28/10/11

EN EL CENTRE DE L'ESPIRAL I CAP AVALL

Brussel·les ha estat l'epicentre financer d'aquesta setmana, amb permís de Berlusconi, que sembla més interessat en la part posterior d'algunes companyes de cimera que en les turbulències financeres que sacsegen el seu país (el que ell creu ben seu).

Si una cosa resulta clara del que ha deparat aquesta cimera, on, entre d'altres coses, s'han acordat una quitança de part del deute grec, i la creació d'un fons d'estabilitat europeu per garantir l'emissió de bons dels estats membres d'un bilió d'euros, és que ens movem en solucions desesperades que miren de contenir el gran forat causat per l'espiral especulativa que es va generar amb el deute , i no precisament el públic sinó el privat. (Vegeu el comentari molt clarificador de José Carlos Díez a El Periódico).


Be, també queda clar que s'exigeix a Espanya més reformes, en primer lloc contra un atur que castiga ja el 20 % de la població activa. En boca d'aquestes autoritats, això només es pot llegir en sintonia amb les exigències de la nostra patronal, que demana més flexibilitat laboral, i més abaratiments i agilitacions de l'acomiadament. És a dir, més de la línia que precisament ens porta camí de rècords històrics en la destrucció de l'ocupació i el consegüent creixement de l'atur, com reconeixia avui el ministre de Treball Valeriano Gómez.

I en segon lloc, més garanties a la banca espanyola, que haurà de recapitalitzar-se més. La nostra banca se sent maltractada, però suposo que no exactament els directius, que continuen pujant els seus sous, el doble que els beneficis en els últims sis anys.

Què fer, doncs? Continuar alimentant la boca del nostre sistema financer que desemboca a un forat que sembla que no té fi? O buscar serioses alternatives?

Hi ha qui les busca i les promou: un sistema que es basi en la sobirania dels ciutadans i no en la capacitat de maniobra de les elusives direccions dels anomenats mercats.

www.canalsolidari.org

22/10/11

LA VIDA AL FILFERRO D'ANNE SEXTON



Anne Sexton, una de les poetes més singulars del segle XX, va néixer a Newton, Massachusset el 1928, i va morir a Wesport, una altra ciutat de Massachussets, el 4 d'octubre de 1974.

La seva biografia sembla recórrer un sinuós camí de lluita contra les tendències autodsestructives de la depressió profunda, i la por a la pròpia malaltia mental. Una vida que proporciona prou elements per al tractament melodramàtic i que alguns han identificat amb detall de conegudes pel·lícules com Twin Peaks, però que va tenir una transcendència literària enorme a partir que, precisament com a conseqüència d'un primer tractament psiquiàtric a 1955, després del que ara diríem una profunda depressió post-part, prengués interès per la poesia a suggeriment del seu metge. Va assistir a diferents tallers literaris, principalment el del cèlebre poeta Robert Lowell, on coneixeria Sylvia Plath, amb la qual compartiria tants elements vitals i literaris.

Montserrat Abelló, la poeta tarragonina que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ara fa tres anys, havia nascut deu anys abans que Anne Sexton, i va debutar en la poesia més o menys al temps que ho feia aquesta, a la dècada dels seixanta. Ara farà vint anys, per tant ja a una edat avançada, va publicar una antologia de traduccions de poetes dones de parla anglesa, entre elles Adrienne Rich, Syvia Plath i la mateixa Sexton. Després traduiria obres de Rich i Plath, incloent pel que fa a aquesta la gran antologia "Sóc vertical" (Proa, 2006). Ara publica a la mateixa editorial una antologia d'al voltant de setanta poemes d'Anne Sexton que recorre els vuit llibres que va publicar , entre 1960 i 1975 ("Com ella. Poemes escollits (1960-1975)").

El títol fa referència a un dels seus poemes més coneguts, on s'autodescrivia en tres estrofes que l'assimilaven a una bruixa, a la mestressa d'una casa d'inquietants formes salvatges, i a una aventurera. Era el poema amb què solia iniciar els seus recitals. Va arribar a fundar un grup de rock que es deia Anne and her kind. Aquest poema acaba amb uns versos molt expressius on es declara com la dona que no està avergonyida de morir.

