31/12/10

ADÉU, 2010!!!

Volem acomiadar-nos d'aquest any 2010 estrenant nova imatge del bloc. Creiem que ja tocava i quina millor excusa que el canvi de xifra en l'any, l'encetament d'una nova dècada en aquest mil·lenni, per fer-ho.

El canvi d'any és també una bona excusa per fer un repàs, una mirada enrere, i fer un balanç ni que sigui ràpid del que ens ha dut el temps que ja hem superat. El canvi de dècada és un motiu per fer un balanç de més llarg recorregut. Per fer-lo calen, o una memòria privilegiada, o un treball de recerca més intensiu. Com que no tenim la primera, ni temps per fer el segon, ens contentarem amb un modest apunt d'algunes de les transformacions de la realitat que ens han portat aquests darrers temps, sota el nostre punt de vista.

És clar que tota realitat té, no dues cares, sinó moltes més. La realitat és polièdrica i la valoració dels fets està sempre, doncs, subjecta a apreciacions contrastades. Per al nostre país, aquest serà sens dubte l'any del retall a les aspiracions federalitzants dins l'oganització territorial espanyola, a causa de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de 2006, i les sentències del Suprem contra la immersió lingüística -i les que sens dubte vindran-. Però, per altra banda, aquests atacs del constitucionalisme espanyol han tingut l'efecte de revitalitzar el moviment independentista català. S'ha posat en evidència el fracàs del model parlamentari autonòmic per canalitzar les aspiracions nacionalistes catalanes, però s'han posat les bases per un ampli moviment social que ha fet créixer el sentiment independentista.


La manifestació del 10 de juliol a Barcelona, la consolidació de les consultes populars sobre la independència, i moltes i moltes mobilitzacions de menys repercussió aparent però potser de més efecte a llarg termini, fan sostenir el somni d'un ampli moviment reivindicatiu que no solament faci triomfar les aspiracions a la independència nacional, sinó que consolidi una societat més democràtica i oberta.

En aquest aspecte, segurament aquesta ha estat la dècada de les xarxes socials i dels fòrums a internet. Fenòmens com Facebook i Wikipèdia han fet donar un salt de gegant a la participació popular a la xarxa. En aquest terreny, sens dubte 2010 ha estat l'any de Wikileaks, que ha saltat al primer nivell de l'actualitat amb les seves filtracions massives de documentació secreta del govern nord-americà. És una gran notícia, no ens cap el dubte, per a l'avenç en els moviments democràtics. La transparència és una base imprescindible per a la democràcia, i la difusió de la informació un element absolutament necessari. Tanmateix, i ara vénen els peròs, la transparència i la informació no són per si sols garantia de la democràcia. Són una base, però en acabat cal bastir-la, estructurar-la i organitzar-la en veritables moviments participatius. El mateix fenomen Wikileaks és una constatació de les mancances d'internet en aquest sentit: pensat per ser una mena de wikipèdia que s'alimentés, expandís i generés veritables continguts informatius amb la participació oberta de la societat, ha estat derivat als mitjans de premsa tradicionals, a grans diaris internacionals, per tal que assegurin un tractament coherent de la informació i una difusió més acurada.

La democràcia necessita el contacte real entre les persones, entre els grups. La interrelació i la coordinació poden facilitar-se amb la meravellosa capacitat de comunicació que atorguen els nous mitjans, però la cooperació necessita d'una organització més profunda per a la qual és vital el cara a cara. I aquí ja entrem en els debats i conflictes personals que també ha posat de relleu el cas Wikileaks, amb el protagonisme del seu creador Julian Assange, al marge de les evidents pressions i maniobres vergonyoses dels governs implicats.

En el camp de l'art, internet continua projectant la seva capacitat comunicativa, amb les mateixes contradiccions de la informació en general. La seva massificació és garantia d'accessibilitat però fa difícil la selecció. La polèmica interna entre partidaris de la gratuïtat de l'intercanvi de continguts i els defensors dels drets de la propietat intel·lectual ha esclatat amb força entre nosaltres amb el projecte -de moment fallit- del govern espanyol de facilitar el tancament governatiu dels webs de descàrregues il·legals, en línia amb el que ja estan fent altres governs. En l'altre costat, blocs com aquest que modestament serveix la causa, webs modèlics com Relats en català i tants altres, s'estan consolidant com a eines d'intercanvi entre persones creatives que no aspiren a viure de l'art, sinó amb l'art.

Per al Barça no ha estat el 2010 un any de tants triomfs com el 2009, i en canvi potser ha estat l'any en què més difusió internacional ha aconseguit mercès al seu model de club i de futbol excel·lent servits per un grup cohesionat, humilt i treballador. Ha acabat l'any, després de la tempesta que va suposar l'elecció de nova Junta i la denúncia judicial a l'anterior presidida per Joan Laporta, golejant de nou als seus més directes rivals, i amb un equip nodrit bàsicament pels productes del planter. El costat no tan brillant: malgrat això, també acaba l'any incorporant un nou jugador de fora, que pot tapar la projecció de les perles noves ja anunciades als equips inferiors.

Aquest any, en fi, ha estat principalment l'any en què els governs han acabat agenollant-se sense pal·liatius davant els poder econòmics. La desfeta grega, la reconversió brutal de polítiques socials del govern Zapatero entre nosaltres, són imatges de la renúncia dels governs a imposar-se als grans poders financers, en una lluita que fa dos o tres anys, en les beceroles de la crisi, havien encapçalat sota la bandera de la socialdemocràcia o fins i tot d'altres banderes més conservadores, com el moviment transversal de Sarkozy o, sobretot, el rearmament moral del nou govern nord-americà d'Obama. La pràctica abdicació del tripartit català que ha donat la victòria a Artur Mas a les passades eleccions és només una manifestació més d'aquest desànim de les esquerres i les pseudoesquerres occidentals davant la profunditat de la fractura del sistema econòmic.

Però també aquí hem de buscar-hi l'altra cara, i confiar que de la fractura en surtin noves oportunitats. Que hi hagi un nou impuls sociopolític, una renovació -per no parlar de revolució i no ens titlli ningú de somiatruites-, i una vertebració dels moviments que s'estan constituint en les xarxes virtuals i reals, per assentar les bases d'un nou sistema econòmic, més realista, quant es fonamenti en valors més autèntics i menys volàtils que els diners i els actius financers que avui dominen el capital, però també més just i igualitari. Una condició de tot això ha de ser, ja ho hem dit, crear una societat més democràtica, lliure i transparent.

De debò esperem que aquest sigui el camí que ens marqui el nou any i la dècada que ara tot just comencem.

26/12/10

ELEGIA PER A FRANK ZAPPA




ELEGIA PER A FRANK

I tranquil·lament jaus al teu jaç,
imaginant una melodia que llisca
sobre patis coberts de fina herba verda,
gemega com un gat d'ulls de síndria,
i tot és només aquesta olor cremada,
i tot és només fum que traça espirals
sobre un airecel de freda pedra grisa.
Saps que ets a la vora del final,
i transpires la llangorosa línia
sinuosa de les notes que somies.
Però hi ha uns acords, un ritme,
i sentirem a la fi la teva veu.
Els iris felins, els llavis somrients,
la flama plena de vida de l'esguard
amb què reies del món, de tots,
de tu mateix.
La brasa d'un cigar cargolejant
al mànec vibràtil de la guitarra,
l'arc àgil dels teus dits percussors,
la flaire d'aquell dia, la joventut,
i el cel gris omplert de verds
per la rialla eterna dels teus ulls.

Per a Frank Zappa 21 de desembre de 2010

El proppassat dia 21 Frank Zappa hauria complert els seus 70 anys. El proppassat 4 es complien 7 anys de la seva mort . Un dels músics més complets i brillants que va donar el rock del segle passat, però que va desbordar, en la seva trajectòria, la condició de simple músic de rock. De fet, el podríem condiderar un artista inclassificable.

