25/12/08

BRINDEM

En aquest dia de Nadal, antiartistes volem recordar-nos del que normalment queden oblidats.

Dels qui pateixen malalties entre la misèria i la violència,



Dels qui han de fugir de la violència enmig de guerres per recursos als quals no poden aspirar, i que són arrabassats pels grans interessos econòmics.

I també dels anònims fotògrafs d'agència que capten aquestes imatges per rescatar les víctimes de l'oblit: la dona malalta de còlera a Zimbabue, la família que fuig de la guerra al nor-est del Congo.

Brindem avui per ells, en aquest dia que commemorem la vinguda al món d'un redemptor de totes les culpes. Perquè ningú no els ha redimit encara.

23/11/08

BRONCA BARCELÓ?


Les aigües de la gran cultura baixen agitades. En lloc d'una gran celebració, la inauguració de la cúpula de la Sala dels Drets Humans de la seu de l'ONU a Ginebra realitzada per l'artista mallorquí Miquel Barceló ha encés la polèmica.

Polèmica política: el PP ha dut al Congrés una pregunta sobre l'aportació del govern espanyol al cost de l'obra. I polèmica artística: comentaris de tot tipus i a favor i en contra.

Sobre la política, el gran artista ha volgut desentendre's. "He après a cuidar-me dels polítics", deia a l'edició de El País de 14 de novembre passat. Curiosament, això després de rebre un encàrrec de tals proporcions, artístiques i crematístiques, per part dels polítics. Barceló s'ha cuidat bé, en realitat, de dir el que ha cobrat, però es veu que ronda els 6 milios d'euros, segons diu la premsa. Entre d'altres, El País, que s'ha ocupat de ser un defensor a ultrança de l'obra del mallorquí: Mientras otros seguían hablando de dinero, la pieza empezó a lanzar al mundo sus metáforas: riesgo, solidaridad, innovación, diálogo, multilateralismo real, más derechos humanos. Arte grande, lleno de propuestas y de símbolos: una perita en dulce para cualquier Gobierno capaz de comunicar las cosas de forma razonable (...) Paseando bajo los 1.400 metros cuadrados de emoción creados por Barceló en Ginebra, lo primero que se viene a la cabeza es que pocas veces un Gobierno habrá invertido en un proyecto cultural con tanto criterio como ésta. Text de l'enviat especial a Ginebra del diari, Miguel Mora (edició del dia 19 passat). I afegia el cronista, anant de ple al tema calés: El pintor calla. Está harto de una polémica que considera arbitraria y estrambótica. Su caché en Ginebra, siendo el pintor español más cotizado del momento, anda en torno a los seis millones de euros, menos de un tercio del coste total de la obra, dijeron a este diario fuentes cercanas al pintor. Si se compara con lo que valen sus obras en el mercado, es una cifra casi ridícula. Pero él está dolido y ha elegido el silencio.

Sis milions, ridículs? En relació al catxé del geni? Asseguren que vendrà les seves aquarel·les aquests dies per preus mínims de 35.000 euros. El Periódico, més neutral, comentava el mateix dia 19: El que havia de ser una inversió per donar prestigi i projecció a l'art espanyol i consolidar Espanya en l'entramat de relacions a l'ONU, ha acabat convertint-se en una encesa polèmica política. El destí de 500.000 euros del Fons d'Ajuda al Desenvolupament (FAD) per finançar part de la reforma de la Sala XX del Palau de les Nacions de Ginebra --des del mobiliari fins a la cúpula de l'artista mallorquí Miquel Barceló costarà a l'Estat 7,4 milions d'euros-- ha estat utilitzat pel Partit Popular per desgastar l'Executiu central i, de passada, el de les Balears. Consultats per aquest diari, famosos artistes i crítics d'art consideren la controvèrsia estrictament política i en salven el cotitzat pintor.

Pot esperar-se del PP que faci una crítica a un artista per raons de la inversió pública basant-se en criteris ètics? Naturalment, la seva crítica seria també possible des d'una postura de mercat, i alguns l'han feta sota aquesta punt de vista, com Joan-Pere Viladecans, reclamant contra la deformació del lliure mercat per l'aportació directa dels fons estatals i supraestatals. Han preferit, tanmateix, apuntar exclusivament a la més que dubtosa aplicació d'uns fons destinats al desenvolupament , punt de vista des del qual no es pot més que compartir la seva queixa, encara que suposi una part mínima del cost global. Deixant de banda quantes vegades, tanmateix, l'actual oposició no haurà denunciat desviacions més escandaloses d'aquesta mena de fons -i les que haurà fet en el seu passat no tan allunyat en el poder-, les raons de la crítica, tal vegada, són més pròpies d'altres nivells. Veiam com titulava la seva informació sobre el tema aquest ímprove òrgan del liberalisme Libertad digital, el dia 18.

Miquel Barceló, uno de los artistas de la "ceja" que apoyó a Zapatero en las elecciones

I afegia aquest exemple de demagògia tan extraordinari:

La polémica surgida del gasto que desembolsará España en decorar la cúpula que Barceló realiza en la ONU en Ginebra ha saltado al Congreso. El PP ha denunciado que la partida de 500.000 de euros de ayuda al desarrollo destinados se utilizaron para este capricho dejará a miles de niños sin "vacunas".

O sigui, la clau és que Barceló va donar suport al senyor de la cella.

Polèmica artística. Mil quatre-cents metres quadrats d'emoció, per a El País. Per al pintor Antoni Llena, ahir a l'Avui, Ara,amb el desmantellament del llegat Reagan, la cúpula de Barceló a la seu de les Nacions Unides de Ginebra (...) ha esclatat com la traca final d'un cicle, i les espurnes han caigut sobre els nostres polítics com una ganyota que rubrica la falsedat de llur progressisme. I com que els vicis immobilitzen, els socialistes, que sempre han confós valor ètic i rendiment, han acabat creient-se els seus propis enganys com si fossin veritats. Per això gosen dir, sense morir-se de vergonya, que acaben de sufragar, per a glòria d'Espanya i del món, una de les obres cabdals de l'art contemporani.
Es veu que la polìtica no para de sortir-hi. Però és clar que Llena no creu que Barceló pugui fer una obra cabdal. A l'article fa un repàs despectiu de l'estètica acuradament impostada del de Felanitx. Diu que és, la seva, una obra que remetia a la cosa maleïda i que responia al clixé que es feien (els nostres burgesos) de l'artista -un clixé franc de risc i, a sobre, els abonava el gust, el mal gust-. Recordo com el pintor es dissenyava la mitologia que encobria la inconsistència del seu art.
El seu art, incosistent, doncs. Ho sigui o no, tingui alguna cosa consistent aquesta multilateralitat que ell proclama i que els seus prtidaris accepten -no he arribat a llegir ningú que m'expliqui què vol dir això, però-, el pes real dels milers de quilos de pintura i materials que pengen de l'enorme cúpula, suposa el pes dels més de 20 milions d'euros invertits. No haurem deixat nens africans sense vacunes, però algú ha pensat quants artistes podrien viure, modestament, amb els 6 milions d'euros que cobrarà el geni? Posem ara que li dediquéssim unes beques de subsistència a artistes que poguessin precebre un salari mínim interprofessional durant un any per fer les seves obres dedicades al consum públic i gratuït.
Fent un ràpid càlcul: Arrodonit un sou mileurista, multiplicant per 14 pagues, i afegint un terç per a costos de Seguretat Social, arrodonint de nou als 20.000 euros... Sis milions entre 20.000 ens donarien per a 300 beques. 300 artistes subvencionats per a sobreviure.

Algunes consideracions d'aquesta mida haurien de fer, els polítics. De tant en tant.

14/11/08

QUE BONIC ÉS CONFIAR!


És Obama el Franklin D. Rossevelt de la crisi financera del segons mil·leni? Si és així, estarà buscant ja entre els cineastes actuals el nou Frank Capra que publiciti una actualitzada bíblia de receptes de refundació del capitalisme . Capra va exemplificar millor que ningú els nous temps del new deal amb els seus al·legats cinematogràfics. I millor que en cap altra pel·lícula a It's a wonderful life, Qué bello es vivir, amb l'impagable James Stewart -l'equivalent del qual caldria també rebuscar-.

En aquesta pel·lícula, una cooperativa de crèdit a la construcció és salvada de la fallida a la qual abocaria el pànic dels socis davant el crac borsari per la intervenció miraculosa d'un tal George Bailey -James Stewart, naturalment-, fill del fundador, que en un decisiu discurs fa una demostració eloqüent de quin és la clau real d'un material tan immaterial com els diners: la confiança en el valor de la inversió. Bailey demostra als socis que els diners que han dipositat no han estat incoporats a un lloc físic, una caixa forta, sinó que han estat el fons de valor per finançar les compres de les cases dels altres socis. En definitiva, la casa on tots han concorregut no és més que una eina de mobilitat del capital. Això ho explica amb paraules d'una claredat absoluta. I els seu missatge: "Hem de mantenir-nos units. Hem de tenir fe els un en els altres".

Molt bonic, molt real i... molt fals també. Perquè, què passa quan diposites la confiança (els diners) en gestors que alhora la dipositen en gestors que alhora l' han de dipositar en gestors... etc? Què passa quan els gestors de les empreses que realment han de produir, construir... aplicar els diners, resulten més interessats en els seus propis guanys que en els dels inversors? Passa que tens un crash com el que estem patint. Passa que cal una altra narració, potser més complexa -o no-, per il·lustrar-ho i convèncer al poble, al comú de la gent, que el capitalisme és refundable.

Potser cal buscar discursos no tan optimistes. Ernesto Sábato ho va retratar així a Sobre héroes y tumbas (1961), descrivint el barri dels bancs, aquells llocs en que verdadera multitudes depositan con infinitas precauciones pedazos de papel con propiedades mágicas que otras multitudes retiran de otras ventanillas con precauciones inversas. Proceso todo fantasmal y mágico pues, aunque ellos, los creyentes, se creen personas realistas y prácticas, aceptan ese papelucho donde, con mucha atención, se puede descifrar una especie de promesa absurda, en virtud de la cual un señor que ni siquiera firma con su propia mano se compromete, en nombre del estado, a dar no sé qué cosa al creyente a cambio del papelucho. Y lo curioso es que a este individuo le basta con la promesa, pues nadie, que yo sepa, jamás ha reclamado que se cumpla el compromiso (..) algo así como una locura al cuadrado. Y todo en representación de Algo que nadie ha visto jamás y que dicen que yace depositado en Alguna Parte, sobre todo en los Estados Unidos, em grutas de acero. Y que toda esta historia es cosa de religión lo indican en primer término palabras como créditos y fuciario.

