27/9/11

EL MIRALL DE SALINGER

Dintre de la molt limitada obra publicada per J.D. Salinger destaca, a part de la novel·la que el va fer cèlebre, "The catcher in the rye" (1951), el cicle de relats que té com a protagonistes la família Glass, una família de ficció a la qual va dedicar bona part dels altres tres llibres que va publicar. Es tracta dels dos relats aplegats a "Franny i Zooey", llibre de 1961 on s'unien dos relats concatenats que havia publicat per separat a la revista NEW YORKER el 1951 i el 1957, i d'altres dos que també va reunir en un volum, "Pugeu la biga mestra, fusters, i Seymour: una introducció" (1963) després d'aparèixer a la mateixa revista el 1955 i el 1959. L'últim relat publicat per Salinger al NEW YORKER, "Hapworth, 16, 1924", és una llarga carta escrita per un Seymor infant increïblement precoç a la seva família, i va tenir una recepció crítica molt dolenta. No comptem, que jo sàpiga, amb cap traducció al castellà o al català, i l'exemplar de la revista on es va publicar resulta de molt difícil troballa. Cal afegir al cicle una part dels contes aplegats al volum "Nine stories" (1953), singularment el que obre la compilació, "A perfect day for banana fish", probablement el primer fil del qual aniria descabdellant la trama. Però també tracten dels Glass altres dels contes que hi va incloure. Sens dubte és el cas d' "Allà baix a la barca", i molt probablement de "L'oncle Wiggily a Connectitut".

Afortunadament, comptem amb traduccions al català de totes aquests relats. "Nine stories" ha estat editat com "Nou contes" per Empúries el 1986, amb traducció de Quim Monzó. "Franny i Zooey" va ser publicat per Proa el 1970 amb una traducció de Jordi Sarsanedas, i "Pugeu la biga mestra..." va ser publicat per Edicions 62 el 1971, amb traduccions de Jordi Pigrau i Manuel de Pedrolo, i va aparèixer posteriorment dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal.

"Un dia esplèndid per al peix plàtan" narra el suïcidi del germà gran dels Glass, Seymour, i no apareix directament cap altre membre de la família, llevat de la política, la seva muller i la seva sogra, que mantenen una llarga conversa telefònica abans de l'aparició pròpiament dita de Seymour. "Allà baix a la barca" està protagonitzat per per una de les germanes, la gran, coneguda per Boo Boo. També en aquest relat l'entrada en escena de la protagonista es difereix bastant, després d'una escena que funciona a manera d'introducció. I també com l'anterior el membre dels Glass interactua preferentment amb nens, en una aproximació aparentment casual, però servida sota un angle inquietant, en el primer cas, i en una sàvia conducció materna dels conflictes propis del creixement de fi de la primera infància en la segona.

Més problemàtica resulta l'atribució del conte "L'oncle Wiggily a Connectitut" al cicle, però tot indica que el soldat Walt que és evocat com el novi mort durant la guerra per una de les dues protagonistes que mantenen el llarg diàleg que és la base del conte, és Walt Glass, un dels bessons, la història dels quals apareix tangencialment en els relats posteriors del cicle.

Si bé no sembla que estiguin relacionats, tanmateix altres contes d'aquest volum mantenen una familiaritat i una línia similar que justificaria la seva elecció per formar un sol llibre. Cal recordar que Salinger va publicar una trentena llarga de relats a diverses revistes, com ESQUIRE o COLLIERS, però mai no els va voler reeditar en un format unitari, tret dels ja esmentats. De fet, quan cap a principis dels setanta va circular una edició pirata dels seus relats anteriors, sota el títol de "The uncollected short stories of J.D. Salinger", es va produir una de les escasses aparicions públiques de l'autor des de primers dels seixanta, per tal de dirigir una batalla legal en defensa de la propietat legal d'una obra que declarava no voler veure reeditada, com també del seu dret a la privacitat que, com és prou conegut, l'havia conduït a un total isolament voluntari.

La presència d'infants força singulars que solen expressar-se com adults prematurs, que és una característica dels Glass (encara que normalment els retrati en l'edat adulta, tenim prou notícies de la seva precocitat), es troba també a relats com "Esmé, amb amor i abjecció". Infants també són el narrador del prodigiós relat "L'Home Rialler", i una pertorbadora filla de la protagonista de l'esmentat "L'oncle Wiggily...". El cas més extrem, amb tot, és el del protagonista de l'últim relat del volum, "Teddy", que es perfila com un veritable geni d'una gran profunditat de pensament que l'associa a la personalitat de Seymour Glass, l'ascendència del qual sobre la resta de la família és evident.

