29/11/14

VINYOLI AL QUIN CACAU! DE CAMBRILS

Fotografia: Elena Giménez
Aquest proper diumenge es compliran els trenta anys de la mort de Joan Vinyoli. Amb una programació extensa i intensa que s'escampa arreu de Catalunya, el nostre país ret homenatge a un dels seus més grans poetes, el que tot i dubtar permanentment de la vàlua de la seva pròpia poesia no va consentir mai a amidar-la més que amb els més grans de tots els temps, com el seu adorat Shakespeare. D'aquesta manera enfilarem ja la recta final de l'Any Vinyoli, l'any del seu centenari, que gràcies a la infatigable tasca de gents com Jordi Llavina -comissari de l'Any Vinyoli-, Pep Solà -el seu biògraf-, o Xavier Macià -un dels màxims estudiosos de la seva poesia-, ha servit per apropar l'obra del poeta barceloní al lloc que es mereix.

Vinyoli és un poeta vitalista.  De ben segur, el que desitjaria és que la seva poesia fluís entre la vida de la gent: en les escoles, universitats, ateneus, i els bars. Els bars on tanta vida va fer ell mateix i on es va veure rescatat tants cops de la rutina quotidiana que tant l'aclaparava.

La Crida a homenatjar Vinyoli als bars, una iniciativa que parteix del nucli de vinyolians i que han coordinat Pep Solà i la reusenca Mònica de Dalmau, vol contribuir a fer ressonar, doncs, la seva poesia al lloc d'on tants cops va néixer i va almenys començar a prendre forma en la ment del seu autor. També pretén demostrar la seva plena vigència, donar nova acta de fe de la seva capacitat de commoure, remoure i somoure consciències i fer participar de la seva insubornable i adelerada exploració vital.


Ahir vam fer una nova edició a les nostres comarques, a la cafeteria Quin Cacau! de Cambrils. A més d'una bona excusa per trobar-nos, compartir el bon ambient d'aquest indret tan acollidor de la vila de la Costa Daurada -allunyada del seu més conegut i populós nucli portuari-, va servir per apuntalar una comunitat vinyoliana que afortunadament sembla que es pot consolidar al nostre territori, gràcies en bona part a la llavor plantada per un ganxet per afinitat com el nostre amic Pep Solà.


Fotografia: Elena Giménez


La propera cita, al cafè La Cantonada de Tarragona, dissabte vinent. No us la perdeu!

23/11/14

INTERSECCIONS A TARRAGONA

Rosa Marrugat presenta el Miquel Horrach, un servidor
 i l'Olga Xirinacs / Fotografia: Aleida López
Dijous passat vam presentar "Interseccions" a Tarragona. És la quarta que hem realizat, amb els amics de l'editorial Ifeelbook, Josep M. Pijuan i Miquel Horrach,  i la meva filla Aleida com a col·laboradora fidel. En aquesta ocasió vaig tenir l'honor immens de comptar amb la presència i la intervenció d'una acompanyant de luxe, la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs.

Fotografia: Aleida López
La connexió blogaire, que és tan essencial en la gènesi del llibre com en les presentacions, m'havia fet atrevir-me proposar-li  a l'Olga  que fes ella l'explicació del contingut del llibre, i la connexió, un cop més, no em va fallar. Una de les coses que més he d'agrair a aquesta petita aventura que ha estat publicar "Interseccions" és la d'haver pogut conèixer gent de la talla dels meus editors, Miquel, Josep Maria i Enric, o una literata de la magnitud de l'Olga Xirinacs, que va demostrar a més la seva generositat i senzillesa accedint de tan bon grat a perdre unes hores del seu valuós temps llegint el meu llibre i presentant-lo en públic a la seva ciutat. I a una llibreria de tant recorregut i prestigi com La Rambla, una de les històriques que contra vent i marea es mantenen com a punt de referència d'activitat literària a la capital del Tarragonès.