Algo y Alguna Parte. Primer, a penes deu anys després que Sábato escrivís això, Nixon va trencar la baralla revocant el compromís de reconversió de les divises en dòlar i el patró or. Després, a les acaballes del passat mil·lenni molts estats, com el mateix argentí de Sábato, van esfondrar-se i les capes mitjanes de la població van veure també esquerdada la seva fe en els propis dipositaris del valor nacional -cas corralito-. Avui, els veritables fiduciaris, els senyors que regeixen els grans fons d'inversió, fons privats desregulats pels estats, no es consideren responsables del cas. Alguns d'ells, d'aquests senyors anomenats per Tom Wolfe amos de l'univers, han estat citats al Congrés nord-americà per donars explicacions dels seus actes. I què han explicat? Que els seus sous supermilionaris obeeixen a un criteri pla i senzill: ells treballen per alinear els seus interessos amb els dels seus clients. Una part del discurs s'ha perdut en el camí dels fets: mentre els valor en què invertien -i per tant, els diners dels seus inversors- han caigut en picat i han arribat a quasi zero, els seus guanys s'han multiplicat. Màgia o religió?

Algun bon guionista per explicar-ho?

9/11/08

VALOR RODOREDA

Es publica aquests dies un epistolari que no pot resultar més oportú (oportunista, potser?), tenint en compte que s'ha decretat l'any Rodoreda. Es tracta de la correspondència entre Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales, que publica Club editor, a cura de Maria Bohigas, editora d'aquella casa i néta de Joan Sales, i la biògrafa Montserrat Casals.
El volum, que veu la llum amb la pretensió d'exhaustivitat que es reflecteix en el títol de Cartes completes, pretén, segons la biògrafa Montserrat Casals, obtenir una mirada diferent de Mercè Rodoreda ja que ens trobem davant d'unes informacions que fins ara no teníem. Rodoreda ha patit la construcció d'un personatge artificial i se n'ha fet, com a mínim, un mite. Les cartes permeten treure-li l'excepcionalitat i mirar-la com un personatge normal i, potser, després, ja la podrem tornar a convertir en excepcional.

Certament, de l'excepcionalitat del personatge autor, tot autor hauria d'espantar-se, donats com som a furgar en les intimitats dels éssers no normals. Aquesta és una tendència que no podem considerar moderna, o, si és moderna l'hem de remuntar als orígens de la modernitat. Henry James ja la retrata amb la seva admirable penetració psicològica al magnífic conte Els papers d'Aspern. Potser el que ens ha donat la postmodernitat és l'extensió universal d'aquest domini del safareig literari i la seva caiguda, als mitjans massius de comunicació, en la més desoladora i depriment banalitat.

Una de les construccions artificials que les curadores del volum consideren que desmunta la publicació és el mite del seu caràcter d'autora instal·lada en una torre de marfil. Pel contrari, es fa palesa la seva coneixença del món polític i literari. És en aquest terreny on circularan algunes de les més morboses novetats, quan editor i escriptora intercanvien comentaris, sembla ser que poc generosos, al voltant d'autors com Pedrolo o Espinàs. Altres mites que es desmunten, segons les curadores del volum? La seva ideologia progressista -que se li assignaria pel sol fet d'haver patit exili-, o el seu caràcter de gran representant de les lletres catalanes -en realitat, seria més ginebrina que catalana-, i de pas i tanmateix, el de la universalitat de l'autora: la seva cotització en el mercat literari mundial és més aviat baixa.

Aquest èmfasi en la condició econòmica del valor de mercat Rodoreda és una de les coses que més sobta en aquest volum, però potser sigui inevitable, tractant-se de cartes entre editor i escriptora aportades per les pròpies hereves de l'editor. I no és un cas rar. Recordo ara les cartes de Faulkner als seus editors, que són més una mena de registre de caixa que no un intercanvi de parers sobre teoria literària.

D'aquí que no sigui tampoc estrany el comentari de Bohigas sobre la condició mesquina de la cultura catalana, encara que pugui resultar contradictori amb les referències a les minses recaptacions que reporta l'autora avui dia: Es veu que, quan Rodoreda només tenia publicat La plaça..., Edicions 62 ja li anava al darrere oferint-li publicar-ne l'obra completa (...) Cada cop que sento a parlar del mercat editorial català penso que és una ficció. El mercat editorial català és picaresc i em sembla molt important que se sàpiga, això és veritat avui i fa 40 anys.

Molt bé. però... hi ha algun mercat literari del món que no ho sigui, de picaresc? Hi ha algun mercat del món mundial que no ho sigui? Que li preguntin a l'Administració Bush que ja acaba els seus dies enmig del crash financer que en bona part a ajudat a provocar. Enmig de la seva incerta glòria, com diria Joan Sales.

5/11/08

CULTURA I PAÍS


En un article al diari Avui (4.11.2008), Ferran Mascarell, historiador i ex-conseller de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, fa un seguit de propostes per al que ell anomena reconfiguració del catalanisme. En una línia de reflexions que és habitual a casa nostra en aquests temps que han seguit a la trasbalsadora gestió de la reforma de l'Estatut d'Autonomia -no acabada encara, d'altra banda-, fa una crida a una refundació del moviment catalanista. I ho fa proposant crear un nou ideari sota la base de la redefinició d'aspectes cabdals de la vida social, política, cultural... etc.

De fet, però, Mascarell vertebra l'eix de les seves propostes en l'àmbit cultural. Ara bé, parteix d'una definició molt ampla -i confusa, però això és comú a totes aquestes definicions- del concepte de cultura. Comença, de fet, equiparant el concepte de cultura al de país, que seria una definició per tant buida, si es tractés d'un veritable sinònim. Aclareix, però, que el país és un capital col·lectivitzat de coneixements i de valors compartits per una majoria. Tot i que la introducció del terme valors afegeix nous elements necessitats de concreció, passarem per alt el detall -estem parlant, de fet, d'un article periodístic, no pas d'un tractat-, però sí que voldríem formular unes quantes objeccions:

-En primer lloc, el concepte de cultura proposat és massa ampli i abasta massa expressions per resultar efectiu en el discurs. En efecte, Mascarell diu que són essencialment culturals des de les activitats creatives (potser artístiques, vol dir?) o les construccions simbòliques, a les decisions econòmiques o les opcions polítiques, passant per les identitats.

-Aquest concepte d'identitat és el que ens duu a la següent objecció: la confusió entre cultura i identitat és part del que, partint de les aportacions de Patricia Gabancho al seu conegut llibre El preu de ser catalans, vam tractar a El marcit encant del nacionalisme. En veritat, Mascarell barreja la cultura individual amb la col·lectiva. Valgui la definició de cultura com a conjunt de coneixements que contribueixen a crear identitat, o, si vol l'autor, sentit de comunitat i pertinença. No parlaríem, però, de component exclusiu, a menys que relaxem molt el significat de cultura. Però, per altra banda, l'adscripció individual a una cultura és un acte de voluntat, i de fet rara vegada és unitària: tothom conforma la seva cultura amb apropiacions de diverses cultures, en el món actual on ja quasi no queden comunitats aïllades. Que una cultura dominant homogeneïtzi i cohesioni la comunitat és una altra cosa, però la identitat és un concepte individual que té a veure amb l'adscripció primerenca a una cultura i a una sèrie d'altres elements que són molt heterogenis (n'evocàvem algun en l'article esmentat).

Realment és un fenomen complex, molt complex, tant que no és estranya la mandra d'alguns intel·lectuals que es declaren incapaços d'entendre el nacionalisme. Per exemple, en un recent article a El País Semanal (19.10.2008), Javier Marías tornava a insistir que sempre li ha costat entendre el patriotisme, i posava diversos exemples eloqüents del seu distanciament de certes manifestacions patrioteres que -es nota- grinyolen davant la seva exquisita racionalitat. Curiosament, però, sí entén, i comparteix, el que ell diu la via negativa, és a dir, la desafecció d'actituds ràncies o de certs governants.

-Tanmateix, potser podríem estar entenent-nos a partir de les definicions de Mascarell, sempre que poséssim en clar quins són els coneixements i valors que conformen la identitat catalana, o, si vol, aquells valors històrics del catalanisme que s'han diluït (en una expressió que avui en dia també és comuna a casa nostra, on passem amb facilitat de la figura del català emprenyat o desafecte a la visió pessimista i fatalista sobre l'esdevenir de la comunitat). En efecte, caldria aclarir millor quins són els valors, els coneixements, aquests mítics (això ho diem nosaltres) elements que han suposat una edat daurada del moviment catalanista aparentment perduda. De veres que no hem sabut trobar-ho, ni en aquest article ni en cap de les moltes admonicions contra els suposats caps actuals del moviment catalanista.
Resulta, si més no, curiós de veure com Mascarell, al cap i a la fi membre, si bé efímer, d'una de les formacions de l'actual tripartit, apuntar-se al pim-pam-pum contra la poca ambició i el caràcter partidista de moltes de les polítiques públiques. Diu que cal denunciar-ho, però... potser ens faltaria, novament, que concretés, o que comencés donant exemple.

A tot això, Mascarell ha passat de puntetes sobre la paraula clau del concepte identitari: la nació, i només l'esmentat de fet en la seva frase final: una nació és sobretot un projecte cultural. No sabem si nació és també sinònim de país, però semblaria que no, ja que el sobretot ens fa pensar que no és un projecte cultural només. O bé vol dir que en el corrent continu de l'esdevenidor de la cultura (=país, recordem-ho, segons ell), la projecció cap al futur, el projecte cultural, és la part més important i el que dota a la nació de més sentit de comunitat i pertinença.