De fet, la resta de relats que formen el nucli essencial de la història delsGlass, si bé tots narrats -llevat, potser, de "Franny"- pel segon dels germans, el professor, escriptor i eremita Buddy, giren al voltant del llegat espiritual de Seymour, la personalitat del qual mira de desentranyar-nos Buddy en el llarg assaig retratístic que és en realitat "Seymour, una introducció". És en tot cas un text molt dens, clarament diferenciat de la resta per la pràctica absència de diàleg, i farcit d'intromissions del narrador fictici que apel·la constantment al lector en un exercici metaliterari. De vegades de difícil comprensió, sens dubte va causar seriosos problemes de traducció a Pedrolo.

Fins i tot "Franny i Zooey", que conformen realment una novel·la curta, si bé se centren en els dos germans menors anys després de la mort del gran, mantenen la constant al·lusió a Seymour, al seu dictat moral, a la seva callada i retrospectiva tutela de la qual Zooey, el germà actor, sembla voler-se alliberar en un gest rebel, però que finalment es personifica en el seu propi discurs a la germana abatuda i deprimida. Si Seymour, segons sembla derivar-se del cicle en conjunt, se suïcida no perquè no sigui capaç d'arbitrar el seu propi camí a la felicitat, sinó perquè aquest és incompatible amb la felicitat del qui l'envolten, Zooey s'afanya a conciliar la via espiritual que atrau a la seva germana petita amb els pactes i transaccions de la vida ordinària. I en reeixirà.

Perquè els Glass, en la seva extravagància, una extravagància que més que deliberadament perseguir els ve imposada per una intel·ligència extraordinàriament precoç que els ha exposat a la llum pública a edat molt tendra, en tant que estrelles de la ràdio, són un conjunt de personalitats que difícilment encaixen en el món, però tenen una comunicació privilegiada entre ells, bé que certament a través de formes no convencionals.

Boo Boo, a “Pugeu la biga mestra, fusters”, deixa un missatge al mirall de l’apartament de sons germans grans, dirigit a Seymour amb motiu de la seva boda, la frustració de la qual és el tema central del relat. Hi insereix la cita d’un vers de Safo que li dóna títol : Raise high the roof beam, carpenters. Like Ares comes the bridegroom, taller than a tall man (...) Please be happy happy with your beautiful Muriel. This is an order. Es tracta d’una exhortació de Boo Boo a ser feliç, dirigida a un home, per molt que sigui, com Ares –el déu grec d’origen traci que destaca en les arts de la guerra però també de la seducció- més alt que un home alt. La felicitat que desitja és plenament humana, però nosaltres ja hem estat posats al corrent que Seymour ha fugit del matrimoni perquè es considera massa feliç.

Buddy s’estén a “Seymour, una introducció” en l’intent de reflectir la personalitat del seu germà gran. Potser una de les anècdotes més reveladores és la del joc de bales a un carreró de Manhattan, que Buddy rememora molt descriptivament emmarcada per la llum de capvespre i una atmosfera de temps dilatat que es correspon a certes experiències de trànsit tal vegada recurrents en la infantesa. Seymour proporciona al seu germà un consell sobre com encertar la bala que s’assimila per part del propi narrador ja adult a les lliçons dels mestres zen de tir amb arc, la teoria de l’acció sense intenció.

Salinger, com és sabut, va ser un estudiós de les filosofies orientals, especialment de l’escola zen japonesa, i de la seva poesia en particular. “Nou contes”, per exemple, du un famós koan japonès a l’encapçalament.

“Teddy” és el conte on potser va reflectir més explícitament la seva interpretació personal d’aquesta filosofia. El seu protagonista, un nen de deu anys, ens reporta algunes lliçons magistrals mercès a la inquietud d’un personatge, company de viatge al vaixell on transcorre l’acció, que li fa diverses preguntes que el nen, tot i certa reticència, contesta amb sol·licitud. Per exemple, a la pregunta de si estima a sons pares, respon: Tinc una afinitat molt forta per ells. Són els meus pares, vull dir, i cada un de nosaltres és part de l’harmonia dels altres i tot això (...) Vull que s’ho passin bé mentre visquin, perquè els agrada passar-s’ho bé... Però ells no m’estimen a mi i a Booper, la meva germana, d’aquesta manera. Vull dir que sembla que siguin incapaços d’estimar-nos tal com som. No semblen capaços d’estimar-nos, a menys que puguin anar canviant-nos una miqueta. S’estimen les raons per estimar-nos gairebé tant com ens estimen a nosaltres, i molt sovint més i tot. I això no és tan bo.

