8/6/10

I COM DESINFLAR LA MÀSCARA?

S'ha dit, o es va dir més aviat en els primers estadis d'esclat de la crisi financera, que es tractava d'un problema de manca de regulació i de transparència. És cert que, alhora que el sistema polític nord-americà, i en bona part la resta del món per contagi directe, avançava en l’exempció d’impostos, especialment sobre les rendes altes, també, sota la màscara de la liberalització, s’avançà enormement en la desregulació del mercat financer. I el que no es va fer per norma es va imposar per la via de fet, en estar desbordats els mecanismes de control nacionals i internacionals per l’enorme increment dels fluxos purament financers. Es calculava el 2004 que el volum de transaccions diàries en el mercat mundial de divises arribà als 1,8 bilions de dòlars, xifra que equival a 15 vegades el PIB mundial, i més de 800 vegades el nivell d’inversions estrangeres directes.

Però això no ha d’ocultar un fet bàsic. En la dinàmica especulativa, sempre ha d’haver un perdedor i un guanyador, perquè quan la piràmide es col•lapsa, o la bombolla esclata, que és el mateix, algú ha d’assumir el cost dels diners buits de valor que es queden atrapats. És per això que els mercats financers insisteixen en la velocitat i la facilitat de mobilització dels capitals. Ara ha tocat a Grècia, com en el passat al Sud-est asiàtic o Mèxic, o en el futur immediat sembla abocar-se sobre Espanya o la resta dels anomenats països PIGS * de la Unió Europea, els més vulnerables a l’escomesa dels especuladors.

L’endeutament realment perillós a Espanya, com a Estats Units, és el privat, producte dels anys de creixement descontrolat del crèdit hipotecari: La deuda del Gobierno es baja, pero el país tiene una deuda de las empresas y de los hogares muy alta, relacionada sobre todo con los bienes raíces, segons assenyala el gabinet d’anàlisi britànic Variant Perception, que l’estima sobre el 75 % del PIB.

En similars termes, el portaveu socialista José Antonio Alonso va dir davant el Congrés dels Diputats: Hay que decirlo claramente, tenemos un endeudamiento del sector privado aproximadamente del 178% del PIB, que triplica el del sector público, por tanto, el reto es garantizar que el coste de la financiación, fundamentalmente, la del sector privado que es el más endeudado, no ahogue la economía española.

El problema es que una parte de la deuda privada está en manos extranjeras, subratlla Rafael Pampillón, economista en el IE Business School en Madrid. Segons el McKinsey Global Institute, el 71% del deute total español es trobava a l’estranger al 2008, és a dir, entre prestamistes potencialment espantats pels dubtes que els mercats tenen sobre el deute español.

Tanmateix, la crisi que ha provocat les mesures d’austeritat del govern Zapatero que han desencadenat la vaga d’avui al sector públic té com a causa la pressió sobre el deute públic i el dèficit fiscal de l’Estat.

Per què Espanya adopta aquesta mesura, doncs, si el volum de deute preocupant no és precisament el públic? Qui pressiona i com?? El valor del retall pressupostari (15.000 milions en dos anys, és a dir, si fa no fa la quantitat que té en dipòsits una caixa menor i amb seriosos problemes de liquidesa com Cajasur) justifica el preu social que caldrà pagar? S’està rebaixant el possible creixement futur (0,5 de 1,8, diu la ministressa !) Per què? A part d’alertar sobre la possible arribada de noves retallades o de la caiguda en cadena d’altres sistemes econòmics –com ja ha passat amb Hongria-, els analistes no es posen gaire d’acord en quines són les raons per retallar despeses en tots els estats més desenvolupats.

Què saben Angela Merkel i els dirigents de la UE i el Banc Europeu, Obama i els dirigents del FMI, el Banc Mundial i la resta d’organismes internacional tan ben pagats? Saben més que nosaltres, o simplement serveixen els dictats dels que veritablement manen?

I qui són els que veritablement manen? Qui són aquests mercats en veritat, o sigui, quines persones s’amaguen enveritat darrera aquest terme que sembla gairebé eteri, si no metafísic?


