31/12/14

ANY DE DECISIONS

Tot apunta que 2015 ha de ser un any decisiu,  un any en què hem de posar el coll per tal que molts projectes tirin endavant i arribin a bon port, o que, anant a una metàfora més casolana, requeriran posar fil a l'agulla.

Les agulles que tinc llestes, o en alguns casos els repunts que tinc embastats, es refereixen a distints projectes literaris o de creació, alguns individuals, alguns col·lectius. 2015 m'agafa amb alguns ja endreçats per part meva i que depenen de decisions d'altri. Altres projectes demanen que els impulsi jo, i encara d'altres demanen que m'hi posi amb energia per extraure'ls del seu estat inicial, de la hivernació a què la suma dels altres projectes ha dut.

D'alguns n'he parlat aquí, perquè tenen a veure precisament i directa amb la blogosfera (Projecte Zurich, rellançament de Nervi...), d'altres sobrevenen de projectes dels que n'he parlat també en aquest blog (Jam Vinyoli). D'altres es queden a l'esfera més física i, encara que pròpiament virtuals quant al nivell de realització no pertanyen a l'esfera virtual de la xarxa.

2014 ha estat, tanmateix, també l'any en què alguns projectes han cristal·litzat, l'any de les "Interseccions" que han arribat a les llibreries gràcies als amics d'Ifeelbook. L'any en què la meva salut sembla restablerta i em permet plantejar tota la munió de projectes que m'esperen amb fonamentada il·lusió. Li estic agraït, a aquesta any que acaba avui.

A nivell de país, no cal que expliqui la il·lusió que tinc que el gran projecte nacional, que ara també sembla hivernar lleugerament, definitivament prengui rumb amb bon vent de popa, per tornar a les metàfores que tant li agraden al nostre comandant en cap.

Espero i desitjo que tots els projectes que vosaltres tingueu també esdevinguin realitat, i que aquest any que ja treu el nas us sigui profitós i saludable.

18/12/14

LLEGINT OLGA XIRINACS

He acabat aquests dies de llegir un conjunt de relats de l'admirada Olga Xirinacs. Es tracta dels que aplega el petit volum "Relats de mort i altres matèries", que va editar-li Destino l'any 1988. Es tracta de relats molt curts, en general, tot i que alguns es despleguen en diverses seccions que els fan més llargs. També existeix un lligam entre els sis primers, que estan narrats per la mateixa primera persona, si bé només en l'últim parla realment de l'experiència pròpia, mentre en els anteriors ens ve a transcriure les narracions dels concurrents en una sessió de treball al voltant d'unes màscares mortuòries. Les narracions giren totes al voltant de la mort, o de l'aparença de la mort, suscitades pel clima creat en la reunió dels distints personatges.

Després trobem un parell de relat lligats que destaquen pel seu to descarnadament cru, impecables descripcions de l'abjecció que en un tractament menys sobri caurien en la truculència . L'aplec es va obrint així a diferents continguts temàtics. Trobem, això sí, el fil conductor de la prosa brillant, precisa i concisa de l'autora tarragonina.

Del conjunt, destacaria alguns contes senzillament impactants com "Un robí sobre el pit", un superb exercici de narració sobre les ocultacions i secrets que  uneixen -o realment desuneixen- aquestes associacions humanes que anomenem parelles o matrimonis. Per no estendre'm, voldria ressaltar també els dos últims, "Un matí glaçat" i "Berta i els déus primaris", extraordinaris relats de com es desencadena la mort, el primer en una delicadíssima aproximació a una història  privada viscuda íntimament, i el segon, un portentós relat ple de recursos enlluernadors per descriure amb una eficàcia i equilibri senzillament  insuperables una catàstrofe natural, des de la visió contraposada de les monstruoses forces naturals i la fragilitats de les petites vides humanes que hi resulten destrossades.