Teddy també exposa la seva absoluta manca de por a morir, donat que es postula totalment a favor de l’existència de la reencarnació. Més encara, revela que en la seva anterior vida va ser el coneixement d’una dona el que li havia impedit avançar en la seva realització. Aquest detall, que el fa més familiar a Seymour, ens mostra els motius del suïcidi d’aquest a una esclaridora llum i ens suscita la sospita que en realitat estem davant el mateix personatge en vides consecutives.

Teddy és ja un ésser a la vora mateixa de la il·luminació, o sigui el pas a la completa integració en la divinitat que fineix el cicle de reencarnacions. Però els set germans Glass, en conjunt i potser cada un d’ells en major o menor mesura, són individus que es troben en el camí, encara massa enganxats a aquesta mena d’estimació que anteposa la raó d’estimar a la persona presumptament estimada. Per dir-ho així, són habitants d’una casa amb una biga mestra massa baixa per a la seva alçada.

Cal recordar que glass es pot traduir per mirall. Tot fa pensar que Salinger ens el mostra com una imatge d’ell mateix a través de la superfície lleument deformant d’aquest mirall, o que en ells ens va deixar el seu particular missatge fet amb sabó. Sembla ser que va treballar molt més en la configuració dels personatges de la família que havia d’encarnar segurament les revelacions de la seva pròpia vida interior. A la coberta de l’edició de “Franny i Zooey” de 1961 declarava tenir molt de material sobre els Glass, a més del que ja havia aparegut –per tant, a més de les que ja hem esmentat-, el qual ell mateix definia com un projecte molt ambiciós. Afegia: jo mateix hi treballo a un lubricat ritme , però el meu alter ego i col·laborador Buddy s’ha posat insofrible últimament.

Fos com fos, si finalment es va entendre amb Buddy o no, el resultat no ens ha arribat. Almenys de moment. Podem encara, quan aviat farà dos anys de la seva mort, esperar que s’acabi desenterrant d’algun racó de la seva solitària casa de Cornish, New Hampshire. Si no és així, el molt singular eremita J.D. s’haurà dut a la tomba el fruit de les revelacions obtingudes mirant de fit a fit el seu fascinant, polièdric mirall.

26/9/11

JUGAR A DIFERENT TAULER





La ironia és una figura del llenguatge que petén ocultar la veritable intenció rere una expressió de sentit aparentment contrari. Es distingeix del cinisme, que és una altra forma de distanciament entre el que es diu i el que en realitat es pensa. L'irònic intenta protegir-se davant la violència dels atacs rebuts o previstos en un enfrontament dialèctic, però no ocultar el seu veritable pensament, que és una caracterísitca del cínic.

Recentment vaig sentir un memorable exemple d'ironia a les ones de Catalunya Ràdio, dins els breus espais de participació que alguns programes cedeixen a l'audiència. Un oient anònim, al fil de les darreres escomeses de l'anticatalanisme espanyol, aconsellava el recurs de la ironia davant les actituds intolerants dels espanyolistes, i a tall de mostra explicava que ell les replicava dient-los que, en realitat, els catalans parlem tothora els castellà entre nosaltres, i que només fem ús del català quan detectem que hi ha a l'abast algun espanyol que no comprén aquesta llengua.


Un altre exemple. La columna d'avui d' Empar Moliner, a l'ARA, on tracta la imatge de José Mourinho, adalil segurament involuntari de l'ofensiva espanyolista contra el catalanisme que d'alguna manera -obliqua, potser- representa el Barça. La Moliner se centra en un Mourinho estrella de la televisió que sembla ser que ha rodat un anunci per a una coneguda casa de màquines d'afaitar. El seu text és un destil·lat dels seus millors recursos irònics -potser hauríem de dir sarcàstics, que suposen sempre una intensitat en l'ús de la ironia que la fan endinsar-se en el terreny de la burla-, com en la seva conclusió que l'anunciant potser dóna en el clau, ja que promourà la compra del producte tant entre madridistes fervorosos com entre culers que vulguin fer el tradicional regal friqui de l'amic invisible.


