30/4/12

AQUESTA MÚSICA UNIVERSAL

La UNESCO, aquesta institució del'ONU que sembla avui capficada a omplir el calendari anual com va fer i fa l'Esgésia Catòlica amb el seu santoral, va proclamar en la seva Conferència General de novembre passat, el 30 de abril como el Dia Internacional del Jazz. Segons la declaració oficial, aquesta jornada té com a objectiu sensibilitzar el públic general sobre les virtuts de la música jazz com a eina educativa i com a motor per a la pau, la unitat, el diàleg i  el reforç de la cooperació entre pobles. Afegeix que  Governs, organitzacions de la societat civil, institucions educatives i ciutadans particulares ja implicats a la promoció de la música jazz aprofitaran aquesta oportunitat per fomentar la idea  que no es tracta sols d'un estil de música, sinó que el jazz contribueix també a la construcció de societats més inclusives. 


Prescindint de la dificultat de definir avui com un estil la música jazz, després de la seva ja centenària evolució des de les primitives arrels dels cants espirituals o de treball dels negres als camps de Nord-amèrica, passant per tantes fusions, penetracions i hibridacions que fan que avui abarqui en realitat una varietat enorme d'estils i gèneres, prescindint que durant tant de temps hagi estat una música popular sense haver fet res per avançar cap a una societat més inclusiva, sobretot al seu país d'origen, prescindint de tantes coses i casos... el jazz és encara avui una etiqueta que crida certament a valors universals, a una música que conté unes arrels profundes i alhora una flexibilitat espontània i regeneradora que la fa justament tan versàtil i, per això, polièdrica. I profunda.

No s'ha d'oblidar que el jazz ha estat sempre una música que, en essència, conté la capacitat improvisadora però que s'expressa des d'una profunda saviesa. Els grans mestres són els que han estat la base d'aquesta capacitat constant de reinvenció, des dels primitius com Scott Joplin, Sidney Bechet o Jelly Roll Morton, passant als grans primers compositors i desenvolupadors del jazz de les grans big bands amb  portentosos solistes, com Louis Amstrong o Duke Ellington, i als protagonistes de la gran revolució del bebop com Charlie Parker, Dizzy Gillespie i un llarg etcètera que dóna pas als seus epígons que executaran el salt definitiu al jazz modern, que ja serà una música capaç d'abraçar qualsevol línia d'experimentació, com Miles Davis, John Coltrane o Bill Evans.

El jazz és, doncs, a la llarga, si no una eina revolucionària per enderrocar barreres racials, socials i culturals, sí un gran pont de comunicació, com ho és la música en general, i alhora un vehicle de constant indagació envers els grans conflictes de la Humanitat.

Molts són els artistes que hi han reflexionat, sobre aquesta qualitat, però potser ningú com Julio Cortázar. Les obres del gran mestre argentí estan plagades de referències al jazz. El seu conte "El perseguidor"(inclòs a "Las armas secretas") és tot ell una crònica de la tensa relació del músic de jazz amb el món, però potser enlloc com a la seva obra mestra, la novel·la "Rayuela", trobem millors aproximacions al concepte del jazz, en boca del personatge central, Horacio Oliveira. Aquest diu sobre el jazz : Esa música universal del siglo que acercaba a los hombres más que el esperanto, la Unesco o las aerolíneas (...) es un pájaro que migra o emigra o inmigra transmigra, saltabarreras, burlaaduanas, algo que corre y se difunde y esta noche de Viena está cantando Ella Fitgerald mientras en París Kenny Clarke inaugura una cave y en Perpignan brincan los dedos de Oscar Peterson, y Satchmo en todas partes con el don de la ubicuidad que le ha prestado el Señor (...) es una definición de la libertad que se enseña en las escuelas, precisamente (...) donde jamás se enseñará a los niños el primer compás de un ragtime y la primera frase de un blues.

El jazz, en la seva història i en les seves múltiples interpretacions i recreacions originals de cada un dels seus privilegiats (i en molts sentits torturats) intèrprets, és, com assenyala Cortázar en molts altres passatges de les seves obres, una manera de travessar les barreres del temps i l'espai. És, abans que una consecució, abans que l'assoliment d'una fita, la mateixa manera de traçar la recerca, la constant i tal vegada obsessiva persecució d'una meta que contínuament es qüestiona a si mateixa. Pot semblar una fugida, però com ell mateix va deixar escrit, ir a un encuentro no puede ser nunca escapar.