Tanmateix, en la selecció de Montserrat Abelló apreciem la varietat de registres i de la riquesa dels temes de la realment impressionant producció poètica de l'autora nord-americana. Es va iniciar fent una segurament inevitable referència als tractament psiquiàtrics, amb "To bedlam and part way back"(Al psiquiàtric i a mig camí de tornada,1960). Probablement sempre va viure obsessionada pel record de la seva àvia, que va morir en un centre psiquiàtric, tant com devia estar marcada pel record d'un pare amb episodis recurrents d'alcoholisme. No hi falten referències a la religió, molt abundants especialment en els seus darrers llibres, "The Death Notebooks" (Les llibretes de la mort, 1974) i "The awfull rowing toward God" (El terrible remar cap a Déu), 1975.

Les referències poden fluctuar entre la ironia i la descarnada irreverència, però poden revelar també genuïnes epifanies que ens apropen a experiències transcendents. Així, a "Gods" (Déus) del primer dels llibres citats, fa una llarga descrició de la recerca de la divinitat per diferents espais físics i literaris, i conclou així:

Va anar a l’Atlàntic, al Pacífic, perquè segurament Déu...

Ningú.

Va anar al Buda, el Brahma, les Piràmides
I hi va trobar postals immenses.

Ningú.

Llavors va fer el viatge de tornada cap a casa
I els déus del món estaven tancats al lavabo.
A la fi!
Va exclamar.
I va tancar la porta.



Tot poeta ha de manejar-se amb el llenguatge per donar sortida a expressions d'un material que sovint frega amb l'inefable. Un cop va declarar: Els meus admiradors creuen que m'he guarit, però no, només m'he fet poeta. Al poema "Words" (Paraules) ens deia:

Compte amb les paraules,
fins les més miraculoses.

Per a les miraculoses fem tot el que podem,

a vegades ens envaeixen com insectes

i no deixen cap fiblada, sinó un bes.

Poden ser tan bones com dits.

Tan de fiar com la roca

on hi enganxem el cul.

Pero també poden ser flors o nafres.

Tanmateix, m'enamoren les paraules.

Són tórtores que cauen del sostre.

Sis taronges sagrades assegudes a la meya falda.

Són arbres, les cames de l'estiu,

i el sol, el seu rostre apassionat.


Tanmateix, sovint em fallen.

És tant el que vull dir,

tantes histories, imatges, proverbis, etc.

Però les paraules no són prou bones,
les equivocades em besen.

De vegades volo com una àliga,

però amb les ales d'un fraret.


Però tracto de tenir-ne cura

i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s'han de tractar amb cura.

Un cop es trenquen són coses
impossibles d'adobar.



Acabo amb un dels seus darrers poemes. "Old wire" (Vell filferro):


La meva fe
és un gran pes
que penja d'un petit filferro,
com fa l'aranya
que penja el seu fill a una teranyina,

com fa el cep,

retorçat i de fusta,
amb el raïm

de grans com ulls,
com tants angel s
quan baIlen a la punta d'una agulla.


Déu no necessita

tant de filferro per mantenir-se allí,
soIs una vena prima,

amb la sang empenyent endavant i endarrere,
i un poc d'amor.

Com és sabut: L'amor i la tos
no es poden amagar.

Fins i tot un xic de tos.

Fins i tot un xic d'amor.

Així que, si tan sols tens un filferro prim,

a Déu tant li fa.

Ell entrarà a les teves mans
tan fàcilment com els deu centaus
que serveixen
per obtenir una Coca-Cola.



Ens queda la poderosa imatge de la dona trontollant mentre avança per un fi i malmès filferro. I ens queden totes les paraules que amb tanta cura va saber tractar. Quan va posar fi a la seva vida, tancant-se amb el motor del cotxe en marxa al garatge de casa seva, aquell octubre de fa trenta-set anys, venia d'acabar de polir detalls de l'edició del seu últim llibre amb la poeta i íntima amiga, Maxine Kumin.