Susan George, la famosa analista i activista que va retratar amb L’informe Lugano les altes esferes del poder, treu ara un llibre on descriu aquesta selecta classe econòmica (Sus crisis, nuestras soluciones, Intermón Oxfam i Icaria Editorial). Com ella mateixa descriu en la introducció: Los amos de la humanidad siguen con nosotros y, para los fines que aquí me propongo, los llamaré la clase de Davos porque, como las personas que se reúnen cada enero en la estación de invierno de Suiza, son nómadas, poderosos e intercambiables. Algunos tienen poder económico y casi siempre una considerable fortuna personal. Otros poseen poder administrativo y político, ejercido sobre todo en nombre de los primeros, que les recompensan debidamente. Sin duda existen contradicciones entre sus miembros -los ejecutivos de una empresa industrial no siempre tienen exactamente los mismos intereses que sus banqueros-, pero en general, cuando se trata de decisiones sociales, están de acuerdo. (...) El hombre de Davos (y también desde luego la mujer) presenta características específicas en cada país, pero actualmente es también una especie internacional cuyas ideas, si se les puede llamar así, son prácticamente las mismas en todas partes. Dado que sigue forzosamente las reglas capitalistas, mantiene la economía en un estado crónico de sobreproducción y no necesita la mayor parte de la mano de obra del mundo. La democracia se interpone en su camino, y si le hace falta arrastrarnos a las miserias del siglo XIX y tiene la libertad para hacerlo, pues eso hará. Si en el proceso destruye la sociedad y el planeta, lástima. Habrá más suerte la próxima vez, quizá en un planeta distinto -aunque él ya no andará por ahí como individuo-. Confíen en la palabra de Adam Smith si no confían en la mía: esta clase busca de veras "todo para sí misma y nada para los demás".



Doncs bé, aquests senyors -i senyores, suposem-, que van tenir les seves hores baixes quan va esclatar la crisi ara fa un parell d’anys, que van acceptar estirades d’orelles de governs i poblacions, que van haver d’encaixar com alguns –pocs- dels seus més conspicus estafadors donaven amb els seus ossos a la presó, i que van rebre les injeccions bilionàries de diners públics per tapar els forats que havien creat amb oportú gest contrit, aquests personatges avui han fet tombar la truita i tornen a disposar del mànec de la paella.

Per què? És que no hi ha una altra estratègia possible a la que ells marquen? És que és lògic que s’hagin de sacrificar el 99 % dels ciutadans mentre ells es troben en els seus hotels de luxe d’estacions d’esquí per posar-se d’acord en vendre’ns la corda amb la qual ens han d’escanyar, segons la frase de Lenin que Susan George actualitza ara dient que anem a pitjor: la corda se la venen els uns als altres per al final acabar escanyant-nos a tots.

No hi ha, doncs, cap solució? Quina altra estratègia és possible?

Ha dit Joseph Stiglitz, un economista que ha estat un defensor entusiasta del govern Zapatero en les mesures de promoció que havia engegat fins al canvi sobtat de rumb que ha donat, en una entrevista a Le Monde: Al adoptar la moneda única, los países miembros de la zona euro cedieron dos instrumentos de política que son fundamentales: el tipo de cambio y las tasas de interés. Por tanto no tienen cómo adaptarse a situaciones de crisis. Sobre todo porque Bruselas no ha ido lo suficientemente lejos en la regulación de los mercados. Y la Unión Europea no hizo planes en este sentido. Ahora, en cambio, quiere un plan coordinado de austeridad. Si este plan continúa, Europa va directo al desastre. Sabemos, a partir de la Gran Depresión de 1930, que esto es lo que no debe hacerse.

L’austeritat no és el remei, ni tan sols és vàlida com a pedaç. La solució no és senzilla, però existeix. Sempre que prenguem consciència que estem en un món finit que no pot créixer indefinidament, i menys encara en l’imaginari món de les finances internacionals. La solució passa per assentar economies productives que tinguin en compte la capacitat de generar riquesa i de redistribuir-la entre autèntics mercats controlats, sotmesos doncs a la supervisió de governs que comptin amb els ciutadans i que es controlin pels ciutadans. Més democràcia, doncs, més protecció als productors, més incentius al consum. Tornar enrere i garantir que els estats tramposos i els paradisos fiscals no marquin el preu dels productes ni facin córrer amb total impunitat els seus paquets de moneda falsa que va de mà en mà, però que, a diferència de la copla, sempre acaba quedant-se en les mateixes mans.




* Acrònim corresponent a les inicials de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, que significa porcs en anglès

3 comentaris:

  1. Per sort, franz, te tinc a tu. Sóc malfaenera de mena per a fer anàlisis sobre macroeconomia, política internacional, causes estructurals de les crisis mundials i locals... Per això em resulten aclaridors els teus posts.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Passat si vols pel meu bloc i llegiràs un xicotet conte sobre la crisi, es diu "El Sento i la crisi del seu sistema financer", estava emprenyat de debò i una de les maneres de posar-m'hi un pegat va ser eixa, el món no pot anar produint infinitament en proporcions geomètriques, cal que es baixen del carro una mica, però jo crec que serà en un altre planeta la solució, aquests fills de corb ja ho tindran previst i tot.

    ResponElimina
  3. et llegeixo i segueixo rumiant. poca cosa més es pot fer ara mateix que llegir molt i pensar molt.

    bona revetlla, de moment :)

    ResponElimina