas de Rothko. Tot i que els beneficis no acabin, evidentment, a les seves maleïdes butxaques.

23/5/07

CARTAS DE JULIO A DORITA


Querida Dorita,

Los días pasan, vuelan, o tal vez ingrávidos flotan, como los turistas espaciales millonarios que se gastan la plata para experimentar la vida lejos del planeta, lejos del suelo, cerca del cielo.
No conozco más cielo que el que rasea el prado o el asfalto, y casi siempre lo he viso en el mismo ras. Cuando uno ve el suelo suspendido en las alturas experimenta ya un extraño alejamiento, pero sabe que pertenece a allá abajo. No somos ángeles. Pesamos. Así que no sé qué será perder el peso, flotar como pluma, más que una pluma, sin arriba y abajo, sin desalojar aire y cielo, ser sólo cielo.
Ser el caballo, la pradera, el aire que hendimos, ser uno y no más.
Estos días, Dorita, estos días... Sentimos la tentación de sujetarlos con manos rígidas y crispadas. Y todo lo que necesitan es volar. Ligeros de equipaje.
Experimentar la ingravidez, padre nuestro de los suelos, déjanos besar el cielo.
Stephen Hawking volando, la cara, su cara, de la felicidad.
No hacen falta, no obstante, simulacros físicos de antigravedad. Escuchá a Wayne Shorter. “Alegría”, vaya disco!!! Gracias miles a los editores de El País.
Si no he volado con cada uno de mis viejos y enmohecidos huesos, al menos mi cabeza sí lo ha hecho.

Besos,

Tu recordante Julio

PS_ No atiendas voces que dicen que persigo jovencitas aspirantes a actrices por los circos rodantes. No les des crédito: mi cabeza vuela, mis pies están sujetos.

21/5/07

EL QUE HEM DIT

El que hem dit,
acerades paraules de retret,
burletes mots de descrèdit,
irònics comentaris descuidats,
superficials judicis sense parar esment
en el dany que causàvem.
Els gestos que hem fet,
arrufant les celles amb obstinació,
plegant mans amb gasiveria,
negant l’abraçada a l’amic
i la mà a l’enemic.
Tot el que ha quedat suspès
pendent del nostre cap adolorit,
ens ha d’enfonsar una mica més
l’esquena en la terra esquerpa.
I el que no hem dit
és que cada víctima de l’odi
i cada victimari destrossat
per la seva pròpia bomba
ens fa morir una mica també.
I així ens traïm,
i així, decandits, morim.


Julio Quintero

A PROPÒSIT DE "RETRATO DE UNA OBSESIÓN"

Vaig veure dissabte la pel·lícula (1) sobre la Diane Arbus que des de l’any passat, quan vaig busejar en la seva vida, esperava. Les crítiques eren destructives. I vaig veure que amb raó. Tot i que no pretén ser una biografia, com així ho diu al principi, sí es declara inspirada en la biografia més o menys oficial que va publicar fa anys Patricia Bosworth, i es pretén de manera ampulosa un homenatge a la genial fotògrafa. Res. Un despropòsit total. Una fantasia d’una fatuïtat inversemblant i carrinclona. Del món de la Diane tan lluny com un ou ferrat d’una castanya. Vorejant el ridícul en el millor moment, francament ridícula en molts moments, ni la Kidman ho salva. Només el principi i al final, quan segueix un dels móns habituals de la Diane Arbus, en un camp nudista, s’aproxima a la realitat, o almenys ho fa amb gràcia i humor. També val la pena la música.

Diana (en grec Artemis). Filla de Leto i Júpiter, i germana bessona d'Apolo, Diana és la deessa dels llocs i els animals salvatges, personifica la Lluna i simbolitza la castedat. Com a deessa guerrera apareix sempre armada amb llança, casc i un escut rodó. Diana té el poder de petrificar a qualsevol que la miri.