Com ell mateix diu a una de les seves darreres entrevistes, que podeu trobar a internet, la música és l'art d'organitzar els sons. En aquest art va excel·lir i va aprofundir. Però també en l'ús estricte de la paraula, no solament com a lletrista, sinó també com a assagista, polemista i, en definitiva, transgressor dels codis usuals del llenguatge.




Excèntric? Sí. Geni? Potser, diu ell, en aquesta entrevista on parla amb una claredat esfereïdora del seu càncer de pròstata, i declara que, a la fi, la memòria que es deixa, els records que queden d'un, no són importants. Que fins i tot no és important ser recordat.

Tanmateix, la seva obra parlarà d'ell. Sens dubte quedarà i serà seguida mentre els homes i les dones continuem buscant plaer i respostes i preguntes a la nostra vida en aquest art combinatori dels sons. En definitiva, l'empremta que deixem té valor mentre estigui viva en els vius que ens succeiran. En el cas de Zappa, la seva obra està sent zelosament custodiada i defensada amb molt de rigor per cert pel que fa als drets de propietat, per la seva família. El seu fill Dweezil és un continuador fidel de la seva obra i obté grammys encara amb la interpretació de les obres de son pare.

En una altra entrevista, penjada a internet com la darrera,



es veu ja amb un estat físic força deteriorat, a més d'algunes imatges d'ell amb el músic Pierre Boulez, amb el qual va col·laborar en diversos projectes. Zappa parla aquí d'una altra persona, el seu amic Nicolas Slonimsky:

"Era una ment brillant, i un esperit amb un cor molt càlid. I aquestes són qualitats que no solen trobar-se juntes en les persones (...) Era meravellòs. Una persona absolutament desenvolupada".

Es referia al seu amic, però hauria pogut estar parlant de si mateix també.

24/12/10

EL VEHICLE ÉS EL MISSATGE


Han coincidit aquests dies el debat sobre la investidura del nou president de la Generalitat amb la tacada de sentències del Tribunal Suprem sobre el sistema educatiu català. ¿Coincidència, realment, que hagin estat donades a conèixer aquesta setmana, encara que dictades el proppassat dia 13, i votades ja fa gairebé dos mesos? ¿Volem creure que la justícia és cega i asèptica en casos com aquest, en casos en què fins i tot un tribunal (un tribunal de l'ordre jurisdiccional, encara que sigui extraordinari) es permet dir als poders legislatius i executius d'una comunitat autònoma que han d'adoptar cuantas medidas sean necesarias perquè el castellà sigui considerat llengua vehicular en el sistema educatiu català?

Tot ens fa pensar que el poder judicial ha rebasat el límit que li és propi i ha culminat un desbordament de la seva posició en l'equilibri de poders del règim polític espanyol, en un camí iniciat o obert pel Tribunal Constitucional, amb la seva sentència sobre l'Estatut de Catalunya del passat estiu. Sentència que se cita de forma contínua a les sentències ara dictades i que es pot considerar, així, el seu fonament. Compte, doncs, el fonament no és el sistema legislatiu, l'Estatut i le lleis, com la de normalització lingüística, emeses pel legislador legítim, sinó el que ha dit el Constitucional sobre les normes dictades.

En síntesi, la doctrina ara esgrimida pel Suprem ve a dir que, sent legítim que el català sigui llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, no ho és que no es consideri el castellà com a llengua vehicular també. I centra els seus arguments en els drets lingüístics que es desprenen dels drets i deures constitucionals de conèixer la llengua oficial.

En el debat sempre hi ha la barreja entre obligacions i drets individuals, i per molt que aquesta vessant, la dels drets individuals, fos la que van fer valer tant el Partit Popular com Ciutadans de Catalunya com a bandera central a la passada campanya electoral, no es pot donar una cosa sense l'empara de l'altra: no es pot reconèixer un dret pur sense partir de l'obligació imposada pel poder pùblic. Un poder, doncs, de caire polític, d'arrelament territorial per tant. Una altra cosa seria permetre un mosaic d'ensenyaments en una munió de llengües a territoris com el català, on s'assenten actualment tantes comunitats lingüístiques. I és evident que els que proclamen aquests drets individuals sagrats a rebre ensenyament en la llengua paterna no estan pensant en aquestes altres comunitats lingüístiques.

Dels seus raonaments i arguments revestits d'un discurs aparetment racional, hem de dubtar forçosament de la bona fe. En definitiva, tant en el medi polític com en el jurisprudencial, estem en realitat parlant d'una lluita de prioritats entre comunitats lingüístiques.

El problema, sens dubte, és que això s'emmascari amb aquesta falsa racionalitat. Els drets lingüístics, quant toquen la mateixa arrel constitutiva de la comunitat, no es poden deixar de valorar des del punt de vista col·lectiu. Una altra cosa és una deliberada tàctica de cobertura de les pròpies conviccions , i molt del llenguatge emprat pel Constitucional, el Suprem, i els seus pregoners i portantveus de la caverna mediàtica i dels partits espanyolistes, ens ho denota.

Com deia el filòsof Manuel Cruz a un article publicat a El País el dia 4 de desembre ("Lo que siempre son los otros"), comentant l'últim llibre de Gianni Vattimo, "Adiós a la verdad" (Gedisa, 2010):
(..)en demasiadas ocasiones la deriva dogmática se alimenta, paradójicamente, del que, a primera vista, podría parecer su más eficaz antídoto: la razón. Cosa que ocurre no sólo cuando la utilizamos para producir ingeniosas hipótesis ad hoc (Descartes quizá haya sido el más acerado crítico de esta extraña variante de trampas al solitario al que parece tan proclive el ser humano), sino también, y tal vez sobre todo, cuando hacemos acopio de argumentos para cargarnos de razón, en vez de para cuestionar nuestras propias convicciones, que es la única vacuna conocida contra el dogmatismo. Por eso se puede afirmar, con escaso temor a equivocarse, que probablemente no haya mayor dogmático que el incapaz de percibir su propio dogmatismo, de idéntica forma que no hay mayor sectario que el que ve sectarismo en todas partes menos en su propia secta (a la que no acostumbra a considerar secta, sino iglesia, por cierto).

Igual que, en l'ús interessat del terme nacionalista, des d'una banda se sol dir que nacionalista és l'altre, en el dret a conèixer la llengua oficial, dogmàtics són els altres. Doncs bé, si ens hem de carregar de raons, deixem que totes s'exposin sense trampes ni asos amagats a les mànigues. Si el català ha de sobreviure, ha de ser perquè els parlants de Catalunya el considerin un element pràctic i vital de comunicació. Ser vehicle de comunicació, en aquest cas, és el seu mateix fi, és el propi contingut del seu missatge.

10/12/10

VARGAS LLOSA: PATRIOTISME vs NACIONALISME


Mario Vargas Llosa ha aconseguit enguany el seu Nobel. Se'n va assabentar a Nova York, crec recordar, en tot cas al nucli de la gran potència del planeta, mentre oferia la convenient imatge, des d'un elegant distanciament, d'un Rei Midas de la Literatura baixant amb gest lleument escèptic d'un típic taxi del primeríssim Primer Món. Recordo també que es deia agradablement sorprès i que considerava -modestament- que era un triomf de la literatura en espanyol.

Que és un gran representant de la literatura, no ens generà dubtes. Que escriu en espanyol, encara menys. Però que no ha frisat durant anys per aconseguir el més prestigiós premi del món... no m'ho empasso. De fet, sospito que bona part de les bones causes que ha abraçat aquests darrers anys han estat calculades amb notable punteria per obtenir aquest guardó. Però no li trauré el mèrit per haver-se posat el costat -físicament també- de pobles oprimits com els palestins i d'alguns països africans. Tampoc li trauré mèrit com a literat, ja ho he dit.

La setmana passada el Sr. Vargas Llosa va rebre el seu Nobel, i va oferir al món el seu discurs.
Conté sens dubte elements valuosos, i demostra el seu bon pols narratiu, la seva saviesa en la combinació de temes personals, polítics i metaliteraris que, sense ser originals pel que fa a aquests darrers, aconsegueix fer, del seu, un discurs ben passador, eloqüent i ben escrit, com no podia ser menys.

