27/3/12

EL DIA TEATRAL

Una nova diada internacional toca avui. Podríem fer un bloc diari de diades internacionals. Si l'altre dia era el Dia Mundial de la Poesia, avui toca el del teatre. Els dies internacionals, si tenen alguna virtut, ha de ser la de cridar l'atenció sobre fets, esdeveniments, aspectes de la realitat que puguin estar al marge de l'atenció habitual, oblidats per així dir-ho.

No crec que sigui el cas de la poesia, tot i que la seva constància pot ser subterrània i això justifiqui que se'n vulgui posar de relleu la seva presència oculta. El teatre és diferent. Més esdeveniment que tendència, és un art perpètuament en crisi. Potser ja en temps de Shakespeare es parlava de crisi del teatre. I, com aquells malalts que gaudeixen d'una mala salut de ferro, no acaba de morir-se.

Pel contrari, ha ressuscitat i resorgit de mil incendis,de mil morts anunciades. En el temps de crisi econòmica general, tal vegada , potser és més viu que mai. El teatre, pel seu valor de ser rigorosament viu i directe, pot resultar un dels espectacles més idonis per a temps de vaques primes. A condició,  això sí, que es faci renunciant als fastos, a la grandesa i a la pompositat,  despullant-se de tot allò que resulta innecessari, sumptuari i pretensiós. Un bon muntatge es pot fer amb molt pocs mitjans, recuperant la màgia de la fantasia i la capacitat d'il·lusió del qui el representa i del qui el presencia.

A Reus, el Teatre Bravium, una institució local de llarga singladura, amb una petita sala que està resultant un refugi per a molts artistes disposats a afrontar el contacte directe amb el públic, ha recuperat una companyia estable pròpia amb joves actors i actrius (Alexandra Martín; Jordi Romero; Marta Bonet; Pep Anton Ayala; Carles Pitarch; Raquel Martínez; Jordi Carré; Xavi Martín i Roberto Giménez) que, sota l'hàbil direcció de Carles Bigorra, han dut endavant amb gran entusiasme i gran encert el muntatge d'un text de José Luis Alonso de Santos, "L'última pirueta" -en la traducció de Núria Mayoral-. Mostra de teatre autoreferent, en aquest cas en relació a un teatre menor com el del circ, tremendament divertida, s'inscriu en aquesta tradició d'obres que apunten una reflexió sobre la vida a partir de la mirada sobre el teatre.

Una tradició que ja trobem a Hamlet, i que reprenen avui autors com Enrique Vila-Matas. 

 A la seva darrera novel·la, "Aire de Dylan", Vila-Matas introdueix el teatre i una de els seves referències, junt amb el cinema, és precisament l'obra shakespeariana. El barceloní va anotar al seu "Dietario voluble": El mundo es una ilusión, un escenario en el que todos tenemos frases que decir y un papel que representar. Cierta clase de actores, al reconocer que están en una obra, seguirán actuando a pesar de todo; otra clase de actores, escandalizados de descubrir que están participando en una mascarada, tratarán de irse del escenario y de la obra. Los segundos se equivocan. Se equivocan porque fuera del teatro no hay nada, ninguna vida alternativa a la que uno pueda incorporarse. El espectáculo, al igual que el teatro kafkiano de Oklahoma, es, por así decirlo, el único que hay en la cartelera. Y lo único que uno puede hacer es seguir representando su papel, aunque tal vez con una nueva conciencia, una conciencia cómica.

Crònica còmica d'éssers fracassats i sotmesos a la precarietat de les vides errants, "L'última pirueta " és en el fons un molt amarg reflex de la nostra societat actual, on els diners agafen literalment pel ganyot els pobres éssers humans que amb prou feines saben negociar amb els seus propis sentiments i que lluiten commovedorament per mantenir la seva dignitat. Naturalment, no ens ofereix cap sortida, almenys clara. No cal explicar el final -¿pot haver-hi  final, quan es tracta de retallar un tros de vida?-, però es pot amb justícia assenyalar allò que, encara que  molts cops s'ha comentat, potser qui millor ho va expressar és el gran dramaturg nord-americà Arthur Miller: No és tant la formulació d'una resposta per al teatre o l'obra, sinó més aviat la formulació més precisa del problema.

