19/5/14

AMB ELS GRUPS DEL DEMÀ

La Fira de Música al Carrer (FiM) que s'organitza a Vila-seca ha arribat als 15 anys. Es podria dir que es tracta d'una adolescència força reeixida i sense els conflictes estridents que sol acompanyar aquesta edat, o almenys aquesta és la impressió que rep el visitant.

Ja se m'ha fet una rutina deixar-me caure en aquesta ocasió a la vila veïna , aquesta petita població que, per estar encaixada entre Reus i Tarragona, sol passar desapercebuda, almenys en el seu nucli principal, allunyat de la costa on les platges de La Pineda i, sobretot, Port Aventura, la fan -potser sense que se n'adonin- destí habitual dels turistes. I és una llàstima perquè es tracta d'una població molt agradable, amb una cultura musical envejable, que no es manifesta només en aquesta Fira, sinó que tot l'any produeix una interessantíssima activitat al voltant del seu Conservatori i el magnífic Auditori Josep Carreras.

Vila-seca és avui una vila sanejada econòmicament, cosa que destaca poderosament en temps de crisi tan brutal, sens dubte per les aportacions dels gegants químics i turístics i hotelers que acull al seu terme, però crec que també per una gestió política més que decent. Avui hi plana una ombra sobre la gestió del seu alcalde, el convergent Josep Poblet, president de la Diputació, al qual se l'ha  imputat dins de l'escàndol del holding municipal reusenc Innova, que té en un daltabaix la meva ciutat. Pel que jo sé directament, tanmateix, la política municipal en temes ocupacionals és modèlica i una de els més reeixides del nostre entorn.

Aquesta edició del FiM s'ha organitzat sota el lema amb els grups del demà. És clarament voluntat de l'organització obrir a l'exposició dels nombrosos professionals que s'hi inscriuen una mostra dels talents emergents. Poques han estat les cares conegudes i de prestigi, però molta la qualitat de les propostes. Això parla del moment d'efervescència musical de la nostra escena musical -fonamentalment es tracta d'artistes del país-. Quaranta-sis grups o artistes que es van distribuir entre els diferents espais del nucli de la vila, la major part d'ells molt acollidors.

La meva tria, feta en funció de les imposicions horàries en bona part, va ser la següent:

-Per començar,uns dels pocs noms consagrats, Pau Riba i Pascal Comelade, amb la seva posada en escena del seu disc "Mosques de colors". L'inefable Pau ens va anar explicant la seva particular història d'amor amb el genial músic de Montpeller, i del quartet que formen van extraure una sessió memorable de música i lirisme amb tocs surrealistes que va acabar amb una reedició d'un dels seus clàssics, "Taxista", que com Riba va dir, continua estant d'actualitat ja que retrata una dura realitat que fa molts anys que dura, la de l'atur... Ah, i la coda final, preguntant a l'audiencia Què ha fet el Barça?... Ai, las!





-Al costat del pati del Fènix, en l'espai del cafè cantant, Negro, el valencià Fernando Junquera, que ens va rebre també preguntant pel futbol, i després ens va obsequiar amb el que ell, fent gala d'un sentit de l'humor també peculiar, va anomenar col·lecció de hits, temes en general petits servits amb una virtuosa forma d'extraure inversemblants sons a la seva guitarra elèctric.

 

-De retorn al pati, els Coriolà, una nova formació del pop-rock català que ja deixa endevinar la via de l'èxit, després de tres anys de rodatge i de posar al mercat el seu primer disc, molt apropiadament anomenat "El debut". Un nom a recordar, el de la banda de Carles Chacón, amb les seves evocacions d'herois romans retratats pel gran Bard.




-A la plaça de les Voltes, en un ambient insòlitament relaxat, vam poder assistir a una altra proposta emergent, Izah, una veu meravellosa d'una catalana de Manchester que canta en anglès i castellà una molt ben trenada barreja de soul, jazz, ritmes jamaicans i fins i tot swing.



-A l'Hort del centre, per acabar, la marxa rabiosa dels Falciots Ninja, homenatge a Serrat en el nom, però desde la fusió del rock amb ritmes soul, reggae, etc. El que amb Izah és elegància i cadència majestuosa, és frenesí en aquesta banda, ella per si sola una fusió d'elements vinguts d'altres bandes -amb un dels cantant de Mine! com a eix-.

I tornada a casa convençut d'haver fet alguns tastos de la música que ens vindrà demà.



12/5/14

TRAPEZI: L'ART DEL RISC

Un any més el Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, ha passat per Reus. Ha estat un cap de setmana intens, des de dijous a la nit en què va arrencar, fins ahir diumenge al vespre, que va cloure's a la plaça del Mercadal. En ambdós casos amb espectacles que s'inserien en la programació normal del festival, i per tant sense cap concessió a la galeria.