Tanmateix, i potser no era la seva pretensió, ha encès una polèmica, almenys a casa nostra, quan en el repàs apressat a la seva trajectòria política (tránsito hacia el demócrata y el liberal que soy, segons les seves paraules) va fustigar el nacionalisme. Precisament, la referència al nacionalisme en el seu discurs se situa després d'al·ludir al seu pas per la Barcelona de primers dels setanta, des d'on es projectaria com a autor a tot el món. I se situa després de l'elogi a aquella ciutat que (..) Se convirtió en la capital cultural de España, el lugar donde había que estar para respirar el anticipo de la libertad que se vendría(...)una Torre de Babel, una ciudad cosmopolita y universal, donde era estimulante vivir y trabajar.

Sense a penes solució de continuïtat, el discurs passa a llançar aquesta diatriba:
Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento. Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente. Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales.
No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del “otro”, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que se convierten en hitos de la memoria y escudos contra la soledad. La patria no son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de que, no importa donde estemos, existe un hogar al que podemos volver.

Vargas Llosa es posa aquí la bata de politòleg i s'arrisca a fer una diferenciació hermenèutica entre nacionalisme i patriotisme. Com que d'aquestes discussions lògiques és molt difícil o impossible treure'n l'aigua clara quan no es redueix la terminologia a una formulació homologable, ens centrarem no en la diferència entre nacionalisme i patriotisme segons l'expressa Vargas Llosa, sinó entre ambdues categories ontològiques, un nacionalisme bo i un de dolent, per entendre'ns. L'un, seria provincià, excloent, de vol ras, que retalla l'horitzó intel·lectual, que s'expressa en banderes, himnes i discursos apodíctics i que té com a origen la pura circumstància (fortuïta) del naixement, i la seva conseqüència o efectes les guerres i conflictes armats. Molt dolent, certament.

El bo, pel contrari, és un sentiment sa i generós, d'amor a la terra i a les gents que poblen el lloc on un ha anat forjant la seva memòria. No es precisa, però se suposa que és bàsicament una memòria de l'edat de la infància, a jutjar per les expressions nostàlgiques i la referència a la llar. De passada, diguem que és aquest aspecte bàsic del sentiment nacionalista adherit a la pàtria l'element constitutïu de la nació el que consideràvem fonamental en un article d'aquest bloc a l'hora d'analitzar aquesta qüestió. Tampoc precisa el discurs quins serien els elements d'expressió i els efectes d'un tan noble sentiment.

Entenc que existeix una confusió, molt habitual, entre nació, com a pàtria, i nació com a Estat, i, com és visible en les seves referències gairebé místiques al seu Perú en una altra part del discurs, una confusió encara més greu -i segurament bastant deliberada- entre nacionalisme bo com a equivalent al que té base en la meva cultura i dolent com aquell que defensa una cultura diferent. Traduït: patriotisme és el meu sentiment, nacionalisme és el teu.

Potser ens seria més amable el seu discurs si, en definitiva, exercís la defensa d'una identitat nacional petita en contra d'un imperialisme opressor, com insinua en passar molt de puntetes pel tema de la conquista, que li serveix per traçar el pont entre el seu lloc d'origen i l'Europa on triomfaria com a literat. Però el cert és que el seu Perú és un marc bastant confús també, on es manifesta un privilegi: ¡Qué extraordinario privilegio el de un país que no tiene una identidad porque las tiene todas!

Extraordinari, certament, i bastant extrany. Potser altres minories culturals, les del seu propi país, estarien d'acord amb nosaltres en no agrair-li excessivament els seus elogis.


Imatge: Vargas Llosa vist per Fernando Vicente

7/12/10

LA FORMA DEL SILENCI

Entre tot el brogit i la fúria que, com va dir Shakespeare, configura el relat humà (com diríem modernament), la recerca del silenci suposa molts camins una veritable fuga, una manera de tranquil·litzar l'esperit davant l'opressió incessant del soroll, de l'atabalament, el desfici a què ens condueix.
Però en un veritable apropament a la seva essència, el nucli tal vegada primigeni i central del so, retrobem novament i paradoxalment el silenci. Quan el soroll aspira a ser una articulació de sons significatius, ha de comptar necessàriament amb el silenci com un dels seus components -si no el més central-. Mireu qualsevol partitura musical i us n'adonareu. En cada segment, en cada compàs, cal trobar l'espai en blanc que deixen les notes per permetre que aquestes s'interrelacionin formen les melodies i les harmonies. Això és el silenci, el llit sobre el qual navega la música...

O és més que això?

La recerca del silenci pot prendre també un paper actiu, una actitud conscient que mira d'indagar i no solament d'apartar i segmentar el so per dotar-lo de significat. Estem parlant del contrari de fugir, perquè, com va dir Julio Cortázar, ir a un encuentro no puede ser nunca escapar.
Cortázar va escriure això a un dels seus contes més cèlebres, El perseguidor, el retrat d'un obsessiu músic de jazz. Potser el jazz sigui el gènere (si es pot denominar així) musical que més pot haver explorat en els extrems, en les línies frontereres, en la fractura més relliscosa de la mateixa música, en la recerca -novament paradoxa- del seu nucli primigeni.

Miles Davis, potser el més gran explorador de formes noves en el jazz -terme del qual renegava-, ho va dir., com reollíem en un article anterior: el silenci és potser el soroll més fort. Dec a un comentari de l'amic Vicent aquest text de Miquel Bassols sobre "In a silent way", una de les peces bàsiques de la seva discografia i, podem dir sense por a exagerar, de la música moderna:

El nombre de la pieza se debe en realidad a un comentario del trompetista Nat Adderley, el hermano de Cannonball Adderley en cuyo grupo Joe Zawinul estaba tocando: “Oye, esto es muy bonito, parece hecho de una manera silenciosa”. Era un modo de nombrar lo más real del silencio que la había causado.

Cuando Miles Davis invitó a Joe Zawinul, un día de Febrero de 1969, a presentarse al estudio de grabación sin un plan preconcebido, le pidió simplemente que trajera “alguna música”. El proceso de grabación, recogido hoy en una edición especial,[..] muestra la operación de Miles Davis realizada sobre la pieza de Joe Zawinul. Miles actuó per via di levare, sacando la intro y los acordes con los que su autor había acompañado la melodía. Pidió a los músicos que simplemente tocaran esa melodía, despojada de buena parte de sus acordes y dejando la armonía sin su resolución final en las frases. La diferencia entre la versión finalmente publicada y la no publicada da cuenta de este proceso parecido al de un escultor que vaciara el material sonoro. Hizo (re)aparecer así el silencio que habitaba en la pieza original de Joe Zawinul. Seguramente,si hubiera podido, Miles hubiera pedido a los músicos que simplemente no tocaran nada… o mejor, que tocaran “nada”. El, en aquel entonces, jovencísimo pero ya muy experimentado guitarrista John McLaughlin, que desgrana en la grabación la melodía de Joe Zawinul con singular sensibilidad, recibió del artífice Miles la orden de tocar la pieza como si fuera un novato, dejando de lado cualquier preciosismo armónico en los acordes. El ambiente generado en la grabación tiene así algo de los sonidos producidos sin intención que John Cage buscaba con su fuga silenciosa y que sólo podrían aparecer como si fuera de una manera distraída, con una suerte de atención flotante. Algunos atentos oyentes de la grabación señalan que los silbidos o los siseos a veces se escuchan entre las notas más que las notas mismas, ¡hasta el punto de resultarles molestos! Para otros es precisamente este rasgo el que da el tono singular a la pieza. Una edición con remezclas hechas por Bill Laswell a partir de las cintas originales que el propio Miles Davis le dio hizo más patentes todavía estos silencios sibilantes. El aire que se escucha soplando en los metales sin el sonido de las notas hace aquí presente, como en algunos otros músicos de jazz, la dimensión más pura de la pulsión oral en el silencio.