Fotografia: Aleida López
L'acte es va realitzar a l'espai interior de la llibreria, un espai que en paraules de l'Olga remet a les rebotigues on es conspirava en els temps en què reivindicar la cultura catalana per si sol suposava un acte de resistència... Bé, potser avui encara és així: tant la cultura com la nostra condició nacional sembla que han de debatre's contínuament contra poderosos enemics. Gent com Ramon Marrugat, el llibreter fundador, amb el qual vam tenir la sort de poder comptar en el nostre acte de presentació, com els seus fills, Ramon i Rosa, que continuen la seva tasca, em fan ser, malgrat tot, optimista i creure en el futur de la literatura en general, i de la catalana en particular. A ells, el meu sincer homenatge.

Després de la intervenció de l'Olga, que va exposar amb la seva claredat i precisió admirables el contingut del llibre, vaig fer la meva habitual explicació de la gènesi dels relats i la justificació d'aquesta mania meva d'aportar més material fictici al virtualment infinit cabal de narrativa ja existent. En acabat, Miquel Horrach va oferir una breu presentació de la trajectòria de l'editorial, encara curta però exemplarment intensa, i l'Aleida va llegir el relat "Cruïlles", potser el que millor resumeix el caràcter del conjunt.

Fotografia: Elena Giménez
Finalment, vaig tenir el plaer de mantenir un col·loqui amb els assistents: bons amics, col·legues, coneguts i d'altres desconeguts. A tots ells, el meu profund agraïment per haver contribuït a arrodonir una jornada per a mi memorable, una petita conspiració cultural que vam tramar, com va dir amb el seu fi humor l'Olga, entre una de Tarragona i un de Reus. Un fet que per si sol ja és digne de comentar.




18/11/14

QUEDEM AL ZURICH? / SOMNIS

Fotografia: Aleida López


He somiat que érem al Zurich.
Com hi érem abans, tempestes i vents
enllà de tota aquesta cortina de temps.
Somrèiem, cantàvem, teníem fe.
I la companyia consistia a mirar-nos,
abraçar-nos simplement
amb una mirada de reconeixement.
I érem voltant taules que creixien
amb aromes de cafè, de te,
amb escuma de cervesa i esperits
de l'alcohol que ha creuat oceans.
Com tu i com jo, mars tranquils,
rius braus, ciclons de tant en tant.
Ens han dessecat una mica la pell
i som ara, potser, més passat que futur.
Però en somnis, oh, en els meus somnis
et sé encara a prop, a tocar,
com si tot el que ens ha anat separant
fos només l'interval a penes notori
entre somni i somni, quan dormim.
I així ho penso, davant el baf del cafè:
els meus somnis derroten el temps.




Aquest poema forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

17/11/14

CAP DE SETMANA AMB VINYOLI

Foto: Elena Giménez
Aquest passat cap de setmana, Reus bullia d'activitats, comercials i culturals. Renuncio a fer-ne un inventari, però volia destacar que entre un grapat de cites temptadores, van treure el cap un parell d'actes en homenatge a Joan Vinyoli. Les dues amb el meu gran amic Pep Solà com a protagonista.

La primera va ser divendres, una xerrada amb lectura de poemes  organitzada pel Centre d'Amics de Reus. Després d'una breu introducció a la vida del gran poeta barceloní a càrrec del Pep, biògraf seu i un dels grans coneixedors també de la seva poesia, el grup de declamació del mateix Centre va oferir un recital d'una selecció de poemes ordenats temàticament, amb els enriquidors comentaris del Pep per emmarcar els diversos temes de la poesia vinyoliana (el mestratge poètic de Rilke i Nietzsche, la condició de l'home condemnat a ser poeta, la creació poètica, l'ascensió espiritual, l'amor, la mort, i la culminació de la seva obra amb aquest gran monument que és l'Elegia a Vallvidrera).