Si l'any passat van ser els animadors de la fira, els acompanyants de la comitiva itinerant que encapçala l'elefant -de catró pedra, de tots és sabut que al Trapezi mai usa animals vius-, els Herrerita, els que van reivindicar la necessitat d'un major esforç de les administracions en el suport a l'organització, enguany també un dels seus membres va elevar una protesta per la manca d'aquest suport, ja que curiosament els Herrerita ja no han dirigit enguany aquest característic element.

laciutat.cat
El cert és que el pressupost del Trapezi ha pujat en relació al de l'any passat, dels 300.000 euros pelats als gairebé 385.000, però això no vol dir que hàgim superat els anys de les vaques magres. Bona part de l'augment cal imputar-lo a les despeses del nou espai escènic situat al parc de Sant Jordi, on es van fer els espectacles nocturns que havien estat efectuats fins ara a La Palma, l'espai popular que ara ha estat confinat a alguns espectacles de pagament. Si cal reconèixer que el nou escenari aporta una visió i comoditat molt més digna que alguns altres dels escenaris a l'aire lliure que sovintegen al llarg de la fira -on les incomoditats per a l'espectador són ja marca de fàbrica-, una de les raons esgrimides per l'Ajuntament, en relació a aquest canvi, la de la seguretat ens remet a una tendència preocupant de la política de l'actual equip de govern, la insòlita avui coalició CiU i PP: la de delimitar, reglamentar, i en definitiva arraconar i obstaculitzar progressivament tot tipus de manifestacions als espais públics. No deixa de ser una paradoxa, d'altra banda, que en la fira que exposa l'art que juga contínuament amb el risc, el que impregna el seu ofici d'una filosofia de vida que juga en el tall mateix del perill, les polítiques preventives i de seguretat acabin posant-hi barreres.

Amb tot, més de trenta companyies, més de vuitanta actuacions, i moltíssima participació de públic, han fet de nou del Trapezi una cita capaç de sotragar la ciutat. I, com sempre, deixar un solatge d'allò que ara mateix anomenàvem filosofia del risc en les nostres vides ordinàriament poc receptives a la capacitat de la sorpresa.

Un dels aspectes més positius a ressaltar és potser l'alta participació de companyies catalanes, que han mostrat el boníssim nivell que està aconseguint el circ a casa nostra, i que s'han pogut beneficiar de l'espai de contractació professional que transcorre com una part menys visible de la Fira però segurament més transcendental. En aquest cas, de la necessitat -indesitjable- de la restricció pressupostària se'n fa virtut. Traslladat a un àmbit general, el quilòmetre 0 es revela sempre com una bona sortida a la crisi.

Us deixo amb algunes imatges i notes del que vaig poder veure en aquesta edició.

"Cabaret elegance", d'Elegants, grup català integrat al voltant d'un dels artistes habituals al Trapezi, el gran Boni, amb un fitxatge de crac brasiler inclòs, com el futbol! Per riure amb dosis de l'humor desinhibit i un pèl provocador, alhora que es repassen alguns dels números més clàssics del circ.

"Invisibles". Una de les formacions que ha portat la companyia catalana Atempo Circ. Barra xinesa doble amb gran protagonisme de la música en viu, una de les constants d'aquesta edició. Sovint, com en aquest cas, amb el suport sintetitzat de seqüenciadors que aporten textures afegides als ritmes que vertebren el desplegament de les arts pròpiament circenses.





"Esquerdes", d'Hotel iocandi, una de les formacions omnipresents al llarg de tota l'edició. Duet de catalanobalear combinant exercicis de trapezi fix i mil filigranes insòlites al voltant d'una escala. Se'ls va poder veure, a més d'al seu espai al pati de l'Institut Baix Camp, a l'espectacle inaugural i a la cloenda.


"Heian", dels andalusos Zen del Sur. Probablement un dels espectacles més reeixits, sobretot per als que vam poder presenciar-lo de nit, amb l'efecte multiplicador de la màgia dels jocs de llums. Combinació exquisida de dansa acrobàtica amb tocs de dansa contemporània, música amb interpretació en directe d'aires world music i missatge final molt new age, però tot amanit amb una precisa maquinària física de gran impacte visual.