1. Retrato de una obsesión (Fur: An imaginary portrait of Diane Arbus) Dirigida por: Steven ShainbergIntérpretes: Nicole Kidman, Robert Downer jr, Ty Burrell, Harris Yulin. Producción: EE.UU., 2006 Duración: 122 min. Estrenada en España en mayo de 2007.


18/4/07

ART I DEMOCRÀCIA



ART I DEMOCRÀCIA

El Centre d’Art Santa Mònica (CASM), que és un centre públic que depèn de la Nostra casa comuna, la Generalitat, presenta en aquests primers mesos de l’any un projecte de l’artista mallorquí Joan Morey, titulat Postmortem. Un projecte que se situa en el que s’ha vingut denominat performance dins de les arts plàstiques. Com tota aquesta mena de, diguem-ne, obres artístiques, provoca el problema de la delimitació amb altres arts: la teatral o les arts escèniques en general. Però no ens sembla aquest un tema transcendent, ni en tot cas el volíem abordar. Deixem que, el tema, l’exposi el propi autor, quan explica en el butlletí del propi CASM que la seva exposició limita a l’accés a les persones que superin un procés previ de selecció: “Això respon a l’etern conflicte que la cultura és de tots. Sí, sí que ho és, mentre t’interessi la cultura. No adaptaré els meus codis a un sistema pedagògic perquè s’entengui la meva labor com a creador. Que sigui el públic qui validi el treball és a anys llum de les meves pretensions (...) Es pot educar i ensenyar tot, però mentre estiguis preparat per a això; de moment no tinc cap intenció d’explicar la meva obra amb claredat i senzillesa, i menys encara de convèncer a ningú de la seva validesa en el context cultural”. I conclou, citant...”una de les frases d’or de Dora García: L’art és per a tots, però només una elit ho sap” (1).
Com veiem, les paraules de l’autor introdueixen, de fet, moltes qüestions: esquivem l’espinós tema de la identificació art i cultura (podem acceptar pacíficament la definició d’art com a subconjunt del conjunt cultura), passem de puntetes sobre el caràcter inefable de l’art (és a dir, la impossibilitat d’explicar una obra usant codis externs, qüestió que ens dirigiria cap a una definició més precisa del subconjunt art). La qüestió, o tema que volíem desenvolupar, és el seu caràcter no popular –fins i tot hostil al caràcter popular-, és a dir, el seu elitisme, tan clarament explicitat per Joan Morey, i més sibil·linament apuntat per la frase paradoxal de Dora García.