21/3/12

DIA POÈTIC DEL MÓN

Aniversaris, centenaris, mil·lenaris, s'acumulen al llarg dels dies dels anys. Aquests dies que són tan escadussers, tan curts i tan fugissers. Més fútils i evanescents a mesura que l'home es fa gran. L'home, o la dona, singulars, i l'Home en genèric, a mesura que avança la Història i hi ha més i més efemèrides per recordar.

Avui alguna institució benpensant -la UNESCO, vaja, es pot dir- ha decidit que, a més de ser l'inici oficial de la primavera, pot ser el Dia Mundial de la Poesia. Una excusa per assenyalar una efemèride més al calendari. Una excusa per a recordar que existeix la poesia, malgrat tot. I que seguirà existint mentre hi hagi poetes.

Hi haurà poetes mentre hi hagi dones i homes? Això ja és més discutible, però sembla força improbable que no sigui així. Encara que només sigui perquè ens costa imaginar-nos com una espècie desprovista d'aquest impuls líric que ens fa ser tan malenconiosos de vegades, com jo mateix a l'inici d'aquest article, tan vanament efervescents d'altres.
 



El Centre UNESCO  de Catalunya-Unescocat ha editat per avui uns fulletons amb un preciós poema de Narcís Comadira per commemorar la data. El poema es deu estar llegint a hores d'ara al Palau Robert, ignoro si amb les traduccions al mandarí, soniké, occità, suec, panjabi, urdú, romanès, wòlof, amazic, euskera, anglès, francès, àrab, guaraní, caló, italià, castellà, japonès, croat i kirguís que inclou el fulletó.

Si la música pot ser el llenguatge més universal, la poesia dota de música, per tant d'universalitat, el llenguatge. Per molt que la traducció sigui complicada, sempre he pensat que aquest alè especial de la poesia uneix les llengües i els pobles.



Fa uns anys, per inaugurar-me com a poeta a la Xarxa, a internet, vaig penjar aquest poema. Una invitació a compartir la poesia i la literatura. El reprodueixo aquí, per renovar aquesta invitació i com agraïment a tots els que en un lloc o altre d'aquest curiós món virtual m'heu anat i m'aneu seguint.


Troba'm aquí

Perquè no és veritat que tot cessarà.
No, veuràs: cessarem tu i jo,
cessarem ambdós, partirem,
i aquest avui que ens fa compartir
aquesta remorosa xarxa.
Però no cessarà
l'entrellat de veus i d'anhels,
i els intricats fils que l'ordeixen.
Perviurà, sí, almenys això.
I encara més:
potser restarà un tornaveu,
un rastre, per feble i lleu que sigui,
una mena de remota ressonància
de les paraules desesperades i clares
que hem anat escampant
aquí mateix.
Aquí, on em trobaràs,
on t'espero
pacient, dúctil,
partícula de l'etern.

17/3/12

LA PLÀCIDA MORT DELS RECORDS

La mort aquest setmana de Teresa Pàmies ha significat, com molts han ressaltat, la desaparició de l'última veu d'una generació artistes molt rellevant, la dels que van haver de marxar a l'exili després de la Guerra Civil. Per la seva edat -només tenia setze anys quan va esclatar la guerra- i per una longevitat destacada, ens ha arribat fins els nostres dies. Però també per la seva constància i la seva capacitat de romandre fidel a la memòria i als plantejaments ideològics que la van empènyer a afrontar l'extrema duresa de la vida de l'exiliat enmig d'aquell món convuls i sacsejat per la guerra mundial.  Teresa Pàmies, a diferència de molts altres, no va acceptar un retorn a l'Espanya franquista fins molt tard, ja iniciada la dècada dels setanta, i va recuperar amb especial encert la memòria d'aquella dramàtica aventura de la lluita contra el feixisme i l'exili subsegüent.