"Vals blessé", del duet català Daraomaï. Al teatre del mateix Institut, una de les actuacions més intensament poètiques, que se centra en la recreació musical d'un poema del gran Vicent Andrés Estellés, a càrrec de Félix Cucurull, i es desenvolupa al voltant del cèrcol magistralment governat per Martí Soler. Llançament de ganivets, dansa acrobàtica i projeccions audiovisuals completen un espectacle íntim i frapant a partir de versos com aquests:

No puc eixir, no vull eixir del lloc on sóc,
entre coses horribles, còleres i tendreses.
Un puny tot ple de sang i l'espill fet estelles.
I els domassos romputs, i la xica orinant,
i les rates menjant-se la cara d'un cadàver,
i l'home de l'hotel escrivint certes coses.
I els morts descomponent-se, i el cafè d'aigua bruta.
I fracàs i silenci, i els àngels que no poden
establir certs contactes, i la sala d'espera,
amb fustes greixoses i altres objectes bruts.


És com un ball, d'una certa nuesa.
És com un ball, d'una rosa despresa.
És com un ball, savis girs, sense pressa.
És com un ball.

"Walkman", de Ganso&Cia. El basc Gorka és un altre dels ja vells coneguts del Trapezi. Altres vegades molt loquaç, crea ara un espectacle mut però que manté la seva habitual peculiar forma de desplegar la deliberada matusseria dels seus exercicis de circ per provocar les més hilarants situacions.

"Violeta", del Col·lectiu La Persiana. Un afortunat combinat de joves artistes del país que despleguen diverses arts escèniques amb un dinamisme contagiós, sota els ritmes llatins d'una formació de músics que responen al nom de Venancio y los Jóvenes de Antaño. Va servir de cloenda multitudinària al festival i va deixar el regust agredolç dels comiats...


... Fins a l'any vinent, esperem!


8/5/14

BÜCHNER I PIRANDELLO AL CICLE DE GRANS MESTRES A ESCENA

Imatge extreta de Twitter de Francesc CerroFerran
En el seu darrer muntatge presentat dins el cicle Grans Mestres a Escena al Teatre Fortuny de Reus, dimarts passat, Francesc Cerro pren la paraula d'entrada i ens emmarca dins el sentit de les dues peces que es representaran acte seguit (o es llegiran, per ser primmirats). L'escenificació del seu discurs ja és, en si, una declaració de principis: entorn fosc, llum atenuada sobre el faristol situat al peu del pati de butaques, on ell mateix el llegirà.

Aquesta feble il·luminació s'estendrà a l'inici de la dramatització del seu text "Robespierre versus Danton", quan s'apuja el teló: a penes una espectral llum d'espelmes que retalla de manera imprecisa la forma de la taula, en la qual seuen, enfrontats i de perfil al públic, els dos protagonistes.

Aquest aspecte tenebrós ja no ens abandonarà en tota l'obra. Cerro ja ens ha explicat el lligam que uneix subtilment els dos textos que sortiran a escena. En essència es tracta de la mort, un dels dos grans eixos que vertebra el cicle sencer de dramatitzacions que inicià amb dues tragèdies de Sòfocles, va continuar amb una tragèdia moderna (la poesia de Lorca) i ara ens condueix cap al punt final, que serà la veu de Shakespeare.
La mort, que colpeja sempre injustament (com dèiem aquí mateix en un cas recent), tant sigui perquè sobrevé directament per obra de la voluntat de l'home (primer acte) com per l'aparent atzar de la cruel natura (la malaltia sobre la qual gira la segona part, "L'home de la flor a la boca").

Potser caldrà posar en qüestió aquesta primera distinció, però per això haurem hagut de seguir el fascinant periple de les dues lectures en les veus de Jaume Comas i Fermí Reixach. També aquí podem matisar: la primera part és més llegida, la segona ja més representada.

Aquesta primera part, on a penes es mouran els dos protagonistes de la seva posició a la taula, és l'escenificació d'un drama de l'autor romàntic alemany Georg Büchner, "La mort de Danton". Es tracta de la seva primera obra, escrita amb a penes vint-i-dos anys, des de l'exili a França que va haver de seguir a causa de les seves activitats revolucionàries a la universitat de Gießen. És un drama molt extens, amb més de trenta personatges, crec, que traça un fresc vastíssim d'un dels moments més transcendentals de la Revolució Francesa, els dies àlgids de l'anomenat període del Terror, l'hivern de 1973 a 1794, en què sota el govern del Comitè de Salut Pública dirigit pels jacobins es van detenir milers de sospitosos i se'n van executar  a la guillotina centenars d'ells.

