30/10/10

POLS EN EL VENT

En aquests dies que giren al voltant de Tots Sants acostumem a donar una mirada enrera, a la nostra memòria i a la memòria dels que hem conegut i han desaparegut. És un temps propici per a la meditació sobre la transcendència o la instranscendència dels nostres actes i les nostres vides.

Potser ja tot ho va escriure Marc Aureli, a les seves Meditacions, o almenys sembla difícil superar el sobri estoicisme de l'emperador romà reflexionant sobre la condició efímera del nostre ésser. L'art, però, com la vida, suposa un etern retorn sobre les grans preguntes, els grans temes, les grans incògnites de la nostra condició.

Una aplicació dins la música de l'asserenada mirada meditativa sobre aquesta fugissera existència nostra podríem trobar-la en una cançó de Kansas, el grup nord-americà de l'anomenat rock progressiu, aquella modalitat de rock que tenia elevades influències de la música electrònica i clàssica en general, i que més o menys s'ha establert en el model estàndard del que a Amèrica es coneix per AOR. La fama de Kansas és mundial i encara roman, però si és així és sobretot degut a una sola cançó, a la qual em volia referir. Estic parlant naturalment de "Dust in the wind", aquesta mena de balada semiacústica que els va fer perdurables, tot i parlar, precisament, de com d'efímeres són les coses humanes.




Aquesta és la versió original de l'àlbum de 1977, "Point of know return", que era el cinquè de la banda. Una banda que pràcticament no tornaria a lluir més. De fet, mirat avui en dia, de l'àlbum a penes destaca més que aquesta cançó, escrita en solitari per Kerry Livgren, un dels fundadors i un dels principals compositors en aquell moment. La resta de cançons són massa deutores de la progressivitat de l'època i sonen recarregades i ampul·loses. Sens dubte és la sobrietat, senzillesa i manca d'artifici amb què es va quadrar una perfecta melodia i una lletra molt reeixida el que dota a aquesta cançó d'un caràcter no solament universal sinó també durador. Una paradoxa més.

La traducció sobreescrita en el vídeo reproduït és correcta, però no em resisteixo a oferir la meva pròpia:

Tanco els meus ulls
només per un moment,
i el moment ja ha fugit,
Tots els meus somnis
passen davant el meu
esguard encuriosit.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.
La mateixa cançó sempre,
només una gota d'aigua
en un mar infinit.
Tot el que fem
s'esmicola al terra
tot i no voler-ho veure.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.
No t'hi resisteixis,
res dura per sempre
però la terra i el cel
es fan fonedissos
i tots els teus diners
no compraran ni un minut més.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.

El grup va seguir la seva trajectòria amb diversos sotracs fins 1984, i després va tenir noves reunions amb formacions diverses, totes amb escassa fortuna. L'últim àlbum d'estudi data de 2000, però encara avui una formació liderada pel teclista i cantant Steve Walsh tomba pel món i treu recopilatoris dels vells èxits. Kerry Livgren va abandonar la banda ,en canvi, definitivament, havent estat ell amb algun altre membre el causant de les tensions que la van fracturar, a causa de la seva conversió al cristianisme fonamentalista dels anomenats born again christians.

Mentre Livgren lliscava de l'estoicisme sobri de la seva mítica cançó a aquestes sendes, els supervivents de la banda han lliscat cap a l'artifici. Si en el seu moment se'ls podia acusar de barroquisme, com a tants d'altres músics coetanis, avui se'l pot titllar de maniaristes. Vegeu aquesta reproducció del seu gran èxit en una versió dels famosos unplugged de la MTV, de 2007.




Si el barroc es pot definir per un recarregament d'idees, una sobreabundància de material que té l'excusa de la superproducció que genera la inventiva desbocada, el manierisme és un recarregament produït precisament per la manca d'imaginació, que fa que es revisin antigues idees amb la superposició de variacions que pretenen fer aparèixer com a noves les coses que simplement són plagis , o autoplagis en el millor dels casos. Potser hi tornarem a aquest tema, certament digne de ser tractat amb més extensió, però en el vídeo podem veure com Steve Walsh cau en el vici de guarnir la melodia bàsica amb notes addicionals que malmeten la senzillesa rodona de la melodia, i com la secció de corda amplifica sense aportar res el mític solo original de violí de Robbie Steinhardt.

El temps ha passat, com ells ja van predir, i els nois de Kansas no podran recuperar amb artifici la puresa primera del seu art.