Gabriel Ferrater es un cas ben oposat. El genial poeta no és pròpiament un exiliat, però va haver de sortir camí de l'exili amb la seva família, una típica família de la burgesia progressista reusenca. Molt jove, adolescent, va estar quatre anys a França, anys sens dubte importants per a la seva formació intel·lectual, però fugissers a la fi. Va decidir ell sol, sense la resta de la família, tornar ben aviat, al  1943, i aviat va haver de fer un llarg servei militar i patir l'ambient obscurantista d'aquella Espanya prostrada per la fratricida conflagració passada. Com més tard va confessar, la seva germanofília i la seva esperança d'un nou ordre van ensopegar amb la realitat gasiva d'una societat opressiva de la qual va acabar abominant.

Enguany celebrem el 90è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort. Recuperat de fa anys per la seva ciutat natal, de la qual va arribar a dir que era magnífica si hi ets lluny, tot d'actes es dediquen a retre homenatge a aquest fill il·lustre que sempre va mantenir una relació tensa, no ja amb Reus, sinó amb el món en general. En bona part autodidacta, d'una intel·ligència exuberant, va escriure una obra poètica curta, com un passatge més de la seva vida que es diria construïda a ratxes i rauxes, i va ser un crític d'art i especialment un lingüista de gran influència. De fet, amb el seu germà Joan va ser una mena de falca de penetració de les noves aportacions de la lingüística mundial -especialment de Chomsky- en l'Espanya dels seixanta.

El Centre de Lectura, aquest ateneu reusenc del qual algun dia hauré de parlar en aquest bloc com es mereix, ret tot d'homenatges avui al gran poeta. Passejar-se pels seus més o menys vetustos espais i sales nobles suposa topar-se amb l'omnipresència del seu record en una acurada exposició de la seva obra, imatges, retrats, etc. Aquesta setmana s'ha efectuat també un cicle de conferències seguides de diferents muntatges sobre l'obra de Ferrater, que van començar pel repàs a l'obra poètica fet pel professor de la Universitat Autònoma, Jordi Julià, i que van continuar amb une semblances més personals fetes per tres personalitats reusenques, el poeta Xavier Amorós, contemporani de Ferrater, Ramon Gomis, autor teatral i biògraf de Ferrater, i per acabar el lingüista i catedràtic de literatura catalana de la Universitat de Barcelona, Josep Murgades.

Una excel·lent ressenya d'aquesta conferència última la trobareu a un bloc inexcusable per als admiradors del poeta, Un fres de móres negres. Murgades va ser alumne de Ferrater en aquells últims anys de la vida d'aquest, quan per una sèrie de circumstàncies que ell va resumir molt bé, va ser contractat com a professor en una incipient Universitat Autònoma que s'albergava al monestir de Sant Cugat, ciutat on vivia i on se suïcidaria un abril de fa quaranta anys.

Com a alumne d'aquella universitat, ja ubicada a Bellaterra, i resident un grapat d'anys a Sant Cugat, els testimonis de Murgades em van afectar molt directament. Però, usant les mateixes paraules que  ell, faré com Ferrater, diré el que em fuig i no diré res de mi.

El muntatge de Rosa Mateu i Ramon Balasch, Paraules Ferrater, que recull el que amb altres artistes van muntar en ocasió d'un encàrrec de l'institut local que avui porta el nom del poeta, va seguir a la conferència, escenificant diversos textos de Ferrater amb admirable sentit del ritme i amb savi aprofitament de l'impacte sempre tan contundent de les seves paraules.

Dit per Rosa Mateu, em va sonar més suggerent que mai un poema amb el qual sempre m'hi he sentit convidat a rumiar, Tres llimones, poema inclòs al recull definitiva de la poesia ferrateriana, Les dones i els dies, aquest cant potser desesperadament desencantat a la ineptitud de la memòria per retenir els records del que ja és irremeiable passat.

Tres llimones
Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.
               Cor seduït,
renuncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
Potser sí que, finalment, Gabriel Ferrater va ser un exiliat bona part de la seva vida. Un exiliat de la pàtria més íntima, la del paradís que ha estat abruptament enderrocat, abans d'hora. Potser encara en els seus últims dies va lluitar per retenir imatges com aquestes. Tres llimones sobre una llosa aspra. Potser encara sentia la seva olor, la mateixa que hauria flairat en algun capvespre molt llunyà d'algun abril de la infantesa perduda.