Dissabte a la nit li va tocar el torn a una activitat que sota l'impuls del mateix Pep, amb la col·laboració de Mònica de Dalmau, reusenca resident a Barcelona, està recorrent al llarg d'aquest mes de novembre diversos punts de la geografia catalana. Concretament, diversos bars. La idea, ara que som al mes en què, fa trenta anys, Vinyoli ens deixà, és celebrar la seva poesia en aquest ambient que va ser tan afí a la seva vida, especialment a l'edat més madura, i alhora tan brillantment celebrat en la seva obra. Es tracta d'unes jams poètiques, lectures dels poemes que crida tothom, més  o menys amant de la poesia, més o menys coneixedor de la seva poesia, a sumar-s'hi.
Foto: Pep Solà

A Reus, el marc triat va ser el bar Teïna, al seu atractiu i reduït soterrani, que va proporcionar un ambient molt íntim. Malgrat tractar-se d'una aposta per la improvisació, un petit nucli organitzador abanderat per Xavi Saladrigues i Mariona Pico va garantir una estructura mínima (incloent acompanyaments musicals) sobre la qual va resultar molt còmode afegir-se. En paraules del Pep, no serà fácil superar el caliu que es va crear i l'atmosfera lírica i vinyoliana que vam compartir.






Per saber-ne més, podeu visitar el facebook de la Crida a homenatjar Vinyoli des dels bars, i l'agenda del web del Centenari Vinyoli.

Tenim en preparació dues noves jams per aquestes comarques, l'una a Cambrils i l'altra a Tarragona. En parlarem.




15/11/14

QUEDEM AL ZURICH? / EL PERDÓ


Mare, vinc de visitar-lo.
Curiosament, quines voltes que dóna la vida, ha acabat residint al teu costat. Després d’anys de no saber res de tu, de tu no voler res d’ell, ara esteu ben bé a la vora l’un de l’altre.
Vinc de veure el seu últim cau, uns carrers enllà només, tres o quatre. I, el que són les coses, l’he trobat gràcies a una casualitat. Afortunada o desafortunada, no sé. No sé què pensaràs.
Havíem quedat al Zurich. Com quedàvem de tant en tant. A la terrassa del Zurich, on ell podria fumar i beure’s unes cerveses que hauria d’acabar pagant jo. Fumava i tossia, divagava de les seves coses. De vegades, molt rares vegades, em preguntava per tu. Jo li deia alguna cosa, ves. Què li podia dir. Que l’odiaves? Com saber si l’odiaves, malgrat tot. Mai no en parlàvem tu i jo, d’ell. Gairebé sempre acabava per excusar-me amb qualsevol cita mal inventada i el deixava allà, a la terrassa, en aquelles fredes taules metàl·liques, encara fumant, ara en silenci, divagant sense paraules, amb un aire esmaperdut que em feia sentir inevitablement una mica culpable.
Però aquesta vegada feia tard. Arribava des de Rambla Catalunya, apressada. El vaig veure de lluny, o més aviat el vaig intuir entre una patuleia que l’envoltava, i el vaig identificar com el cos caigut a terra, quiet, encara més desarmat i indefens del que el deixava habitualment. El primer impuls va ser córrer, però aleshores el vaig veure, el noi que estava més a la seva vora, ajupit, sostenint-li amb delicadesa el cap embullat, potser per evitar que li toqués el fred empedrat, però com si volgués també mostrar-li el cel que s’agrisava en el capvespre.
Era el seu fill, el meu mig germà –es diu així, oi?-, el que va tenir amb aquella dona de què tu mai m’has volgut parlar, la que ell mai em va voler presentar, la que aparentment s’ha perdut en algun viratge de la seva vida descosida, la de mon pare vull dir, la del que et va fer patir tant.
Ja no t’ho farà més. Ara descansa per sempre aquí al costat, a prop d’on tu descanses per sempre.
-Saps si em va perdonar mai? –em va preguntar una de les últimes vegades que havíem quedat.
-No –li vaig contestar.
-No m’ha perdonat o no ho saps? –va insistir ell.
-No et va perdonar –vaig respondre amb ferocitat.
I, certament, jo no ho sabia. Com havia de saber-ho. Però li ho vaig dir així. Segurament perquè mai el vaig perdonar.