La cultura superior
Una qüestió, aquesta, que ens permet reflexionar sobre el sentit de la democràcia, si és possible relacionar-la amb l’art. Si entenem la democràcia com inevitablement popular, com el govern del poble, la proposta de Morey ens resulta clarament antitètica. Una altra cosa és la formulació de democràcia que es deriva de la praxis de les democràcies representatives actuals. Podem trobar a la premsa d’aquests dies comentaris exemplificadors d’aquest estils: “Las leyes electorales son muchas veces un corsé demasiado sofocante, y las listas cerradas de nuestra democracia configuran, desde hace décadas, lo que con toda justicia puede considerarse una clase política estanca. No hay mucho que objetar. Creo en las bondades de la democracia representativa y ésta sólo puede ejercerse a través de instrumentos representativos de mediación, a fin de que los ciudadanos deleguen la pràctica de su soberanía (...). Eso no garantiza de ninguna manera que nos gobiernen los mejores, contra las ambiciones platónicas, pero permite identificar al demos, al conjunto de la ciudadanía, en las decisiones que se toman”. Aquesta lloa a la delegació del poder en mans d’una classe estanca no és de cap autor sospitós de nostàlgies de democràcies orgàniques, sinó d’un dels més reputats campions del periodisme de la democràcia constitucional, Juan Luis Cebrián (2) que apuntava , dit sigui de pas, contra impostacions abusives de declaracions del president Zapatero. Classe estanca o elit, serien versions diferents el mateix concepte: tot per al poble però sense el poble, salvada, això sí, la llibertat formal d’elegir entre els mediadors i delegats recipiendaris del poder.
Però si en la democràcia representativa els delegats són una classe política lligada a la ratificació del demos, quin és el sector social amb veu i vot per definir l’accés a la creació artística? Ben entès, no estem parlant només de la valoració de la qualitat de l’art (bo/dolent), sinó el mateix accés a la creació i, encara més, a la recreació de l’art (l’accés als espais culturals, el simple ús quant espectador) en la proposta radical explicitada per Joan Morey. Un art només per als qui saben, o per als qui estiguin preparats... Qui determina aquest grau de preparació? El propi autor, segons el procediment selectiu de l’al·ludida exposició del CASM? Una casta de crítics, galeristes, gestors públics d’espais culturals públics, etc?
De fet, en el si d’una determinada classe artísticament rellevant, quan es conforma i s’assenta el professional de l’art (procés que es podria radicar a grans trets entre finals del segle XVIII i finals del XIX), trobem amb facilitat una actitud sedicentment antipopular, fins i to reaccionària, envers els grans processos revolucionaris d’aquest període. Així, Flaubert diu, en una carta a George Sand, el 1871: “....la instrucción gratuïta y obligatoria no harà sino aumentar el número de imbéciles...Lo más urgente es instruir a los ricos, que, en definitiva, son los más fuertes (...) Todo el sueño de la democracia consiste en elevar al proletario al nivel de necedad burgués” (3). Nieztsche duu a l’extrem la seva crítica a la cultura democràtica de la Il·lustració, a la que ell anomena “classe d’esclaus”: “Una cultura superior sólo puede surgir allí donde hay dos castas sociales bien diferenciadas: la de los trabajadores y la de los ociosos capaces de verdadero ocio. O, dicho con expresión más fuerte: la casta del trabajo forzado y la casta del trabajo libre” (4).
Ara bé, el que en la seva expressió pública, de caire polític, és una tendència, doncs, reaccionària, pot analitzar-se en matisos molt diversos en la seva producció artística.No és igual, perexemple, llegir Nieztsche des d’un punt de vista poèticque des d’un punt de vista literalment polític. Qüestió aquesta que ens duria a un tema que ja hem apuntat, i que hem advertit que deixarem aquí només esbossat: la inefabilitat dels productes artístics. Diguem només això, que des de l’àmbit artístic, l’anàlisi ha de radicar-se en el codi usat per l’artista, i la valoració que se’n faci ha de tenir en compte factors comunicadors molt complexos i, sovint, no reductibles a catalogacions ètiques, polítiques i socials en general. Per dir-ho d’una altra forma, l’artista no valida la seva producció en el terreny de l’utilitarisme social, sinó que és freqüentment la seva capacitat de subversió dels propis consensos socials el que la fa vàlida. I en tot cas l’art ha de fugir, per definició, de l’utilitarisme, si més no d’un utilitarisme immediat i directe.
És en aquest camp, el de la reafirmació individual, egocèntrica fins i tot, que l’art justifica alguna de les seves irrenunciables qualitats: la seva afecció irrenunciable per la llibertat creativa, per l’autoafirmació. Fins i tot es pot parlar de les seves virtuts terapèutiques per a les malalties de l’ego. Només des d’aquesta exigència de plena autonomia pot revertir, en una transformació certament paradoxal, en el benestar social, en la llibertat col·lectiva, en l’afirmació comunitària.

Políticament sospitós


Des de l’altre cantó de l’anàlisi, els activistes polítics revolucionaris han tendit a veure l’art sota sospita. Un bon exemple pot ser el discurs que Thomas Mann posa en boca del seu epígon dels revolucionaris romàntics, el Settembrini de “La muntanya màgica”, si substituïm el terme música pel d’art): “L’art és ètic en la mesura que desperta. Però, ¿com és, si actua al contrari? Quan atordeix, adorm, ¿no es contraposa a l’activitat i a l’avenç? L’art també és capaç d’això, hi ha raons per considerar-lo pels efectes entre els opiacis(...) L’opiaci és diabòlic perquè crea apatia, entestament, inactivitat, estancament servil... Entorn de l’art hi ha alguna cosa dubtosa. Jo em mantinc en el parer que és d’una naturalesa ambigua. No m’excedeixo quan la declaro políticament sospitosa”.