El meu homenatge a Cortázar, "El perseguidor" i el jazz

29/4/12

EL GRUP DEL TE HOMENATJA SANT JORDI

Divendres passat, el Grup del Te del nostre Col·lectiu va realitzar la seva trobada anual, a la ciutat de Tarragona, a la cerveseria La Nau que es troba al carrer homònim, un d'aquelles preciosos carrers que creuen la seva Part Alta, el recinte antigament emmurallat on segles enllà els governadors romans havien situat el seu palau  i que més tard presidiria la catedral i tot el conjunt arquitectònic lligat al nou poder eclesial. 

 


El tema i excusa de la trobada era aquest cop la mateixa llegenda de Sant Jordi. Feia anys que ens reuníem sota la invocació del patró de Catalunya i Aragó, entre molts altres llocs, i potser ja anava tocant fer-li justícia al referent clàssic que avui en dia s'ha transformat a Catalunya en la celebració de la rosa -la sang del drac- i el llibre -la llegenda feta matèria-. 

Les diferents aportacions van girar al voltant del potent símbol de la rosa, del cavaller Sant Jordi amb la cara d'Artur Mas sotmetent el monstre de set caps que és la Funció Pública, o una versió retallada i econòmica de la llegenda. 

La meva aportació va ser "La veritable llegenda de la princesa i el drac", un modest intent de donar veu a la part de la llegenda que ha estat més silenciada durant tots aquests segles d'història que ens separen del seu remot origen. No pas el drac, que ja ha tingut qui en parli per ell, sinó la princesa. És a dir, el món femení, la veu de les dones tant de temps marginades.


Permeteu-me que em presenti, encara que sigui de mala educació fer-ho per mi mateixa. Però és que he callat durant massa temps, massa anys i massa segles i tot ...Com passa el temps, Déu meu!.... Si sembla que va ser ahir mateix quan...Tant se val. Em presento, doncs, sóc la princesa Cleodolinda. De ben segur, el meu nom no us dirà res, però si us dic que sóc la bella donzella que va ser rescatada pel cavaller Sant Jordi del ferotge drac, de ben segur que em sabreu situar.
I, tanmateix, que poc sabreu de mi! N’estic ben segura. Perquè, ¿no és veritat que durant tots aquests segles de notícies i comentaris que s’han vessat a dojo sobre la gesta del cavaller, a penes heu sentit més que la versió d’ell mateix? ¿No és cert que a mi ningú m’ha donat veu, com si jo no tingués espelma en aquest funeral? Fins i tot, sí, fins i tot, haureu sentit més d’una versió del pobre drac, que és realment qui va pagar el mort... Però, ¿de mi? Què en sabeu de mi?
Ah, sí, és clar, direu: eres una jove donzella, bella i prima, filla del rei inflexible que no va voler escoltar la veu del poble que gustosament oferia un grapat de voluntaris per substituir la princesa en el sacrifici i bla, bla, bla... Tot mentida! Mentida i estúpida tergiversació de la Història.
Voleu sentir-la, doncs? Voleu que us expliqui qui era jo de veritat?.
Doncs sapigueu que ni era bella, ni era prima. La gent del poble sí que eren prims, acostumats a no menjar més que rosegons de pa sec i patates florides i de pagar  impostos fins a empenyorar-se la camisa. Jo, que rebia els fruits de la cruel i implacable política fiscal del meu pare, estava  francament  grassa. Prou grassa. Menjava massa, de debò. De vegades sopava tres vegades  la mateixa nit. Sovint vomitava la meitat del que  havia endrapat, però la meitat que es quedava em feia molt de profit, pel que es veu
Almenys, direu, éreu donzella... Doncs això és el que es pensava el ninot de mon pare! Però no. Em repassava tota la cort masculina del regne, de vegades  mentre sopava i tot. Tot alhora, menjant i d’allò, per no perdre temps.
I ma mare? Us preguntareu què feia ma mare i per què no n’heu sentit a parlar. No us ho heu preguntat mai, dieu? Quins babaus, també! Però aquesta seria una altra història.
El que volia dir-vos està aviat dit. El tal drac no era tan mala persona com per menjar-se un vilatà cada dia. No hi havia rifa per triar les víctimes suposades de la bèstia. Hi havia cua. Tothom preferia anar-se’n a cal drac abans que sofrir el xuclasangs de mon pare. Almenys s’hi menjava millor, deien alguns. I s’hi estava calentet, a la seva cova, amb tot aquell bé de Déu de foc. Li pudia l’alè, ben cert, però no és menys cert que a la gent del poble allò no li importava gens, ni se n’adonava, diguem que la higiene corporal no formava part de les seves preocupacions. I, posats a ser sincers, tampoc en formava part de les de la gent de palau. I a mon pare també li pudia l’alè horriblement.
I aleshores, us preguntareu, per què es va presentar aquell sant cavaller a salvar-vos? Això mateix em pregunto jo! Com ho he de saber? Es veu que era la dèria d’aquell beneit d’home, anar empaitant innocents animals salvatges amb la seva escopeta, vull dir la seva llança. Es veu que és una cosa que corre per les cases reials. Jo no volia ser rescatada,ni de bon tros.
Tampoc el poble volia de cap manera ser rescatat. Si van acabar sacrificant el pobre monstre va ser per ordre de mon pare, el vell envejós ple de rancúnies i avarícia.
El que és cert, mireu per on, és que mon pare va oferir la meva mà al cavaller Sant Jordi. De ben segur, el vell garrepa va pensar que ja que no havia pogut desfer-se de mi i de la càrrega de la meva alimentació endossant-me al drac, m’hi encolomaria al brau cavaller.
I també és veritat que aquell sant baró va sortir cames ajudeu-me.
Pensareu que tenia bons motius. No, no us talleu, sé que ho penseu. No ho negaré. Ell, tan magre i ple de blaus, cicatrius i dolors de mil batalles,  i tan devot, no devia tenir gaires ganes de sostenir la meva incontenible fam.
Però això us diré, i acabo, per no estendre’m més i no esgotar la vostra sol·lícita paciència:  vaig respirar alleujada veient-lo partir. Dubto molt, moltíssim, que mai hagués pogut apaivagar les meves fams, totes les meves fams.