Ell és aquí, ara. Vull dir el seu fill, el meu mig germà. Té alguna cosa d’ell, una retirada, però crec que es deu semblar més a la seva mare. Té uns ulls que et miren serens, però  crec també que s’assemblen molt als meus. Són els ulls dels que han hagut de viatjar en la direcció del perdó.



Fotografia: Aleida López


Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

12/11/14

QUEDEM AL ZURICH? / L'AMANT

Quedem al Zurich, demà a les sis. S’havia gravat al cap aquestes paraules i el número de telèfon d’on procedien, com grava el foc al metall. Vet aquí, la prova, la constatació fefaent del que durant tantes setmanes, mesos, li havia donat voltes al cap. Ara l’amargor, la confusió d’aquell distanciament, d’aquella fredor que s’havia instal·lat entre els dos i que lentament havia obert el pas a la sospita, havia esdevingut la passió de l’odi, la flama de la gelosia concreta.
Millor així, millor la certitud, la rectitud de la traïció amb nom. O, més ben dit, amb número de telèfon. Quedava saber de qui venia, qui era l’home, el monstre, que des d’aquell telèfon havia enviat aquell maleït missatge. El missatge que ella havia llegit, creient-se a cobert d’ell, de la seva mirada, amb un somriure a la boca que ho deia tot. Aquell gest de felicitat havia estat  el delator i havia certificat la traïció d’ella.
-Què faràs demà a la tarda? –havia deixat caure ell, astutament, entre cullerada i cullerada a la sopa de ceba insípida que ella havia cuinat. Evidentment sense ganes, saltava a la vista, o millor dit al gust.
-Demà? Per què?
-Havia pensat que podíem anar a veure ma mare –va dir ell. Podia haver dit qualsevol cosa, anar al cine, a passejar per les rambles, al maremàgnum, però hauria estat massa insòlit, sospitosament estrany. Quant de temps feia, per tots els sants, que no anaven junts al cinema?
-És que he quedat amb la Roser. M’ha demanat que l’acompanyi a comprar-se una roba per  a la boda i... És que li passa res a ta mare? –va contestar ella, fingint  com una pèssima actriu.
Era tot el que necessitava per tenir la certitud absoluta. Ja havia tingut ocasió de revisar-li el seu mòbil, i aquell número d’on havia arribat el missatge no era de la Roser. Ni de ningú que ell conegués.
-Ah, no, no. Ja hi aniré jo sol –va respondre ell, astut, molt hàbilment covant la llavor dolça de la venjança.
Allà la tenia, a les sis en punt, a la terrassa del Zurich. I ell, altre cop molt llest, tan hàbilment  col·locat de manera que pogués veure sense ser vist la trobada d’ella amb l’altre, el lladre, quan arribés a la seva pròpia cita. Se somreia per dins, sentint ja el cos tibat, els músculs preparats per saltar com un gat sobre la seva presa a penes aparegués aquell desconegut que li havia espatllat la seva vida. Perquè era ell el que li havia fet perdre l’amor d’ella. És clar, l’altre, el lladre furtiu, no pas les desgràcies que a ell l’havien perseguit, i de les quals no tenia cap culpa: haver perdut la feina, haver de beure massa per oblidar, l’avortament fortuït que va patir ella... Tot allò eren mals passos que una mala sort circumstancial els havien fet donar. Tot s’hagués pogut remeiar si aquell pocavergonya no s’hagués creuat en el camí de  la seva dona i hagués fet que tot canviés entre ells dos.
Ara l’odi era com una espasa presta a ferir i tallar de soca-rel la causa d’aquella traïció. Ferir el causant. Ferir-la a ella. O no, no ho podia saber. Com reaccionaria ella?
La continuava observant. No, no sabia què faria ella, què faria en veure’s descoberta. Protegiria encara el seu amant,o sabria, encara que fossin en els seus últims instants de vida, que només ell la podria estimar en aquest món?
Passaven els minuts. Des del seu amagatall, la veia esperar, impertorbable, a penes tocant el seu got, sense llegir, sense observar a penes al seu voltant, mostrant-se serena, dirigint la mirada impassible cap endavant, cap a la munió que s’agitava al capdamunt de les Rambles. Bonica, en la distància, hieràtica, havia recuperat d’una manera rara en el sol declinant del vespre que arribava la bellesa dels seus anys juvenils. Aquells en què havien estat feliços. Sí, ho havien estat.
Va saltar, com el gat venjatiu. Es va plantar amb llargues gambades al davant de la taula on ella continuava sola, fixa la mirada en la gentada anònima.
Ell va dipositar la navalla sobre la polida superfície platejada de la tauleta. Ella no va semblar sorprendre’s. Amb prou feines va ullar-lo un moment, abans de tornar a desviar la mirada, endavant, com un fanàtic presa d’un arravatament místic.
-No ve el teu amant? –va cridar ell.
Va brandar el seu mòbil. Va marcar el número que tenia memoritzat. El número del traïdor.
-Ara veurem si té collons de respondre’m –va tornar a bramar.
Va esperar el so de trucada amb l’auricular a l’orella. Al cap d’un parell de trucs, però, va sentir que el timbre es corresponia amb un altre que li venia de fora, de davant mateix.
Va veure com ella obria la seva bossa, va sentir el timbre encara més clar. Ella va dipositar aquell mòbil que continuava sonant  al costat de la navalla. Ell va agafar el mòbil, va contemplar a la pantalla el número d’entrada, una a una va llegir les xifres que componien el seu propi número.
-És per a tu –va fer ella, amb veu a penes més alta que  un murmuri.