Naturalesa ambigua...Si problemàtica resulta la proposta en el mercat lliure, a la fi podríem determinar que l’artista pot gaudir de la llibertat de triar els destinataris de la seva obra, com aquests poden triar els productes i els productors que es moguin en aquest hipotètic mercat lliure. Però, suposat que existeixi aquest mercat, no és el cas de la majoria de l’oferta artística que trobem en les nostres democràcies representatives, almenys europees: centres subvencionats, xarxes públiques de museus (contra els quals, per cert, es manifesta amb olímpic menyspreu Morey en la mateixa entrevista citada).
Enfront d’aquest postura trobem avui dia propostes radicalment oposades a l’elitisme en la creació cultural. Un exemple és el moviment contra els drets intel·lectuals que es genera a diverses latituds, i que exemplifica el sociòleg holandès Joost Miers en una ben raonada càrrega contra el Tractat de Propietat Intel·lectual de l’Organització Mundial de Comerç i a favor del domini públic (5).

L’equilibri
Repescant els il·lustratius comentaris de Cebrián, el líder polític és anàleg a un director d’orquestra (metàfora manllevada a l’Anthony Burgess de La taronja mecànica), i la seva principal tasca és la de trobar l’equilibri entre les forces socials. Potser aquí podríem trobar una possibilitat de consens.
Però equilibri, aquí, no suposa una transacció de les lleis del mercat i les iniciatives col·lectives inscrites en el domini públic. Les lleis del mercat (falsament) lliure tenen prou camp de relacions econòmiques on manifestar-se per haver de dirigir també les relacions productives artístiques. En aquest sentit, la situació del mercat de l’art no deixa de ser una metonímia, una imatge a escala, de la situació del mercat globalitzat: nominalment lliurat al lliure intercanvi, objecte en canvi dels intervencionismes més o menys declarats de les administracions públiques i dels dirigismes més o menys visibles de les grans corporacions empresarials.
La proposta seria més aviat substreure plenament la creació artística del mercat público-privat, dels economicismes i clientelismes que genera i incorpora, i garantir:
-Un accés universal al producte artístic, entès no com un consum sinó com una oportunitat d’enriquiment cultural
-Un accés universal, igualment, a l’aprenentatge cultural que permeti que la creació artística sigui una part constituent de la realització personal de tots els individus de la societat
-Un foment públic de totes les mostres de creació artística per facilitar l’intercanvi de totes les manifestacions individuals i col·lectives del producte artístic
En fi, l’equilibri que plantejo és més un aspecte intern de l’art que no una relació exterior, amb l’intercanvi econòmic basat en la lògica capitalista. Un equilibri entre les conformacions de la identitat col·lectiva (que no conformisme) i les aspiracions identitàries individualistes que abans ressaltàvem.
I és que sospito que res com l’art, i potser només l’art, pot assegurar aquest equilibri, quant proporcioni la garantia de la formació d’individus sans, els quals han de ser la base, la condició necessària –i certament no suficient- de tota societat sana.


Eduard López

(1) Butlletí CASM, gener 2007
(2) Juan Luis Cebriàn, El País de 16.01.2007
(3) Citat per Antoni Domènech, “El eclipse de la fraternidad”, 2004
(4) Ídem
(5) Vegeu, per exemple, per a una anàlisi de l’intercanvi cultural, Joost Smiers, “Conglomerados Culturales: Propietarios Ausentes”, a Pensar Iberoamérica, setembre, 2004
(http://www.oei.es/pensariberoamerica/ric07a02.htm) , o, per a un context més ampli, “La propriété intellectuelle, c’est le vol”, a Le Monde Diplomatique, setembre 2004
(http://www.monde-diplomatique.fr/2001/09/SMIERS/15604)