La cita és una mica llarga però crec que paga la pena. Per cert que de John Cage es reedita aquests dies un dels seus enregistraments llegendaris, 4'33", una peça d'aquesta duració on es reprodueix -o s'intenta- el màxim silenci. La iniciativa de reeditar-la és part d'una curiosa acció dins de Facebook destinada a contraprogramar les campanyes d'èxits nadalencs de les grans discogràfiques, però amb la seva arrel irònica apunten realment a l'arrel que va trobar Cage: el seu repte va acabar demostrant la imposibilitat del silenci. La ironia final és que s'han produït plagis -denunciats pels hereus de Cage- i fins i tot interpretacions orquestrals de la peça!



Presa de pèl? Radical exploració? Si teniu la paciència de contemplar el vídeo comprovareu que no hi va faltar el sentit de l'humor.

Un to molt diferent té una peça bàsica del pop-rock, els "Himnes al silenci", de Van Morrison, una cançó impressionant dins l'àlbum homònim, un disc doble en certs sentits conceptual que explora amb una gravetat i una tensió insuperables les formes del silenci, no com a incomunicació (a la manera del "The sounds of silence" de Simon i Garfunkel), sinó com a la més íntima de les comunicacions i comunions.



Franz appa ens passa un poema inspirat en aquesta peça, recollit d'un repte al fòrum de Relats en català proposat per dos dels millors poetes que per aquest exemplar web circulen, gypsy i deomises:

EN L'ETERN ARA

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca,
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

Afegim un comentari del propi autor sobre poema i cançó inspiradora:

Agraeixo a tothom qui ha votat el meu petit poema, i als jutges -excel•lent comandita- per l'organització i llur decisió.
Volia afegir, si és possible, una comentari sobre el poema i el seu origen/inspiració (imprudentment ho faré, encara que comentar un poema és ja en si un tema relliscós, i més si, com aquest, penetra en els misteris del silenci).
El títol és un homenatge (o plagi, vaja) d'un vers d'una de les cançons de Van Morrison del mateix àlbum al qual li dóna títol aquesta cançó triada per al melo ("Take me back"), i crec que fa al•lusió al retorn al temps màgic, dilatat i meravellat, de la infantesa. En aquest poema, tanmateix, diria que no es fa al•lusió a un temps precedent sinó a l'expectativa d'un etern al qual s'hi entra amb la càrrega (irrenunciable) de l'experiència viscuda. No és nostàlgic, sinó anhelós. Potser, com moltes de les cançons del meu admiradíssim Van Morrison, no és encara una revelació, sinó la seva antesala, un instant previ a l'epifania esperada.
Gràcies de nou, i em poso a cavil•lar en el nou repte. Si no us sap greu, crec que deixaré que passi aquest pont per proposar-lo amb calma... i silenci.

franz

1/12/10

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (6)

LA UNIÓ FA LA FORÇA

Alguns tòpics són indestructibles... perquè obeeixen a una gran veritat de fons. Aquest eslògan, La unió fa la força, que té ecos més aviat xarons, una mica rancis, és, tanmateix, una fórmula que ha de funcionar en moltes facetes de la nostra vida: som un ésser social, i sense l'estímul, el suport, la cooperació i la germanor dels altres, la majoria de les metes que ens proposem seran inassolibles.

Això és veritablement cert en la competició, fins i tot encara que aparentment estiguem en una competició de caire individual.¿Quan ho és, una competició, estrictament individual? Sense l'estímul, el suport, la cooperació i fins i tot la germanor d'un conjunt de gent al nostre voltant, difícilment els simples valors individuals superaran els adversaris.

Vivim en un món competitiu. O així ens ho pregonen permanentment els abanderats de l'economia, fins i tot -o especialment- els que més parlen de globalització. Cooperació i germanor, en definitiva, queden circumscrites a uns àmbits delimitats, a col·lectius definits, per fronteres, per associacionisme, per afinitats diverses.

En el món del futbol, la competició és l'alfa i l'omega, i la unió, indispensable, ja que es tracta d'un joc associatiu (un joc que es va definir a si mateix com football association en els seus orígens). Cada equip ha de jugar raonablement contra l'adversari , tot i que no per aniquilar-lo: l'esport no és la guerra, o és la guerra reduïda a aspectes simbòlics (però això fóra tema d'un altre article). En el futbol, un grup pretén dominar vencent a la resta. És en la unió del talent de cada component (amb la suma de formació, esforç, conreu de tota mena de valors que comporta) amb el dels companys, i en l'ensamblatge d'aquests talents (que implica un nou aprenentatge, un nou esforç, una assumpció de nous valors) que es formen els grans equips.

Potser poques vegades s'ha donat una conjunció tan sublim com la d'aquest Barça que ens ha tocat viure en aquests anys, en aquesta era Guardiola que ja fa Història. Ho diem els que ja portem vist molt de futbol a casa nostra, i ho diu la premsa internacional. No, segurament, perquè tingui jugadors molt superiors als de altres formacions o d'altres èpoques (encara que pocs talents com Messi, Xavi o Iniesta s'han donat al llarg de la petita història del futbol), sinó perquè poques vegades s'ha aconseguit reunir i cohesionar un grup tan harmònic, solidari, cooperador i eficaç en la idea creativa del joc, en la posada en comú dels talents individuals per tal de fer del tracte a la pilota el més semblant a l'art que s'hagi pogut concebre.

La festa de dilluns contra l'etern rival, el Madrid, té a més el valor d'haver-se aconseguit contra un concepte radicalment contrari dels valors. Aquest cop els blancs havien recorregut a un talisman que l'any passat va anul·lar el Barça a la Champions, l'entrenador Mourinho que va aconseguir el títol amb l'Inter. Però on el portuguès va triomfar va ser en l'antifutbol. Apostant per un sistema més ofensiu, el Reial Madrid va tornar a fracassar col·lectivament contra un equip que li va passar la mà oberta per la cara amb les armes més nobles i amb una sola veritable arma, la que proclama orgullosament allà on va: el tracte exquisit de la pilota.

El Barça està impartint lliçons al món. Un símbol de Catalunya , la tradició castellera, que amb la gira de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Xina, i el reconeixement de la UNESCO com a patrimoni immaterial de la Humanitat també s'està obrint al món, exemplifica perfectament aquest ensamblatge entre el talent personal i les virtuts col·lectives.


Aquest ensamblatge requereix també de l'equilibri, per afegir un concepte clau que també ens permet visualitzar perfectament els castells. L'equilibri suposa que el grup no ha d'aixafar l'individu, però tampoc l'individu ha de passar per sobre del grup. Aquí entraríem en l'espinós tema del lideratge, i de les qualitats que ha de tenir un líder per permetre que l'equilibri es mantingui, cohesionant el grup i permetent la seva expressió col·lectiva respectant la individual. Un aspecte que ja vam tractar en iniciar aquestes petites lliçons, precisament contraposant les figures de Guardiola i Mourinho, però que sens dubte encara té moltes facetes a contemplar. Una part, i no petita, és la capacitat de no generar més resistència cara a fora amb les actituds de defensa dels propis valors. És el que podríem dir capacitat diplomàtica, de la qual, un cop més, un (Guardiola) ha donat mostra d'excel·lència, mentre l'altre (Mourinho) n'ha donat del contrari, ofenent gratuïtament altres rivals endut per l'actitud provocativa, superba, prepotent i menyspreadora a la qual sempre condueix l'egolatria.

27/11/10

EL SILENCI DELS ESQUIROLS

El silenci s'ha usat de manera profusa en la cançó. Aparent oxímoron, el silenci implica de vegades un objectiu, de vegades un punt de partida, per a l'expressió.

En els temps (no tan) llunyans de la dita cançó protesta, que va tenir la seva edat d'or al nostre país a la dècada dels setanta, abans i després del final de la Dictadura, l'anomenada Transició, i en els inicis -vacil·lants, exuberants, efervescents- de la democràcia constitucional, el silenci va ser molt cops emprat pels trobadors de l'època com a metàfora de l'ansiada llibertat d'expressió reprimida. Ells, els cantautors i grups de l'època que van abanderar els diferents moviments d'aquest genèric no ben bé homogeni -naturalment- però sí prou identificat de la cançó protesta, van ser de moltes maneres uns autèntics abanderats d'un poble que en efecte anhelava expressar-se i manifestar-se i conquerir un futur en llibertat.