El guanyador va ser l'Alfons, amb la seva Auca de Sant Jordi que és un petit repàs a la societat de bons amics i amigues que ens venim trobant ininterrompudament des de fa ja 14 anys (Déu meu, com passa el temps!).


El premi, un llibre, és clar: "El regal de la comunicació" de Sebastià Serrano, que creiem perfectament adient per al nostre grup, quant vol contribuir a aprendre a escoltar els altres, dominar les emocions, observar el món que ens envolta i descobrir valors tan essencials com la lleialtat, el respecte, la confiança o l'amistat.

Valors que sempre hem volgut que presideixi el nostre Grup.

23/4/12

ESPAIS DE CULTURA

Aquest cap de setmana Reus ha acollit convidats de luxe. El marc ha estat comú, el Centre de Lectura, aquest centenari ateneu del qual us vaig prometre que algun dia parlaria més extensament.

Divendres i dissabte, amb ocasió d’unes jornades d’ homenatge a un il·lustre estudiós reusenc, Ramon Amigó, desaparegut el setembre passat, va acollir la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Amigó és una referència indefugible de l’onomàstica i la toponímia, i és un dels pilars del mateix Centre de Lectura, especialment en el durs anys de la represa cultural després de l’ensulsiada de la Guerra Civil. L’homenatge era més que justificat.
Vaig assistir dissabte a l’última jornada, on  diverses intervencions van recórrer un ampli ventall de la cultura reusenca. Jordi Ginebra, catedràtic i director del Departament de Filologia Catalana de la URV, va presentar un estudi encara en marxa sobre la Creació lèxica en la premsa del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre,  Josep M. Martí , degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va fer un  repàs a la història dels mitjans de comunicació del que va anomenar ecosistema mediàtic reusenc, Salvador Palomar , estudiós molt especialitzat en la cultura popular, va fer una exposició de la tradició del carnaval a la ciutat, i a les expressions escrites que el doten de força singularitat, i, per acabar, Josep Murgades, catedràtic de la UB, i Fina Masdéu, catedràtica d’ensenyament secundari i actual responsable de la Secció de Lletres del Centre, de Lectura, van fer una original i molt amena  exposició titulada Gabriel Ferrater: espais literaris entre la lingüística i la procacitat. Aquesta xerrada va suposar una mena de brillant coda al seminari que al propi Centre es va fer unes setmanes enrere sobre el poeta reusenc, del qual ja us vaig parlar, i va ser sens dubte la que va produir més debat , i fins i tot polèmica, en el col·loqui posterior.

