21/2/10

SALVADOR ESPRIU I LA MITOLOGIA CÀSSICA


Demà 22 de febrer es compliran 25 anys de la mort de Salvador espriu. Ens sumen a l'homenatge que des de diversos blocs s'està fent al gran poeta amb motiu d'aquesta efemèride. La iniciativa parteix del bloc Antaviana.

La mitologia clàssica, junt amb la bíblica, és una de les grans influències en l’obra de Salvador Espriu. Com tot bon escriptor, Espriu era un coneixedor dels referents clàssics, però en el seu cas era més que això: n’era un profund estudiós i els textos originals li eren absolutament familiars . Una de les raons pot ser que, a causa de la seva precària salut i el seu caràcter un pèl agre, no es va interessar per la vida social i es va dedicar completament a la literatura. Aquest coneixement es reflecteix prou clarament en la seva obra. Unes més conegudes que altres, compta amb una sèrie d’obres de temàtica directament relacionada amb la mitologia clàssica.

Hi ha dues obres teatrals d’Espriu que es basen directament en les històries mitològiques relatades per Sòfocles i Eurípides. Antígona, escrita l’any 1939, és una obra fidel al mite clàssic, que Espriu utilitza donant-li un rerefons contemporani: la guerra fratricida del mite es converteix en una metàfora de la Guerra Civil espanyola, el líder dèspota que causa el conflicte representa la figura de Franco i l’oposició d’Antígona, la protagonista, és l’oposició d’Espriu a la guerra i al règim. Adapta el mite per expressar el seu dolor envers aquesta situació, que li va deixar una profunda petja.

L’altra obra teatral és sens dubte la més coneguda. A petició de l’actriu Núria Espert, Espriu va escriure l’any 1977 Una altra Fedra, si us plau, títol que fa referència a la insistència de l’actriu. És una obra teatral dins d’una altra obra teatral, és a dir, hi ha uns personatges fora de l’acció que parlen dels fets que ocorren com si en fossin espectadors. Fan la funció del corifeu de les tragèdies clàssiques, i són uns personatges habituals de l’obra d’Espriu, uns personatges ficticis que utilitza per apropar més l’obra al lector o espectador: la Tecleta Marigó, la Magdalena Blasi i el Pulcre Trompel·li. Al principi de l’obra hi ha un diàleg de “la Gran Artista”, que representa Núria Espert, i “l’Altra”, les quals interpretaran després Fedra i Enone respectivament, i parlen de la tossuderia d’Espriu, al qual anomenen “Salom”, al negar-se en un principi a escriure l’obra.

Aquesta negació va ser real, i la justificava amb que l’any 1937 ja havia publicat una obra amb el nom de Fedra. És una novel·la curta, la versió catalana de la Fedra de Llorenç Villalonga. Aquest va acusar Espriu de plagi, ja que l’obra és també situada a Mallorca, encara que no aparegui el nom explícitament, i s’ambienta dins el cercle aristocràtic de l’illa. Tot i això, la Fedra d’Espriu supera a la de Villalonga, sobretot per la gran riquesa de descripcions psicològiques. Un coneixedor de l’obra de Salvador Espriu, si està atent, podrà trobar diversos detalls típics de l’autor. Dins la gran quantitat de noms d’aristòcrates que apareixen en la novel·la, es colen aquells tan habituals com el de Magdalena Blasi, i també el pseudònim d’Espriu, Salom, i fins i tot el de Villalonga, Dhey, en una mena de compensació.

Hi ha alguna obra més de temàtica mitològica en la prosa d’Espriu, com els contes dAriadna al laberint grotesc, però potser la més curiosa és Les roques i el mar, el blau, publicada l’any 1981. És un recull de breus descripcions de personatges mitològics, escrites intermitentment entre el 1975 i el 1981. Les diferents descripcions tenen l’estil espriuà, fresc i irònic, i cadascuna és completament diferent de l’anterior, pot descriure un sentiment amb gran passió o pot frivolitzar un conflicte amb els elements recurrents en la seva obra: la utilització del seu pseudònim Salom, o dels personatges ficticis com Magdalena Blasi. Fusiona el seu propi món mític amb el de la mitologia grega, ordenant-la en cent proses des dels orígens dels déus olímpics fins als herois mítics de la Ilíada i l’Odissea.

La influència de la mitologia clàssica en l’obra de Salvador Espriu és clarament molt gran, però també és digne de menció la visió que ell en tenia. En la tercera i última edició corregida que va fer de la seva obra de temàtica mitològica Les roques i el mar, el blau, va incloure-hi un breu text d’agraïment per l’acollida que havia tingut l’obra i fa també un aclariment que deixa molt clara la seva visió sobre la mitologia clàssica.

En aquest text situa la literatura clàssica per sobre de qualsevol altra, o més aviat com la mare de tota la literatura. Va aclarir que Les roques i el mar, el blau seria l’únic llibre similar que escriuria, encara que la mitologia clàssica li atragués molt. Realment la utilitza i li dóna la forma que necessita per expressar el que vol, els seus propis sentiments, les seves opinions.

