CULTURA I PAÍS

En un article al diari Avui (4.11.2008), Ferran Mascarell, historiador i ex-conseller de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, fa un seguit de propostes per al que ell anomena reconfiguració del catalanisme. En una línia de reflexions que és habitual a casa nostra en aquests temps que han seguit a la trasbalsadora gestió de la reforma de l'Estatut d'Autonomia -no acabada encara, d'altra banda-, fa una crida a una refundació del moviment catalanista. I ho fa proposant crear un nou ideari sota la base de la redefinició d'aspectes cabdals de la vida social, política, cultural... etc.

De fet, però, Mascarell vertebra l'eix de les seves propostes en l'àmbit cultural. Ara bé, parteix d'una definició molt ampla -i confusa, però això és comú a totes aquestes definicions- del concepte de cultura. Comença, de fet, equiparant el concepte de cultura al de país, que seria una definició per tant buida, si es tractés d'un veritable sinònim. Aclareix, però, que el país és un capital col·lectivitzat de coneixements i de valors compartits per una majoria. Tot i que la introducció del terme valors afegeix nous elements necessitats de concreció, passarem per alt el detall -estem parlant, de fet, d'un article periodístic, no pas d'un tractat-, però sí que voldríem formular unes quantes objeccions:

-En primer lloc, el concepte de cultura proposat és massa ampli i abasta massa expressions per resultar efectiu en el discurs. En efecte, Mascarell diu que són essencialment culturals des de les activitats creatives (potser artístiques, vol dir?) o les construccions simbòliques, a les decisions econòmiques o les opcions polítiques, passant per les identitats.

-Aquest concepte d'identitat és el que ens duu a la següent objecció: la confusió entre cultura i identitat és part del que, partint de les aportacions de Patricia Gabancho al seu conegut llibre El preu de ser catalans, vam tractar a El marcit encant del nacionalisme. En veritat, Mascarell barreja la cultura individual amb la col·lectiva. Valgui la definició de cultura com a conjunt de coneixements que contribueixen a crear identitat, o, si vol l'autor, sentit de comunitat i pertinença. No parlaríem, però, de component exclusiu, a menys que relaxem molt el significat de cultura. Però, per altra banda, l'adscripció individual a una cultura és un acte de voluntat, i de fet rara vegada és unitària: tothom conforma la seva cultura amb apropiacions de diverses cultures, en el món actual on ja quasi no queden comunitats aïllades. Que una cultura dominant homogeneïtzi i cohesioni la comunitat és una altra cosa, però la identitat és un concepte individual que té a veure amb l'adscripció primerenca a una cultura i a una sèrie d'altres elements que són molt heterogenis (n'evocàvem algun en l'article esmentat).

Realment és un fenomen complex, molt complex, tant que no és estranya la mandra d'alguns intel·lectuals que es declaren incapaços d'entendre el nacionalisme. Per exemple, en un recent article a El País Semanal (19.10.2008), Javier Marías tornava a insistir que sempre li ha costat entendre el patriotisme, i posava diversos exemples eloqüents del seu distanciament de certes manifestacions patrioteres que -es nota- grinyolen davant la seva exquisita racionalitat. Curiosament, però, sí entén, i comparteix, el que ell diu la via negativa, és a dir, la desafecció d'actituds ràncies o de certs governants.

-Tanmateix, potser podríem estar entenent-nos a partir de les definicions de Mascarell, sempre que poséssim en clar quins són els coneixements i valors que conformen la identitat catalana, o, si vol, aquells valors històrics del catalanisme que s'han diluït (en una expressió que avui en dia també és comuna a casa nostra, on passem amb facilitat de la figura del català emprenyat o desafecte a la visió pessimista i fatalista sobre l'esdevenir de la comunitat). En efecte, caldria aclarir millor quins són els valors, els coneixements, aquests mítics (això ho diem nosaltres) elements que han suposat una edat daurada del moviment catalanista aparentment perduda. De veres que no hem sabut trobar-ho, ni en aquest article ni en cap de les moltes admonicions contra els suposats caps actuals del moviment catalanista.
Resulta, si més no, curiós de veure com Mascarell, al cap i a la fi membre, si bé efímer, d'una de les formacions de l'actual tripartit, apuntar-se al pim-pam-pum contra la poca ambició i el caràcter partidista de moltes de les polítiques públiques. Diu que cal denunciar-ho, però... potser ens faltaria, novament, que concretés, o que comencés donant exemple.

A tot això, Mascarell ha passat de puntetes sobre la paraula clau del concepte identitari: la nació, i només l'esmentat de fet en la seva frase final: una nació és sobretot un projecte cultural. No sabem si nació és també sinònim de país, però semblaria que no, ja que el sobretot ens fa pensar que no és un projecte cultural només. O bé vol dir que en el corrent continu de l'esdevenidor de la cultura (=país, recordem-ho, segons ell), la projecció cap al futur, el projecte cultural, és la part més important i el que dota a la nació de més sentit de comunitat i pertinença.

Al marge de totes les objeccions teòriques, l'article aporta una paràgraf, el que podríem considerar com a ciquena proposta dins la numeració que fa el mateix autor, que té veritable interès. M'agradaria reproduir-lo per evitar distorsionar-lo.
LA CULTURA D'UN PAÍS LA CONSTRUEIX la gent i no quatre savis. Tots i cadascú hi participem amb la nostra formació, els nostres coneixements, valors, esforços creatius i innovadors. La cultura la fa el comú de les persones i per això és essencial que la gent disposi d'un ampli ventall d'institucions i d'una bona escola. La cultura es fa des de les activitats artístiques, humanístiques, científiques, també des de la qualitat dels mitjans de comunicació, des de les pràctiques empresarials i socials. Fem un país culte, amb bones eines i oportunitats culturals per a tothom i el país progressarà, deixarà de banda les perplexitats i afrontarà amb convicció el seu futur.

No podem estar més d'acord, usant la frase feta de la nostra cultura -i d'altres-. Ho hem remarcat: la democràcia ha de basar-se no tant en la persecució d'un ideari igualitarista a ultrança sinó en la capacitat de vertebrar una societat que asseguri el lliure accés de tothom a les oportunitats culturals... I aquí volem dir, manllevant el concepte ampli a Mascarell, les polítiques i econòmiques.