25/10/10

LA GEOMETRIA FALSA DEL TEMPS


He llegit aquests dies el llibre de memòries de Jim Harrison titulat "Off to the side" (en l'edició d'Atlantic Monthly Press de 2002, no conec edicions catalanes o castellanes). Compte, no confondre amb un altre escriptor Jim Harrison de Carolina del Sud que té un web patrocinat per... Coca-Cola. Aquest Jim Harrison és nascut a Michigan, el 1937, i és autor d'excel·lents llibres de relats i de novel·les conegudes com "The Road Home", "Dalva" o "Sundog", a més d'una extensa obra poètica. Destaca també el seu treball com a guionista per a produccions de Hollywood, que descriu en un extens capítol d'aquest llibre amb la barreja de sentiments típica dels grans autors literaris que han recalat als menjadors de Hollywood, com Francis Scott Fitzgerald o Faulkner, escriptors -sobretot el darrer- abundament citats al llibre i sens dubte referents de Harrison. El cinema li ha proporcionat diners i fama, especialment en les adaptacions d'obres seves com "Wolf" (de Mike Nichols, amb el seu amic Jack Nicholson i Michelle Pfeiffer, estrenada el 1994 i amb ell com a coguionista segons els crèdits), o "Legends of the Fall" (estrenada el 1995, dirigida per Edward Zwick, amb estrelles de la talla d'Anthony Hopkins i Brad Pitt, en la qual no va participar al guió,estrenada entre nosaltres com "Leyendas de pasión"). Però també és cert que no van ser, probablement, més que un mitjà de vida temporal i un accés a una fama limitada.

El llibre, evidentment una memòria personal, com diu el seu subtítol -el títol és prou significatiu també: Off to the side vindria a ser una visió des de fora i de costat, que segons Harrison és el punt de vista necessari de l'aproximació de l'escriptor a la realitat que vol recrear-, no aborda un relat ordenadament biogràfic del mateix autor, però certament descriu un seguit de vivències personals juntament amb nombroses reflexions personals sobre una multiplicitat de temes. Ambdues coses esperables en un treball memorialístic. Ara bé, podem afirmar que Harrison deixa anar abundant material reflexiu sobre el seu propi art i ofici d'escriure.

En aquest sentit, és representatiu aquest paràgraf del capítol final on s'estén sobre el sentit de l'obra literària i sobre el sentit del mateix pas del temps en una biografia:
I don't ask myself if I did what I set out to do. The calling was for a life and the junctures between one work and another where often not that explicit, the future only an abstraction we pull ourselves toward with, once again, the false geometry of days and nights, months and years, an illusion in the face of the continuum that makes up our lives. I'm unsure about the character of ambitions. (...) Ambition always reminds me of a dark time during which I'd walk my yellow Labrador Sand (...) on the miles of deserted beach near our farm. Sand would chase the shadows of butterflies on the beach, scarcely ever the butterfly itself. Ambition for the breadth and resonance of the work itself is appropriate but words like "victory" or "triumph" or even "success" seem better attached to elections, wars or sporting contests. Every writer knows that nearly all of us disappear in the mordant collapse of our own generations. And I was slow to learn when younger that literary biographies lead us astray. William Faulkner was never "William Faulkner" to William Faulkner. What the think of as William Faulkner is an accretion of biographical details, not a little gossip, the specific arc and span of his work. We are privy finally to collective details and speculations that are quiet aside from the life the man lived.(1) Aquesta geometria falsa de dies i nits, mesos i anys, aquest pas del temps que la memòria recrea, o directament crea, és en si la matèria del llibre, l'esforç que tot literat ha de fer per negociar, amb les armes nues del seu art, per traçar una mentida que se sostingui sobre el paper i que guardi en relació a la realitat (la vida que els homes viuen) alguna cosa que doti tal mentida de versemblança i, encara més, autenticitat, i que, alhora, atorgui una dosi de sentit a la seva referència, la vida en si mateixa, el pas del temps, en definitiva, l'ordit sobre el qual s'ha teixit el cúmul d'experiències viscudes. Com diu més endavant Jim Harrison, la memòria, tanmateix, és selectiva, i molts cops obeeix, en la seva selecció, a regles que van en contra de la mateixa aspiració humana a la felicitat: (...) the fact that in our evolutionary curve painful events are most memorable. We survive by learning from pain. This fact can easily be allowed to distort anyone's vision including a writer's. (2) És a dir, en la nostra experiència, anem distorsionant les nostres noves sensacions per la tendència a recuperar aquelles del passat que van ser més intenses -com passa amb les més penoses-. El propi Jim Harrison cita, per un anònim reportador interposat, un altre creador que explicita una vessant del treball literari que podria explicar-se en termes de pur masoquisme: I once felt enlightened when a scholar pointed out that when Dylan Thomas began a poem, "In my craft and sullen art...", the "sullen" meant in the archaic sense "solo", although sullen and solo are emotionally frequently married.(3)

Si l'art és un ofici per a esquerps solitaris, on queda l'ambició de la qual parla, aquell sentiment que pot ser tan poc consistent com l'ombra d'una papallona sobre la movedissa sorra d'una platja però que, no obstant, jau sota qualsevol vocació literària o artística i impulsa la vida del seu portador?