Ha plogut molt. Demà tenim eleccions a casa nostra i sembla que la paraula de moda ja no és ni llibertat, ni protesta, ni potser futur. La paraula de moda és desafecció, aquest mot que significa un distanciament generalitzat de la política i dels polítics, classe professional que potser en els moments de la transició no era ni tan sols previsible que es formés de la manera que s'ha format.

Tanmateix, els grans temes que van néixer d'aquell temps efusiu continuen vius. És sorprenent fins i tot comprovar, si mirem endarrera, com molts dels títols més emblemàtics continuen tenint una vigència extraordinària i viva. No parlo només d'aquells que, per la seva temàtica general o més abstracta, tenen la virtut de ser, ja des del seu orígen, clàssics d'aquells que anomenem intergeneracionals. També parlo de temàtiques polítiques que, per molt que hagin passat trenta anys i moltes vicissituds, continuen sense resoldre. La qüestió nacional catalana, per exemple, però també temàtiques com l'ecologisme ja anunciat aleshores. No s'ha de perdre de vista que molts autors de l'època provenien del món folk, caracteritzat per un fort sentiment d'arrelament a la terra, que en el nostre país es qualificaria amb epítets no sempre merament descriptius o elogiosos, com xirucaire o kumbaià.

Però tornem al silenci com a tema. Com a metàfora de la repressió va donar grans himnes de l'època, com el Silenci de Lluís Llach, o Jo vinc d'un silenci de Raimon. Des d'un vessant més general, més universal podríem dir -sense que això vulgui dir que cançons tan immenses com les esmentades no hagin acabat esdevenint també universals-, s'han tractat també en el mateix àmbit.

Potser una de les cançons més emblemàtics, en aquest sentit, sigui El crit del silenci, dels Esquirols. Esquirols van ser un dels grups més característics i típics de l'època, des dels seus orígens folk i fins i tot xirucaires, a la seva evolució de cants cada cop més políticament compromesos i fins la seva sobtada i radical dissolució a mitjan dels vuitanta. El seu silenci final, en aquest sentit, és també força eloqüent: un grup que és autor d'autèntics himnes que perviuen amb una actualitat absoluta, que va desfer-se, per moltes raons sens dubte, quan es tractava de donar un salt definitiu a la professionalització o morir, i va preferir aquesta darrera sortida.

En relació al que abans apuntava, Esquirols mantenen l'actualitat en moltes de les seves cançons més polítiques, de del seu himne potser més pur, Torna, torna, Serrallonga, a, no cal dir Al banderer de la pau, o Cada dia és un nou pas,



o els seus al·legats ecologistes, com la mateixa Torna, torna... o el seu enorme clàssic Arrels. Però també es mantenen, i bé, en cançons que tenen des de la seva mateixa concepció un sentit molt general i una capacitat evocativa universal i eterna, més enllà de fronteres d'espai i temps. La prova és que avui es reivindica activament la seva herència, fins al punt que s'han format moviments que reclamen la seva tornada, i fins i tot grups que, a la manera de les imitacions tipus ABBA o The Beatles, recreen amb meticulositat les seves interpretacions, com són els Sciurus (esquirols en llatí).






Sciurus pretenen mantenir l'esperit original, i estan tan lluny de les versions d'ABBA com Esquirols ho estaven dels suecs. De fet, són veritables fans dels Crosas, Vilamala, Roca, etc, i si han fet el pas ha estat davant la negativa d'aquests de reunir de nou la formació original.

Esquirols ens van deixar un llegat, doncs, que difícilment esborrarà la pols del camí. Una de les cançons més clares, en aquest sentit, és El crit del silenci. Malgrat la seva pervivència indiscutible, però com el fons era d'esperar, no és fàcil trobar a la xarxa les cançons originals d'ells en les seves múltiples actuacions pels quatre cantons de la seva terra al llarg dels més de quinze anys d'exercici musical, i menys en format vídeo. Ni tan sols es troben fàcilment les lletres, de manera que copio aquest Silenci majúscul d'un grup immortal:

El silenci d'un riu et parlarà d'una font
d'un salt d'aigua
d'un ramat i d'un pastor.
I el silenci del mar tenebrós
de tempestes,
de tresors de pirates
i de cales salvatges
on es gronxa l'escuma.

I de l'home?
Què et dira el silenci de l'home
enmig de paraules , gestos,
llàgrimes, rialles,
plànols i esquemes
primes i plusos
copets a l'espatlla
rebaixes, programes,
màquines, sorolls.

Qui pot obrir camí
qui coneix silencis
pot obrir camí
Qui gosarà escoltar
el soroll i entendre
del silenci el crit

Des del torn a la destral
des de la ploma fins al didal
des del pic fins al martell,
des de l'aixada fins al pinzell,
coneixen l'home i la raó,
que dia a dia es fa silenci dins la por
mentre el diner compra la dansa dels mots.

I el nostre crit fet cançó
que no es perd en la dansa dels mots és silenci
I el nostre crit fet cançó
seguirà pas a pas el camí de l'home.

Qui pot obrir camí...


El seu crit es va fer cançó i no es va perdre, realment, en aquest silenci que genera el diner. Un silenci per acumulació que els diners cegament van escampant. Serà només aquest el camí de l'home que ells prometien seguir.

El seu silenci ha estat eloqüent, com dèiem. Siguin quines siguin les causes individuals que el va motivar, el retir prudent, elegant i discret del Esquirols encara ens parla, allunyat de les primes i plusos, copets a l'espatlla, rebaixes, programes, màquines, sorolls.

17/11/10

EL SOROLL DEL SILENCI


Hem tractat en un post anterior de l'excés de soroll mediàtic que caracteritza actualment el nostre món , partint d'un exemple concret i concloent en la qualitat significativa del silenci com a alternativa. Aquesta qualitat, que entranya en si mateixa una evident paradoxa, ha estat àmpliament tractada per tota mena d'escoles de pensament, des de les aproximacions religioses, singularment en els tractats místics, a les purament filosòfiques i metafísiques.

Aquesta mateixa amplitud ha generat un altre efecte paradoxal, ja que ha provocat un increment del discurs, o si més no de la teorització del discurs. Tanmateix, resulta evident que no es pot combatre contra els defectes del llenguatge més que des de l'apropiació del llenguatge, o, almenys, del metallenguatge.

Per il·lustrar alguna de les més fructíferes aproximacions a l'anàlisi de la hipertròfia del discurs, començaré amb una cita del filòsof de la ciència, i psiquiatra penedit Magnus Theodore Pfaff, del seu llibre "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954): La psicoteràpia és la venjança premeditada de les persones infelices contra les felices. Com ell mateix diu en la seva pròpia introducció al llibre, aquest és només un aspecte d'una conspiració que es manifesta en molts altres camps. El títol del llibre, extret alhora de l'obra d'un filòsof de referència per al mestre de Turíngia, l'hongarès d'origen alemany -o alemany d'origen hongarès, per a altres- Janos Gupka, s'encapçala de fet amb una cèlebre citació d'aquest autor (d'altra banda gairebé impublicat): El món es divideix en dues categories de persones: els infeliços i els que es defensen dels infeliços.

Al marge d'aquest homenatge al seu mentor i durant molts anys director de la seva inacabada tesi doctoral sobre la inconsistència de l'hermenèutica freudiana -en part afortunadament reutilitzada al seu divertidíssim opuscle "Freud i la tradició titellaire de Moràvia"-, en realitat l'epicentre de l'obra citada de Pfaff es destina al tractament de l'excés que ell anomena verborràgia (verblutung, en l'original), i que podem assimilar al que en un post anterior hem considerat com una manifestació del nominalisme ingenu, és a dir, la particular idea que els conflictes es poden solucionar simplement amb la posada en marxa del diàleg. Un diàleg que sovint és només un fals diàleg encobert, com Pfaff demostra a bastament . Recollint una altra frase del llibre de Pfaff, els partidaris del diàleg sempre són els que només saben usar el monòleg, una característica, segons ell, dels conspiradors infeliços.

