25/2/12

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (13)



L'aficionat al futbol, per adherir-se a un joc on el resultat és producte en bona part de l'atzar (si no fos així, per definició deixaria de ser un joc), hauria d'estar més advertit que cap altre aficionat, més que un aficionat als escacs posem per exemple, de les limitacions del nostre control sobre la pròpia fortuna.

Curiosament, tanmateix, quantes vegades podem comprovar que no és així. De fet, tants casos es donen que els protagonistes d'aquest món que intenten fer pedagogia de la qualitat profundament aleatòria de l'objecte central del joc cada cop som més minoritaris, l'excepció que crida l'atenció. I Això és així malgrat que el principi incontrolable de l'atzar estigui assentat dins el bagatge propular que arrossega aquest joc bastant més que centenari.  Així s'evidencia en dites de l'estil de quan la pilota no vol entrar, no hi ha res a fer, o els pals també juguen, o -potser la més simple i rotunda- el futbol és el futbol.

Sempre hi ha hagut un corrent contestatari, podríem dir, els dels que no accepten la derrota -és més difícil trobar el cas dels que no acceptin la victòria-, i s'afayen a buscar culpable per a les adversitats del joc. Quan no és la imperícia de l'entrenador propi, ho és el poc senderi dels directius, o la mandra o la manca de compromís amb els colors dels jugadors. Però el que sembla succeir avui és que aquest corrent és el principal, el dominant, el que, des de totes les tertúlies públiques i privades, i fins i tot des dels mitjans que es pretenen periodístics, s'assenta com una mena d'ideologia hegemònica.

Crec que la raó d'això és doble. Per una banda, obeeix a l'ànsia de seguretat, a la por al fracàs, a la necessitat de protecció contra l'infortuni que presideix les nostres societats altament organitzades. Per l'altra, a la teoria dominant que l'esforç, la dedicació i la preparació poden impedir que l'atzar ens causi mals o ens provoqui una derrota en els nostres propòsits. La conjunció d'ambdues idees ha creat, probablement, el que un professor barceloní ha definit en una obra recent com una de les grans supersticions del nostre temps. David Viñas ha analitzat al seu llibre "Erótica de la autoayuda" (Ariel Letras, 2012) l'èxit d'aquesta classe de llibres i ha mirat de desentranyar per què tenen la capacitat de seducció que tenen. Segons Viñas, totes aquestes obres es basen en la repetició d'unes poques idees per tal de fer quallar un missatge elemental. Bàsicament, es tracta de crear en el lector una motivació per canviar radicalment de vida i de confiar en el pensament positiu com a mecanisme infal·lible per aconseguir els objectius personals. En conclusió: la convicció que l'èxit, l'assoliment dels objectius, depenen exclusivament de la persona.

Aquest pensament, revestit de bones intencions, no és en realitat neutral ideològicament. En primer lloc, el mètode del pensament positiu és contrari al més elemental esperit crític. En segons lloc, crea la il·lusió d'una felicitat universal que és l'acumulació de les múltiples felicitats individuals. I, en tercer lloc, adjudica tota la responsabilitat de l'èxit o el fracàs en l'assoliment dels objectius a l'individu. Ni tan sols reconeix la possible responsabilitat del mètode. Si un no obté el que el mètode d'autoajuda promet, és exclusivament culpa de la seva aplicació personal, dels defectes de la seva voluntat o de la interpretació errònia que faci dels consells de l'orientador.

L'aficionat al futbol, probablement, és poc donat a creure en les bondats de l'autoajuda. Ha transferit a altres persones, un reduït grup humà als quals investeix d'una aura protomítica d'herois, la consecució de la seva pròpia felicitat, encara que només sigui una felicitat efímera i transitòria que s'esvaneix, en els casos en què la glòria dels resultats acompanyi, quan el sol de l'endemà aparegui de nou i despulli, amb tota la seva cruesa, la mediocritat insuportable de la vida diària. I, amb els objectius de la seva felicitat, ha transferit també la convicció que aquelles persones poden, amb el seu sol caràcter i la seva feina abnegada, dominar els factors de l'atzar i garantir la victòria.


És quan esdevé la derrota que tard o d'hora ha de sobrevenir, fins i tot als millors, que les idees vacil·len i l'afany d'uan explicació substitòria porta al fanàtic a carregar contra les seves pròpies habilitats o capacitats. O sigui, la dels seus vicaris conqueridors de la felicitat ideal.

18/2/12

CREMAR PROU PER DURAR

Fa uns quants anys, abans de l'era internet, jo duia ja un bloc. Un bloc en el sentit tradicional, aquell que era una llibreta, amb paper, anelles o altra tipus d'enquadernació, i que es feia servir per a tota mena de treballs. Fins i tot per a dur diaris, aquella mena de literatura íntima que solia quedar per a la intimitat i que, si és que no esdevenies famós després de mort, tenia moltes possibilitats d'acabar en un contenidor de brossa.