El professor Murgades, amb la seva habitual mordacitat, va agrair que per un cop la Secció Filològica de l’IEC, la muntanya, anés cap al poble, i no el poble cap a la muntanya. Isidor Marí, el president de la Secció Filològica, que va cloure la jornada, va entomar bé el repte. La Secció, va assegurar, trepitja el terreny on la parla és viva. Sospito que més que visites ocasionals, la presència de membres del territori ho justifica. Quim Mallafré, el gran traductor reusenc, que va coordinar les jornades, n’és tota una garantia., per la seva saviesa i per la seva militància en favor d’una llengua que es nodreixi contínuament dels dialectes locals en balanç amb les normes estandarditzades.

Murgades va fer referència també a Joan Sales, del qual celebrem el centenari del naixement. Me’n recordava d’ell jo unes hores més tard, després de la derrota del Barça davant del Reial Madrid. I concretament d’un personatge de la seva  “Incerta glòria”, aquesta mena de monument a la intel·ligència literària. Em refereixo al que potser és l’heroi més íntegre de la novel·la,  l’oficial Picó, un subaltern de la Universitat a la vida civil, i un oficial de proverbial calma i serenitat en la guerra. Fanàtic exclusivament  de la cultura, estén el concepte d’aquesta a tot tipus de comportament civilitzat que justificaria la seva resistència a la bogeria destructiva dels dos bàndols. Cultura, en boca del Picó, és una manera tant de saber lluitar com de saber perdre i retirar-se. Crec que el Barça i la seva afició va demostrar dissabte què és cultura.

Diumenge, els convidats que acollia el Centre de Lectura eren els Mishima,  al seu teatre Bartrina. El grup barcelomí presentava el seu últim disc, el magnífic “L’amor feliç”.  El concert va ser vibrant, càlid, intens. Vaig tenir ocasió de parlar amb els components de la banda a la sortida del concert, i David Carabén em va reiterar la impressió que ja havia expressat a una entrevista prèvia a un mitjà  local i al mateix escenari. Ja coneixia el teatre d’una anterior ocasió i posava de relleu la particularitat d’un escenari com el Bartrina, que té una atmosfera molt singular, una pàtina, com molt bé me la va descriure el mateix  líder dels Mishima.

Hi ha espais literaris, teatrals, musicals, espais que sostenen una sedimentació cultural que s’ha dipositat  d’una manera silenciosa, gairebé misteriosa, a mode de tradició que impregna la geografia com només la transmissió intergeneracional de treball constant pot proporcionar. Aquests espais que conformen les bases de la cultura, per absorbir-la, fins i tot per violar-la, com va dir el professor Murgades a propòsit de la tasca renovadora i provocadora d’un Ferrater. Aquests espais que, en la seva solidesa, només en ella, poden sobreviure i permetre  la renovació constant. La tradició, la que representen les parets vetustes del casal del Centre, les ràncies prestatgeries de la seva biblioteca on s’alineen els obres dels grans estudiosos com Ramon Amigó,  la refinada i imprescriptible elegància de la decoració del teatre, aquesta tradició secular que necessita, sí, la presència viva dels que la recorrin amb la mirada amatent, dels nous lectors que consultin els documents, llibres, discos i pel·lícules que descansen als arxius, del batec dels instruments que despertin el miracle de la música feta vida en mans de gent com els Mishima. La tradició que representa la força latent de la cultura, una condició, l’espai  necessari perquè les noves capes puguin assentar-se i poblar-nos els nous dies que hem de construir, guanyant, i perdent també, en la constant recerca d’aquest futur que sempre és inassolible, perquè sempre ens quedarà just al davant.

Deixeu-m’ho dir en les paraules de Mishima:
quan recuperis tots els fragments
d'aquest naufragi que és la memòria
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
i d'aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l'udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar


(“Tot torna a començar”, de l’album “Ordre i aventura”, 2010)

16/4/12

S'HA ACABAT EL CAFETÓ!