19/10/11

OBRIR ELS ULLS, OBRIR LA MENT


Cal viatjar per obrir la ment, per instruir-se en la diferència que impliquen les altres identitats o, potser més pròpiament dit, per adonar-se que la pròpia identitat és també diferent. O sigui, que no som únics, universals ni eterns.

Segurament es pot viatjar amb la ment, en vehicles virtuals tals com la literatura, però la proximitat, la veracitat que aconsegueix la percepció a través dels propis sentits, sens dubte ens eleven a un altre grau d'experiència. Però no és menys cert que sense una actitud prèvia subjectiva, sense una predisposició receptiva, aquesta experiència serà absolutament superficial, si no buida. Cal tenir ulls oberts, que vol dir: la voluntat d'obrir-los i la disponibilitat per comprendre. Allò que es diu obertura mental.
Només aleshores, quan mirem i observem i, més encara, sabem desplaçar-nos no solament en l'espai sinó també en el temps, aprenent una mica de la Història que ens ajuda a entendre perquè les coses han arribat a ser el que son, copsarem els punts d'experiència comuna que ens fan a tots humans.

Dic això arran d'un viatge a Praga, la bellíssima capital de la República Txeca. El viatger inadvertit pot gaudir de l'herència cultural tan palpable en tants detalls de la seva riquesa actual, però poques referències trobarà al seu passat recent de dependència alemanya si no es documenta mínimament.

En un llibre precisament documentat i il·lustrat excel·lentment, Harald Salfellner ens mostra la relació amb la seva ciutat del gran escriptor de Praga de llengua alemanya, Franz Kafka ("Franz Kafka y Praga", Vitalis, 2007). En aquest llibre podem descobrir que l'herència alemanya de l'actual Bohèmia txeca es remunta a molts segles enrere i que en els temps de Kafka feia més de tres segles que la regió estava sota el domini austríac. En la cruïlla dels segles XIX i XX, quan viu Kafka, els txecs van passar per qüestions demogràfiques i al voltant del gran desenvolupament industrial de la regió (el que la va fer la principal zona industrial del pròsper Imperi Austro-hongarès) a ser la població majoritària. La població alemanya, tanmateix, encara acaparadora del poder econòmico-polític i de l'hegemonia cultural, es resistia a cedir-lo. Esdevé una autèntica guerra de posicions que esclatà durant el govern del polonès Kazimierz Badeni, al qual l'emperador Francesc Josep I va nomenar primer ministre el 1895. Badeni havia de buscar un difícil equilibri entre el mosaic d'aspiracions d'alliberament nacional que ja agitaven l'Imperi, i va promulgar uns decrets lingüístics a la província de Bohèmia que equiparaven l'idioma txec i l'alemany en l'àmbit administratiu, i obligaven doncs als funcionaris alemanys destinats allí a conèixer el txec. La insurrecció de la població alemanya va ser virulenta i massiva. Cito textualment el llibre: no sirvió de nada argumentar que a los checos que vivían en su propia tierra patria, ahora objeto de colonización, también se los había obligado durante siglos a aceptar que el idioma oficial fuera el alemán, porque se objetó que la mayoría de los checos de todas formas hablaba alemán y que las circunstancias eran totalmente diferentes.

Prenent perspectiva, doncs, i comparant el que ens envolta amb el que tenim més enllà de les nostres petites fronteres, ens adonem de com, de vegades, les circumstàncies poden assemblar-se tant en diferents països i èpoques. Quant aquestes circumstàncies revelen conflictes en realitat similars, novament, només el coneixement i l'estudi d'aquestes mateixes circumstàncies ens poden vacunar contra la repetició i l'enquistament dels conflictes.

Els txecs es van trobar en la I Guerra Mundial una ocasió única per emancipar-se, i la van saber aprofitar. L'estat txecoslovac naixia el 1918, encara no fa un segle. L'actual República Txeca, després de la secessió amistosa d'Eslovàquia després de la caiguda del teló d'acer, n'és la seva orgullosa hereva.