Olga Xirinacs tindria aproximadament la meva edat, la del narrador d'"Interseccions", quan va publicar aquest llibre. Un llibre que em va arribar en bona part per l'atzar. Va ser segurament el fet que no funcionés circumstancialment  la consulta digitalitzada del catàleg de la Biblioteca del Centre de Lectura, el que em va fer remenar el catàleg en fitxes manuals. Consultar aquestes fitxes, algunes de les quals encara escrites a mà, és sempre un plaer, un contacte amb un tresor dels molts que guarda zelosament la institució. Com que ja no conformen un catàleg ni molt menys complet, de vegades se m'oblida gaudir d'aquest plaer. I aquest cop em va dur a recuperar una obra que segurament no hauria conegut d'altra manera.

11/12/14

JAVIER MARÍAS , EL DOLENT I EL PITJOR

Capbussar-se en una nova novel·la de Javier Marías sempre és un plaer, per a mi, que només té dos inconvenients: un de dolent, i un de pitjor. El dolent és que em pot arribar a seduir tant que m'impedeix dedicar-me a altres obligacions i devocions -com escriure jo mateix-. El pitjor és que aquest dolent s'acaba quan un acaba la lectura, com diu  Jorge Iván Parra a la revista Tiempo, de Colòmbia que trobo al blog de Javier Marías. I això acaba passant-me aviat, a mi, que acostumo a devorar els seus llibres.

També ha estat aquest el cas. I això que, com també comparteixo amb altres ressenyes, hi ha moments que la novel·la afluixa, perd força,  i fins i tot pot induir a la temptació de deixar-la (segons algun crític, no és el meu cas). Sí que penso, com el crític Javier García Recio que hi ha una primera part brillant, que decau en la zona mitja (on jo crec que el propi autor es perd i narra sense convicció, com presoner de l'obligació de despatxar alguns elements necessaris que en el fons no el motiven), però que alça el vol, i de quina manera!, als capítols finals, on tota la paciència del lector que ha seguit la prosa recargolada i l'especulació alambinada de Marías troba una recompensa més que sobrada.

Com és usual en ell, Marías parteix d'un vers shakespearià com a títol i leit motiv de la seva obra. Aquest Així comença el dolent, i el pitjor queda enrere, frase de Hamlet, li serveix també per descriure una història que no vol ser escrita, que es resisteix a ser esventada. Novament, un dels grans tòpics de Marías: els secrets i les diverses formes d'apropar-se o allunyar-se de les veritats dels fets. O, dit d'una altra manera, com es construeix la petita història a través de memòries, desmemòries i enganys deliberats. En aquesta ocasió, Marías es fica de ple en un dels casos que sens dubte més l'ha afectat personalment i familiarment, la que hem vingut a anomenar la memòria històrica, o sigui el pacte d'oblit que va anar indissolublement unit a l'avui tan qüestionada i fa no tant tan lloada Transició.

Marías, o el seu transsumpte, el jove Juan de Vere que posa la veu en aquesta novel·la, té una posició molt clara: el pacte d'oblit ha de tenir el seu límit en l'acceptació d'oblidar judicialment els crims, però no ha de pagar també el preu de l'oblit oficial, i menys de la tergiversació de les històries d'aquells actes, criminals o simplement immorals -o indecents, que és paraula que usa un dels protagonistes-. Marías, o de Vere, es mostra indignat amb la manipulació dels que, no contents amb silenciar les seves col·laboracions amb fets vergonyosos, capgiren el sentit de les seves adhesions, justificables o mesquines, en els anys durs de la repressió.

La novel·la conté molts més detalls, naturalment, entre la profusa elaboració intel·lectual dels temes a què Marías ens té acostumats. En substància, és la recuperació de la història viscuda pel narrador a primers dels 80, l'època en què Espanya creu deixar enrere el pitjor, el franquisme, i s'obre a una Història moderna i en puixança que és l'Europa que ja s'endevina abocada a una nova unitat política. És també l'Espanya de la movida madrilenya, de l'alliberament sexual, i el desig dels joves de superar la pacata societat rebuda, i dels més grans d'aferrar-se encara a la vida que en part van malmetre, en un nou àmbit de llibertat. De Vere presencia la situació enverinada d'un matrimoni, com un observador -un d'aquests voyeurs típics de les obres del nostre autor-, i del seu entorn, en part per un insòlit encàrrec d'un dels elements del mateix matrimoni, el marit per al que treballa, i en part per un no ben raonat impuls. D'aquest voyeurisme sortiran i s'estiraran secrets llargament ocults i ens farà entrar així en els interiors estantissos i afligits de les ànimes dels personatges. De totes les ànimes, vaja.