En fi, una visió detallada del tema ens conduiria a caure en el mateix vici que els apòlegs del silenci diuen combatre. Com va dir George B. Shaw, S
óc tan partidari de la disciplina del silenci que podria parlar hores senceres sobre ella. És universalment famosa la frase de Shakespeare Prefereixo ser amo del meu silenci que esclau de les meves paraules, però pocs són els que saben aplicar-la en la seva vida (inclès el mateix Shakespeare). El resultat és la banalitat del discurs que ens envaeix en tots els espais de comunicació, una banalitat que en moltes ocasions acaba donant la raó a Mariano José de Larra quan va dir allò de ¡Bienaventurados los que no hablan; porque ellos se entienden! O a l'aplicació de la llei de Murphy segons la qual Tothom menteix, però no importa perquè ningú no escolta.

Potser els que millor entenen la qualitat del silenci siguin els músics. Beethoven va dir Mai no trenquis el silenci si no és per millorar-lo (probablement ho va dir abans deperdre l'oïda). I el gran músic de jazz (al qual li rebentava que li diguessin que tocava jazz), Miles Davis, va dir que el silenci és potser el soroll més fort, en una de les reflexions potser més centrals sobre la qualitat germinativa del silenci, l'absència del so sense la qual el so mateix no existiria.

Per acabar amb un tema inacabable i a fi de limitar el dany col·lateral de generació de més soroll que genera qualsevol discurs sobre l'eliminació del soroll, una mica de poesia, aquest singular art que fa de la celebració de la paraula la millor invitació a restar callats. Són uns versos de la gran poeta argentina Alejandra Pizarnik, una gran cultivadora de l'oxímoron que va fer de la seva vida i la seva voluntària mort un testimoni absolut de la voluntat de no parlar gratuïtament:

Aun si digo sol y luna y estrella me refiero a cosas que me suceden. ¿Y qué deseaba yo? Deseaba un silencio perfecto. Por eso hablo.

15/11/10

OMNIPRESÈNCIA DEL RELAT


Avui he escoltat a la ràdio, en una de les tertúlies que emplenen i saturen la graella, una discussió al voltant de la campanya electoral en la qual ja estem immersos de ple dret -i no només de fet, com fins ara-. En algun moment, crec que era de la boca d'una representant d'una de les faccions del tripartit, s'ha escapat aquesta expressió que, com ha recollit i apuntat un dels altres tertulians, s'ha posat de moda: el relat. El relat no com a forma concreta de ficció literària, s'entén, sinó com a quasi-sinònim de discurs.

En efecte, es tracta d'un mot que ha fet forrolla i se l'usa en molts sentits, però en general ve a designar, segons he entès, no una simple narració, sinó una elaboració verbal tenyida de matisos psicològics, d'una banda, i d'altra banda carregada de repercussions sociològiques, dins l'anàlisi psicosociològica o sociopsicològica o de qualsevol pretesa ciència, en definitiva, que es mogui al voltant de la relació entre individu i societat.

L'omnipresència de la paraula suposa una ambigüitat inevitable, a part d'una sensació de fastig -almenys a mi me la provoca-, que acaba buidant-la de cap contingut aprofitable. Una paraula destinada a cremar-se i morir tan ràpidament com multitud d'expressions que neixen, despeguen i despareixen contínuament en cada argot, ja sigui en registres col·loquials o cultes.

Ara bé, jo crec que, posats a examinar-la abans que ella sola s'autofagociti, aquesta paraula ve a fer palès un mal que crec ja haver comentat en aquest bloc, el que jo anomeno nominalisme ingenu de la nostra societat. Es tracta d'aquella creença gairebé religiosa -i, per tant, irrefutable i, doncs, indemostrable- que les coses se solucionen pel fet de parlar d'elles. Imagino que és un mal que s'origina en la psicoanàlisi i les seves seqüeles i faccions (una mena de religió del segle XX, vaja). Ben mirat, però, la psicoanàlisi ha de tenir nombrosos precedents i un pot imaginar que part d'ells deuen estar en l'interior de les llars maternals i xerraires de les dones de l'entorn familiar del vell Sigmund.

Crec que en aquests temps, la xerrameca ha substituït el raonament -ja no usem la paraula enraonar per dir parlar, per exemple-. Tot és soroll i fúria, com va dir Shakespeare i va recollir Faulkner en una memorable novel·la, on, per aquestes paradoxes de l'art, va construir un relat, ara sí, de la confusió que niua a l'interior de cada ment, igual que el bard va narrar el caos i el sense sentit de la petita i la gran història.

I és que només l'art, com dèiem en un article recent manllevant al poeta Margarit les paraules, pot fer que es conformi l'ordre interior. Sense el sedàs del desordre que representa la creativitat artística, el nostre relat exterior no pot ordenar-se. Així és des dels temps primitius, quan l'home es va construir els mites per explicar-se a si mateix i al seu món, i així ho és ara, quan fabulem tothora sobre la nostra condició d'espècie racional.

De la mateixa paradoxal manera, només des del silenci pot sorgir el so, només des d'un cervell callat pot sorgir un discurs dotat de sentit, regenerador. Un relat, si voleu.

12/11/10

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (5)

CREAR CANSA

Fa pocs dies em va cridar l'atenció escoltar en una roda de premsa de les que ofereix Pep Guardiola al final d'un partit que un periodista li preguntava si havia pres vi i pernil. La pregunta era en castellà i vaig detectar alguna ironia que se'm va escapar, i la resposta de l'entrenador del Barça tampoc em va donar pistes -se'n va sortir amb la seva elegància habitual-. Dies després m'he topat amb el motiu de la pregunta llegint un anunci d'aquests que fa el Pep Guardiola per a una entitat bancària. Em refereixo als que publica la premsa escrita, que són bastant més densos que els que difon la televisió i la ràdio, i que de fet són bastant més densos que qualsevol anunci normal.

L'anunci, de fet, ve a ser una mena de microtractat sobre el tema que aquí ens ocupa, la petita filosofia del futbol aplicada a la vida, sota el format d'una pretesa entrevista amb el tècnic blaugrana. La qüestió és que a l'anunci Guardiola diu: El jugador se’n va i se’n va a casa. Jo acabo, guanyo, menjo una mica de pernil al vestidor o bec una copa de vi. Ok, perfecte, avui hem guanyat. Però després ve un jugador que et diu: “No vegis com d’enfadat està qui no ha jugat, qui no has tret, qui has fet que s’escalfés…” I tu t’emportes a casa l’enuig d’aquell jugador.

Aquest paràgraf, distorsionat o tret de context pel periodista de torn, fa referència a la capacitat de gestionar un grup de treball, especialment en situacions d'alta competitivitat. Una qüestió bastant insoluble, si atenem la resta del paràgraf, i que a l'entrenador sembla dur-lo a la conclusió que els equips humans i la seva estructura jeràrquica estan subjectes a una llei natural de canvi i renovació inevitables.

Particularment, però, em crida més l'atenció, potser per menys usual, la reflexió sobre la fatiga en l'execució i posada en acció del talent: El més talentós és el més fatigat. Crear costa molt i cansa molt. El que fan, de manera natural, jugadors considerats els millors del món, cansa molt. Han de crear i sempre hi haurà expectatives que en cada partit facin tres gols. Això cansa una barbaritat. Crear cansa. Sempre n’hi ha un de qui s’espera més i la seva repercussió mediàtica és molt més gran. I tot això també cansa.

Tampoc aquí, realment, es pot dir que Guardiola ens aporti una bonica càpsula de filosofia d'autoajuda. Aquest home no ens ven cap condensada fórmula de millora de les nostres habilitats o competències, ni de les relacions amb els nostres familiars, companys de feina o simples veïns. Simplement, ens revela una veritat tan evident que, molts cops, se'ns passa per alt. Això de crear és molt cansat.