17/10/11

LA LITERATURA OCULTA DE J.D. SALINGER


El debat en el si de l'hermenèutica de l'art sobre la transcendència de la biografia de l'autor, de l'artista, en relació a la seva obra, és inexhaurible. Algun cop ens hi hem referit en aquest bloc, i realment sembla haver-hi tantes conclusions com opinions.

Si hi ha un artista exemplar per a centrar el debat és Jerome David Salinger (Nova York,1919 - Cornish, New Hampshire, 2010). Mundialment famós per la seva singular novel·la "The catcher in the rye" ("El guardià en el camp de sègol",1951), i aclamat pels seus escassos volums de relats posteriorment publicats, la seva fama es va multiplicar al llarg de dècades de no publicar i d'intentar substreure's de l'atenció pública.

En efecte, després que que aparegués "Hapworth 16, 1924" a The New Yorker l'any 1965, i després que diferents rumors reiteratius sobre l'edició en llibre del relat o de promesos relats posteriors es frustressin, ja a mitjan del setanta Salinger era una llegenda universal pel seu silenci i pel seu apartament dels àmbits literaris. No per això va deixar de protegir el contingut de la seva obra publicada i la seva intimitat, en diversos plets o accions contra editorials i publicacions. Un dels més transcendents va ser a data tan tardana com juny de 2009, el que va sostenir contra una editorial sueca poc rellevant que va publicar una pretesa seqüela de "The cathcher", i que es va emparar en el dret a la paròdia i al caràcter d'obra independent de la novel·la del seu autor i propietari. Salinger va guanyar en el que és un veredicte bàsic per a la legislació americana sobre el dret de propietat de l'autor sobre els sues personatges de ficció.

Salinger sempre va comptar amb la col·laboració sense escletxes de la seva agència Ober Associates (la mateixa de Faulkner, entre d'altres) per guardar zelosament els drets que mantenia tenir, però això no va impedir que transcendissin molts detalls sobre la seva vida, que es publiquessin o es donessin a institucions privades les cartes personals, o que es publiquessin llibres relacionats amb la seva vida, com el de l'escriptora Joyce Maynard, que va incloure a les seves memòries de 1998 un retrat molt amarg de la seva relació sentimental amb Salinger-i posteriorment va treure a subhasta les seves cartes-, o el de la seva pròpia filla Margaret, un llibre també força denigratori ("Dream catcher. A memoir", 2001). Tampoc va impedir, al contrari, el creixement de la seva fama, i de la seva aurèola de personatge ocult i misteriós, amb tota la xafarderia consegüent que sembla que tant el va mortificar.

Tampoc va poder impedir la publicació de biografies."A live raised", escrita per Kenneth Slawensky, el mantenidor durant anys del web sobre Salinger dead caulfields, es va publicar després de mort l'autor el 2010. Ha estat publicada en castellà per Galaxia Gutemberg com "J.D. Salinger, una vida oculta". Es tracta d'una biografia respectuosa, que no defuig els detalls bàsics de la seva vida, però evita amb molt bon tacte gratar en els aspectes que podrien resultar més escabrosos, i en canvi se centra amb notable brillantor en desxifrar les claus que relacionen aquests fets bàsics de l'experiència i vivències de l'autor amb la seva obra.
Enlace
Podem així constatar la transcendència que va poder tenir la seva experiència esfereïdora i traumàtica en la II Guerra Mundial , on va participar activament com a soldat en el desembarcament de Normandia, en la invasió d'Alemanya, i en l'alliberament da camps de concentració, i també com a agent de contraespionatge responsable de detenir i interrogar col·laboracionistes nazis. Transcendència manifesta no solament en relats com "Per a Esmé, amb amor i abjecció", dins de "Nou contes", i en alguns dels molts breus relats que tracten -sempre tangencialment- la seva experiència bèl·lica, sinó sens dubte en les seves obres majors, en especial els cicle de relats de la família Glass.