11/3/12

L'AMO HA TORNAT

M'ha arribat a les mans el nou disc del Boss, Bruce Springsteen, "Wrecking Ball". Després de mastegar-lo uns quants cops seguits, només puc dir que continua sent l'amo (el puto amo, si puc usar l'expressió que el Pep Guardiola va popularitzar, però aquest cop sense una engruna d'ironia).

Potser no conté cap dels clàssics instantanis que poblen la seva dilatada carrera, però el disc et proporciona tots els elements distintius que fan ser al Boss el que és. Una qualitat espaterrant i un missatge contundent.

El mestre ens condueix ara en un oscil·lant discurs entre l'abatiment i la ràbia. Abatiment i tristesa per l'estat de coses del món, ràbia i rebel·lió en crits que freguen el límit de la desesperació. Finalment, però, queda un marge per a l'esperança. No és casual, segurament, que recuperi un tema del 2000, "The land of hope and dreams", que encara no havia gravat mai en estudi però que havia estat recollit al seu "Live in New York City". Potser sigui el tema més rodó de l'àlbum, i té la màgia del millor Boss, amb el seu missatge directe, de senzilla lírica, pregonant una fugida cap a un futur utòpic:

This train
Dreams will not be thwarted
This train
Faith will be rewarded
This train

Hear the steel wheels singing
This train
Bells of freedom ringing


(Aquest tren/ Els somnis no es veuran frustrats/ la fe serà recompensada/ Escolta les rodes d'acer cantant/ Les campanes de la llibertat sonant)


Els temes nous, en canvi, parteixen d'una desesperançada visió del present, amb una amarga mirada cap a la situació social i política, cap al predomini de les desigualtats, cap a la tasca depredadora dels banquers que s'omplen les butxaques a costa del bé comú. S'expressa clarament a temes de sinuoses melodies malenconioses com"Jack of all Trades":

The banker man grows fatter, the working man grows thin
It's all happened before and it'll happen again
It'll happen again, they'll bet your life
I'm a Jack of all trades and, darling, we'll be alright
(El banquer engreixa, l'obrer s'aprima / Ha passat abans i tornarà a passar/ Tornarà a passar, es jugaran la teva vida/ Sóc home de tots els oficis, noia, tot anirà bé).
I a temes d'enganxosos ritmes i aires irlandesos, herència del seu contagiós "Live in Dublin" de 2007. Com "Shackled and Drawn" o "Death of my Hometown". En aquest tema, una versió en directe amb la E Street Band del qual es pot veure avui al web oficial d'Springsteen, les al·lusions són menys directes però no menys clares ni contundents:

They destroyed our families, factories
And they took our homes
They left our bodies on the plains
The vultures picked our bones

(Van destruir les nostres famílies, fàbriques/ I ens van prendre les nostres cases/ Van deixar cossos a les planes/ I els voltors van agafar els nostros ossos).

Davant d'aquest panorama, trobem la seva confessió d'un estat profundament deprimit. A "This depression" demana ajuda de manera commovedora. El Boss se'ns mostra més nu que mai:

baby, i’ve been low
but never this low
i’ve had my faith shaken
but never hopeless


this is my confession
i need your heart
in this depression
i need your heart
(He estat enfonsat/ però mai tan a baix/ La meva fe ha vacil·lat/ però mai havia desesperat/ Aquesta és la meva confessió/ Necessito el teu cor/ en aquesta depressió).


La reacció enèrgica ve a temes com el que dóna títol a l'àlbum, "Wrecking ball", un tema d'una força descomunal que podem endevinar punt àlgid dels propers concerts. Potser el tema que li devia a la seva ciutat natal , New Jersey, després que "City of ruins", originalment pensada per a descriure la devastació soferta per les crisis econòmiques de l'entorn industrial, passés a adquirir un significat més general al context de "The rising", l'àlbum de 2002, la seva personal visió del món després de l'11-S.