Ara bé, la ironia és com una picada d'ullet còmplice que necessita la intel·ligència del receptor per ser eficaç. Tots sabem que la ironia és un recurs que no podem usar si ens dirigim a infants. La lògica de la ironia és altament sofisticada i implica una capacitat de desdoblament en el pensament que no és a l'abast de les persones encara no prou avesades a les formes usuals d'associació amb què treballa el cervell adult. De la mateixa manera, tots sabem que no la podem usar amb oients obcecats, ja sigui per la passió o per la manca de formació.


Un parèntesi: (Empar Moliner no es resisteix al traç més gruixut, quan apunta a la panxeta del Sr. Mourinho, que diu que la té força preocupada. Probablement aquesta estocada punxi més els possibles destinataris del seu atac).


Quan un juga a un terreny contrari, ha de calcular aquests efectes. Quan no s'està en el mateix nivell de llenguatge, la incomprensió intercepta el missatge. Les virtuts del diàleg per resoldre tot conflicte, tan pregonades en la nostra democràcia constitucional des de la molt ensalçada Transició, són en realitat una entelèquia quan es formula des de bàndols enquadrats en perspectives ideològiques inconciliables. Un exemple clarificador me'l va proporcionar també des de les ones de Catalunya Ràdio el president de Ciutadans/Ciudadanos, Albert Rivera, quan va dir al programa L'ORACLE, de Xavier Grasset, referint-se a d'altres convidats com Matthew Tree o Imma Tubella, que ell i ells jugaven en diferents taulers, i que des d'aquestes perspectives és impossible posar-se d'acord. Certament, així ho sembla -i ho dic sense ironia- . Des del moment que els espanyolistes consideren que el castellà és tan llengua pròpia de Catalunya com la catalana, i l'única veritablement oficial del territori espanyol, no hi ha encaix dins el mateix tauler per als que sostenim que només hi ha una llengua pròpia a Catalunya.

Com resoldre, doncs, el conflicte? Cal encara recordar que en democràcia el consens és desitjable, però la majoria és la que acaba regint quan no és realitzable l'acord general?

Ferreres, EL PERIÒDICO

Una altra cosa és que el debat polític sigui necessari abans de passar al recompte de partidaris de cada postura en conflicte. Curiosament, és sovint que des d'un bàndol es pretén desqualificar l'altre atribuint-li la persecució de pures finalitats polítiques. En trobem nombrosos exemples al conflicte que aquests dies enfronta protaurins amb antitaurins. És com si s'hagués instal·lat en l'opinió pública la idea que la política no pot ser ja el mitjà per resoldre postures aparentment inconciliables. Veiem aleshores com el debat topa amb la incomunicació. En tal cas, potser, només ens queda realment la ironia si no ens conformem amb el silenci.


23/9/11

LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (i 2)


Alejandra Pizarnik va treballar obsessivament imatges recurrents que apareixen, de vegades en forma de versos sencers, en diferents textos. El desdoblament de Sombra remet a una transcendència que té la seva base i el seu destí últim en el més desolat no-res. Un desdoblament de caire potser esquizoide (Alguien me mira con mis ojos que no son los míos, diu a "Presencia de Sombra"), que s'acara al passat, la memòria, i es buida en el futur (De demencia la noche, de no tiempo. De memoria la noche, de siempre sombras), tot i que de vegades esdevingui un crit rebel de vida més enllà de la vida (Quiero existir más allá de mi misma, con los aparecidos, diu a Texto de Sombra), encara que sigui sense cap possibilitat de reeixir-hi. Quiero ladrar, alabar el silencio del espacio al que se nace, acaba el text. La voluntat contra la fatalitat.

AP va descriure la seva experiència directa amb l'esquizofrènia a "Sala de psicopatología", de 1971, un text que segons nota a peu de pàgina d'Ana Becciú està mecanografiat amb múltiples correccions fetes a mà. És un text llarg, duríssim, descarnat, on empra un llenguatge inusualment cru, i on, a part de saldar comptes amb la institució psiquiàtrica, explora la radical solució de la vida: no solament la mort, sinó la mateixa no-existència, o el retorn absolut al claustre matern, a la manera d'un Charles Bukowski: sí, señora, la madre es un animal carnívoro que ama la vegetación lujuriosa. A la hora que la parió abrió las piernas, ignorante del sentido de su posición destinada a dar a luz, a tierra, a fuego, a aire / pero luego una quiere volver a entrar en esa maldita concha / después de haber intentado nacerse sola sacando mi cabeza por mi útero. I aclareix, acte seguit: y como no pude, busco morir y entrar en la pestilente guarida de la oculta ocultadora cuya función es ocultar.