Al marge de totes les objeccions teòriques, l'article aporta una paràgraf, el que podríem considerar com a ciquena proposta dins la numeració que fa el mateix autor, que té veritable interès. M'agradaria reproduir-lo per evitar distorsionar-lo.
LA CULTURA D'UN PAÍS LA CONSTRUEIX la gent i no quatre savis. Tots i cadascú hi participem amb la nostra formació, els nostres coneixements, valors, esforços creatius i innovadors. La cultura la fa el comú de les persones i per això és essencial que la gent disposi d'un ampli ventall d'institucions i d'una bona escola. La cultura es fa des de les activitats artístiques, humanístiques, científiques, també des de la qualitat dels mitjans de comunicació, des de les pràctiques empresarials i socials. Fem un país culte, amb bones eines i oportunitats culturals per a tothom i el país progressarà, deixarà de banda les perplexitats i afrontarà amb convicció el seu futur.

No podem estar més d'acord, usant la frase feta de la nostra cultura -i d'altres-. Ho hem remarcat: la democràcia ha de basar-se no tant en la persecució d'un ideari igualitarista a ultrança sinó en la capacitat de vertebrar una societat que asseguri el lliure accés de tothom a les oportunitats culturals... I aquí volem dir, manllevant el concepte ampli a Mascarell, les polítiques i econòmiques.

26/10/08

COS, LLENGUATGE UNIVERSAL

Ha passat aquest dies per la ciutat de Reus el festival Cos, festival internacional de mim i teatre gestual, en la seva 11a edició. Com és tradicional, han desfilat pels diferents escenaris de la ciutat -una ciutat amb una densitat d'espais teatrals realment sorprenent-, des de figures consagrades com els catalans Vol Ras o els madrilenys Yllana, a companyies novelles o de vegades simples projectes d'estudiants, al costat d'estimables companyies estrangeres -fonamentalment franceses-.
Barreja estimulant i resultat que, tot i inevitablement irregularigualment interessant, sempre esdevé interessant.
Així, en aquesta edició, al costat d'un muntatge tan aconsguit i oportú com l'últim dels Yllana, Brokers, una brutal sàtira del món dels especuladors de les finances que han conduït a l'economia mundial al singular crash que estem travessant, hem pogut presenciar petites joies com Le placard, de la companyia francesa L'optimiste, un autèntic tour de force amb dos personatges que interactuen sense paraules en el petit espai d'un armari, on se situa la major part dels 5o minuts de l'espectacle (a la foto, fora d'ell tanmateix).


A l'escenari majestàtic del Teatre Fortuny, al costat del consagrat Albert Vidal, va actuar la companyia L'abric, constituïda per estudiants de l'Institut de teatre sota la batuta d'un dels seus professor, l'Alfred Casas, amb un muntatge, Mastorna, inspirat en un text de Fellini que recupera la simbologia i els modes del teatre de l'absurd i aconsegueix moments de molta plasticitat al costat de seqüències força menys inspirades. En canvi, els Vol Ras actuaven al petit i íntim escenari del teatre Bravium.

En conjunt, el que més m'ha interessat és precisament aquesta convivència entre professionalitat tan establerta i intèrprets que, amb evident aposta de professionalitat sens dubte, són en el camí del simple meritori.

La diversitat, la multiplicitat d'escenaris, fins i tot la desigualtat, fan d'aquest festival una mostra molt atractiva que, no de bades, atrau un públic fidel que respon calorosament a cada espectacle. Amb accessos gratuïts en molts casos, o en tot cas preus molt assequibles -7 euros, sense dret a reserva de cadira-, el festival és un exemple de servei democràtic a la cultura i l'espectacle. Alhora, el fet que es basi en el llenguatge corporal, sense el recurs del llenguatge parlat en la majoria dels casos, fa que es tracti d'un festival realment internacional, com el festival de circ Trapezi que també organitza la ciutat. Aquesta capacitat expressiva universal del mim o la gestualitat, acompanyats sovint del no menys universal llenguatge musical, fan que el valor comunicatiu no trobi barreres.
No es tracta, naturalment, de renunciar al llenguatge verbal en el teatre, ni a la literatura en general, sinó de fomentar espais en què l'impuls creatiu arribi a tot arreu sense necessitat d'intèrprets i traductors. Una part de tot aquest món, en fi, capaç de fer de perfectes missatgers de la necessitat de compartir formes universals al costat de les particularitats i diferències locals. Arriscant a desbarrar, diríem que aquests artistes serien una mena de cola necessària per tal de cohesionar les multiplicitats i localismes i nacionalismes en una vocació d'unitat, de diàleg universal i, recuperant un concepte de la Revolució Francesa que no ha fet precisament fortuna, de fraternitat entre tot el gènere humà.

23/10/08

CARTA A JULIO (DORITA)

Benvolgut Julio,

Els poetes teniu a les vostres mans la clau de la presó que custodia la nostra impotència verbal i us hem d’agrair una i mil vegades, amb la lectura activa, l’acte amb què ens regaleu l’expressió del nostre propi desfici. La nostàlgia és una articulació perfecta de desig i clarividència. És una projecció de futur que neix tocada de mort pel passat, i malgrat tot amb una vocació impassible i volenterosa d’immortalitat. Si hi ha algun miracle en aquest món tan prosaic nostre, és el descobriment de compartir a dos el mateix paradís perdut, les exactes mancances de l’ànima, les perdurables ferides de la ignominiosa volubilitat de l’alegria, les delicioses empremtes dels projectes comuns. Quina catàstrofe!*


Dorita

*
Tinc por aquesta tarda -en el desptatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel·lisa


(Vicent Andrés Estellés)

15/10/08

QUINA COSA ÉS LA IDENTITAT CATALANA?

Que una de les protagonistes de Vicky Christina Barcelona sigui a la nostra capital fent una tesi sobre la identitat catalana pot ser un simple recurs per explicar la llarga presència a Catalunya d'una noia nord-americana a punt de contraure matrimoni al seu país, o pot ser una picada còmplice d'ullet de Woody Allen cap a un país no reconegut al mapa polític dels estats -a diferència de l'illa Palau, per exemple-. El novaiorquès no ha donat gaires explicacions sobre l'elecció d'aquest punt d'arrencada de la pel·lícula. Que la identitat catalana és prou coneguda arreu, ha vingut a dir. Diplomàtic o hàbil en encobrir la ignorància real d'un afer tan espinós? Probablement, coneixent i reconeixent -en el meu cas- la seva agudesa en l'observació social, més aviat sembla prudència i cautela.
Pocs de nosaltres gosaríem enfrontar-nos en un esforç intel·lectual d'aquesta dimensió: definir què pot ser aquesta identitat catalana que estudia amb profit la Vicky de la pel·lícula. La pel·lícula, però, parla per si sola. Que la distribució, aquest cop, hagi distribuït més còpies en doblatge català que castellà -per a escàndol i horror dels messetaris irredempts- potser ens ha privat de veure quins matisos o referències a la diferència lingüística es podrien haver insinuat. La identitat, més aviat, passa a ser una qüestió arquitectònica -l'omnipresent Gaudí, és clar-, gastronòmica i folclòrica -molt en segon pla-. Simptomàtic que el protagonista espanyol sigui descrit com un pintor natural... nascut a Astúries. Versemblant, tanmateix. No és Picasso un pintor català universal, bé que andalús de naixença i francès de radicació?

La identitat, realment, es pot explicar per matisos infinits. Vam publicar alguna reflexió sobre el tema en aquest bloc, El marcit encant del nacionalisme.
Després de l'apoteosi nacionalista, encara que sigui un coñazo, del dia de la Hispanidad, parlar de marcits encants pot sorprendre. Bé, només cal considerar que hi ha nacionalismes i nacionalismes. O, millor dit, nacionalismes (i, doncs, regressius, tribals, cavernícoles) i universalismes (bé que circumscrits a un Estat, com l'espanyol -un altre exemple-).

A l'Avui es publicava avui mateix una entrevista amb una americana (no del Nord, sinó veneçolana) que fa un màster a Barcelona, Maria Claudia Rossell -així, amb aquesta ortografia tan nostra- (a la foto). Bé que el màster no versa sobre identitat, sembla, en parla abundantment, a l'entrevista. Es tracta d'una gestora cultural que desenvolupa la seva tasca al Metro de Caracas -no és una errada!-, i assegura que el màster en gestió que efectua aquí li serà molt útil per a dos dels projectes en què treballa: "la política cultural del metro i un altre de titulat Paisatges per a l'autogovern."
Paisatges per a l'autogovern a la Veneçuela chavista? Doncs sí, ella, que és de Maracaibo, pot justificar així una identitat pròpia per a l'Estat de Zulia, d'on és capital aquesta bellíssima ciutat. Segons ella, chavista convençuda -se'n surt amb molta elegància de les ja habituals reprensions dels periodistes occidentals a l'estil Chaves-, el sistema polític del seu país busca promoure l'autogovern a través dels consells comunals, que tenen entre les seves premisses la història comunitària com a eina d'enfortiment del teixit social.
En aquesta història comunitària intervenen factors identitaris com aquests: Amb el reconeixement de la parla i la gestualitat pròpies es promou l'autoreconeixement i el reconeixement dels altres. Es reforça la identitat i la diferència, dos dels eixos que promouen els consells comunals.

Reforçar identitat i diferència. A Espanya, avui, és habitual donar lliçons de democràcia a països tercermundistes, tant se val que siguin democràtics (és a dir, amb sistemes polítics submisos al capital internacional) o populistes (és a dir, amb sistemes o governs no submisos amb el poder del capital internacional). Potser caldria més modèstia i més humilitat i anar pel món, fent màsters allà on convingui, amb ulls no miops -o corregits, si ho són, amb unes ulleres ben graduades-.