I, malgrat tot, i gràcies a no sabem quin do natural o diví, hi ha molta gent com ell, el Pep Guardiola -al qual el poden titllar de prepotent, orgullós o xulo, o fins i tot de filòsof (per a alguns una mena d'insult)-, que es capfica en continuar creant i sotmetent-se, doncs, al rigor de la crítica -sovint tan poc rigorosa!-. I toto això sent capaç de dir coses com aquesta: Sempre dic a la meva gent: “No feu ostentació de de les coses que tenim perquè hi ha gent que ho està passant malament, sigueu discrets, sigueu humils.” Jo em sento més còmode amb la gent de perfil baix que amb la de perfil alt, la gent ostentosa. Prefereixo que els meus jugadors tinguin un cotxe o dos que en tinguin set, per posar un cas. Al final, nosaltres també estem donant un missatge a la societat, i crec que tenim una responsabilitat.

Capaç de dir-ho i d'actuar en conseqüència. I, a més, afegir, ell, que es mou en un àmbit tan professionalitzat com el del futbol d'alta competició, que Crec més en el món amateur que en la professionalitat,(...) La gran sort que tenim nosaltres és que fem del nostre amateurisme la nostra professió.El drama és que costa saber el que t’agrada. El drama és que molta gent voldria dedicar-se a allò que tant li agrada, però no té l’habilitat necessària o n’hi ha d’altres que són millors. Jo reivindico sempre l’amateurisme de les coses, que facis la teva feina per amor, perquè ho sents, perquè t’agrada.

I, per acabar, una mostra de la manipulació periodística, però aquí amb sentit de l'humor.


5/11/10

LA NECESSÀRIA POESIA


Potser els poetes no són necessaris... però sense ells, on fóra la poesia? Només en el record d'un temps millor i, desventuradament, perdut?

A una entrevista al diari Avui de l'edició del 28 d'octubre passat, amb ocasió de la presentació del seu nou poemari "No era lluny ni difícil", el gran poeta Joan Margarit respon així a la pregunta de si la poesia ho té especialment difícil en un món cada cop més trepidant:
(:::) cada cop és més necessària. No hi ha gaires coses que puguin posar ordre dins teu i tot això que va tan de pressa no ho fa. L'ordre interior no el busquis més que en la poesia, la pintura, l'assaig, la filosofia, potser la religió... I sempre amb la profunditat d'una cultura, no en la superficialitat d'un llibre d'autoajuda.

Margarit, poeta que s'ha autotraduït exhaustivament al castellà, ha estatdarrerament en el disparador del debat social i polític encès al voltant de la catalanitat, el catalanisme i la independència/supervivència de Catalunya, en el qual es va situar inequívocament en el costat dels qui defensen la prioritat de la nació catalana com a projecte polític en el seu pregó a les festes d'enguany de la Mercè.

Amb aquestes paraules abans citades, ens expressa rotundament que la cultura, amb el seu inherent caràcter de cohesionador social, és també un aprenentatge exploratori individual, un camí solitari en la seva arrel i en la seva capacitat de generar les estructures on pot ramificar-se i fertilitzar el vincle amb els altres.

En una altra part de l'entrevista confessa que, per a ell, l'única forma d'estimar els altres és fent un bon poema. Cadascú ha de trobar la seva manera, segons ell. Però l'art, aquesta capacitat d'indagar en el propi món interior i retornar-lo a l'exterior en forma de testimoni profundament, purament, individual, ha de ser una forma de vincular-nos tots entre tots des de la veritat irreductible del nostre isolament intern i envers la capacitat de constitució d'espais externs que ens permetin desenvolupar-nos com a agents de la societat, la cultura, la nació i la Humanitat. Només així té sentit l'art, i només així, quan sigui universal, tindrà sentit la societat que construïrem.

1/11/10

QUI NO HA ENCÈS MAI AQUESTA BRASA

Qui no ha encès mai aquesta brasa
A ple pulmó, amb mans tremoloses,
Qui no ha somiat la fi del món i el temps
No perviurà en aquest instant etern
Que és el mateix dolor de la fugacitat,
La saviesa llampant de saber-se efímer.
Qui no ha atiat el foc amb seca fúria
No obtindrà aquesta pau de fresca pluja.

franz appa

Dedicat a Joan Vinyoli, estiu de 2010


30/10/10

POLS EN EL VENT

En aquests dies que giren al voltant de Tots Sants acostumem a donar una mirada enrera, a la nostra memòria i a la memòria dels que hem conegut i han desaparegut. És un temps propici per a la meditació sobre la transcendència o la instranscendència dels nostres actes i les nostres vides.

Potser ja tot ho va escriure Marc Aureli, a les seves Meditacions, o almenys sembla difícil superar el sobri estoicisme de l'emperador romà reflexionant sobre la condició efímera del nostre ésser. L'art, però, com la vida, suposa un etern retorn sobre les grans preguntes, els grans temes, les grans incògnites de la nostra condició.

Una aplicació dins la música de l'asserenada mirada meditativa sobre aquesta fugissera existència nostra podríem trobar-la en una cançó de Kansas, el grup nord-americà de l'anomenat rock progressiu, aquella modalitat de rock que tenia elevades influències de la música electrònica i clàssica en general, i que més o menys s'ha establert en el model estàndard del que a Amèrica es coneix per AOR. La fama de Kansas és mundial i encara roman, però si és així és sobretot degut a una sola cançó, a la qual em volia referir. Estic parlant naturalment de "Dust in the wind", aquesta mena de balada semiacústica que els va fer perdurables, tot i parlar, precisament, de com d'efímeres són les coses humanes.




Aquesta és la versió original de l'àlbum de 1977, "Point of know return", que era el cinquè de la banda. Una banda que pràcticament no tornaria a lluir més. De fet, mirat avui en dia, de l'àlbum a penes destaca més que aquesta cançó, escrita en solitari per Kerry Livgren, un dels fundadors i un dels principals compositors en aquell moment. La resta de cançons són massa deutores de la progressivitat de l'època i sonen recarregades i ampul·loses. Sens dubte és la sobrietat, senzillesa i manca d'artifici amb què es va quadrar una perfecta melodia i una lletra molt reeixida el que dota a aquesta cançó d'un caràcter no solament universal sinó també durador. Una paradoxa més.

La traducció sobreescrita en el vídeo reproduït és correcta, però no em resisteixo a oferir la meva pròpia:

Tanco els meus ulls
només per un moment,
i el moment ja ha fugit,
Tots els meus somnis
passen davant el meu
esguard encuriosit.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.
La mateixa cançó sempre,
només una gota d'aigua
en un mar infinit.
Tot el que fem
s'esmicola al terra
tot i no voler-ho veure.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.
No t'hi resisteixis,
res dura per sempre
però la terra i el cel
es fan fonedissos
i tots els teus diners
no compraran ni un minut més.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.

El grup va seguir la seva trajectòria amb diversos sotracs fins 1984, i després va tenir noves reunions amb formacions diverses, totes amb escassa fortuna. L'últim àlbum d'estudi data de 2000, però encara avui una formació liderada pel teclista i cantant Steve Walsh tomba pel món i treu recopilatoris dels vells èxits. Kerry Livgren va abandonar la banda ,en canvi, definitivament, havent estat ell amb algun altre membre el causant de les tensions que la van fracturar, a causa de la seva conversió al cristianisme fonamentalista dels anomenats born again christians.

Mentre Livgren lliscava de l'estoicisme sobri de la seva mítica cançó a aquestes sendes, els supervivents de la banda han lliscat cap a l'artifici. Si en el seu moment se'ls podia acusar de barroquisme, com a tants d'altres músics coetanis, avui se'l pot titllar de maniaristes. Vegeu aquesta reproducció del seu gran èxit en una versió dels famosos unplugged de la MTV, de 2007.