Aquest ús del joc més o menys alambinat de paraules és una de les formes habituals d'AP de forçar el seu estil, el seu discurs, per trobar allò que vol dir, allò que persegueix i se li escapa. Com en l'obra del seu amic Julio Cortázar, el llenguatge s'interroga a si mateix contínuament. Per exemple, més endavant, al mateix text: Para reunirme con el 'migo' de 'conmigo' y ser una sola y misma entidad con él tengo que matar al 'migo' para que así muera el 'con' y, de este modo, anulados los contrarios, la dialèctica supliciante finaliza en la fusión de los contrarios.

Pero si Cortázar va ser capaç de dur una raonable vida social, al costat de la seva vessant especulativa (el seu món cronopio, com ell diria), la tensió, la zona de tensió perpètua com diu en un poema inèdit, era també part de l'altra vida d'AP, la que es debatia en els afores de la literatura, i a la qual es va abraonar en un estat de trànsit que, lluny de la quietud de l'èxtasi, l'abocava a la desesperació.

Hi ha diverses referències al suïcidi al text referit de "Sala de psicopatología", que acaba així: yo, por mi parte, no puedo más. I, en un brevíssim text d'una sola línia (entrar entrando adentro de una música al suicidio al nacimiento), ens anuncia gairebé un compendi de la seva obra. De la seva vida.

Just abans trobem un text datat a agost de 1972, és a dir, més o menys a un mes de la seva mort, que va enviar a la revista "Cuadernos Hispanoamericanos", i que va dedicar a Yván Pizarnik, el seu pare. Un text on ressona la veu exasperada a la nit, la doble figura de la persecució i la fuga, el cant fúnebre. Un text sobre absències, i un manifest exacte que va deixar al darrera:

Toda la noche hago la noche.
Toda la noche me abandonas lentamente como el agua cae lentamente. Toda la noche escribo para buscar a quien me busca.
Palabra por palabra yo escribo la noche.


Pot l'escriptura equiparar-se a l'actuar? Pot el dictum equivaler al factum? O va ser la impossibilitat d'això el que va destruir Alejandra Pizarnik?

A un text titulat "En un principio fueron mis muertos", reformula en forma de poema algunes de les parts del text i les uneixi a les imatges d'ocells morts sobre negres mortalles també extretes d'altres textos, i al vent (Un viento demente que me desmiente. Me confino, me alejo de la mano crispada, no sé otra cosa que la noche oscura).

Aquesta nit fosca on ressona la veu mísitica de Joan de la Creu és novament l'ombra definitiva, on també ressona, tot i que gairebé inaudible, la veu, el cant desesperat, la canción desesperada (que) no se deja decirse.

Als darrers textos, ja de 1972, AP insisteix en la frase Sólo vine a ver el jardín, evoca el posible paradís perdut que potser també és improbable, com l'amor que alguns li manifesten, i que ella creu també sentir, lamentant no poder reduir-lo a una primari instint (cómo aprender los gestos primarios / de las pasiones elementales).

A un poema dedicat a Ana Becciú, diu: Sólo vine a ver el jardín donde alguien moría por culpa de algo que no pasó o de alguiens que no vino. El jardí invocat no va existir, ningú no l'habita (nadie está en algún jardín).

Quan va posar fi a la seva vida probablement treballava en un poema que s'ha trobat esbossat amb guix sobre una pissarra al seu estudi. Són unes poques línies disposades en cercle amb una mena de peu final de tres breus línies que acaben així:

oh vida
oh lenguaje
oh Isidoro.

Em resulta tan desconegut aquest Isidoro com la vida i el llenguatge, tan tensos, tan plens i tan brutalment delicats, d'Alejandra Pizarnik. Però se'ns revela igualment, com ho fa ella, en llegir la seva obra, aquesta magna persecució/fuga de la paraula, de l'existir. Com una flor que s'obre, a penes acabada la nit, a la delicada urgència de la rosada*.