Això és el que devia passar amb el meu bloc, en un dels trasllats de domicili que he fet des de llavors. Queda, doncs, d'ell, només el que la meva memòria infidel pot recuperar. El que em diu aquesta memòria és que, en realitat, era una mena de blog avant la lettre on desava materials que el feien similar al que avui per avui són els blocs a la xarxa, oberts i, en principi, destinats a ser llegits per altres -de vegades des de les províncies més remotes, com suposo que constateu amb els vostres amb la mateixa sorpresa que jo-.

Un dels materials més usuals, crec, era un comentari, sovint repenjat en un retall de premsa, sobre algun espectacle -pel·lícula, obra de teatre, concert- o obra editada -llibre, disc- que jo hagués consumit. Una cosa ben habitual, doncs, també en els blocs d'avui.

Un comentari que recordo bé, vés a saber per quin motiu, és el de l'ascens fulgurant  d'una nova figura de la música, l'avui malaurada Whitney Houston. Dècades després, em ressonen encara les frases d'amiració cap a la bellesa inigualable de la seva veu extraordinària i del seu rostre radiant que jo vaig deixar anotades.

Avui, Whitney Houston és una figura més de la pàgina negra de l'espectacle de masses, una peça més de la llegenda fosca, la cara negra de les llums desorbitants de l'èxit que acaba engolint les seves criatures. Trobada negada a la banyera d'un hotel de Los Angeles, als 48 anys, deixava enrera l'amarga estela de l'estrella que havia quedat a mig camí de tot el que prometia, arrossegada per les turbulències d'una vida que contradeia en la intimitat la glamourosa imatge que es projectava des dels escenaris.

Igual que el bloc físic que vaig perdre, aquest que ara porto quedarà oblidat en el temps remot. Potser d'una altra manera, encara recuperable dins la dimensió inaudita de la memòria de la xarxa. L'altre dia accedia per casualitat a un rànquing que situava el meu bloc al lloc 12.123.615 (!) dins de no sé quina mesura del trànsit a la xarxa. Poques possibilitats de sobreviure, doncs, a cap record fiat del més pur atzar.

Potser també Whitney Houston s'anirà eclipsant , diluint-se, com un objecte immaterial, perdent-se en l'evolució inexorable del temps i la permanent eclosió de noves figures, noves cares, noves àvides apostes de futur. O potser no, potser sobreviuran, almenys unes generacions més, la seva veu superdotada i la bellesa d'un somriure que, una vegada, prometia la felicitat per a si mateixa i per als que la contemplessin.

Almenys, i això és segur, van irradiar energia i alegria per cremar prou per durar,  abans que la nit ens caigui a sobre, amb els últims compassos de la cançó que ballem.


5/2/12

L'ART DE MORIR

Sylvia Plath es va suïcidar a Londres un hivern  singularment cru , com ho és aquest que ara patim. A una matinada de febrer de 1963 -l'any que ve farà mig segle just,doncs- quan les canonades estaven congelades i només disposava de l'aigua bruta que sobreixia de la banyera. Va explicar aquesta experiència, amb humor i certa distància, a un dels seus últims contes, potser mirant d'exorcitzar els fantasmes de la depressió que l'acuitaven i que la van dur finalment a acabar amb la seva vida.

La seva poesia estava intacta, com els seus fills, a penes uns nadons, rescatats del fred i la pèrdua de la mare que no va poder carregar amb llurs vides. Els manuscrits dels poemes que el seu vidu, Ted Hugues, acabaria convertint en el llibre "Ariel" descansaven potser sobre la seva taula de treball. Més endavant, anirien sortint altres, en forma de noves compilacions, prolongant la seva veu, fent-la extensiva a tants altres que han sucumbit a l'impacte de la força magnètica d'aquesta manera de fer poesia que mai abans havia estat vista.


Fitzroy Road


La podem imaginar, entre aquelles parets de l'apartament de Fitzroy Road a on vivia des del desembre passat, a la casa on un cop havia viscut William B. Yeats. La podem imaginar entre aquell fred demencial, declamant amb veu alta aquells versos enigmàtics i purs que havien estat concebuts per ser recitats, per ser llançats al món com una vibració excessiva, una estrident i deseperada cançó que no aspirava ja a la rèplica o a la resposta. Havia après a declamar contra les declamacions dels altres els dies de Cambridge, amb nois brillants com Ted Hugues al seu voltant. El futur era aleshores un diàleg vertiginós enmig del temps que no s'aturava.

Plath havia lluitat per ser una poeta, una narradora, una escriptora reconeguda. I per ser una mare i una esposa. Insegura de tot, però segura del seu art, havia vessat tots aquells espais ingovernables en la poesia que, després d'ella, ja no tornaria a ser la mateixa.