Francesc Cerro concentra el drama en l'enfrontament entre Robespierre, que simbolitza el jacobinisme extrem, i Danton, el moderat que va ser executat en el paroxisme de violència repressiva d'aquells mesos. Ambdós advocats, ambdós del mateix partit que va provocar el gir de la revolució cap a la radicalitat democràtica que va acabar amb la Monarquia. Robespierre, que justament com a advocat s'havia oposat públicament a la pena de mort fins al punt de dimitir d'una plaça de jutge, va aprovar l'execució del rei Lluís XVI pel seu caràcter simbòlic en un discurs que ha esdevingut cèlebre, i va encapçalar la repressió contra els girondins que va originar el període del Terror. Danton, que va impulsar les mesures repressores, se'n desdiria i acabaria sent executat ell mateix, després de reprimir la revolta de la facció més extremista i manar executar els seus principals dirigents, com Hébert.

Una escena de l'adapació cinematogràfica de
 "Robespierre versus Danton" d'Andrzej Wajda
És en aquest moment que assistim al diàleg entre Robespierre i Danton. Danton intenta frenar aquesta follia sanguinària, però Robespierre es mostra inflexible. És en essència un debat polític, entre el partidari de la repressió radical de la dissidència i el partidari de la contemporització, d'anteposar la llibertat de l'individu i els seus drets a la consecució de les finalitats de la Revolució. Robespierre parla de virtut com equivalent a la voluntat popular i del terror com el seu necessari aliat:
Si la virtut és la font del govern popular en temps de pau, la font d'aquest govern durant una revolució és la virtut combinada amb el terror: virtut sense la qual el terror és destructiu, terror sense el qual la virtut és impotent. El Terror no és més que justícia, ràpida, severa i inflexible; és, doncs, una emanació de la virtut; no és pas un principi diferent sinó més aviat una conseqüència del principi general de la democràcia, aplicat als més peremptoris desitjos del país. (...) En una revolució, el govern és el despotisme de la llibertat contra la tirania del terror.

Danton, en canvi, és partidari de limitar la violència del poder sota el dictat de les lleis:
Quan la defensa pròpia cessa, l'assassinat comença. No veig cap raó per la qual hem de continuar matant.

Es tracta d'una confrontació que no ha perdut vigència, tot i que a nivell lingüístic pugui avui xocar que es parli sense embuts de l'ús del terrorisme des dels aparells de l'Estat. Si els estats actuals no han renunciat a les pràctiques terroristes, sí n'han proscrit el nom per atribuir-lo sempre a les accions dels designats com a enemics.

Però es tracta també d'alguna cosa més. Danton apel·la als drets humans més íntims: el dret al gaudi, a la recerca personal de la felicitat. Acusarà el seu rival de ser absolutament fidel a una postura moral intransigent  pel simple gust de sentir els altres pitjors que ell. Robespierre l'acusa en canvi d'abandonar-se als plaers sensuals i a la riquesa material i així trair la Revolució. Els plaers sensuals, ultra sexuals, es representen més directament en el drama complet, singularment en les intervencions dels personatges femenins com la prostituta Marion o Julie, la muller de Danton.

Hi ha, en fi, un hàlit tràgic que recorre tota l'obra. Danton  veu, a ell i als altres homes que han cregut sostenir les regnes del poder, com a simples titelles moguts per forces desconegudes. Seva també és la metàfora de la Revolució com un cavall indomable i desbocat. Si es pretén posar-hi el carro davant d'ell, el conductor quedarà destrossat com el carro mateix. I seva és igualment una de les sentències ja clàssiques del text, que equipara la Revolució a Saturn devorant els seus fills. No cal oblidar que si Danton, executor d'Hébert, va ser ajusticiat al cap de pocs dies, al cap de pocs mesos eren Robespierre i Sant-Just els guillotinats, en el moment que va acabar el domini dels jacobins i del Comitè de Salut Pública.

Aquesta presència de poders que desborden els humans, que ens remet a les tragèdies clàssiques que havíem pogut repassar a l'inici del cicle, mostra una penetració en l'ànima humana impròpia d'un autor de vint anys i escaig. Hi ha, en aquest terreny, un nivell diferent de l'acció, un nivell interior que obre el camí a les especulacions de Büchner sobre l'art, la natura, la moralitat i la voluntat que exploraria en les seves obres posteriors, la nouvelle Lenz i, sobretot, l'inconclús drama "Woyzeck", famós per la seva adaptació operística a càrrec d'Alban Berg. ( Büchner moriria abans de complir els vint-i-quatre anys, frustrant-se així la carrera d'un dels autors alemanys més prometedors).