Fotografia: Aleida López

Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

10/11/14

L'ENDEMÀ (ENCARA NO) HA ARRIBAT

Ahir va ser un dia històric. Un d'aquells dies que estan dreçant fites en un camí llarg però constant que està fent el poble català per trobar-se a si mateix. La consciència de ser-ho, d'estar un cop més escrivint la Història amb majúscules, era ben viva en la gran majoria de la gent que, somriure en boca o llàgrima a l'ull, s'apropava ahir a les urnes.

Avui és ja l'endemà, el que amb tanta ànsia havíem esperat de fa mesos, anys. Però encara ens podem prendre un breu període de respir, una mena d'interludi, per assaborir aquesta jornada que tot just acabem de viure.

Albert Gea - Reuters
Una jornada que, no podem oblidar-ho, ha tingut en la iniciativa de quatre formacions polítiques del Parlament català la seva via de materalització, amb més o menys unitat i amb més o menys encert -capítol a part per al president de la Generalitat, Artur Mas, que ha demostrat que a astut no el guanya ningú, però tampoc a coherent-. Però una jornada protagonitzada per tots els més de dos milions de catalans que es van llençar alegrement al carrer i es van dirigir a les urnes, desafiant la prohibició del govern espanyol, la incertesa del temps d'un fred diumenge de tardor, les cues a què en molts llocs calia fer per arribar davant dels improvisats locals electorals, les urnes de cartró que ja quedaran com a icona d'aquesta diada. I singularment protagonitzada pels més de 40.000 voluntaris que van permetre efectuar un exercici de tan impecable democràcia, sí, però de tanta càrrega emocional també.