4/10/08

WOODY ALLEN ES DECANTA PER LA FUSIÓ


Vista Vicky Christina Barcelona, el primer que m'ha cridat l'atenció és que Woody Allen sembla haver optat per una criatura actualitzada als temps mestissos i apostat per la fusió cultural. No solament des del pla del contrast entre les cultures nord-americana i europea que forma l'argument més obvi de la trama, sinó també en els plans més secundaris. Així, des de la banda sonora (començant per la cançó dels títols de crèdit, una sorprenent cançoneta pop que martelleja el nom de Barcelona, i seguint per la presència reiterada de música de guitarra -flamenca, bés que des dels apropaments clàssics d'Albèniz o pop de Paco de Lucía-), veiem un Woody Allen que renova aires i s'endinsa en la seva lectura de la cultura catalana, espanyola, europea.
Certament, Barcelona és una protagonista més, com a marc, juntament amb Oviedo (fotografiades luxosament pel gran Javier Aguirresarobe). Sembla obeir a un tribut de WA a la producció catalana, però potser també a un agraïment personal a l'homenatge fervorós que les dues ciutats li havien tributat. En aquest pla, les ciutats provoquen una mena de guia turística pensada per a un públic americà, i el director se'n surt amb el recurs d'una veu narradora que ofereix explicacions de l'entorn de les escenes que eviten transicions més lentes.
Barcelona és també l'excusa desencadenant de la trama, o més aviat Catalunya, ja que és la tesi de Vicky sobre la identitat catalana el que motiva la seva presència i la de la seva amiga a la ciutat. Però aquest és tema per a una altra entrada.
Tanmateix, la factura més europea de la pel·lícula es deu, crec jo, a la recuperació d'un estil del WA més europeu, i que no havia revisitat des de feia molts anys, des de pel·lícules en la meva opinió injustament valorades com Interiors o Another woman. Diria que és en aquest terreny on es dóna en la pel·lícula l'aspecte més realment innovador de WA, on funciona més profundament el concepte de fusió. Aquí, entre estils. Mantenint una factura de comèdia o drama lleuger dels darrers anys, trobem ara un WA més reposat, amb menys diàlegs, amb més silencis, amb més esguards (tots aquests primers plans sostinguts!... un regal per al feliç repartiment). Em sembla que en aquesta pel·lícula s'equilibra la importància del que es diu amb la del que no es diu, i en això llueixen tots els protagonistes, Javier Bardem -com no!-, Scarlett Johansson, Penélope Cruz -que ha confessat que li va costar, però es va deixar dirigir pel mestre-, i la revelació per a la majoria del públic, la fantàstica Rebecca Hall. Però també els secundaris aporten molt de suc, com la frustrada amfitriona de Vicky i Christina, la molt encertada Patricia Clarkson. O, en un paper encara més amagat, el definitivament ocult personatge, el poeta incògnit, el pare del protagonista. Un personatge emblemàtic, al meu entendre, i que connecta amb l'estirp d'artistes ocults o desapareguts voluntaris, la tradició dels Bartleby que tan bé explora entre nosaltres Enrique Vila-Matas. Enfront de l'artista d'èxit, el fill, un personatge tanmateix dotat d'una sòlida vitalitat estoica, el pare representa el que ha renunciat, no a la creació o apreciació de la bellesa, sinó a la seva difusió, més enllà i més radicalment encara que a la seva mercantilització.
WA aconsegueix amb aquests elements una primorosa obra d'orfebreria sobre les relacions humanes, i dóna unes quantes voltes de pas a tant de producte made in Hollywood que ha explotat el tòpic de la confrontació entre la cultura nord-americana i (anglosaxona, més aviat) i la mediterrània. La situació no és que escapi al tòpic, és clar, sinó que parteix d'ell per arribar les profundes veritats humanes, com succeeix quan s'és capaç de construir personatge que fugen dels arquetips i esdevenes veritables criatures humanes, amb les seves càrregues de versemblants passions, pensaments, sentiments, dubtes i rebequeries.
Aquesta, la seva capacitat d'apuntar a l'interior real dels éssers humans amb una càrrega de compassiva ironia, és la clau del geni de WA. La clau d'Allen.

25/9/08

ALLEN I LA CRÍTICA ESTÚPIDA


Fa poc llegia que pocs artistes provoquen tants prejudicis a favor o en contra com Woody Allen. És a dir, molta gent té d'entrada, davant la seva obra, una actitud prèvia de rebuig o adhesió total, en funció no del que hagi pogut llegir o sentir de l'obra en concret, sinó de la seva percepció del creador, o personatge.
Diria que això és parcialment cert. Ho és, si ens cenyim al món cinematogràfic, on això de l'autoria és lluny de ser a l'abast de la majoria. Potser va haver un temps (cineclubs, sales d'art i assaig), on, aquí a Europa bàsicament, hi havia una minoria considerablement extensa -però minoria a la fi- que es basava en conceptes d'autoria a l'hora d'enjudiciar les pel·lícules. Avui, diria jo, això és en decadència. En tot cas, la singularitat d'Allen és que, sent un director que arriba a una capa important de consumidors de cinema, és immediatament reconegut també per aquesta capa àmplia com a autor. Això es dóna en pocs cineastes en actiu. Es va donar -amb efecte retroactiu sobretot- en autors com Hitchcock o John Ford, especialment després de ser beneïts pels crítics de la nouvelle vague i moviments europeus similars, però avui es pot atribuir a molt pocs autors de cinema.
El prejudici, doncs, és poc usual en el cinema per la senzilla raó que pocs consumidors van a veure pel·lícules del seyor o senyora Tal. De fet, pocs espectadors hi van, avui dia. La majoria, ja, ho baixa d'internet o sistemes paral·lels. Comercialitat i autoria, doncs, són de difícil casament.
En el món de l'art en general trobaríem, en canvi, molts woodyallens, amb les seves més o menys modestes legions de seguidors afectes o desafectes. Literats, pintors, etc., poden gaudir d'aquesta fama, positiva o negativa.
Una conseqüència important per a aquests autors és la seva relativa independència de la tasca assumida pels intermediaris amb el públic, especialment els crítics. Potser a Allen li passa menys al seu país -en general els nord-americans són bastant donats a seguir l'opinió dels crítics, en comparació a països com el nostre-, però podríem dir que no té perquè preocupar-se gaire de les males crítiques a Europa. Per això, el que va dir al diari Avui en una entrevista publicada dimarts passat és prou interessant: "Fa trenta-cinc anys que ni llegeixo ni escolto res sobre mi, ni als mitjans escrits ni a la televisió. I sóc molt disciplinat en aquest afer. Com menys sapiguem de nosaltres mateixos, millor. Si diuen que ets un idiota, es corre el perill de perdre confiança, i si et diuen que ets un geni, es corre el perill de caure en una autoconfiança gens merescuda."

Paraules que confirmen la saviesa adquirida per Allen. Saviesa que, si no l'han privat de totes les desventures que solen envoltar-nos als mortals -genis inclosos-, sí l'han permès sens dubte manejar-les amb prou encert. Vaja, el que avui dia diuen intel·ligència emocional, aquesta capacitat humana per enfrontar-se amb els rigors de les experiències sense caure en la desesperació. Reconduint-les, o bandejant-les, com sembla que ha fet ell amb les crítiques. No crec que sigui mal sistema ignorar-les, sobretot si no aporten res al coneixement de les nostres obres -opino que en aquest sentit cal interpretar el que diu Allen quan diu que és millor conèixer el mínim de nosaltres mateixos-.

Un exemple de crítica malèvola la té el propi diari precisament a pàgina següent , la signada per Bernat Dedéu. Tot i que no se situa en les pàgines de crítica cinematogràfica, sinó potser més en les d'opinió, l'article en qüestió es permet qualificar de pel·lícula fallida l'última del cineasta novaiorquès, i de nyaps les últimes en general, sense justificar aquests qualificatius amb cap argument tècnic, encara que sí fa unes interpretacions freudianes de les seves obres que, usant expressions del seu article, sí són realment de vergonya aliena.

Crec que la crítica d'art pot valorar les obres, faltaria més, fent anar qualificatius, però crec també que ha de facilitar arguments d'interpretació i valoració als lectors o oients, i si és possible ampliar la seva capacitat d'anàlisi amb l'aportació de criteris que els eixamplin el seu judici. En un llibre recent, Per l'ull de l'art (La Magrana) , el pintor Antoni Llena diu: "el mercat no es preocupa de si els nous compradors tenen gaire sensibilitat per l'art, sinó de col·locar mercaderia". I culpa de la desorientació del públic i d'aquesta mania consumista diferents intermediaris, sobretot els crítics: "... els crítics van perdre el valor suprem de l'art que és el coneixement, oimés que l'afany d'anar informats els investia de tanta seguretat que ja sols creien en les notícies, i amb les notícies van perdre la capacitat de creure... Però què és l'art, com diu molt bé Duchamp, sinó una qüestió de fe?".

Àngela Molina, al quadern de cultura catalana de El País (12/06/2008), replicava Llenas, tot admeten això de la qüestió de fe, argumentant que "la necessitat de la crítica passa per acceptar que el crític no és un observador, un lector més, ni tampoc ha de ser un bon lector de l'obra. És un lector en situació de fer públic el seu judici amb la intenció d'orientar els altres. La fe d'aquest "lector" ha de ser d'una altra mena. Es tracta més aviat d'una creença -sempre apassionada- en una escala de valors que l'obra hauria d'encarnar" (subratllat i cometes de l'original).

Subscric la crítica de Llenas als crítics i la justificació de la funció (potser no exactament de la necessitat) de la crítica d'Àngela Molina. I afegeixo encara més convençut aquest comentari d'aquesta darrera: "Amb tot, el crític, com l'artista, no és immune a la ignorància, fins i tot Homer davalla de l'Olimp de tant en tant. Hem d'assumir-la com a risc i destí comú dels humans, conscients de ser a vegades ignorants i a vegades més tontos que el senyor o la senyora del costat". Dit això, i acceptant la volubilitat de l'estupidesa humana, Àngela Molina fa una crítica a un fotògraf per usar un determinat format. Però ho justifica.

És evident que també Allen davalla de tant en tant de l'Olimp, però també crec que saltant-se les pàgines culturals dels diaris ha evitat caure en la vanitat absurda que sovint crítiques i moltes xerrameques propaguen inflant talents molt inferiors al d'ell, i segurament ha esquivat no poques amargors.