Si el barroc es pot definir per un recarregament d'idees, una sobreabundància de material que té l'excusa de la superproducció que genera la inventiva desbocada, el manierisme és un recarregament produït precisament per la manca d'imaginació, que fa que es revisin antigues idees amb la superposició de variacions que pretenen fer aparèixer com a noves les coses que simplement són plagis , o autoplagis en el millor dels casos. Potser hi tornarem a aquest tema, certament digne de ser tractat amb més extensió, però en el vídeo podem veure com Steve Walsh cau en el vici de guarnir la melodia bàsica amb notes addicionals que malmeten la senzillesa rodona de la melodia, i com la secció de corda amplifica sense aportar res el mític solo original de violí de Robbie Steinhardt.

El temps ha passat, com ells ja van predir, i els nois de Kansas no podran recuperar amb artifici la puresa primera del seu art.

25/10/10

LA GEOMETRIA FALSA DEL TEMPS


He llegit aquests dies el llibre de memòries de Jim Harrison titulat "Off to the side" (en l'edició d'Atlantic Monthly Press de 2002, no conec edicions catalanes o castellanes). Compte, no confondre amb un altre escriptor Jim Harrison de Carolina del Sud que té un web patrocinat per... Coca-Cola. Aquest Jim Harrison és nascut a Michigan, el 1937, i és autor d'excel·lents llibres de relats i de novel·les conegudes com "The Road Home", "Dalva" o "Sundog", a més d'una extensa obra poètica. Destaca també el seu treball com a guionista per a produccions de Hollywood, que descriu en un extens capítol d'aquest llibre amb la barreja de sentiments típica dels grans autors literaris que han recalat als menjadors de Hollywood, com Francis Scott Fitzgerald o Faulkner, escriptors -sobretot el darrer- abundament citats al llibre i sens dubte referents de Harrison. El cinema li ha proporcionat diners i fama, especialment en les adaptacions d'obres seves com "Wolf" (de Mike Nichols, amb el seu amic Jack Nicholson i Michelle Pfeiffer, estrenada el 1994 i amb ell com a coguionista segons els crèdits), o "Legends of the Fall" (estrenada el 1995, dirigida per Edward Zwick, amb estrelles de la talla d'Anthony Hopkins i Brad Pitt, en la qual no va participar al guió,estrenada entre nosaltres com "Leyendas de pasión"). Però també és cert que no van ser, probablement, més que un mitjà de vida temporal i un accés a una fama limitada.

El llibre, evidentment una memòria personal, com diu el seu subtítol -el títol és prou significatiu també: Off to the side vindria a ser una visió des de fora i de costat, que segons Harrison és el punt de vista necessari de l'aproximació de l'escriptor a la realitat que vol recrear-, no aborda un relat ordenadament biogràfic del mateix autor, però certament descriu un seguit de vivències personals juntament amb nombroses reflexions personals sobre una multiplicitat de temes. Ambdues coses esperables en un treball memorialístic. Ara bé, podem afirmar que Harrison deixa anar abundant material reflexiu sobre el seu propi art i ofici d'escriure.

En aquest sentit, és representatiu aquest paràgraf del capítol final on s'estén sobre el sentit de l'obra literària i sobre el sentit del mateix pas del temps en una biografia:
I don't ask myself if I did what I set out to do. The calling was for a life and the junctures between one work and another where often not that explicit, the future only an abstraction we pull ourselves toward with, once again, the false geometry of days and nights, months and years, an illusion in the face of the continuum that makes up our lives. I'm unsure about the character of ambitions. (...) Ambition always reminds me of a dark time during which I'd walk my yellow Labrador Sand (...) on the miles of deserted beach near our farm. Sand would chase the shadows of butterflies on the beach, scarcely ever the butterfly itself. Ambition for the breadth and resonance of the work itself is appropriate but words like "victory" or "triumph" or even "success" seem better attached to elections, wars or sporting contests. Every writer knows that nearly all of us disappear in the mordant collapse of our own generations. And I was slow to learn when younger that literary biographies lead us astray. William Faulkner was never "William Faulkner" to William Faulkner. What the think of as William Faulkner is an accretion of biographical details, not a little gossip, the specific arc and span of his work. We are privy finally to collective details and speculations that are quiet aside from the life the man lived.(1) Aquesta geometria falsa de dies i nits, mesos i anys, aquest pas del temps que la memòria recrea, o directament crea, és en si la matèria del llibre, l'esforç que tot literat ha de fer per negociar, amb les armes nues del seu art, per traçar una mentida que se sostingui sobre el paper i que guardi en relació a la realitat (la vida que els homes viuen) alguna cosa que doti tal mentida de versemblança i, encara més, autenticitat, i que, alhora, atorgui una dosi de sentit a la seva referència, la vida en si mateixa, el pas del temps, en definitiva, l'ordit sobre el qual s'ha teixit el cúmul d'experiències viscudes. Com diu més endavant Jim Harrison, la memòria, tanmateix, és selectiva, i molts cops obeeix, en la seva selecció, a regles que van en contra de la mateixa aspiració humana a la felicitat: (...) the fact that in our evolutionary curve painful events are most memorable. We survive by learning from pain. This fact can easily be allowed to distort anyone's vision including a writer's. (2) És a dir, en la nostra experiència, anem distorsionant les nostres noves sensacions per la tendència a recuperar aquelles del passat que van ser més intenses -com passa amb les més penoses-. El propi Jim Harrison cita, per un anònim reportador interposat, un altre creador que explicita una vessant del treball literari que podria explicar-se en termes de pur masoquisme: I once felt enlightened when a scholar pointed out that when Dylan Thomas began a poem, "In my craft and sullen art...", the "sullen" meant in the archaic sense "solo", although sullen and solo are emotionally frequently married.(3)

Si l'art és un ofici per a esquerps solitaris, on queda l'ambició de la qual parla, aquell sentiment que pot ser tan poc consistent com l'ombra d'una papallona sobre la movedissa sorra d'una platja però que, no obstant, jau sota qualsevol vocació literària o artística i impulsa la vida del seu portador?


Oscar Wilde va dir que l'ambició és el germen d'on procedeix tot creixement de la noblesa, però també que és l'últim refugi del fracàs. Pot ser que, en el fons, el genial irlandès no es contradís. En l'ambició està el millor del que podem ser, i segurament el pitjor del que hem aconseguit.

(1) No em pregunto si he aconseguit el que em vaig proposar. La vocació era per a tota una vida i els punts de connexió entre un treball i un altre sovint no van ser tan explícits, el futur només és una abstracció que impulsem envers, un cop més, la falsa geometria de dies i nits, mesos i anys, una il·lusió de continuïtat que estructura les nostres vides. No estic segur sobre el caràcter de l'ambició. L'ambició sempre em recorda una temporada negra durant la qual passejava el meu groc labrador Sand pels quilòmetres de platja deserta que hi ha vora la nostra granja. Sand hauria caçat les ombres de les papallones sobre la sorra, rara vegada la papallona mateixa. L'ambició per l'amplada i ressò del treball en si mateix és apropiada, però paraules com "victòria" o "triomf" o fins i tot "èxit" semblen més lligades a eleccions, guerres o competicions esportives. Tot escriptor sap que gairebé tots nosaltres desapareixerem en el col·lapse total de les nostres generacions. I em va costar aprendre quan era més jove que totes aquestes biografies literàries ens fan errar. William Faulkner (WF) no va ser mai "WF" per a WF. El que pensem com a WF és una sedimentació de detalls biogràfics, no simples tafaneries, l'arc i ampli ventall del seu treball. Estem reduïts finalment a un agregat de detalls i especulacions que són força a banda de l'home que va viure.

(2) ... el fet que en la nostra línia d'evolució els esdeveniments dolorosos són més fàcilment recordables. Sobrevivim a base d'aprendre del dolor. Aquest fet pot distorsionar fàcilment la visió de qualsevols, inclosa la d'un escriptor.

(3) Una vegada em vaig sentir il·luminat quan un erudit va puntualitzar que quan Dylan Thomas va iniciar un poema, "Al meu ofici i esquerp art...", "esquerp" significa en un sentit arcaic "solitari", tot i que esquerp i solitari solen anar lligats en un sentit emocional.


(Les traduccions són pròpies, disculpeu les més que probables errades)