Res no tornarà a ser com abans, ha dit el gran home, el secretari d'Estat per a les Administracions Públiques. Me l'imagino, el gest adust, duent-se uns parell de sòlids dits al pinçanàs que li vela els ulls seriosos i reflexius i deixant-lo caure per sota la lleugera papada que tremola de digna indignació de zelós guardià de les virtuts de la Corona, sobreeixint de la immaculada blancor de la gorgera.


El gran servidor patri no és renaixentista i els detalls anacrònics de l'abillament són fruit de la meva imaginació. Antonio Beteta és l'actual secretari de les Administracions Públiques del govern Rajoy, i en una ostentació de modernitat, va afegir a la greu sentència filosòfica un advertiment encara més greu als funcionaris que depenen d'ell -que són tots els de les espanyes, en darrera instància-: hay que olvidarse del cafelito y de leer el periódico.

Així que els grans sacrificis que li demana als treballadors públics són, no sé si per aquest ordre, deixar-se estar de fer el cafetó i de llegir el diari. No podem estar més en desacord. Però més en desacord estaran encara, sens dubte, els gremis de l'hostaleria -particularment el de les capitals de provincia o la gran capital del Estado, on hi ha tanta concentració de funcionaris que sostenen tants honestos negocis sostinguts a l'entorn del cafelito-, i el dels periodistes -que ja la ballen prou magre, pobrets-.

Però deixem que sigui cada gremi el que aguanti la seva vela, que hostalers i periodistes ja tenen prou portaveus. I deixem que paeixin  les comunitat autònomes que un dia van reclamar el café para todos que ara les deixin fins i tot sense un trist descafeïnat (que algunes fins i tot s'hi han posat bé, com la de la inefable Esperancita Aguirre).  A mi, el que em sap greu és que des d'un esglaó tan alt del govern es vagi en contra de la més elemental lògica de mercat que diu que sense activar el consum no activarem l'economia. Fent seva aquesta doctrina garrepa i rància de l'austeritat mal entesa, aquest govern no fa sinó obeir els dictats dels banquers alemanys que celebren cada cop de tisora als pressupostos dels estats d'aquells dropos d'allà baix amb grans entrexocars de gerres repletes de cervesa.

Fa molts anys ja, un meu veí, o quasi veí, que va arribar poc després a centenari, em comentava escandalitzat la notícia d'un pobre immigrant que s'havia guanyat no sé quina bestiesa de milions -de pessetes aleshores- a la loteria. Em deia, amb santa raó: és que aquest home podrà esmorzar dues vegades? Què en farà, de tants calés? Aquest home savi sabia perfectament que els marges de rendiment del consum empitjoren a mesura que la distribució de la riquesa és més desigual. O sigui, la demanda de productes és menys eficient com menys igualitari és el repartiment de les rendes, ja que els rics, per molt que malversin, mai poden sostenir una oferta equiparable a la demanda d'un major nombre de consumidors.

Deixar sense cafetó una legió de funcionaris no és, doncs, ni més eficient ni més just que permetre que hi hagi una bona tropa de bons servidors públics que accepten amb alegria el seu treball diari i la seva contribució obligada i agradable al consum que manté una oferta raonable, lícita i resplendent de producció de benestar públic.

11/4/12

MIRÓ I LES MARQUES



A primers del mes de febrer passat, Joan Miró va batre un nou rècord de cotització al mercat internacional de l'art. Bé, no ell, per descomptat, sinó els qui van pagar la suma de més de 20 milions d'euros per un quadre seu. Ells, o ell, i els hàbils venedors de Christie's que ho van fer possible, i que havien proposat una xifra de sortida de poc més de 7 milions. Una ridiculesa.


L'obra, que porta el suggerent títol de "Le corps de ma brune", pertany al període aparentment més valorat del mestre català, el dels anys 20 i 30 del passsat segle, i concretament la va realitzar a Mont-roig, segurament l'estiu de 1925. Es tracta d'un quadre de dimensions regulars, que sembla ser desprèn un gran erotisme. La podeu entreveure a la foto -la noia que el sosté no hi forma part-. El nu és realment difícil de copsar, però el text sobrepintat és bastant explícit: El cos de la meva morena. Me l'estimo com la meva gateta vestida d'amanida verda, o de calamarsa. Ve a ser igual.