19/9/08

EL VEDELL D'OR


Damien Hirst, l'artista o home de negocis britànic que té cara de no-res (cito el diari Clarín), ha establert un nou rècord absolut en el món de les subhastes d'art. Encara que per això hagi hagut de recórrer a tot el poder productiu del seu taller creatiu ( o fàbrica?) , i imposar un accelerat ritme de venda a la famosa casa Sotheby's durant dos dies consecutius (225 obres). D'aquesta manera ha superat el rècord que fins ara tenia Picasso, que havia venut (però ja després de mort) la més modesta xifra de 88 obres per tan sols 14 milions d'euros ara fa 15 anys, mentre Hirst va arribar a la destarotadora quantitat de 140 milions d'euros.
Això malgrat no haver pogut batre rècords amb les seves opus magnae, que van punxar en la subhasta. Es tracta del seus ja famosos animals conservats en formol. El vedell d'or, l'estrella anunciada, no va arribar als 16 milions establerts de sortida, i només va recaptar 13 milions. Una xifra bastant considerable, amb tot, per a una urna plena d'un material prou barat com el formol i un vedell que a preu de mercat no deu pujar tant, per molt que la carn cotitzi alta al mercat, i per molt que estigui parcialment revestit d'or.
Mr. Hirst, doncs, té motius per buscar superar-se a si mateix: bones notícies per al marxants d'art, per als galeristes de subhastes, i per als inversors que encara no disposen del gran plaer de tenir una obra d'aquest singular artista plural (és sabut que dirigeix un grup creatiu que posa múscul i sang a les seves genialitats -no em refereixo a les pobres víctimes animals-) després d'haver pagat un preu absolutament espaterrant i forassenyat.
Al cap i a la fi, Mr. Hirst dirigeix una empresa, dóna feina a molta gent, omple moltes butxaques i reparteix sense dubte el seus guanys entre nombroses famílies (no necessàriament necessitades). I deu pagar els seus impostos. Per cert, m'agradaria saber si ho fa al mateix fisc de Sa Graciosa Majestat la Regna d'Anglaterra.

30/8/08

EL ROCK I LES HIPOTEQUES


Jeff Tweedy, el líder de l'aclamat grup de rock nord-americà Wilco, un paio que sembla patir de migranya congènita, va afirmar en una recent entrevista que no li importava el que poguessin dir de la seva aquiescència amb el món publicitari. "Tinc una família per mantenir", va dir.
Va haver un temps que, en les difuses fronteres del rock, el pop i altres músiques populars diguem-ne "serioses" (oi que ens entenem?) era anatema cedir música a propòsits publicitaris, fora de causes benèfiques, solidàries i similars.
Avui en dia la veda sembla condemnada a l'extinció, des que els Rollig van obrir escletxes i tants altres, potser empesos per les baixes de royalties en vendes directes de gravacions, han seguit per aquesta senda. Una senda perillosa, sens dubte.
Cert que molts de nosaltres ens hem de guanyar les garrofes en negocis que escapen de reserves morals, però semblaria que en l'esfera de l'avantguarda el suor hauria de ser honest, net i aliè als designis de les grans marques. Tot i que el màrqueting hagi de ser el vehicle perquè els professionals de l'art s'hagin de fer valer.
En resum, sembla que quan el màrqueting del propi producte ja no té sentit (les vendes decauen en un món on la música és tan accessible gratuïtament*), la música ha de posar-se al servei del màrqueting d'altres productes que encara conserven la seva qualitat de mercaderia d'intercanvi.
Per què no?, direu. Es músics tenen família, casa i hipoteques. És irresoluble, mentre un s'hagi de postular en un mercat... ¿lliure?

(*) Wilco és precisament un exemple d'adaptació: es poden escoltar els seus discos sencers i de franc al seu web oficial

1/6/08

RUIZ ZAFÓN CONTRA EL "MUNDILLO" LITERARI


En una entrevista a El País (30/05/2008), Carlos Ruiz Zafón, aquest fenomen literari català que escriu en castellà (raons òbvies, l'edició en castellà de la seva darrera novel·la ja porta impresos 1.600.000 exemplars, per 100.000 l'edició en català, això sí, quasi simultània), reparteix a tort i a dret contra el que ell diu mundillo literari. Molt interessant el que diu: tothom que hi entra ho fa per necessitat, necessitat de sobreviure -de fer la viu-viu més aviat-. Un món que és, segons diu, 1 % de literatura i 99 % de mundillo. No està gens malalment. No oculta l'alegria que sent per haver pogut viure de la literatura al marge del referit petit món. I no oculta el ressentiment envers el qui pretesament el menyspreen com a autor de literatura de veritat.

No és que usi l'expressió de veritat. Simplement parla de literatura. I què és, segons ell, la literatura? Doncs alguna cosa revela quan respon a la curiosa pregunta de si avui l'alta literatura és a la televisió. Vegem què contesta: . Sí, la televisión es hoy el equivalente a las cuadras de Shakespeare. La caracterización viene a partir del diálogo: un personaje hay que poder visualizarlo, sentirlo, sus palabras han de connotar siempre acción, la escena te está proyectando un movimiento, ves cómo un personaje se mueve por una sala sin descripción alguna, todo viene de lo que dice. En fin... El 99% de la mejor narrativa que se hace hoy, de la literatura de calidad, de la gente profesional sin pretensiones ni pedantería ni pose, de la que de verdad sabe construir personajes e historias, o sea, de los que de verdad saben escribir, está en la televisión o en el cine, pero sobre todo en la primera. Gente con ambición, oficio y talento ya prácticamente no está trabajando en literatura. Ésta se ha convertido en un gueto de mediocridad, de aburrimiento, de pretensión y de pose.

I encara afegeix precisions tècniques: Los personajes deben definirse a través de sus acciones y sus palabras, no echando un rollo patatero en un párrafo inmenso. Eso es básico en la construcción dramática. Y aquí estamos tan acostumbrados a que esto no se haga... Lo triste es que la narrativa profesional y con decoro esté ahora en las series de televisión.

Com podem veure, ens parla no de literatura, sinó de la seva literatura, la que a ell li agrada i la qual li agrada escriure. Tan respectable com una altra concepció, diria jo. Que té, a més , el suport de molts lectors, indiscutiblement -em remeto a les xifres de vendes-, bé que no del lector, impersonal, del qual parlen ell i l'entrevistador per referir-se a l'ésser que consumeix el seu producte. Lectors que, segons Ruiz Zafón, están muy por delante del comentario oficial de la crítica, ese búnker de los años setenta que se ha quedado clavado y al que la gente le ha pasado por encima. Cualquier lector tiene ahora una cultura cinematográfica, televisiva, del cómic o de la fotografía... Hay tantas cosas que sabemos leer y que ya son referentes inconscientes...

Ben definit, sens dubte. I també una mica maniqueu, no trobeu? Això de condemnar a un búnker tots els que no combreguem amb la seva manera de narrar, i que encara creiem en una literatura que es permeti aquestes paragrafades immenses, aquests rotllos pataters que intenten explicar el que es pot veure més enllà dels propis nassos o dels ulls miops d'una càmera, sembla, si més no, simplista. Com les seves obres, d'altra banda.

31/5/08

EL NU COM A ESQUER


El recent muntatge de l'òpera de Benjamin Britten,"La mort a Venèzia" al Liceu de Barcelona, per part de Willy Decker, un muntatge que juga a explicitar el que Thomas Mann va deixar en el terreny del suggeriment, ens convoca una vegada és a la tendència cada cop més usual de cercar en l'erotime explícit una mena de recurs provocatiu per cercar la millor audiència. L'ús del nu, per exemple, ja quasi habitual des que autors com Bieito han desembarcat en la direcció operística, és una peça òbvia en aquesta aposta. per molt que el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, digués en una entrevista a El País (20/09/2007), que El escándalo puede ayudar a que se hable del teatro, pero en las cifras de ocupación del Liceo no se aprecian apenas diferencias entre los montajes que han causado escándalo y los que no. Personalmente, no me interesa el folclore de los escándalos porque jamás responden a la capacidad del montaje de revelar el sentido de la obra, que es lo único importante. Hemos apostado por propuestas arriesgadas, pero no todo vale.

El recurs al nu, de fet, és ja quasi omnipresent. En el món de la dansa contemporània, per exemple, és ja un element habitual. Amb il·lustres precedents entre nosaltres, com el muntatge del Mozartnu de Iago Pericot, fa 25 anys, el propi autor s'ha sentit amb forces per revitalitzar la seva proposta i reestrenar-la, amb la mateixa parella protagonista i una parella jove nova. Que sigui habitual no és que resulti pacífic sempre. Basta fer un recorregut per blogs i fòrums sobre el nou muntatge per veure que no tothom combrega amb aquesta franquesa del cos.
La proposta de dansa alternativa que el Tantarantana desplega aquests dies, BCSTX, al Mercat de les Flors, és una altra mostra d'aquesta freqüentació del cos despullat com a eina expressiva. Fins i tot al seu
molt morbós cartell (a la imatge, el del Mozartnu actual).

En el teatre també el trobem cada dos per tres, sovint com una element més de la tramoia. Alguns directors han inventat elpersonatge present i mut que omple l'escenari amb el seu cos nu -normalment una noia de bon veure-. Així, estic pensant en la versió del Coral Romput d'Estellés que ha recreat Joan Ollé al Teatre Lliure i que s'ha passejat per Catalunya amb notable èxit.
Desconcertant, segurament, aquesta presència que planeja per la trama sense aportar més que una distracció per als ulls. Recurs que, ja ho he dit, no es pot considerar ja ni tan sols innovador i s'ha repetit des que Bieito l'usés sovint -no sé dir si, ell, sí original-.

Aporta aquesta posada en escena del cos alguna cosa a l'art, a l'obra, quan no és més que un aditament de la mateixa obra?

Enfront d'això, artistes diversos usen realment el cos com a base de l'expressió. Un exemple recent, la parella Sheila i Nicholas Pye, autors anglo-canadencs que realitzen una exposició actualment a la galeria Begoña Malone de Madrid, són artistes que treballen sobre el propi cos com a vehicle ritual de la seva pròpia forma expressiva, ja sigui en performances o en fotografia. Segons Alberto Martín, a El País (17/05/2008), tres són els elements fonamentals que sostenen i configuren la particular poètica dels Pye: el cos, l'arquitectura i el ritual. El cuerpo, receptor de la ternura y la agresión, aparece en estas obras como el elemento sobre el que se cristalizan y evidencian las relaciones, un cuerpo que es al mismo tiempo el territorio de lo subjetivo y lo psíquico y el paisaje de lo físico.