Diari de Girona
Carles Capdevila, director del diari ARA, dedicava avui la seva columna a lloar aquests voluntaris, amb aquest ressò emotiu que em fa que em senti, des de la meva modesta aportació, identificat. Us destaco algun dels passatges:
VA SER EL DIA de les cues més alegres que he vist mai, de la gent gran, d’algunes llàgrimes, de les famílies. Un bany de civisme. I va ser també el dia dels voluntaris. Eren a tot arreu, ben d’hora ben d’hora i fins ben tard ben tard, amb un somriure educadíssim, que de tant en tant es desdibuixava per donar pas a l’emoció. Conscients que el que fan no és inútil, sinó una lliçó global de democràcia. 

Van de cara, trepitgen fort, no tenen res a amagar, defensen l’escala de veïns, el barri, la ciutat, el país, el món. Me’ls estimo molt, els admiro i sé que gràcies a una gent tan excepcional acabarem sent un país normal.

Capdevila també té unes paraules per als que, mirant-s'ho de lluny, no solament no reconeixen sinó que denigren aquestes esplèndides lliçons de democràcia viscudes ahir:  Em dol quan se’ls ridiculitza o menysté. I m’indigna que se’ls hagi volgut criminalitzar recentment

A mi m'estristeix comprovar que els de sempre es refugiaran en la seva ceguesa de sempre. En la seva visió reduïda, miserable, rancuniosa i insolidària. M'omple de pena veure com ni un claríssim bon exemple els fa cap efecte. Quan Mariano Rajoy diu que la jornada d'ahir no tindrà, justament,  cap efecte, està parlant per ell, pels que pensen com ell, pels que creuen com ell. No per als que han deixat enrere ja per sempre aquest horitzó asfixiant.

Elena Giménez
Ahir va ser el dia de tots el que lliurement es van deixar ser cridats pel clam de la llibertat. Dels que es van fer retratat davant l'urna amb la satisfacció de saber que estaven donant la resposta adequada a un repte i a una prohibició tan inadequada. Com diu Vicenç Villatoro, també a l'ARA la gent es feia una foto votant, perquè sabien que estaven fent una cosa transcendent, històrica, que canvia les coses. Per desmentir que això era un happening sense cap mena d’efecte (...) I després, la xifra. Però sabent que darrere de cada número en l’estadística hi ha la foto concreta i precisa d’una persona contenta, emocionada i confiada. Com la meva. Com les de tants.

Sí, perquè alguns continuaran entestats a veure'ns com a massa, com una reducció a una xifra en un joc de concepcions caduques del poder. Però ahir érem molts els que, un a un, però caminant en la mateixa direcció, ens sabíem amos de la nostra Història.

8/11/14

PRESENTACIÓ A LA IMPOSSIBLE

Fotografia de La Impossible
Dimarts passat vam presentar "Interseccions" a La Impossible, la llibreria del carrer de Provença a Barcelona que des del primer moment ens va obrir les portes per poder acollir amics, companys blogaires i familiars residents a la capital que em van acompanyar en aquest acte, i que d'alguna manera resumien els múltiples vincles que m'uneixen a la gran ciutat on transcorren, d'altra banda, bona part de les històries del llibre.

Com sempre, vaig expressar el meu agraïment en primer lloc a les responsables de la llibreria que m'ho van facilitar, l'Olga i la Mireia,i immediatament als de l'editorial Ifeelbook, i concretament a Josep Maria Pijuan, que va desplaçar-se des de Palma i va obrir la presentació. A part d'unes paraules cap a mi que no tinc paraules per agrair, va comentar que aquell acte, gràcies a la meva caparruderia, suposava un cert avançament del desembarcament que havien previst de l'editorial a la capital catalana. Ifeelbook, en efecte, pot veure ja els seus llibres a la venda en diverses llibreries barcelonines. I naturalment gràcies a la constància d'ells mateixos i del bon treball que estan fent.