Miró és avui una font d'ingressos per al municipi del Baix Camp on va crear aquesta obra tan  cotitzada . Sens dubte, com li passaria a Picasso a Horta de Sant Joan, els paisans d'aquell temps no podien sospitar que aquell artista estrany acabaria creant una marca que s'associaria a la promoció turística del seu petit país. Avui, Figueres explota Dalí, com Barcelona Gaudí, Picasso, i d'altres.

Entre aquests altres,  probablement acabi situant-se Antoni Tàpies. El mateix dia que Miró obtenia el seu particular rècord, 11.000 visitants desfilaven per la fundació de l'artista que acabava de desaparèixer a punt d'arribar a nonagenari. O potser no. Potser encara ha passat poc temps i el seu eco és discutible. Sobretot des de paisatges veïns. Es va donar també aquells dies l'espectacle força insòlit de veure un atac en tota regla a la seva obra des d'una televisió espanyola, o potser autonòmica madrilenya, no recordo bé. L'argumentació tècnica, de fet, era prou de pes, però... l'haguéssim sentit si Tàpies no hagués estat tan compromès amb el catalanisme?

Gaudí és més indiscutible. Artista en estat pur mort en plena construcció de la seva obra més monumental i universal, la Sagrada Família, pot ser invocat fins i tot pel magnat dels casinos Sheldon Adelson que aquests dies es passeja entre Madrid i Barcelona deixant-se estimar per la classe política amb el seu projecte de petit Las Vegas europeu. L'acudit del gran rei del joc: dotar el seu projecte amb el nom de Gaudí si finalment es decanta per plantar-lo a Barcelona. El Vaticà el vol beatificar, Las Vegas el vol col·locar als altars dels jugadors...Gaudí no pararia d'alçar nous temples expiatoris si tornés a aquesta vall de llàgrimes...i luxe.


Casinos d'Adelson a Las Vegas

Diners, política... subhastes i marques comercials. El mercat de l'art gaudeix de bona salut. Malgrat la crisi. O gràcies a ella. La futilitat dels diners, volàtils i capriciosos, impregnen les obres que acaben per condemnar al trist paper de simples productes. El fet de ser valorades, marcades per una etiqueta de preu, és el que acaba dotant-les de valor, i buidant-les paradoxalment del valor que per si soles poguessin oferir-nos.

4/4/12

DE LA RECERCA CONSTANT DE LA INFELICITAT


Una cita de la sempre citable i molt bona citadora Clídice en el seu molt recomanable bloc Un tel als ulls, m'ha reconduït a un vell deute que em considero autoimposat vers els meus lectors, menuts i grans, homes i dones, terrestres i extraterrestres. Això, si em permeteu una digressió -que no serà tan dilatòria, com comprovareu-, em recorda que el meu psiquiatre penedit Magnus T. Pfaff ja ens va advertir als que seguim aquesta pràctica, que els deures que ens imposem a nosaltres mateixos per satisfer les expectatives dels altres estan condemnats a defraudar sempre a aquests altres, ja que, ni esperen de debò que els complim, ni deixaran de sentir-se molestos perquè els utilitzem com a coartada per fer el que en definitiva ens ve en gana. Dit això, copio la cita i explico el deure. Punt i a part:

L'home no serà mai feliç, de faisó durable, perquè sempre persegueix aquests dos impossibles:

 Que les coses siguin diferents de com són.
 Que durin més del que poden

(Gaziel, 1949)



El deure que m'havia imposat, després d'haver esmentat l'apropament de Pfaff al concepte de la felicitat, era abordar l'eix central de la seva obra més justament famosa,  "La conspiració dels infeliços" (Die Verschwörung der unglücklich, 1954), que és la recerca constant de la infelicitat per part de l'home. Tot i que, com ja havia esmentat jo en un altre article, Pfaff subscriu la frase del seu mestre Janos Gupka, segons la qual  El món es divideix en dues categories de persones: els infeliços i els que es defensen dels infeliços, és ben cert que el gruix de l'obra sembla defensar la tesi que la major part de la Humanitat està cegament abocada a la seva pròpia ruïna mitjançant una recerca constant de la infelicitat.