Oscar Wilde va dir que l'ambició és el germen d'on procedeix tot creixement de la noblesa, però també que és l'últim refugi del fracàs. Pot ser que, en el fons, el genial irlandès no es contradís. En l'ambició està el millor del que podem ser, i segurament el pitjor del que hem aconseguit.

(1) No em pregunto si he aconseguit el que em vaig proposar. La vocació era per a tota una vida i els punts de connexió entre un treball i un altre sovint no van ser tan explícits, el futur només és una abstracció que impulsem envers, un cop més, la falsa geometria de dies i nits, mesos i anys, una il·lusió de continuïtat que estructura les nostres vides. No estic segur sobre el caràcter de l'ambició. L'ambició sempre em recorda una temporada negra durant la qual passejava el meu groc labrador Sand pels quilòmetres de platja deserta que hi ha vora la nostra granja. Sand hauria caçat les ombres de les papallones sobre la sorra, rara vegada la papallona mateixa. L'ambició per l'amplada i ressò del treball en si mateix és apropiada, però paraules com "victòria" o "triomf" o fins i tot "èxit" semblen més lligades a eleccions, guerres o competicions esportives. Tot escriptor sap que gairebé tots nosaltres desapareixerem en el col·lapse total de les nostres generacions. I em va costar aprendre quan era més jove que totes aquestes biografies literàries ens fan errar. William Faulkner (WF) no va ser mai "WF" per a WF. El que pensem com a WF és una sedimentació de detalls biogràfics, no simples tafaneries, l'arc i ampli ventall del seu treball. Estem reduïts finalment a un agregat de detalls i especulacions que són força a banda de l'home que va viure.

(2) ... el fet que en la nostra línia d'evolució els esdeveniments dolorosos són més fàcilment recordables. Sobrevivim a base d'aprendre del dolor. Aquest fet pot distorsionar fàcilment la visió de qualsevols, inclosa la d'un escriptor.

(3) Una vegada em vaig sentir il·luminat quan un erudit va puntualitzar que quan Dylan Thomas va iniciar un poema, "Al meu ofici i esquerp art...", "esquerp" significa en un sentit arcaic "solitari", tot i que esquerp i solitari solen anar lligats en un sentit emocional.


(Les traduccions són pròpies, disculpeu les més que probables errades)

16/10/10

LA CAVERNA DE PLUTÓ


Ens referíem en l'anterior article a la Croada mediàtica, volent referir-nos a allò que s'ha vingut a fer cèlebre com la Caverna mediàtica, és a dir, aquest grup de mitjans, periodistes o seudoperiodistes, opinadors professionals i agitadors en general de l'Estat espanyol que s'enclaven en un estil informatiu -per dir-ho d'alguna manera- que no té altra fita o objectiu que vestir amb una aparença periodística una campanya denigratòria contra els seus triats enemics: bàsicament, els partits i líders de partits d'equerra, i els que ells titllen de nacionalistes (nacionalistes no espanyols), i per extensió els catalans en general i el seu govern tripartit en particular com a principal cap de turc.

Importa poc buscar quina és la motivació d'aquesta línia, diguem-ne editorial novament per dir-ho d'alguna manera. Si es tracta d'una veritable professió de fe o d'una simple tàctica per guanyar audiències i ingressos. El que importa és denotar l'èxit que tenen les seves diverses manifestacions, la seva desmesurada presència en l'àmbit mediàtic i en la vida en general, i l'eco que reben d'altres mitjans. I, encara més preocupant, la possibilitat que tenen d'estar duent a una bona part de la població a sostenir la seva visió grollerament simplista, maniquea i profundament agressiva de la realitat -la seva visió feixista, en un mot-.