* Del poema "Amantes"de "Los trabajos y las noches" (1965).

19/9/11

LA DELICADA URGÈNCIA D'ALEJANDRA PIZARNIK (1)




Alejandra Pizarnik, poeta nascuda a Buenos Aires el 1936, es va suïcidar a la mateixa ciutat el 25 de setembre de 1972. Farà ara, doncs, 39 anys de la seva desaparició. En el moment de la seva mort treballava en una sèrie de textos que anys després serien publicats per la seva marmessora literària Ana Becciú a manera de textos pòstums. Van ser trobats a una carpeta on AP havia desat part de la seva obra amb els rètols d'Inéditos i Acabados, i també en altres papers no ordenats. A l'edició de 2000 de la seva "Poesía Completa" (Lumen, 2000*), Ana Becciú reordena alguns dels escrits sota el títol de "Textos de Sombra", que correspon a un dels títols que, d'acord amb una nota de 1972, AP estava plantejant com a obra separada, junt amb dos més: "Casa de citas" i "Sala 18".

Aquests darrer és una evident referència al centre psiquiàtric Pirovano on estava ingressada a causa d'un greu quadre depressiu. Hi ha algun poema que fa al·lusió també concreta a aquest incident, sens dubte important, dins "Textos de Sombra", però el nucli d'aquest poemari és, com és habitual en la seva obra, la mateixa vida , vista a la llum -o a l'ombra- del seu revers, la mort. Igual que el discurs s'enfronta al silenci, l'esforç de dir amb l'acte intangible de l'omissió del dir, el callar, així la vida és un esforç conscient i, a la fi, inútil, de superar la mort.

A part de la cita de Kafka que encapçala el conjunt (de Un jardín**), el primer vers diu: Pido el silencio. L'ùs de l'oxímoron és una constant en la seva obra, i una de les fórmules de recerca de l'inefable que sempre la presideix . Immediatament apareixerà la imatge del jardí, una imatge recurrent no solament en aquests textos sinó en tota l'obra d'AP. Segurament ens remet a la recerca d'una infància perduda, un temps pretèrit en què encara era possible el recurs al discurs, a la narració de la realitat possible, com ho descrivia a "Cenizas", poema de "Las aventuras perdidas" (1958):

Hemos dicho palabras,
palabras para despertar muertos,

palabras para hacer un fuego,
palabras donde poder sentarnos
y sonreír.



Un esforç que, a "Orígen", al mateix poemari, es revela va:

Pero ¿quién me dará la respuesta jamás usada?
Alguna palabra que me ampare del viento
,
alguna verdad pequeña en que sentarme
y desde la cual vivirme,
alguna frase solamente mía
que yo abrace cada noche,
en la que me reconozca,

en la que me exista.

Pero no. Mi infancia

sólo comprendre al viento feroz
que me aventó al frío
cuando campanas muertas
me anunciaron.

Per aquells anys, AP escrivia breus poemes encadenats sota el títol d' "Aproximaciones", on ja trobem la imatge del jardí:

ebria del silencio
de los jardines abandonados
mi memoria se abre y se cierra
como una puerta al viento

S'hi entrecreuen referències a una enigmàtica i quasi mística zona de la visió perpètua que sembla cercar-se més enllà no solament de les paraules (o del silenci, amb el qual novament es confronta com en una fusió de contraris), sinó més enllà de l'experiència:

Yo he dado el reino de mi edad a la noche de los cuerpos para saber si hay una luz detrás de la puerta cerrada

També aviat apareixia la imatge, o contraimatge per dir-ho així, de l'ombra. Per exemple, al tercer poema d'"Árbol de Diana" (1962) advertia a l'amant que semblava esquiu o impossible:

cuídate de mi, amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto

de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra


L'ombra és la mort, però també és ella mateixa, la viatgera. Vist en l'encarnació en poema, és el viatge i la fita alhora. Una fita inexorable i tràgica, l'anorreament, al cap d'un itinerari igualment desolador i trist: Mi historia es larga y triste como la cabellera de Ofelia, ens anuncia després del citat vers inicial.

Hi ha acte seguit un petit diàleg. Sólo quería ver el jardín, diu una veu, tal vegada la d'AP. Soy mi propio espectro, li respon la veu Sombra, potser la seva segona veu. Sombra sembla ser un personatge, però un personatge absent, ja que se'ns informa repetides vegades sobre la seva mort.