És privilegi dels grans com Marías apuntar sempre al cor del que compartim com a més íntim, i alhora més universal, els representants d'aquesta espècie tan adelerada per narrar que som els humans. Per narrar i ser narrats, o simplement escoltar.

8/12/14

UN VINYOLI A CADA CANTONADA, SIUSPLAU!

La jam de dissabte a Tarragona, dins el cicle de la Crida a homenatjar Vinyoli des dels bars, va tenir lloc a la cafeteria La Cantonada, del carrer Fortuny. Que estigui situada al carrer que pren el nom de l'insigne pintor reusenc ja era un auguri que havia de servir de punt de trobada entre reusencs i tarragonins -en altres coses tan enfrontats-.

Bromes a part, La Cantonada és un espai de gran magnificència, d'una amplitud i noblesa de cafè antic dels que ja no queden, i l'actual direcció del Sergi li ha donat, a més, una empenta cultural que cal remarcar i agrair. Fa un bon grapat d'anys, quan treballava a la vora,va ser lloc freqüent d'esmorzars per a mi. Em sabia greu veure'l una mica abandonat i em satisfà moltíssim veure'l en plena ebullició actualment.


Pep Solà en plena acció magistral
Va ser un marc idoni per a aquesta jam, on van arribar-se els dos grans promotors d'aquesta crida, el Pep Solà i la Mònica de Dalmau. La coordinació i impuls van córrer a càrrec de Rubén Giménez, del qual ja havia parlat en aquest blog, i que no conec per cap intersecció passatgera, ja que és nebot meu. A través d'ell van apropar-se gent molt activa en els cenacles poètics tarragonins, dins l'Ateneu Llibertari Alomà.

Rubén i els seus col·legues en acció poètica

Xavi Saladrigues, Mariona Pico, Caterina Colom i un servidor, entre d'altres,vam aportar la quota reusenca amb la Mònica. Va incloure fins i tot una atrevidíssima improvisació poètica per part nostra. Espero que els assistents ens ho hagin perdonat.

La Mònica interpretant amb passió

El Xavi i el seu recitat ple de convicció
La Mariona enlluernant el públic

Un moment de l'agosarada improvisació
(Fotografia: Teresa Adserà)


Va ser una jam especial, com ho han estat totes aquelles en què he participat i com ho han estat totes en general, segons m'han explicat els amics que han acudit a les que s'han fet a Barcelona, Santa Coloma i altres indrets. I aquesta sens dubte és bona part de la gràcia i atractiu d'aquesta Crida que ha intentat revifar la flama de la poesia vinyoliana en un dels llocs on ell va saber trobar acollida per al seu art vital i apassionat, la geografia urbana que tracen els bars, cafeteries i establiments similars que fa sovint de les ciutats uns espais més hospitalaris per a viatgers i autòctons.

I encara queden altres cites, per als qui us hi volgueu enganxar. Consulteu programacions aquí i aquí.

3/12/14

LA MÚSICA DE PROXIMITAT DE FITO LURI

FITOLURI.COM
Amb el cantautor Fito Luri m'uneixen moltes coses, moltes interseccions, que diria jo autocitant-me sense modèstia. A part del fet de ser compatricis, és clar, i de tenir racons a sota de La Mussara, tant ell com jo, si bé ell està afincat permanentment a Vilaplana, el bonic poblet prop del qual tinc la meva casa d'estiu.

Recordo perfectament que durant una temporada que jo vaig anar diàriament en autobús a Tarragona a treballar, coincidia amb ell. Jo en tenia referències, és clar, del seu pas per mítics conjunts musicals locals com Cafè París i l'Orquestra La Padrina. Els usuaris d'aquell autobús gairebé nocturn, de primeríssima hora, que feia un itinerari una mica particular, érem gairebé tots habituals i ens coneixíem, si més no de vista.

Temps després, precisament el vaig perdre de vista. Crec que va ser el moment que va encetar la seva carrera com a cantautor, amb el seu disc editat el 2002 ("Aromes").  Sabia que duia un dels bars que han recuperat el centre de la ciutat per a l'ambient nocturn, el ja avui més que consolidat "Absenta", i poca cosa més.