També podem comprovar la seva fervorosa vocació literària juvenil i la seva ambició, acompanyada sempre d'una gran seguretat i confiança en la seva pròpia qualitat. Per exemple, sabem així que només aquesta ambició el podia dur a vendre els drets d'un dels seus relats a Hollywood, el també inclòs a "Nou contes", "L'oncle Wiggily a Connecticut", que va esdevenir el 1950, un any abans de publicar "The catcher", una pel·lícula amb guió de Julius i Philip Epstein (els de la mítica "Casablanca"), titulada "My foolish heart", que va deixar per al record una nominació a 'Òscar per a Susan Hayward i una cançó de Victor Young que ha esdevingut un standard, amb el mateix títol de la pel·lícula. Això i una demostració de la manera en què es pot tergiversar una obra a l'anomenada fàbrica de somnis, i que va vacunar força a Salinger per repetir l'experiència. Si bé ho va intentar algun cop més encara amb alters relats , empre es va negar en rodó a vendre els drets sobre les seves més cèlebres i cobejades obres.





Experiències concretes com aquesta i els seus múltiples enfrontaments amb les editorials i editors de revistes expliquen també la seva obsessió per controlar totes els aspectes de l'edició, fins i tot pel que fa a les traduccions. Per una traducció de "The catcher" a l'hebreu, a 1974, per exemple, va denegar la seva conversió en un títol diferent al literal. La seva explicació és molt convincent: l'original té tan poc (o molt) sentit an anglès com en una altra llengua. En efecte, el tìtol té una explicació clara si es llegeix el llibre, en el capítol de la conversa de Holden Caulfield amb la seva germana Phoebe, on li exposa el seu somni sobre el seu paper de protector dels infants que s'extravien enmig del camp de sègol, i que s'origina en una mala interpretació del personatge d'una cançó de Robert Burns, entre agafar (catch) i trobar (meet). Alguna cosa va fallar, per això, al nostre àmbit català, quan Xavier Benguerel va poder publicar la seva traducció de 1965 amb el títol de "L'ingenu seductor" que sens dubte hagués horroritzat Salinger.

Encara que és bastant coneguda l'afició de Salinger per les filosofies orientals, especialment el vedanta i l'escola zen japonesa, podem seguir en el llibre les principals fites del seu recorregut i la seva relació personal amb centres religiosos i de filosofia índia o japonesa que van ser introduïts a Occident al segle passat per grans mestres com Vivekananda o D.T. Suzuki. Se'l pot considerar un avançat en aquest apropament de l'art a la mística oriental, que tants malentesos han generat en la seva adscripció o filiació pop, tant a prop des seus coetanis beat com Jack Kerouac, dels quals sempre va abominar, com de la generació del flower-power, de la qual sens dubte no opinaria millor. En tot cas, va ser aquesta indagació en la filosofia oriental la que va apropar-lo a la que seria la seva segona dona i mare dels seus dos fills, Claire Douglas, però que potser també és una de les claus que va acabar distanciant el matrimoni. I una relació, sobretot, clau per entendre la seva obra a partir, almenys, de la publicació del seu recull "Nou contes" a 1953. En aquest recull va compilar contes escrits abans de "The catcher", però va afegir un darrer, "Teddy", que és clau per rellegir els anteriors i entendre el procés posterior de relats, tots ells centrats en la família Glass, i que acaba amb el "Hapsworth", el darrer i mal rebut que va publicar. A "Teddy" es formula una condensada visualització de conceptes vedàntics com la reencarnació i zen com la manca de subjecció als sentiments i a la lògica. A través d'aquest relat reformula i recondueix el sentit del primer, el celebrat "Un dia esplèndid per al peix plàtan", relat que ja havia publicat al The New Yorker el 1948 i que sens dubte era prou enigmàtic. Abans, tanmateix, poc després de "The catcher", havia publicat un altre relat inclòs a la compilació, "El període blau de Daumier-Smith", si bé no al New Yorker sinó a una revista anglesa. En aquest relat, no dels més celebrats del llibre, ja trobem una clàssica il·luminació mística molt zen.