Gratuït? Potser, en la mesura que tot art ha de ser-ho, no lliure d'intenció, és clar, però sí innecessari. No en la mesura gratuïta que és una simple estratagema comercial.

24/5/08

EL CONSELL D'EUROPA A FAVOR DE L'ENSENYAMENT DE LA LITERATURA

El Consell d'Europa és una assemblea parlamentària que es pot permetre el luxe de debatre coses tan etèries com la importància de la transmissió de la literatura europea. Així ho va fer a la sessió del passat deia 17 d'abril, on indicava que aquesta importància justifica la seva consideració en tots els nivells educatius. No li aniria malament als nostres gestors educatius escoltar les conclusions del debat, ara que no fan més retallar les hores de l'ensenyament de les llengües i la literatura. Si mirem l'itinerari d'un qualsevol institut (IES en una denominació una mica ridícula que sembla tenir els dies comptats, ja que sento a dir que les autoritats competents -dit sigui sense ironia- volen retornar al vell nom sense sigles), veurem que la literatura catalana, per exemple, és optativa simplement per a qualsevol estudiant del batxillerat (o BAT), ja sigui d'Humanitats o de Ciències. Traduït: un alumne pot cursar el BAT d'Humanitats sense haver estudiat ni gota de literatura catalana, com tampoc de castellana. No parlem d'altre europees.
Mentre el Consell d'Europa, doncs, aconsella proporcionar l'ensenyament de forma paral·lela de la literatura en la llengua materna dels alumnes i també de la literatura en llengües estrangeres, aquí anem suprimint hores dels itineraris formatius.
La sessió esmentada va comptar amb la presència de l'escriptor libanès Amin Maalaouf, qua va aplaudir les recomanacions del Consell, plenes, segons ell, d'idees pràctiques que es poden aplicar perquè l'ensenyament de la literatura i les llengües europees avanci. Una de les idees, per exemple, és posar en marxa webs i bases de dades amb el patrimoni literari europeu que estiguins a l'abast de tots els ciutadans europeus.
Maalouf recordava també que la construcció d'Europa ha de tenir suport en els principis inseparables i solidaris de la universalitat de valors essencials i diversitat d'expressions culturals. I apuntava que, si volem donar coherència i una cada cop més important raó de ser a l'empresa europea, hem de fomentar l'aprenentatge de la literatura. El coneixement de les grans obres de la literatura enriqueix la reflexió i la mateixa vida.

Cap objecció. Però jo afegiria que fomentar la creació literària és també un valor en si. Com deia l'altre dia Jaume Cabré al suplement de l'Avui (dijous, 22 de maig): Això d'explicar històries va més enllà de ser una activitat divertida. És una cosa més profunda i íntima en la qual té a veure la satisfacció de crear un món i inventar-ne les lleis de funcionament. Quan escrius un relat tu mateix imposes les condicions i, fins i tot, en les tres o quatre primeres ratlles avises el lector de quines són.
Gustavo Martín Garzo, en un dels seus fascinants articles a El País, Las enseñanzas de Sherezade, es referia a una dimensió que va més enllà fins i tot d'aquesta dimensió individual. La dimensió col·lectiva que pot atènyer la força del relat: Un mito es una historia que, afectando a toda una comunidad, es juzgada por sus miembros como verdadera. Según esto, frente a las historias inventadas, con las que los hombres entretienen su tiempo y avivan su fantasía, existirían las historias verdaderas, que nos hablarían de lo que íntimamente son.
I continua: La ficción entendida como mero entretenimiento, como mundo paralelo que nos permite sortear el aburrimiento y el cansancio de lo real, termina por convertirse en un juego banal que apenas es capaz de provocarnos algún que otro estremecimiento. O dicho de otra forma, las ficciones nos pertenecen; las historias verdaderas no. Aún más, son ellas las que nos dicen lo que somos y lo que cabe esperar de nosotros. Es la misma diferencia que existe entre el mundo del secreto y el del misterio. El mundo del secreto pertenece al ámbito de la ficción, el del misterio al de la verdad. Somos dueños de nuestros secretos, pero es el misterio el que nos posee.Pero el mito y el misterio han desaparecido de nuestras vidas, y el hombre contemporáneo ha dejado de creer que existan historias verdaderas. ¿Quiere decir esto que su vida se ha hecho más real? Más bien sucede lo contrario. Es la paradoja de los mitos, que a su manera son dadores de realidad.

Sobre la força del mite, el meu amic Franz Appa ha publicat darrerament a Relats en català un conte, L'any olímpic, que recrea la força col·lectiva que genera aquesta curiosa religió moderna: el futbol: (...)Però també sabíem, sabem, que algunes vegades el que vivim és tan intens que se'ns grava amb la roentor del mite. I els mites viatgen més a dins, per sota la pell, fins a zones remotes de nosaltres mateixos que la nostra memòria singular no ha recorregut abans.

4/5/08

JAVIER MARÍAS I L'ACADÈMIA

Potser han d'existir acadèmies de l'Art. Potser són necessàries per fixar, netejar i donar esplendor. Se'm fa difícil pensar què és el que han de netejar -o a qui- en un àmbit democràtic real, però en fi... La llengua serà esplenderosa, sens dubte, al marge del que digui una acadèmia. Fixar normes de comunicació és ja més indiscutible, quant al llenguatge en si. No veig com es poden fixar en la creativitat pura, en l'art en si. Però això és un altre tema.

Que indiscutiblement Javier Marías és un dels autors que pot donat esplendor a la literatura tampoc seria necessari dir-ho. O sí, tindrà els seus detractors. Em consta que en té, de fet. No és el meu cas. Crec que és un dels autors actuals amb més capacitat creativa, amb un univers literari més ric i més imaginatiu. Una altra cosa seria com a articulista. Però això també és una altra cosa. A mi em solen atraure els seus articles, de tota manera. No puc menys que felicitar-lo, per exemple, pel valor i habilitat amb què s'ha enfrontat i denunciat amb els que van perseguir i quasi enfonsar son pare, Julián Marías, després de la guerra. Tant a les seves aparicions com columnista habitual a la premsa com a la seva novel·la "Tu rostro mañana", valent-se del personatge Juan Deza, indubtable imatge de son pare, ha assenyalat als covards que el van denunciar i el van dur a l'ostracisme. Però fa poc es va superar a si mateix, aprofitant un article aparegut a El País per dir, sense anomenar-lo, el nom del principal criminal que va dirigir la conjura de necis contra el filòsof Julián Marías. L'article en qüestió es referia a una de les extravagants visites de Himmler, el temible cap de les forces especials nazis, a l'Espanya franquista, i assenyalava com a principal amfitrió l'arqueòleg Julio Martínez Santa Olalla, que seria el portador de la infàmia. Aquella persecució quasi li costa la vida al pare de Javier Marías, i el va excloure de la universitat, i mai va etrar a cap acadèmia.

A edat encara jove, Javier Marías ha entrat, ell sí, a l'Acadèmia Espanyola de la Lengua, la reialíssima. El seu discurs és digne de ser escoltat i llegit. Segons el ritual, un acadèmic ha de contestar el discurs. Qui si no el seu amic Francisco Rico -que ha usat amb el propi nom com a personatge a les seves novel·les- per fer-ho. Rico va dir d'ell que había empezado su parlamento "con una confesión de humildad y lo ha acabado con una manifestación de arrogancia". La citada arrogancia radicó en que el autor de Mañana en la batalla piensa en mí o Corazón tan blanco defendió que el novelista "es el único facultado para contar cabalmente, a diferencia de los ya mencionados cronistas, historiadores, biógrafos, autobiógrafos, memorialistas, diaristas, testigos y demás esforzados de la narración abocados a fracasar".
Marías havia dit:"Necesitamos saber algo enteramente de vez en cuando, para fijarlo en la memoria sin peligro de rectificación. Necesitamos que algo pueda contarse a veces de cabo a rabo e irreversiblemente sin limitaciones de zonas de sombra o sólo con aquellas que el creador decida que formen parte de su historia. Sin posibles correcciones ni añadidos ni supresiones ni desmentidos ni enmiendas. Y lo cierto es que sólo podemos contar así, cabalmente y con sus incontrovertibles principio y fin lo que nunca ha sucedido".

Arrogant defensa de la capacitat humana d'inventar històries. Més aviat, simple defensa pròpia, no del literat només, sinó de l'home a seques. Som l'espècie narradora. Necessitem que ens expliquin històries. Només amb elles hem arribat a on hem arribat. I només amb elles podrem sobreviure.
Si ho aconseguim...

11/4/08

AUTOEDICIÓ: UNA ALTRA SORTIDA?


Algunes persones, alguns creatius, han optat per obrir-se pas a cops de colze amb les seves soles i exclusives armes. Renunciant, per renunciar, fins i tot a la difusió certament incerta però còmoda de la xarxa. Persones que no renuncien, en canvi, a remodelar amb les pròpies mans la realitat i a recrear-la, o a construir-la, amb materials que dipositen en altres mans a través del sol i exclusiu contacte directe.
Un d'aquests creadors és Antoni Mateu Biosca, poeta que havia publicat a mitjans dels vuitanta una colla de llibres i que des de fa uns anys, segons diu, escriu de manera obsessiva i compulsiva. Publica sobretot amb els seus propis mitjans -amb ajudes i col·laboracions d'altres artistes amics o coneguts-, i dóna recitals de poesia sol o enmig de veritables performances col·lectives.

En una recent entrevista a un diari local, el Diari de Tarragona, va respondre així a la pregunta sobre la seva manera de publicar:

Habitualment publiques en formats poc convencionals i amb tiratges restringits. A que es deu aquesta peculiaritat?