Recomana al lector deixar de banda la literatura contemporània i llegir els grans autors clàssics, però no només durant un temps per arribar a conèixer-la, sinó per tota la vida. Arriba fins i tot al punt en què menysprea la seva pròpia obra en fer-ne comparació.

El bagatge literari de Salvador Espriu era molt ampli, i seria forassenyat contradir-li aquesta opinió. Però tot i això m’atreveixo a recomanar l’obra d’Espriu. Sense deixar de llegir els clàssics, tampoc hauríem de deixar de llegir-lo a ell. D’altra banda, no és ell mateix un clàssic de la nostra literatura? Aquesta és la gran vàlua i el poder del que diem clàssics: precisament mantenir-se en condicions de ser revisitats per moltes generacions posteriors i fecundar l’obra literària nova que elles siguin capaces de crear.

Aleida López

17/2/10

MR. HYDE, LA MORT I LA MULTIPLICITAT


Enrique Vila-Matas és un escriptor dotat per a les associacions sorprenents entre elements aparentment connexos, que, un cop revelada aquesta relació oculta que els fa insospitadament interactuar, desvelen aspectes inquietants de la realitat o tal vegada un diferent nivell de realitat.
Exemple consumat és la seva anàlisi de l'obra de Robert L. Stevenson "L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde" que va publicar sota el títol de "La playa inglesa" a l'edició de Babelia d'El País de dissabte passat, dia 13, i que també es troba al seu web enriquevilamatas.com. (amb il·lustracions diferents de la fotografia que acompanya l'edició del diari).

L'article no només conté una d'aquestes associacions peculiars entre gestos aparentment trivials que, copsats per la mirada incisiva i alhora especulativa de Vila-Matas, resulten misteriosos, sinó que, en la seva visió del clàssic d'Stevenson, aprofundeix en un aspecte en el qual, probablement, Stevenson va ser un avançat -potser un postmodern avant-la-lettre -, la dissociació, la disgregació de l'individu en diferents personalitats. En paraules de Vila-Matas: “Otros vendrán después, otros que me sobrepasarán en conocimientos, y me atrevo a predecir que al fin el hombre será tenido y reconocido como una reunión de personalidades diversas, discrepantes e independientes”, se lee hacia el final de la novela. Del mismo modo que presintió el cine, Stevenson previó aquí en Bournemouth el síndrome moderno, el síndrome Pessoa, que ha convertido a tantos individuos –paradójicamente a los más singulares- en puntos de encuentro de diversas personalidades. Yo mismo, sin ir más lejos, vivo fraccionado en varios personajes discrepantes e independientes.

Vila-Matas també suggereix un angle de visió diferent per a aquesta dualitat de personatges que ha passat amb lletres d'or a les pàgines de la literatura: Hyde és una personificació de la mort. Què és la mort sinó la gran, la definitiva desaparició? El mestre investigador de l'autor ocult que s'amaga i desapareix darrera els seus personatges ens deixa ara el testimoni d'una altra perspectiva del nostre temps, la multiplicitat de personalitats. No està parlant, sens dubte, d'una simple perspectiva heteronòmica de l'autor, sinó de la mateixa escissió de la personalitat de l'estil de la quadrofènia. Malaltia de l'autor modern, des de Pessoa, o també malaltia de l'home postmodern que és incapaç de dotar-se d'una personalitat homogènia que interactuï amb un sentiment d'unitat davant la cataracta de sensacions i estímuls de la realitat postmoderna irreductible a la univocitat. D'aquí a la desaparició del personatge i a la mort de la novel·la clàssica queda un estret camí que alguns han recorregut, mentre altres han apostat per l'estructura de la novel·la clàssica. Potser oblidant que Stevenson era un clàssic que va predir la fragmentació de l'individu, contemporani del Melville que va predir la tendència a la desaprició de l'ego en el seu memorable "Bartleby l'escrivent". I desconeixent els camins aprofundits per Musil, Joyce, i tots els que van explorar les formes literàries de l'angoixosa condició dispersa de l'home actual.

Sobre el tema, veure també La veritat és l'opció pitjor

1/2/10

SALINGER I LA FAMA

En un altre article d'aquest bloc (Art i bugaderia) especulàvem ja sobre les interferències amb l'art d'aquesta mena d'encomanadissa malaltia dels temps moderns (o postmoderns?) de ficar el nas en la vida dels famosos. Sí, potser no és tan modern. Ja podem remetre'ns, almenys, al gran Henry James i "Els papers d'Aspern" per trobar un perfil exacte i meridianament clar de la intromissió de la xafarderia en l'art. I el seu joc d'espills: la intromissió de l'art en la xafarderia. Precisament aquests dies es commemoren els 50 anys de "La dolce vita", l'emblemàtica pel·lícula de Federico Fellini que és una mena d'acta fundacional del món dels paparazzi (fundacional en el mateix terme, segons que sembla).