I was raised outta steel
Here in the swamps of Jersey
Some misty years ago
Through the mud and the beer
The blood and the cheers
I’ve seen champions come and go
So if you’ve got the guts mister
Yeah, if you got the balls
If you think it’s your time
Then step to the line
And bring on your wrecking ball
(Vaig criar-me entre l'acer/ Aquí als aiguamolls de Jersey/ Fa alguns emboirats anys/ A través del fang i la cervesa/ La sang i els brindis/ He vist campions venir i marxar/ I si tens pebrots, home/ Sí, si tens prou pilotes/ Si creus que és el teu torn/ Fes una passa endavant/ I porta la teva màquina demolidora).

Una altra resposta, per sota de la ràbia i més enllà: la seva recerca espiritual que sembla ara més viva que mai. A l'himne soul de "Rocky ground", es fa més explícita, però no menys reivindicativa:

Forty days and nights of rain washed this land
Jesus said the money changers, in this temple will not stand
Find your flock, get them to higher ground
The floodwater’s rising, we’re Canaan bound
(Quaranta dies i nits de pluja han netejat aquesta terra/ Jesús va dir que els canvistes de diners no es quedessin en aquest temple/ Troba el teu ramat, duu-lo a una plana més alta/ La riada està pujant i anem cap a Canà).
Finalment, aquí ens trobem, vius. Per un viatge no fàcil, fins al final de l'àlbum, trobem "We are alive", un mig temps d'aire country on se'ns afirma que la vida continua, i que en la foscor els esperits resisteixen i espatlla amb espatlla lluitaran.

(Hi ha una doble propina a una edició especial molt recomanable per la mòdica diferència d'1 euro. Un dels temes una versió de l'American land"que va copondre per a la gira reflectida a "Live in Dublin").

No falta aleshores l'homenatge al gran Clarence Clemmons, el bastió de la banda que ens va deixar el passat juny. Com de gran era?, diu un text del mateix Boss al llibret que acompanya el disc. Massa refotudament gran per morir (...) Clarence no va deixar la E Street Band en morir. La deixarà quan nosaltres morim.

Clemmons encara ha deixat dos enregistraments en aquest àlbum, dos espectaculars solos del seu saxo a les esmentades "Wrecking Ball" i "The land of Hope and Dreams". 

Les contribucions dels membres de la banda són escasses en aquest àlbum, però els ha reunit, als supervivents, per a la gira que ja es posa en marxa. Poso el rellotge ja en el compte enrere fins al 18 de maig a Barcelona. Allí ens arribarà, de ben segur, la seva màquina demolidora.


3/3/12

CHOMSKY I LES ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ

Una bona amiga m'ha reenviat aquests dies un breu article sobre Noam Chomsky, el gran lingüista nord-americà que no dubta a dir i posar les coses clares quan parla de política. Chomsky és d'aquells savis que es demostra savi perquè, encara que quan parli de la seva tasca pròpiament acadèmica resulta inabastable per a les ments diguem-ne normals, quan aplica els productes de la seva reflexió en les coses quotidianes demostra un grau de discerniment molt elevat. En el seu cas, sembla que tota la complexitat amb què s'enfronta a l'estructura del llenguatge li permet desentranyar les veritables actuacions dels poderosos d'aquest planeta i comunicar-les amb la màxima senzillesa.

En aquest breu resum s'enuncien deu estratègies de la manipulació mediàtica que solens usar els líders mundials i els seus altaveus, els mitjans de comunicació fidelitzats i alhora fidelitzadors. Distracció, gradualitat i diferiment de les mesures, recurs al llenguatge infantilitzador o emocional són algunes de les estratègies que ens explica Chomsky que s'apliquen quan es es comuniquen les actuacions al gran públic perquè s'empassi com a favorable, o almenys com a necessari i inevitable, una mesura que afavoreix uns pocs en detriments de molts.

Altres estratègies són més a llarg termini i impliquen el concurs de nombroses forces, institucions i organitzacions, incloent les educatives, religioses, etc. Per exemple, el manteniment de grans nivells d'ignorància i mediocritat entre la població. O reforçant la teoria de la resposabilitat per impregnar les persones d'un sentiment d'autoculpabilitat si no reïxen en la dura tasca de triomfar en la jungla de l'economia competitiva. A això han contribuït, i no poc, els programes de televisió i ràdio, i els llibres de l'anomenada autoajuda, com comentàvem a l'anterior article.