Peculiaritat? Quin qualificatiu més lIeig!!! No ho és pas una peculiaritat... Aquesta merda de món es basa en dos principis: el que no surt a la premsa no existeix i si no publiques en una editorial que confia en tu i que és una editorial "com cal" no ets re... Per tant, aprofito fins on puc aquests dos principis però, en el fons i en la forma, tant me fot. M' agrada assassinar les meves obres ("finis occidit opus") en un embolcall que no només sigui un embolcall, sinó part mateixa de l'obra. Trobo un plaer i una llibertat indescriptibles a l'hora d'escriure però també a l'hora de preparar les meves edicions, sota el nom editorial de Cinisme i Estoïcisme i de vegades fins i tot sense que hi figuri el meu nom, només l'adreça electrónica: dontmindthegap@yahoo.co.uk. Són edicions restringides i polides: planifico els textos, el tiratge, el disseny i el suport...Òbviament poca gent ho valora i poca gent té els meus llibres, però els pocs elogis que rebo em sadollen prou... i si no també... L'important és el meu plaer, no pas el del lector, que no saps mai com agafar a la teva obra i com reaccionarà. Advoco, doncs, pel fetitxisme de l'obra i per l'èxtasi immensurable de tenir entre les mans un "llibre", una obra. Les compulsions i les obsessions no em traeixen, no m'abandonen... em fan més viu i, entre d'altres coses, provoquen que la meva obra s'expandeixi poc i alhora s’assequi com una taca de sementa, però que sigui tan preuada com la que va quedar al vestit de la becària.

Tota una declaració de principis i de coherència per a algú que es declara afí a l'anarcofeixisme utòpic d'un Roger Wolfe. Una proposta radical, i necessàriament minoritària. Però una resposta, al cap i a la fi, a la banal comercialització de l'art majoritari. Si és que n'hi ha...

6/3/08

EDITORIALS INDEPENDENTS?

Ara que ja som a les envistes de Sant Jordi, les grans editorials escalfen els motors de la promoció. Acabat de desembarcar l'últim (últim?) lliurament del fenomen Harry Potter, s'anuncia entre nosaltres l'última novel·la de Ruiz Zafón, mentre continuen al capdamunt de les llistes de best-sellers gent com Ken Follett o Noah Gordon.
Al seu costat -bé, és un dir, sota la seva paquidèrmica pota, hauríem de dir-, petites editorials, normalment de localitats allunyades de la gran metròpoli catalana, van fer la seva constant i modesta tasca de difusió de productes de gran dignitat i valor. Hi ha qui les denomina independents, a imitació de les productores de cinema de l'off-Hollywood (sovint simplement "segones marques"). Tal vegada, en la seva funció trobem un raonable graó intermig entre la superprofessionalització dels grans editors i l'amateurisme que defensem des d'aquest bloc.
Recentment, per exemple, Edicions del Salobre, petita editorial des Port de Pollensa, ha editat un valuossíssim llibre del gran novel·lista José Cardoso Pires, "De profundis, vals lent", on narra la seva experiència autobiogràfica de pèrdua transitòria de la memòria després d'un greu accident vascular cerebral.
Edicions Igitur, editorial de Montblanc, va editar mesos enrera un recull de la poesia de Renée Vivien amb excel·lents traduccions al castellà d'Aurora Luque.
De molt a prop, de Valls, és l'editorial Cossetània. Acaba d'editar un recull de contes a càrrec del col·lectiu de joves escriptors 21x21, "Onze pometes té el pomer", de temàtica eròtica. Amb pròleg del col·lectiu Ofèlia Dracs, que recorda com van editar fa ja vint-i-vuit anys el recull "Deu pometes té el pomer", reuneix contes d'autors joves de tanta qualitat com Francesc Sureda, Carme Boladeres o David Jané. Un luxe, com ho va ser el recull del mateix col·leciu "Vaig per la vida perdent trens i agafant refredats", també editat per Cossetània el 2003. El valor literari no desmereix gens del recul que amb intenció d'antologia dels grans narradors catalans contemporanis va aplegar Manel Ollé per a Quaderns Crema sota el títol de "Combats singulars" -títol boníssim, cal reconèixer-ho-.

26/1/08

LLEONS per ANYELLS


Leones por corderos sembla interessant, més que pel contingut en si, pel que deixa veure del pensament d'americans que, com el seu director, Robert Redford, tenen una influència gran en l'opinió pública i se situen en el cantó esquerre de les polítiques del seu país.
En aquest sentit, el que més pot atreure és el debat entre el professor d'universitat i el seu alumne. La discussió de fons, entenc, té a veure amb la vella disjuntiva d'apartar-se de la participació política perquè tot és corrupte o intentar canviar les coses en la mesura de les nostres possibilitats. Aquí és on pot raure el seu error.
Presentar al jove com una promesa intel·ligent a punt de deixar-se perdre per no optar per l'activisme demostra una ingenuïtat per part del Robert Redford director, no només el personatge, encara que ve a ser el mateix. Tendència habitual, per altra banda, en altres nord-americans benintencionats i progressistes. No sé si té a veure amb la dicotomia sense alternatives de demòcrates i republicans, però és com si tot estigués resolt amb votar a qui menys mal ens farà.
Evidentment no es tracta de renunciar a participar activament en la política, sinó en delimitar adequadament la diana, per disparar la fletxa allà on toca. Aquest jove desencantat no trobarà (o no hauria de trobar) el sentit polític participant en l'enginyeria institucional actual, sinó, segurament, en el moviment d'altres activistes.
Sense anar més lluny, dintre del seu país n'hi ha uns quants, que s'estan plantejant el veritable debat polític: eliminar el neoliberalisme des de solucions completament noves, des de la invenció d'una altra manera de funcionar que permeti l'accés a la CIUTADANIA, amb majúscules, no amb les inacabables minúscules d'avui en dia. No és el que professor indiqui a l'alumne un camí o un altre, això és veritat, però s'intueix, pel desenvolupament de l'altra cara de la pel·lícula, que la seva opció és menys "radical", en el sentit estricte de la paraula, que no és en absolut pejoratiu. Per exemple, les escenes del front, poc reals, eludeixen aspectes "delicats" com les contractacions d'empreses privades de "seguretat", i el costat crític es limita a mencionar que els soldats acostumen a ser nois de les zones menys afavorides socioeconòmicament.
El tractament del personatge del Tom Cruise potser és un dels punts forts. Molt aconseguit com a manipulador de consciències i ambiciós "tapat", el seu vigor i resolució és una mostra de com la convicció del poder pot arrasar amb les consciències més complexes i les visions menys simplistes. Aquí destaca la interpretació de la Meryl Streep, per una vegada continguda , com requeria la situació. Ressalta en el seu personatge, potser involuntàriament, l'aspecte ingenu o hipòcrita. Especialment en dir que van recolzar la guerra en un principi perquè creien que estava justificada (en el seu moment l'opinió pública mundial es va manifestar en contra i hi havien molts indicis que era un crim!).
En general, amb tot, la pel·lícula té el mèrit principal, i molt important, de facilitar elements per pensar en la política de veritat, sense tangents.

13/1/08

INFORMES SOBRE EL MÓN. Belén Gopegui:"El padre de Blancanieves"


Belén Gopegui, en el seu darrer llibre, "El padre de Blancanieves", que és la seva sisena novel·la, ens emet un informe sobre el món. No qualsevol informe, evidentment. Tota novel·la, al cap i a la fi, vindria a ser un informe sobre tot plegat. Però Gopegui aspira amb els seus informes a transformar el món. Ni més ni menys. Citant Brecht, que va escriure que el públic és una assemblea d'individus capaços de transformar el món, que reben un informe sobre el món, ens emplaça com a públic a transformar les circumstàncies que ens envolten, i que, tots ho sabem, conformen un ordre econòmic i social injust. I, en definitiva, ens està conduint a la ruïna de la vida del planeta sencer.
Belén Gopegui, és clar, no aspira a informar-nos sobre coses que no coneguem. Aspira a fer-nos mirar les coses que normalment no es qüestionen. El pare de Blancaneu viu i conviu amb la madrastra, però no se l'anomena, ni té paraula. "Las preguntas que no se hace la clase media están ahí, aunque no se las mire. Sobre todo lo que un hombre o una mujer no se preguntan es posible asfaltar calles, edificar bloques de pisos, entarimar habitaciones. Lo que mantiene las nubes está ahí. Y las preguntas que no se hacen. Y los secretos que guarda el corazón de la comunidad". Aquestes paraules són del cor de la comunitat, un dels narradors, un narrador col·lectiu al qual l'autora li dóna el tractament de personatge. La novel·la en si, amb poca trama convencional, sí té molt d'entrellat: les relacions entre diferents membres del col·lectiu, o entre ells i els seus amants, familiars i amics. I, sobretot, les relacions entre les persones i la seva militància, els seus projectes de transformació del món.
Gopegui es (ens) qüestiona què significa ser d'esquerres, ser no normal segurament. " Pienso: esto que siento ahora está condenado a extinguirse. Pienso: mi racionalidad es una traición a lo que siento, y mi fiebre, una traición a la racionalidad. Pienso que sí existimos los no normales, y que podemos ser una mierda, por amor, por egoísmo, por mero despiste", li diu un personatge a un altre, que encarna els normals, la veu dissident que imposa el seu dret a preservar un espai privat, protegit: "puesto que no podemos deshacer el mundo y volverlo a montar de arriba a bajo, es mejor, razonada y razonablemente mejor, colaborar para que este país siga prosperando y las ventajas de la clase media se extiendan al mayor número posible de individuos, aqunque a la postre ese número, te lo acepto, va a ser un tanto raquítico". Es tracta de la veu socialdemòcrata, un conservadorisme a penes disfressat de reformisme.
La seva filla encarna la zona de fricció amb aquesta socialdemocràcia tèbia, l'ideal revolucionari. Ella té clar què significa ser d'esquerres: " Hay días en que pienso que ser de izquierdas es una especie de facultad, como la memoria. Todos la tenemos en estado de latencia. Si no la usas nunca, te mueres sin enterarte de que la tenías. La prueba de que está ahí, sin embargo, es que en determinadas situaciones aparece. Muchas veces se confunde con el orgullo. Pero hay dos clases de orgullo. Para mí, cuando esa facultad no está involucrada el orgullo es puro amor propio. Y cuando el orgullo es amor propio, lo que sale es la pataleta, el sofocón, se pone la cara roja y falta el aire. En cambio, si esa facultad interviene el orgullo se generaliza. La persona comprende que la ofensa, el abuso, lo que sea, no se lo están haciendo a ella; y se le llenan los pulmones de aire; dice:
no puede ser
y las tres palabras vienen de muy lejos, de muchos compañeros caídos y compañeras, de muchas personas aplastadas, humilladas; y aflora en ella un valor, una determinación con los que no soñaba
".
En efecte, recorrent a la citació de nou, Gopegui diu, amb Carlos Fernández Liria, que les decisions justes, les bones, són aquelles que es prenen "no por ser altos o bajos, gallegos o madrileños, dueños de tres casas o de ninguna casa, sino por no ser nada de todo eso, por ser cualquiera, por estar en el lugar de cualquiera y entonces hacer lo que cualquiera habría hecho en nuestro lugar".
Gopequi aposta pel col·lectiu, per la visió de comunitat... i, compte!, no per la falsa globalització que avui domina el sistema econòmic i polític mundial. Ella aposta, potser es pot simplificar així, per la política democràtica: és a dir, per la construcció amb la participació de tothom de la vida col·lectiva. Els protagonistes de la novel·la planifiquen incidir en l'apropiació particular de la producció de béns per demostrar que es pot decidir democràticament, posen en marxa projectes voluntàriament assumits per tots, assagen una emissió de petits comunicats sobre els despropòsits de l'actual organització de la producció...
Sí, " intentar actuar como si ya estuviésemos en el lugar por el que estamos luchando (...) Pero sin engañar. Creo que una cosa es forzar unas reglas dentro de las cuales es imposible vivir dignamente, y otra cosa es intentar esquivarlas, pero nosotros deberíamos enfrentarnos a ellas ".
Plantejar les regles com són, debatre-les, rebatre-les. Abatre-les. transformar les regles, transformar el món.