* He usat la 7a edició, publicada a Argentina a 2008
** Es una exhortación a los jóvenes para que /no estén tristes, ya que existen la / naturaleza, la libertad, Goethe, Schiller, / Shakespeare, las flores, los insectos, etc.

15/9/11

SOBRE IMMERSORS I NORMALITZADORS


Calia ser-hi. Potser ja no cal repetir els arguments, potser el que fem, amb gest -just és dir-ho- una mica cansat, de continuar afirmant el principi de l'escola catalana en català, reafirmant la bondat de la immersió lingüítica, tots els actes de protesta contra les agressions -l'agressió continuada- contra els nostres models lingüístics de convivència, en definitiva contra la nostra llengua, contra la nostra idea integradora de nació, tota l'eterna i contínua discussió, en definitiva, potser ja no servirà per convèncer ningú més.

Però alguna cosa ens diu que, si no vigilem, recularem ja sense remei. Per això cal fer-ho, per això cal ser-hi.

Diuen els portaveus de la normalització espanyolitzadora que cal dur a les aules el bilingüisme equitatiu que hi ha al carrer. Només un manipulador mal intencionat, o un ignorant absolut de la realitat ciutadana del nostre país, pot assegurar que vivim en un bilingüisme equilibrat i negar que el castellà amenaça la supervivència del català. Fins i tot només una ficció ben intencionada ens permet creure que realment tenim una immersió lingüísitca plena al català en el nostre sistema educatiu i no veure el progrés implacable de l'ús del castellà en les formes de relació usual dels nostres joves.

Deia el líder del PP i més que probable futur president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que cal fer a les escoles el que és normal fora., al carrer. Doncs bé, com crec que vaig sentir a dir a Manuel Cuyàs a L'oracle, l'exemplar tertúlia radiofònica que modera a Catalunya Ràdio Xavier Grasset, si és així, deixem que a les aules es facin coses tan normals com, per exemple, el botellón. En efecte, el Sr. Rajoy sembla no entendre molt bé quin és el paper de l'escola. O potser sí. Potser ho sap massa bé. ¿Veurem arribar una nova reforma constitucional on s'institueixi el dret absolut dels pares a elegir l'educació que han de rebre els seus fills: en quina llengua, amb quins valors, sobre quin sistema científic o acientífic, quina ètica els ha de ser impartida?

Atorgar als pares el dret a decidir és matar la base de qualsevol model igualitari de la societat. El camí per desvertebrar la societat, fer de cada casa un castell i tornar al model feudal o al del vell sistema del paterfamiliae romà.

12/9/11

LA CORTESIA D'APLAUDIR

L'escriptor i enigmista Màrius Serra va ser sens dubte una de les figures destacades de la Diada ahir, amb el seu parlament, en representació de l'Institut d'Estudis Catalans. El seu ús ja cèlebre del joc de paraules per fer-nos palesa i joiosa la màgia del llenguatge va estar aquest cop al servei d'un acte que, potser més que mai, va agermanar la celebració nacional amb la reivindicació nacionalista a través de la defensa del model educatiu lingüístic més amenaçat que mai des d'instàncies que no cal ara esmentar. El seu "Català a l'atac" (palíndrom, amb tot, que no és seu, ja que recordo haver-lo vist fins i tot en samarretes), o el seu enginyós "Visca el submarinisme", van encendre els ànims sota el tòrrid sol que queia a la Ciutadella.



Podríem dir que si l'alcalde de Badalona Xavier García Albiol va ser la figura negativa de la Diada, ell va ser la positiva. Tot i que això depèn sens dubte de la perspectiva, a nivell de majories parlamentàries, si més no, va ser així. Mentre a Serra el van aplaudir fortament, entre les autoritats que seien a la seva esquena només una excepció, la líder del PP Alicia Sánchez-Camacho, no el va honorar amb aquest gest.