Coincidint, de fet, amb l'observació del nostre Gaziel, Pfaff apunta que la major part de les nostres desventurades exploracions vers la infelicitat provenen de la invenció del concepte del temps. Especialment, del concepte occidental, que és un concepte lineal i en progrés continu. Si bé cita de passada altres conceptes del temps que en altres cultures són predominants, se centra en definitiva en el que diu propi de la cultura occidental, la qual, segons assenta rotundament, és la que s'acabarà imposant absolutament precisament pel seu concepte del progrés indefectible del temps.

Aquest concepte fa que l'home occidental, i a la llarga tot l'home -abolides les cultures que denomina marginals o prehistòriques-, planifiqui i busqui en el futur tota la justificació del seu actuar. És aquest 'factum', aquest actuar constant, anguniejant i estressant, amb un fi ajornat, el que el condueix  en definitiva a crear la Història. La Història és el resultat de l'actuar de l'home, en definitiva de la seva planificació. Sense concepte de futur no hi ha Història, ja que el passat no es pot resituar sense una projecció cap endavant. Pfaff estudia el naixement del sentiment tràgic en el període helenístic grec (πάθος, pathos) com un període històric determinant per a l'aparició d'aquest concepte.



Paradoxalment, aquesta invenció que crea la seva capacitat de domini de l'esdeveniment, del món i el seu esdevenir, també és la clau de la seva infelicitat. Un dels seus efectes és precisament una característica que queda apuntada en la cita de Gaziel: l'home, aferrat al desig de futur, no pot acceptar que les coses són contingents i efímeres.  La felicitat només pot ser contingent i no permanent, rebla el mestre de Turíngia, però l'home no accepta la seva pròpia condició fugissera i contingent. En lloc d'acceptar la volatilitat de l'atzar, s'entesta a construir una assegurança contra l'infortuni. L'infortuni, un altre tema clau del llibre, no és més que la cara negativa de l'aleatorietat. Tot home és subjecte, en l'execució dels seus plans, al factor aleatori, és a dir, a la possibilitat que la conjunció d'elements que influeixen en el seu factum li sigui desfavorable. Si en realitat l'home hagués preparat a fons l'estudi d'aquests elements, singularment amb un estudi de la Història dels seus antecessors, no estaria probablement gaire més protegit contra l'infortuni, però sí contra la repercussió d'aquest sobre el seu ànim: la infelicitat.

La infelicitat és, doncs, un producte de l'angúnia vital, però no és un producte fatal. Per a Pfaff, l'home es pot prevenir contra ella. És la incultura i la manca de  profunditat en el raonament el que la produeix. A través de la reflexió, l'home es pot deslliurar del seus pathos, però la maquinària legal, científica, tot l'entramat del que anomena indústria psicofarmacèutica, conspiren en realitat per mantenir l'home aferrat al seu pathos, ja que és aquest el que justifica la seva mateixa existència quant ésser en desenvolupament del passat al futur, i el margina del present on existeix la veritable possibilitat de patiment, sí, però també de gaudir.

En un altre llibre cabdal, "Converses amb el gat de Gupka" (Gespräche mit der Katze Gupka), que va autoeditar-se al 1965, Pfaff va precisar, crec que amb una singular  clarividència que gairebé el fa aparèixer com a vident, que els homes que aparentment estan mancats de plans, en realitat estan mancats de voluntat o es veuen presoners de la peresa intel·lectual, però que això no els fa immunes a la fatal adscripció a la necessitat d'aferrar-se al futur. Pel contrari, la ignorància absoluta i astoradora que avui predomina entre la gent, fins i tot la que posseeix un títol que la declara oficialment instruïda, sobre els grans fets de la Humanitat, fins i tot la més absoluta manca d'una idea de les fases evolutives de la història humana, fa (aquests individus) absolutament esclaus de l'infortuni, ja que els manca la referència dels fracassos i conquestes del passat. O sigui, de la relativitat de tota gesta humana.

Però abordar el concepte de Pfaff sobre la relativitat i la circularitat  del temps, i la seva aguda crítica al concepte cíclic del temps en les cultures orientals, ens portaria per altres camins. Pels camins de l'alegria, allunyats de la infelicitat, i tan poc freqüent entre nosaltres, pobres usuaris de les receptes ràpides de la psicofarmàcia industrial.