La reconducció del sentit del "Peix plàtan", on assistim a la mort de Seymour Glass, per suïcidi, li va obrir la llarga trama del cicle de relats Glass en el qual va treballar almenys fins a 1965, i que probablement va continuar elaborant en la seva soledat. Nombrosos seguidors i crítics li han retret que no continués la seva tasca de publicar, acceptant que va ser la seva voluntària renúncia a la fama i als seus efectes banals el que va fer-li tancar una tasca que, paradoxalment, una sincera voluntat de servei li hagués pretesament imposat. Potser ho diuen els mateixos crítics que el van maltractar almenys després de "Franny", el relat de 1955. Si bé els relats que va venir publicant després van ser acollits de manera fervorosa pel públic, no va ser el cas de molta part de la crítica professional, que en general va ser implacablement dura, incloent bona part del consell de redacció del New Yorker, on, segons revela el llibre, no hauria pogut publicar alguns dels últims relats de no haver comptat amb el suport incondicional del seu màxim responsable, William Shawn, que havia succeït el mític fundador Harold Ross a finals de 1951.

Slawenski s'hi refereix així a aquesta censura, al final del llibre: Por lo menos durante una época, Salinger pudo considerarse a sí mismo un profeta americano, una voz que clamaba en el desiero urbano. En nuestros días, es recordado por la brevedad de su testimonio y todavía se le censura por su negativa a continuar, como si le debiera al mundo más de lo que ya había dado. De alguna manera, de una forma casi tan mísitca como las suaves epifanías de sus relatos, el paso del tiempo revelará que J.D. Salinger cumplió hace mucho tiempo con su deber de autor y quizás incluso con su vocación como profeta. El resto de las obligaciones nos corresponden a nosostros. De este modo, la historia de Salinger continúa, pasando del autor a los lectores para que la completen. Al examinar la vida de J.D. Salinger, con todas sus tristezas e imperfecciones, junto con los mensajes que ofrecen sus escritos, nos corresponde a nosotros reevaluar nuestras propias vidas, examinar nuestras `propias relaciones y sopesar nuestra propia integridad.

Estic convençut que el deure de la literatura és apuntar a l'interior de les persones i de la Humanitat sencera, és una missió que duu implícit un missatge, segurament un missatge ocult, i que no és textual ni comporta un discurs filosòfic directe. Com ens va ensenyar Salinger, que sens dubte va assumir una percepció de la seva comesa com autor com a deure de caire sagrat, la ficció elabora aquests missatges amb les imatges que ha de saber transmetre i fer arribar. I si ho aconsegueix, si l'autor reïx, no ens farà millors, però ens farà qüestionar-nos, com diu Slawenski, la nostra integritat. Tornant la mirada a Holden, el personatge emblemàtic que va sorgir de la ploma de Salinger i que tant i tantes coses diverses ha significat per a generacions senceres de lectors, l'autor ens haurà trobat, no agafat.

10/10/11

UNA PIULADA SOBRE LA BREVETAT




Segons vaig sentir, la prestigiosa revista SCIENCE ha publicat recentment un estudi sobre la sensació de felicitat de les persones basat en el rastreig dels missatges que es creun via Twitter a determinades hores del dia. La conclusió en si era prou previsible. Venia a dir que els homes -i les dones- són més feliços al llevar-se, van perdent les sensacions felices a mesura que avança el dia i retroben les bones sensacions al final del dia. En fi, no és el resultat el que em va cridar l'atenció, sinó el mètode. No solament es van basar en un mitjà que fa de la brevetat eina necessària, sinó que van acudir a un mètode expeditiu: es van acontentar amb rastrejar i recomptar l'ús de determinades paraules escollides com a indicadors de felicitat en el total de paraules contingudes als missatges seleccionats.

Ja fa alguns anys que determinats estudiosos vénen cridant l'atenció sobre la invasió de les modernes eines de comunicació produïdes per internet en els àmbits acadèmics. De fet s'ha generat un debat, i no pacífic, sobre si la celeritat i compressió associada a les eines telemàtiques produeix més avantatges o més inconvenients en la investigació acadèmica.