Potser el que hi ha de nou en aquesta desventurada primera dècada de tercer mil·lenni sigui que, més que perseguir la institucionalitat xafardera els famosos, pròpiament els crea, llançant a l'arena del circ els que no presenten més mèrit que vendre's totes les seves intimitats -reals o imaginàries-.

No era el cas de J.D. Salinger, evidentment. El genial escriptor nord-americà, traspassat el passat dia 27 a l'edat de 91 anys, era famós precisament, en la paradoxal major mesura, per haver repudiat la fama. L'universalment aclamat autor d'"El guardià al camp de sègol" no va ser únicament un autor ocult,que va preferir mantenir la seva imatge al marge de la llum dels focus, com han fet altres escriptors o artistes que han anat publicant la seva obra emparant-se en un anonimat de major o menor grau. Entre els nostres contemporanis, per exemple, el compatriota de Salinger, Thomas Pynchon, entre els més cèlebres, o entre nosaltres el cas singular de Miquel Bauçà.
No, Salinger, encara que va intentar continuar publicat des de l'estratosfèric èxit de la seva emblemàtica novel·la de 1951, va acabar renunciant també a això -no a escriure, segons va deixar entreveure en una de les seves rares declaracions públiques-.

Es pot especular molt sobre els seus motius, i podem saber algunes de les raons a través de les acerades i sovint morboses revelacions sobre la seva vida privada que han anat esmunyit-se en vida d'ell. Però el que és segur és que un cop mort les revelacions sobre la seva vida, certes, incertes o inventades, constituiran una allau.

Sense anar més lluny, ja en la eva edició del diumenge passat, El País duia una nota sobre una història extreta de una biografia de Salinger ja publicada, escrita per Kenneth Swalenski, de la qual The Times publicava uns extractes. Segons aquesta nota, ni més i menys que Charlie Chaplin hauria robar a Salinger una nòvia, la filla del famós Eugene O'Neill que després seria la seva dona, Oona.

A la mateixa pàgina d'aquest diari seriós, El País volem dir, que sempre reserva almenys una pàgina a aquests articles que abans es deien ecos de societat, i que allí es publiquen sota el títol de Gente, Salinger, Chaplin i O'Neill van del bracet amb una notícia sobre l'escàndol que sacseja la societat anglesa, i que té com a protagonista al capità de la seva selecció de futbol, John Terry, per haver tingut una aventura amb la nòvia d'un company d'equip, i amb una fosca i tèrbola història sobre la mort d'una actriu nord-americana, Brittany Murphy, morta en estranyes circumstàncies i aparentment, segons denuncia el seu vidu, després d'haver estat espremuda sense escrúpols i acomiadada finalment pels estudis de cinema. Alta literatura, futbol, cinema amb reminiscències del gran Hollywood de temps més glamourosos... Tot un serial d'allò més refulgent dels nostres temps.

Què queda de vàlid en tota aquesta xafarderia, en tota aquesta bugada d'alt o baix nivell? Probablement, com avançàvem -si no recordem malament- en l'article esmentat, la pròpia voluntat en vida de l'autor. Si és ell mateix el que col·labora o consenteix en la difusió de la seva vida -al cap i a la fi, i això és inqüestionable, un element hermenèutic de gran valor per a la seva obra-, poca cosa a dir. Fins i tot, diríem, poc a dir quan l'autor es nega a sortir a la llum però alhora vol gaudir dels rèdits de la fama: vol cobrar el drets d'autor però es queixa com un tartuf dels efectes del muntatge que li aporta els drets materials. Crec que això mateix ho va entendre perfectament Salinger i per això va mantenir oculta la seva obra -si va arribar a existir-, actitud d'una coherència exemplar i irreprovable.

En la mort de l'autor, doncs, qui pot vetllar per la intimitat de la seva vida ja passada? Qui pot erigir-se en custodi, en guardià del seu camp de sègols, blats i eventualment males herbes? Evidentment, els dipositaris dels materials que va deixar, o els simples dipositaris de la memòria dels seus actes, bé han de tenir tot el dret a esventar-los, i sens dubte seran el valor de les seves obres el reclam perquè el públic hi accedeixi, fora de detalls escabrosos que puguin fer picar algunes curiositats morboses. Al cap i a la fi, amb aquest material memorístic es confegeixen les biografies que ens han d'ajudar a conèixer en profunditat un autor i la seva obra.

No em queda dubte que en aquesta perspectiva se situa una obra de propera aparició, la biografia d'un dels nostres poetes "majors", Joan Vinyoli, que ha preparat Pep Solà i de la qual el número de L'Avenç del passat gener avançava un capítol admirable i sense pèrdua.









Sanguina de Joan Vinyoli dibuixada pel pintor i escultor Esteve Monegal, a l'any 1928, a Santa Coloma de Farners