A Reus, el tradicional acte institucional presidit per primer cop per un alcalde convergent, però un convergent en pacte amb el PP, va tenir per convidat d'honor aquest cop un altre il·lustre membre de l'Institut d'Estudis Catalans, l'eminent filòleg i reconegut traductor reusenc Joaquim Mallafré. Mallafré va encetar el seu discurs recordant que l'anterior consistori, presidit per un socialista, li havia concedit la medalla d'or de la ciutat, i ara un consistori de diferent color el retia també honor. Es preguntava Mallafré si no seria perquè tots plegats, el consideren inofensiu, in-ofensiu. I com a tal ho volia ser, ja que no pretenia ofendre ningú. I potser no va ofendre, però certament va engegar un discurs senzill i planer, però contundent i directe, vehement com ell mateix el va titllar. També dispers en va dir: va descórrer amb la facilitat que només tenen els savis un ampli ventall històric, diria que sociolingüístic, on no va faltar ni una referència a l'encertadíssim model de llengua que empra per traduir, un model que combina amb elegància extrema els localismes reusencs amb el correcte estàndard del qual va fer una encesa defensa. És clar, no va anar amb pèls a la llengua, i això, no sabem si ofèn, però evidentment no agrada a un partit. Un partit que té de màxima representant a la ciutat una altra Alicia, una Alicia que, com si volgués imitar a la seva cap de files nacional -perdó, he de dir regional- ostensiblement no va aplaudir (mentre igualment feia anar el seu ventall) .

Màrius Serra va exposar en una fase menys difosa del seu parlament que l'eminent lingüista britànic David Crystal va dir en una conferència a Barcelona que, com a gal·lès -tot i que irlandès d'origen-, entenia bé els catalans, ja que tenia una llengua de cap -l'anglès- i una de cor -el gal·lès-. Com va dir Màrius Serra, els concurrents van aplaudir per cortesia, perquè els catalans volem justament fer del català una llengua plenament de cap, tant com de cor.

Una cortesia que altres, llàstima, no saben compartir, ni tan sols per premiar els savis que, donant una lliçó com els correspon, van mostrar als representants polítics que la societat sap trobar els seus portaveus o, almenys, reconèixer-los.

6/9/11

EL PAS ENDAVANT D' STEP THE NEXT



Humans com som, per tant éssers comptables, residents a la banda temperada del planeta blau, per tant fets als trànsits de les estacions, ens abandonem fàcilment a l'esclavatge del temps que ens marca els ritmes vitals.

En aquest estiu que tot just arriba a la seva recta final, si més no des del punt de vista del calendari astronòmic, hem mantingut aquest bloc gairebé inactiu, al ritme llangorósde l'estació . No és que hi hagin mancat, és ben sabut, els sotracs de la realitat, política, econòmica, futbolística (gràcies, Mr. Mourinho!), però des del retir vacacional ens han arribat a penes com a ressons llunyans, en sordina, com si només fossin esbossos de l'espectacle calent que ens promet la tardor que ja apunta.

Potser l'estiu està fet per oblidar-se, per unes il·lusòries setmanes, del pas del temps que és el que el fa ser precisament el que és, un període, un pas en el seu decurs inexorable. Com si es volgués substreure d'aquesta fatalitat, el temps vol dilatar-se i, de vegades, el percebem així, com en els llargs i lluminosos dies de la infància.

Curiosament, aquest estiu ens ha arribat a les mans un disc que, per raons diverses, vam veure néixer un altre estiu, el passat, quan els seus autors el van concebre, construir i enregistrar. Es tracta del primer disc d' Step the next, formació de joves intèrprets de jazz de projecció immensa: els reusencs Nèstor Giménez i Joan Terol, i l'osonenc Adrià Plana i el banyolí Vic Moliner. Fa un any assistíem a un concert al club Keyboard de Reus, el mític local de jazz fundat pel tristament desaparegut Jaume Juan Magrinyà, on vam poder ser testimoni de la preparació d'uns temes que han estat traspassats al disc amb una frescor i naturalitats realment remarcables.

Quants cops un se sent decebut en escoltar un enregistrament de temes que en directe l'han fet vibrar! No és el cas d'aquest disc. Els temes, tots ells de composició pròpia, sonen realment amb la mateixa fertilitat sensorial que els seus intèrprets ens van saber transmetre farà un any. Potser més polits i elaborats, potser arrodonits per col·laboracions de luxe com la del saxo de Jon Robles, però mantenint l'essència evocadora de cada tema: tant en el lirisme subtil i ple de matisos de les composicions d'Adrià Plana, com en la intensitat analítica i descriptiva dels de Nèstor Giménez, com en la desarmadora naturalitat melòdica dels de Vic Moliner.

Disposar d'aquest magnífic enregistrament ens ha fet creure que en el trajecte d'un estiu al següent el temps pot aturar-se i permetre assaborir un tast d'eternitat