A "Arbres d'hivern", el poema que encapçala i dóna títol a la segona de les seves compilacions pòstumes (de 1971) havia descrit aquell temps que havia de ser el seu últim temps:

Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.

A "L'altre", poema inclòs a Ariel, busca encara el contacte:

és tan intrigant la meva vida?
És per això que eixamples les pupil·les?


És per això que les volves d'aire se'n van?
No són volves d'aire, són corpuscles.


(...)


Tinc el teu cap sobre la meva paret,
Cordons umbilicals, blau-vermells i translúcids,


xisclen des del meu ventre com sagetes que jo cavalco.
Oh llum de la lluna, oh malaltia,


els cavalls robats, les fornicacions
encerclen una matriu de marbre.


¿Vers on vas,
que xucles l'alè com si amidés distàncies?

Adulteris sulfurosos pengen en un somni.
Fred vidre, com t'insereixes


entre jo i jo mateixa.
Esgarrapo com un gat.


La sang que corre és un fruit fosc:
un efecte, un cosmètic.


Somrius.

No, no és pas fatal.

Fatalitat? Potser tot podria haver estat diferent. Potser si ell no hagués marxat, potser si el fred no hagués congelat les conduccions rovellades de la vella casa... A "Hivernant", poema que tanca el recull d'"Ariel", es pregunta:

Sobreviurà el rusc? Podran els gladiols
mantenir viu el seu foc
per començar un altre any?
Quin gust tindran les roses nadalenques?
Les abelles ja volen. Tasten la primavera.

Les abelles, una imatge que l'empaita des de la seva estada a Devonshire, el món rural on van naufragar tots els seus projectes, són aquesta societat on totes són dones que s'han deslliurat dels homes, aquests trabucaires obtusos i barroers. L'hivern és per a la dona , proclama (declama).

Però ella no sobreviurà a aquest hivern. Sí va sobreviure un cop, amb vint anys, amagada a un forat del soterrani de casa dels seus pares, al llunyà Massachussets. Se n'havia sortit un cop més, l'estiu passat. Com a "Lady Lazarus", era un miracle que vorejava l'ominós espectre de la mort:

Ho he tornat a fer.
Un cop cada deu anys
me'n surto:


un miracle que camina, la pell
lluent com una pantalla nazi (...)


Tot just trenta anys
i, com els gats, nou vides per morir.


Aquesta és la Tercera (...)


Morir 
és un art, com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.

Als deu anys va morir son pare. El terrible poema "Papa" el recrea com un criminal nazi, però la seva mort és la seva primera mort també. Als vint anys va provar de morir per tornar a ell, a la figura paterna que mancava, però diu el poema que ell mateix va estirar-la fora del sac i en acabat van collar els bocins. Aleshores va confegir un model patern nou, un altre feixista al qual adorar. Però ara arribava el final.

Tallats arran els fils d'aquest negre telèfon,
les veus ja no podran reptar-hi més?


Si he mort un home n'he mort dos:
el vampir que afirmava ser tu
i em va beure la sang durant un any,
durant set anys, si ho vols saber.

Totes les veus callades, doncs? Ella mateixa mare, els fills que va deixar òrfens havien contemplat sens dubte la seva "Cançó del matí", el poema amb què s'obre "Ariel".

Un xiscle i m'alço del llit, vaca feixuga i floral
amb la camisa de dormir vistoriana.
Obres la boca, neta com la d'un gat. El marc de la finestra


clareja i engoleix fosques estrelles. Aleshores tu assages
el teu grapat de notes;
les clares vocals s'enlairen com globus.

"Ariel", el principi eteri amb el qual flirtejava des de l'època d'estudiant al seu Massachussets natal..

Blanca 
Godiva, m'escorxo;
mans mortes, mortes rigideses.


I ara esdevinc
escuma de forment, lluïssor de mars.
El crit de l'infant


es fon en el mur.
I jo sóc la fletxa,
la rosada que vola
suïcida, a l'una amb la cursa
endins de l'ull


roig, caldera del matí.


Aquesta és la fletxa que va ferir Ted Hugues i els que hem seguit, llegint, escoltant una veu que es va esvair abans d'arribar a aquell matí de febrer. Esvaïda, però, és quan perviu. La mort, la mort que esperava com a regal d'aniversari, va entrar, es va endinsar,  com un ganivet, pur i net com el crit d'un infant. I l'univers va lliscar del seu costat (de "Regal d'aniversari", dins "Ariel").



Els extractes de poemes corresponen a l'edició "Sylvia Plath. Sóc vertical. Obra Poètica 1960-1963", Proa, 2006, en la traducció de Montserrat Abelló.