Creiem que contribueixen, i no poc, a potenciar el seu eco i a fer calar el seu abominable missatge la repetició, redifusió i reemissió de les seves vomitives expressions per part d'altres mitjans i de particulars en general que, duts per la indignació, o des de la ironia escarnidora, els esventen i donen a conèixer, duts per intencions fins i tot sanes o almenys justificables. Nosaltres els demanaríem, modestament, que deixessin de fer-ho, per molt que molts cops ens arribin a distreure i fer molta gràcia. I ho fem perquè creiem que, lluny de vacunar-nos contra el seu verí, els estan ajudant a inocular-nos-lo a la sang i a participar, en definitiva, de la seva cavernícola visió del món.

Per això, no patiu, ni donarem aquí noms ni reproduirem aquí els seus exabruptes, ni enganxarem les seves més ràncies i carpetovetòniques mostres de talent. A un altre gos, amb el seu os.

I que es quedin la seva caverna, que més que el món de les idees de Plató, és el reflex del món abisal de Plutó. Potser l'irascible déu raptant la innocent i càndida bellesa de Proserpina.

12/10/10

LA POR DEL PODER




Dies després de la vaga general, aquesta vaga tan sobrada de raons i tan raonadament fracassada -penso-, rebo una misteriosa missiva al meu correu que comença així:

El malestar y las ganas de vivir estallan en Barcelona La gente ha dicho basta. Las autoridades afirman que ha sido un grupo antisistema, jóvenes con estética okupa…. Pues no. Hemos sido nosotros. Ese nosotros que las furgonetas de la policía histérica persiguió durante horas por la ciudad sin poder encontrarlo. Ese nosotros que aplaudía cuando se rompían los cristales de El Corte Inglés. Ese nosotros que tomó la palabra en la primera asamblea realizada en el banco expropiado de la plaza Catalunya y dijo: “Tengo casi cincuenta años. Estoy en paro desde hace cuatro años después de trabajar toda la vida. Estoy desesperada pero esta okupación me ha devuelto la sonrisa”. En la dictadura democrática todo se puede decir y no sirve para nada. Sí, ciertamente. Pero que en un edificio de los más altos de la ciudad una enorme pancarta proclame “La banca nos asfixia, la patronal nos explota, los políticos nos mienten, CCOO y UGT nos venden… A la mierda” es una verdad demasiado insoportable para el poder. Porque además la gente acudía cada vez en mayor número. Y no había banderas ni consignas facilonas que ya nadie cree. El discurso tópico de la izquierda había quedado atrás. Éramos sencillamente vidas precarias que tomaban la palabra, y entonces asomaba toda la desesperación, y también las inmensas ganas de inventar caminos para resistir juntas. Para salir de esta cárcel en la que se ha transformado la vida.

I acaba així:

Sabemos también que tarde o temprano ese sistema de opresión y miseria será agujereado como un gruyere. Porque miles de personas están inventando miles de salidas. Y caerá. Ellos tienen el día. Nosotros tenemos la noche. No pueden identificarnos y nunca sabrán quienes somos. Por eso nos tienen tanto miedo.

Signen: Vidas precarias.

Sens dubte, el nostre sistema està ple de forats, de corrupció i de por. I potser estem abocats a un carreró sense sortida, o a la catàstrofe que veus assenyades ens anuncien. O potser és veritat que milers de persones estan buscant sortides i alguna serà la bona.

M'agradaria pensar que n'hi haurà, una sortida assenyada, que construeixi una societat, un sistema, on no prevalguins els curts i egoistes interessos d'uns quants en detriment de molts, una societat on les comunitats s'organitzin per garantir la supervivència, l'auxili mutu, i que estiguin dedicades a promoure el benestar de tots. Una societat, potser, que prohibirà els intercanvis financers que fan que uns pocs s'apropiïn del benefici comú, o que fins i tot abolirà els diners i haurà trobat la fórmula per promoure l'intercanvi equitatiu de valors, esforços i contribucions a la riquesa de la societat sencera.

Potser els misteriosos, les misterioses, vides precàries que han escrit aquestes paraules tenen raó en això. I a dir que el discurs tradicional de l'esquerra ha caducat. Però sentint les veus, aquest dies, de l'anomenada Croada mediàtica, que es refocil·la amb la imatge d'una Barcelona presa per l'anarquia, la delinqüència i la descontrolada kale borroka, em resulta evident que s'equivoquen, que ells no els tenen cap por. Que al contrari, esmolen les seves armes per continuar amb la seva ofensiva intel·lectual -és broma, és clar- en contra de tot allò que els soni a dissentiment i a alternatives a la seva superba i freda convicció que el poder està ben situat on està aquí i ara.