Danton adverteix (a la seva dona, en l'original) que sabem molt poc del que esdevé en l'interior dels altres, en la ment de cada un.  Medita sobre l'aparent innocència del món: El lloc sembla segur, sí, per a la meva memòria, però no per a mi, a mi la tomba em procura més seguretat, almenys em porta l'oblit: matant la meva memòria. I també: diuen que a la tomba trobes la pau, i pau i tomba són la mateixa cosa. Potser el resum del pensament escèptic del revolucionari penedit és una de les frases més memorables de l'obra: El món és un caos. El no-res és el déu nonat del món. Des d'aquesta perspectiva, renunciar, no ja a governar el món, sinó a entendre'l, és un descans. Danton s'ha arribat a acomiadar d'un dels seus amics sentenciant: la guillotina és el millor metge.

És en aquests instants en què Danton pren consciència de la bogeria que l'envolta i de la seva pròpia responsabilitat en ella, que el drama de Büchner permet exhalar aquest hàlit tràgic.En el muntatge de Cerro es concentren en un breu monòleg final de Danton afrontant la seva execució.

Luigi Pirandello
Aquesta aproximació de caire existencial, marca la transició cap al segon text, "L'home de la flor a la boca", d'un dels gegants del teatre europeu del segle XX, l'italià Luigi Pirandello. Si en l'adaptació de Büchner dominen les idees, les proclames, les grans sentències, aquí tot és íntim, subtil, definit amb línies molt fines i aparentment quotidianes, fins i tot banals al principi, abans que el diàleg casual entre dos personatges que es troben al bar d'una estació de tren vagi penetrant en la rotunda presència de la fatalitat. Si hi ha una força oculta que ens governa i ens guia calladament cap aquest destí final inexorable que és la mort, aquí no es qüestiona. El que anirem descobrint més aviat són els efectes i reaccions que la certitud de la seva arribada provoca en un de nosaltres, un de tants sens dubte, l'home de la flor a la boca.

Reixach i Comas abandonen aquí la rigidesa forçosa de la primera part per permetre's flotar en l'aparent lleugeresa d'un text que és un prodigi de delicadesa i profunditat, i poden abocar les armes de la seva convincent gestualitat d'actors amb gran domini del matís. Pirandello ens fa anar al dictat aparentment fortuït de la incontinència discursiva del protagonista, com assimilant-nos al personatge certament secundari del viatger que ha perdut el tren, gairebé una excusa escènica per al descobriment terrible de la crua situació que ens revelarà l'home condemnat a mort per una malaltia d'aparença innocent i nom dolç, epitelioma.

Hi ha, tanmateix, un tercer personatge, que només es fa present com una ombra: la dona fidel que vigila el malalt i que topa amb el seu irat rebuig. Ell vol aferrar-se a la vida i necessita imaginar-se prolongat en la vida dels altres, i ella voldria aferrar-lo i reduir-lo a la cura de la llar familiar, esposa/mare que asfixia amb el seu amor/dolor l'home  que se sap abocat a abandonar la llar sencera que és la nostra vida.

El text de Pirandello ha estat almenys representat entre nosaltres un cop, farà sis anys, en traducció i adaptació de Carlota Subirós, amb Lluís Soler com a principal protagonista. Es tractava d'una representació molt fidel a un text que té els seus millors valors en la possibilitat d'encarar els matisos, els silencis, les inflexions, les mirades. Hi havia només la llicència de fer visible la dona en la presència d'una ballarina que marcava físicament el setge callat de la dona sofrent.

Cerro tampoc es permet gaires llicències, però hi ha  almenys una alteració molt subtil, just al final, en l'ordre de les últimes frases del principal protagonista. És un paràgraf ja cèlebre on l'home de la rosa a la boca interroga al seu interlocutor accidental sobre la forma en què degusta els albercocs madurs. Es tracta d'una justificació de l'aferrament als plaers de la vida, a la vida mateixa, que després farà explícit en el prec a l'altre de conjurar la duració de la seva vida amb un joc on pretén concitar natura i atzar (un atzar relatiu i dirigit, per dir-ho així). En el muntatge vist al Fortuny, l'home de la flor a la boca ens pregunta al final, i a tots els espectadors, si som capaços de degustar aquests plaers, aquests petits delits com el de partir i tastar un albercoc  acabat de collir de l'arbre en l'època de la seva maduració (que per afortunada coincidència s'escau just en el temps de l'espectador). Aquests delits que a Danton li van costar el cap, aquests plaers que per mirar d'abolir-los li van costar el seu a Robespierre.

Lluís Soler ha dit que es va sentir enamorat d'aquest text gràcies a la posada en escena del gran Vittorio Gassman al Grec d'uns anys abans. El col·leciu En Veu Alta té al seu web una versió bastant anterior, subtitulada en català, que us recomano que consulteu. I degusteu.