Magnus Theodore Pfaff va morir a 1973, abans de l'explosió d'internet, però això no li va impedir tenir temps d'assenyalar una perillosa tendència cap el que ell va anomenar la trivialitat de la investigació acadèmica a partir que noves teconologies com la fotocòpia i la massificació de les aules universitàries van multiplicar els mitjans on es produeix aquesta investigació. En el seu llibre "Converses amb el gat de Gupka" (Gespräche mit der Katze Gupka), que va autoeditar-se al 1965, atribueix ja al seu mestre Janos Gupka opinions força contundents sobre aquesta trivialització i el que, posant-ho en boca de Gupka i del gat d'aquest, anomenava el vici de la brevetat. Sobre la brevetat es titula una de les seccions del llibre, que, com no podia ser d'altra manera, és la més llarga. Citaré algunes de les frases i proverbis que , en el llibre, són usualment atribuïts al gat de Gupka, que apuntala amb sentències precisament comprimides, les dissertacions i digressions que Pfaff atribueix al seu mestre i amo del felí:

La brevetat és un valor en la conversa, però és un refugi de la mandra en l'escriptura. Sota l'excusa de la brevetat sol amagar-se la ignorància i la superficialitat.

Agafa un text breu i trobaràs qualsevol explicació al que pretenguis demostrar. Agafa un text profund i trobaràs la justificació que l'autor ha volgut raonar.

La brevetat no és sinònim de concisió. En geometria euclidiana, la brevetat, és una qualitat de la geometria del pla, i la concisió de la geometria tridimensional. En fisiologia passa una cosa similar: la brevetat es refereix a la ment plana, la concisió a la profunda.

La majoria dels elogis sobre la brevetat provenen dels menyspreu a la intel·ligència dels altres.

Per últim, un comentari que sembla adreçat als saquejadors com jo dels seus textos: La brevetat només és d'agrair quan es tracta de plagiar.

Fa quatre dies, com se sol dir, l'aparició dels blocs a la xarxa va ser objecte de tot tipus de reaccions escandalitzades per part de suposats intel·lectuals i de periodistes professionals que hi veien una amenaça a la seriositat, al rigor i a l'objectivitat de la informació, per una banda, i un emblema de la banalització i reducció dels missatges, per altra.

Avui, facebooks, twitters et aliae fan dels bloguers com nosaltres uns dinosaures romàntics que encara creuen en les virtuts d'un discurs articulat. Ens queda, però, una esperança. Citant de nou a Pfaff : el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir*.

* Del seu article "La dialèctica i la il·lusió del progrés"("Dialektik und die Illusion des Fortschritts"), inclòs a la col·lecció pòstuma "Escrits contra la temperàcia" ("Schriften gegen Mäßigkeit", 1976).

6/10/11

UNA ECONOMIA POPULAR




Quan Goldman Sachs pronostica que Espanya entrarà en recessió l'any vinent de nou, podem apostar sobre segur. L'ofici de profeta és senzill quan es té la paella pel mànec. Jo puc apostar sobre segur que de la meva cuina sortirà un ou ferrat i no uns cargols a la llauna, sempre que tingui paella. I els ous, és clar.

Goldman Sachs potser no tenen tots els ous, però no hi ha dubte que tenen la paella i força mànecs. Per posar un exemple, el senyor que rellevarà en breu Jean-Claude Trichet al capdavant del Banc Central Europeu, l'italià Mario Draghi, és un dels seus.

De tota manera, tot això és especulació. C'est ça, l'economie!

Quan ens assabentem que tres ex-directius de la nova caixa Novacaixagalicia, resultat d'una fusió a la qual l'Estat espanyol va socórrer amb uns fons de gairebé 2.500 milions d'euros, han passat a una jubilació anticipada prèvia indemnització de 23 milions d'euros, ens movem ja no en l'especulació, sinó en la constatació dels fets. Tres senyors que han contribuït a crear un forat de milers de milions -en bona part per finançar els megalòmans projectes culturals de la Xunta de D. Manuel Fraga- que l'Estat tapa diligentment, s'emporten més de 23 milions per recompensar-los de l'esforç.