També, òbviament, vaig agrair a la companya de les aventures de Nervi, la Sílvia Cabezas, la seva intervenció, presentant un llibre que havia hagut de llegir amb molt poc marge de temps, i fent-ho a més d'una manera admirable, clara, estructurada i amena. A més, gràcies a la presència de Marta F. Soldado, també vam poder improvisar una petita reunió de rellançament de Nervi, que amb una nova denominació i alguns canvis importants està ja tornant a caminar.

Per la meva part, vaig tornar a aportar les meves reflexions sobre el fet de l'escriptura, que probablement acabi penjant en aquest blog, quan acabin de madurar en la fi d'aquest cicle de presentacions. Almenys no abans de la següent aturada, que serà a Tarragona, el dia 20, a la llibreria de la Rambla.

Va seguir la lectura per part de la meva filla Aleida del relat "Cruïlles", i vam acabar amb un col·loqui amb els assistents, que en un espai tan íntim com el de La Impossible va resultar, almenys per a mi, força enriquidor.

1/11/14

QUEDEM AL ZURICH?/ TOS

No havíem quedat al Zurich. I tanmateix eres allí, fumant en silenci a una taula, sol i envoltat pels altres clients que havien triat la terrassa, per fumar o per prendre simplement l’aire. Tenies aquell mateix aspecte desordenat de sempre, el que et feia singular i el que comunicaves d’una manera inefable a tot el que tocaves. Jo recordava l’última vegada que havíem estat junts allí, a l’antic cafè, quan encara no havia estat víctima de la remodelació que l’havia reconvertit en una mena d’annex de l’edifici anodí i funcional que ara cobria el triangle que recalcat en la plaça s’estén Pelai amunt.
Recordava que érem dins, i tu fumaves perquè encara no havien prohibit el tabac als interiors dels establiments públics. Aquest vici em matarà, crec que vas dir aquell dia, o si no qualsevol altre dia, ho deies sovint, tossint i articulant dificultosament les paraules entre el borbolleig ominós de flegmes ocultes. La prohibició, beneïda sigui, ha reanimat les terrasses de cafeteries i bars, les ha fet florir on no hi eren, i les ha repoblat i fet més populoses allà on ja hi eren, fins i tot en els cada cop més escassos dies de cru hivern. I tot gràcies al fum.
Jo m’estava dins del cafè, de tota manera. No he aconseguit mai aferrar-me a cap vici, i menys al del tabac, al qual mai no he trobat gust ni sentit. Tenia per companyia un llibre, un que havia comprat al mateix edifici, als grans magatzems d’aire tan cool on els venen com qui ven pernils o ampolles de vi. O cigarrets. Ara que hi penso, no me’n recordo de quin llibre era. Tant se val, el vaig perdre aquell mateix dia. Es devia quedar obert a la taula. Algú en deu haver tret profit. O avorriment.
És comprensible que l’abandonés, amb tot el que va passar. Et vaig veure abans de sentir-te, doblegant-te sota l’embranzida brutal de l’atac de tos. En acabat vas caure com un fardell al terra de la plaça, de genolls, crec que vas picar de cap damunt les rajoles.
Et vaig girar boca amunt, mentre cridava estúpidament que algú avisés una ambulància, en comptes de fer-ho jo mateix, que segurament era el que tocava. Però vaig tenir el premi de la teva mirada de reconeixement, un esbós de somriure en la teva boca amarada de saliva bruta. Vaig saber que sabies que t’estaves morint, però el reflex als teus ulls mig emboirats era, ves per on, d’alegria.
Vas intentar parlar, entre el brogit de la ranera. Vas aconseguir articular algunes síl·labes a penes audibles. Crec que volies dir: Quedem al Zurich? Llavors vas mirar amunt, al cel, potser registrant un últim raig de sol, un núvol estrany, el vol desganat d’una gavina.
Llavors et vas morir.


Fotografia: Aleida López

Relat que forma part d'un projecte narratiu de la comunitat blogaire. Trobareu les dades necessàries al blog de la Gemma Sara