Tanmateix, ara fa cinc anys ha recuperat amb renovada energia la seva tasca de cantautor, i ha editat ja tres discos consecutius : "Zoòtrop" (2009), "Entrepans i mandarines" (2012) i "1440 biorritmes i una taula on hi pot seure tothom" (enguany). I he de confessar que, per diverses raons o mals atzars mai no l'havia seguit de prop.

Una nova coincidència familiar -interseccions de persones molt properes a tots dos- m'ha fet seguir en canvi el seu procés recent de recuperació a causa de problemes de salut que ara semblen feliçment superats. I en el marc del cicle de concerts que s'han programat aquest mes en el que sembla també  feliçment recuperat espai cultural de Cal Massó, he descobert en profunditat aquest cantautor que se m'ha revelat dotat d'una sensibilitat i una creativitat molt singulars.

CANALTE.XIPTV.CAT
El concert de dissabte passat, compartit amb Sanjosex, va resultar íntim i molt proper, en aquest àmbit versàtil i peculiar que és l'antiga fàbrica de licors. Cal Massó és un dels vestigis del que va ser un barri nascut al voltant de les indústries relacionades amb l'elaboració de l'alcohol, el gran motor de l'economia reusenca durant els seus segles d'or. Aquest barri, que té el carrer Ample com a eix, acarat a l'estació de ferrocarril dita dels directes (avui l'única existent a la ciutat, un cop va ser abandonada i ensorrada la del Nord), és en bona part el meu. Allí vaig córrer i passar moltes hores de la meva infantesa. Però aquesta seria una altra història. Fito Luri, acompanyat pel seu guitarrista actual, Gerard Juanpere (també de Vilaplana) va oferir un recital molt especial, repassant alguns temes del seu darrer disc però també alguns dels més coneguts dels anteriors. Va ser un recital recorregut i abraçat per l'emoció, com va expressar molt bé Carles Sanjosé, abans d'advertir-nos que ells, els Sanjosex, farien més fressa.

CALMASSO.CAT
Fito Luri, per tant, ja m'és avui molt més conegut. Ell desenvolupa una música que podríem dir autènticament local, és a dir, arrelada al seu país més immediat, però que -com tot el més autèntic- esdevé realment universal, ja que canta els sentiments, experiències i contradiccions on tothom es pot reconèixer. Això és també exactament el que passa amb els seus temes més costumistes, exquisides peces d'orfebreria on descriu amb notable bon ull la vida quotidiana, singularment la dels carrers reusencs. És el cas de temes com "Sant Pere a Cassiopea" o "Plaça del Baluard", de "Zoòtrop", o ""Barri de Santa Teresa", de "Entrepans i mandarines". Una música de proximitat, per usar una etiqueta que avui ens remet al producte fresc fet al costat de casa, però que en aquest cas pot arribar a qualsevol racó del planeta sense perdre la seva essència.

Una mostra: "Sant Pere a Cassiopea", la lletra que us podeu descarregar, com l'àudio, gratis,
al web personal del nostre cantautor. 

Sant Pere a Cassiopea
Carrer dels àngels de la guarda
numero setze, primer pis,
sobre el terrat hi ha Cassiopea
on cada nit vaig a dormir.
en Gerard Gort escriu poemes
crida que no li agrada el vi.
S'asseu a l'ombra d'una espelma
que balla amb l'aire del desig.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.
Émile tranquil per les Galanes,
just arribant al Mercadal,
ha ensopegat amb una pedra
i diu, que sí, sota hi ha el mar.
Núria te un bosc a la Cerdanya,
tanca els ulls i se n'hi va,
jo faig cafè sol a la taula,
la gent creu que estem casats.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.
Nana a la casa de la vila,
han plantat tots els gegants,
puja al coll que la tronada
és a punt de començar.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.



Aquesta cançó serà, segons ens va comentar Fito al final del seu concert, la que donarà títol al proper àlbum, que es gravarà en directe al Teatre Bartrina el proper dia 18 de gener. Una cita ja indefugible a les nostres agendes!