Mentrestant, el nostre govern de la Generalitat escanya els milers d'usuaris de la renda mínima que cobren els poc més de 420 euros al mes perquè l'augment dels 50 milions anuals pressupostats és insostenible.

Molt bé, proposo als molt honorables ex-directius de la Caixa gallega que creïn una petita fundació amb aquestes indemnitzacions que segurament no necessitaran per mantenir una jubilació digna d'ells dins d'una de les institucions de l'Estat que tan magnàninament ha reparat el sot que van crear: una modesta però neta presó. Amb aquests 23 milions, d'entrada, podrien dotar a 450 ciutadans gallecs menys afavorits una renda mínima social com la catalana durant 10 anys.

Bé, potser aquesta mesura no farà la nova caixa més rica, però sens dubte la farà més popular!

3/10/11

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (10). BONISME i MALISME

Fa no gaire vaig sentir algú a la ràdio, en una d'aquestes tertúlies que semblen aquella mena de converses fútils on de vegades tot es redueix a veure qui la diu més grossa, algú que deia que n'estava segur que s'ho passaria millor dinant a la mateixa taula que Mourinho que no pas amb Guardiola.

La conversa, diguem-li així, anava d'aquell senyor que es va fer famós dient barbaritats als concursants d'un d'aquests programes de presumptes descobertes de talents que un temps enrere es van multiplicar com un virus per les graelles televisives. Parlo del Risto Mejide, persona que sembla ser té molts més mèrits dels que va demostrar a la televisió, però el cas és que, el que se li valorava, era precisament el seu vessant maligne, ni que fos fingit o histriònic purament. Com en el cas de l'entrenador del Reial Madrid.

No em sé avenir al fet que ningú prerereixi algú com Mourinho per compartir un àpat enfront d'algú com Guardiola. Començant pe la presència física, si comparem la postura que podem esperar d'un o de l'altre (aquella manera de seure repapat, abandonat sobre el seient, amb la mirada buida i el gest torçat dels llavis, del portuguès, enfront de la posició sempre dreta i mai tibada, el gest animat i la mirada viva del de Santpedor), no sembla poder haver gaires marges d'elecció.























No em sé avenir, no, però comprenc la causa. És la mateixa línia electiva que fa resultar atractiu a determinada gent el personatge que encarna els valors negatius sobre els positius: Risto Mejide encarna una manera cínica de contemplar el món, una mirada valorativa càustica sobe la condició humana, que en el fons desconfia del propi gènere humà. Mourinho és el líder de la filosofia que avantposa el resultat al mitjà, que menysté els valors ètics i si això implica un avantatge particular. En resum, és la mateixa forma de pensar que troba més interessant el dolent de la pel·lícula que el bo.

En el fons, suposo que és la forma que té la gent que s'empara en el seu egoisme per no haver d'escarrassar-se a compartir la vida i treure un profit legítim del seu esforç. La que odia el llevar-se ben d'hora, ben d'hora, que ha popularitzat el Pep Guardiola. La que s'afanya a fer-ne mofa de la filosofia que això representa i que sempre es pot veure a una llum simplista. Sempre serà més fàcil destruir que construir, sempre és més difícil enlairar els valors positius que fer-ne escarni, sempre serà més còmode ridiculitzar el bonisme que preservar la pretesa intel·ligència del pessimista.

D'una manera similar, les pel·lícules que fan incidència en els aspectes foscos de la societat, inventats o no, exagerats o no, presos sovint com a tot en una excessiva aplicació de la metonímia, solen estar més ben valorades que les que pretenen ressaltar i fer divulgació de les parts brillants, almenys des de molts sectors de la crítica professional.

Tot sovint s'ha dit que en Pep Guardiola és el gendre perfecte que tota bona mestressa de casa desitjaria. Ahir mateix, a la roda de premsa després del aprtit a Gijón, li deia un periodista local. No era el cas, em sembla, però molts camins se li diu amb aquella intenció satírica que bescanta amb una mirada maliciosa la bona gent, i que tan poca justícia li fa a tantes mestresses de casa que, al cap i a la fi, duen el pòndol del país llevant-se ben d'hora.