Una molt clarament aplicada aquests dies és la que anomena crear el problema i oferir la solució. Aquesta estratègia és clarament la que s'ha usat per crear l'actual crisi, fabricada a consciència des de l'enginyeria financera, per fer acceptar com a mal necessari la renúncia als drets sociolaborals guanyats durant dècades de lluita obrera.

La recepta actual dels governs  europeus, com els nostres (el de la dreta espanyola i el de la dreta catalana), és idèntica, però si el govern català pot assenyalar problemes de finançament amb l'Estat espanyol amb tota justícia, el central ha de recórrer a un plantejament més sofisticat, combinant el principi de l'autoritat de la Unió Europea que imposa les mesures amb vagues promeses de reactivació econòmica per a un futur no immediat. Una cosa tenen en comú, però, ambdós governs: la seva presentació pública com a governs seriosos i responsables -recordem el govern dels millors  de Mas-, en contraposició a governs antecessors als quals se'ls acusa d'una desastrosa gestió que va crear un daltabaix financer que els lliga de mans. Aquesta és una altra manipulació freqüent, i que en política sol donar rèdit: l'herència rebuda, que sempre es pot situar des del govern actual en les xifres que a un li convinguin.

La premsa espanyola, poc influent, i les televisions i ràdios, bastant més, tenen en general un paper força encaixable en l'ortodòxia de les estratègies que ens denuncia Chomsky, encara que és cert que la premsa de Madrid destaca per un tarannà que se situa més enllà de l'ortodòxia i, tot i que en la seva majoria avui dóna suport al govern de Rajoy, té una tendència a mirar d'estirar cap a vessants reaccionaris  als dirigents polítics, des del que s'ha vingut a denominar caverna mediàtica de tints antidemocràtics. De vegades, fins a caure en un curiós vernís freakie que els fa certament notables. Vegi's el cas recent de la delirant portada de l'ABC sobre les protestes dels estudiants a Barcelona. Els titulars i el tractament general responen a una òbvia tactica recurrent de posar en primer terme les minories violentes per deixar en un segon o tercer pla les majories que protesten pacíficament i les seves justificades raons, però a més posa en relleu la grollera tendència a culpar el partit de l'oposició de tot, fins i tot de la violència d'alguns manifestants.

Aquest govern del PP, si de cas, innova en alguna cosa en les seves estratègies comunicatives, quan, ja des del bell principi de la seva entrada en funcions, va advertir que sempre explicarien als ciutadans quina és la situació real de la crisi i quines mesures aplicarien. En això van sortir al rebuf de les incoherències de Zapatero en els orígens de la crisi, quan va intentar una desesperada política de contenció de la crisi. El que no diuen és que una pretesa transparència no pot validar una línia política per si sola. De fet, continuen recorrent a eufemismes, una altra tàctica habitual, quan parlen de polítiques d'austeritat en la despesa pública, en lloc de parlar de retalls de polítiques socials.

I el que saben és que, tard o d'hora, les promeses inconcretes de millora hauran de passar pel sedàs de les xifres i dels resultats. Aquí, però, confien en una estratègia que, just és reconèixer-ho, els està funcionant des de fa temps: repetir una mentida mil i un cops, obsessivament i vehementment, per fer-la empassar com a veritat. I, si això falla, no pateixis: passa-li la culpa al govern anterior o a l'oposició. De fet, aquí vénen a aplicar una tàctica molt sibil·lina que trobem en nombrosos sectors afins a l'anomenada caverna mediàtica (i això inclou la premsa esportiva fins i tot), que consisteix a imputar enèrgicament a l'adversari els vicis i defectes propis. Una derivació perversa del principi de conèixe't a tu mateix, que extreu del principi un remei errat . Però potser eficaç, vés a saber. Així es capgira el vell adagi popular de la biga a l'ull propi: no és que vegem ja la palla a l'ull d'altri, és que directament li carreguem la nostra biga.