2/1/08

CANÇONS SUICIDES

Al món de la música popular, una música caracteritzada en principi per destinar-se fornamentalment a una audiència jove –una altra cosa és que avui la joventut s’estiri inusualment-, el suïcidi hauria de ser, segurament, una temàtica, si no habitual, sí abundantment tractada. Les crisis adolescents i de creixement, en definitiva, són una bona munició, si no per al suïcidi, sí per al pensament suïcida.
Tanmateix, una ràpida consulta de temes populars en les darreres dècades no dóna un nombre molt abassegador de tractaments del suïcidi. Encara menys si busquem una referència explícita i expressa. Abundarien més, doncs, els tractaments tangencials i indirectes.
La llista de suïcides famosos tampoc proporciona una àmplia nòmina en aquest apartat, si descomptem el que en un altre lloc hem descrit com suïcidi indirecte (veure arxius 06.2007), és a dir, fruit de pràctiques autodestructives a llarg termini ,sobretot el consum d’estupefaents, on també hi ha nombrosos casos de sobredosis, accidentals o no. Els casos dubtosos, en aquest apartat, serien també nombrosos.
Els casos de suïcidi directe, doncs, no semblen especialment rellevants. Tret dels il·lustres Judy Garland, Violeta Parra o Kurt Cobain, no trobem una llista molt significativa. Hi ha els casos del membre de The Band, Richard Manuel, de Dalida, de John Spence, de No Doubt, Layne Staley, d’Alice in Chains, o de Ian Curtis, de Joy Division, que ha tingut molta incidència en la vida i obra posterior d’aquest grup. També el cas dubtós de Michael Hutchence, dels australians INXS.
Pel que fa al tractament del tema, ja he dit que no aclapara.
Trobarem més aviat referències líriques, sinuoses, de vegades hermètiques i de certa ambigüitat. Un exemple és la magnífica cançó d’una de les més brillants lletristes del moment, la nord-americana Anni di Franco, que a “Swan dive”, tema de 1999, feia un tractament curiós: en primera persona, una indagació en la ment d’una potencial suïcida:

i've had a lack of information/ i've had a little revelation/ i'm climbing up on the railing /trying not to look down/ i'm going to do my best swan dive/ into shark infested waters/ i'm gonna pull out my tampon/ and start splashing around

Brutal imatge, la de la noia traient-se el tampó i deixant anar la sang en aigües infestades de taurons. Però la poètica del tema és molt elevada:

i'm cradling the hardest, heaviest part of me/in my hands the ship is pitching and heaving/ our limbs are bobbing and weaving/ i think this is something i understand /i just need a couple vaccinations f/or my far-away vacation/ i'm gonna go ahead and go boldly/ 'cuz a little bird told me /that jumping is easy that falling is fun /
right up until you hit the sidewalk/ shivering and stunned


Un tractament indirecte, dubtós, el trobem al gran tema de Jackson Browne, “For a dancer”, de l’àlbum de 1974, “Late for the sky”. Entès sovint com una elegia i una reflexió sobre la mort, pot llegir-se com la reflexió sobre les causes d’un suïcidi:

I dont know what happens when people die/Cant seem to grasp it as hard as I try/Its like a song I can hear playing right in my ear/That I cant sing/I cant help listening/And I cant help feeling stupid standing round/Crying as they ease you down /
cause I know that youd rather we were dancing/Dancing our sorrow away(right on dancing)/No matter what fate chooses to play(theres nothing you can do about it anyway)

Tal com diu el final de la cançó,

And somewhere between the time you arrive/And the time you go/May lie a reason you were alive/But youll never know

En efecte, mai no se sap... Jackson Browne va patir la tragèdia de la mort per suïcidi de la seva primera dona, Phillys Major, l’ombra de la qual plana sobre tot el seu següent àlbum, “The pretender”, de 1976. El tema “Here comes those tears again” estava escrit a duo amb la seva sogra, Nancy Fansworth, sembla que basant-se en lletres de la pròpia Phillys, la qual cosa dóna un tint especialment greu als per altra banda bastant convencionals retrets cap a l’amant inconstant:

Baby here we stand again/Like weve been so many times before/ Even though you looked so sure/As I was watching you walking out my door/But you always walk back in like you did today/Acting like you never even went away

Una reflexió sobre la vida i la mort, sovint pendent d’un fil, la trobem a la delicada i magnífica “Wreck on the highway” del bard major de la música nord-americana, Bruce Springsteen, del magistral àlbum de 1980 “The river”. No es tracta d’un suïcidi, sinó d’un accident a la carretera, però la reflexió final del qui l’ha presenciat, presentada amb la sobrietat el·líptica habitual del Boss, aconsegueix cotes de lirisme emocional altíssimes:

Sometimes I sit up in the darkness/And I watch my baby as she sleeps/Then I climb in bed and I hold her tight/I just lay there awake in the middle of the night/Thinking 'bout the wreck on the highway

En l’altre extrem, “Jump”, de Van Halen, el grup d’irregular trajectòria, és una descarada i sarcàstica incitació al suïcidi, o ho sembla, ja que la lletra escrita per David Lee Roth aparentment es basava en fets reals presenciat a través del televisor pel propi autor, quan una multitud animava a saltar a un indecís suïcida que s’ho pensava molt i finalment va ser salvat per la policia:


I get up, and nothing gets me down./ You got it tough. I've seen the toughest around./ And I know, baby, just how you feel. /You've got to roll with the punches to get to what's real /Oh can't you see me standing here, /I've got my back against the record machine /I ain't the worst that you've seen. /Oh can't you see what I mean ? /Might as well jump. Jump ! /Might as well jump. Go ahead, jump. Jump !/ Go ahead, jump.
La cançó va tenir problemes amb certs grups ben pensants dels Estats Units, com era d’esperar. Els mateixos que tindria tota la seva vida el gran sarcàstic, Frank Zappa, que en el seu fantàstic panòptic corrosiu de l’estil de vida occidental de 1981, “You are what you is”, no va tenir embuts d’anomenar les coses pel seu nom a la divertidíssima “Suicide chump”:

You say there ain't no use in livin' /It's all a waste of time /'N you wanna throw your life away, /well People that's just fine /Go ahead on 'n get it over with then/ Find you a bridge 'n take a jump /Just make sure you do it right the first time/ 'Cause nothin's worse than a Suicide Chump

O sigui, res no és pitjor que un estúpid suïcida frustrat. La cançó acaba amb el suïcida potencial, vacil·lant a saltar i meditant sobre un mitjà que li garanteixi un final adequat, salvat per la sobtada intromissió d’una abnegada salvadora d’ànimes perdudes que li farà desitjar sortir corrents.
En un altre extrem, de nou, un tema molt popular és la delicada balada de REM, “Everybody hurts”, una inusualment transparent lletra (potser perquè no sembla escrita per Michael Stipe, sinó segurament pel bateria Bill Berry), que és un bàlsam a les ferides que el món deixa en les pells tendres dels joves. Del seu àlbum “Automatic for the people” de 1992, ha estat després molt difós, inclòs a la seva recopilació de grans èxits de 2003, i ha estat usat en campanyes en favor de la vida.

When the day is long/ and the night, /the night is yours alone,/When you're sure you've had /enough of this life,/ well hang on/ Don't let yourself go,/ 'cause everybody cries /and everybody hurts/ sometimes

Un exemple dels suïcidis “indirectes” és “The living”, la cançó de 1997 de Natalie Merchant, que segons explica al recopilatori "Collected songs", es basa en una persona real que vivia apartada del món, dedicada a la metòdica autodestrucció per l’alcohol:

o, the bottle has been to me/my closest friend andmy worst enemy/afraid that I've walked a fine line/squandered it all/and wasted my time/and I don't stand a chance/among the living

Un tractament autòcton, arrauxat i assenyat, és el de l’excel·lent himne vital dels Sopa de Cabra, “L’Empordà”, amb la ironia no sarcàstica i l’irresistible ritme joiós del seu sorneguer cant a la vida contemplativa:

Sempre deia que a la matinada es mataria /però cap el migdia anava ben torrat /somriu i diu que no té pressa /ningú m´espera allà dalt /i anar a l´infern no m´interessa /és molt més bonic l´Empordà
No hi podem estar més d’acord... encara que l’infern dels vius sigui un tema tan apropiat per a la lírica.