11/12/14

JAVIER MARÍAS , EL DOLENT I EL PITJOR

Capbussar-se en una nova novel·la de Javier Marías sempre és un plaer, per a mi, que només té dos inconvenients: un de dolent, i un de pitjor. El dolent és que em pot arribar a seduir tant que m'impedeix dedicar-me a altres obligacions i devocions -com escriure jo mateix-. El pitjor és que aquest dolent s'acaba quan un acaba la lectura, com diu  Jorge Iván Parra a la revista Tiempo, de Colòmbia que trobo al blog de Javier Marías. I això acaba passant-me aviat, a mi, que acostumo a devorar els seus llibres.

També ha estat aquest el cas. I això que, com també comparteixo amb altres ressenyes, hi ha moments que la novel·la afluixa, perd força,  i fins i tot pot induir a la temptació de deixar-la (segons algun crític, no és el meu cas). Sí que penso, com el crític Javier García Recio que hi ha una primera part brillant, que decau en la zona mitja (on jo crec que el propi autor es perd i narra sense convicció, com presoner de l'obligació de despatxar alguns elements necessaris que en el fons no el motiven), però que alça el vol, i de quina manera!, als capítols finals, on tota la paciència del lector que ha seguit la prosa recargolada i l'especulació alambinada de Marías troba una recompensa més que sobrada.

Com és usual en ell, Marías parteix d'un vers shakespearià com a títol i leit motiv de la seva obra. Aquest Així comença el dolent, i el pitjor queda enrere, frase de Hamlet, li serveix també per descriure una història que no vol ser escrita, que es resisteix a ser esventada. Novament, un dels grans tòpics de Marías: els secrets i les diverses formes d'apropar-se o allunyar-se de les veritats dels fets. O, dit d'una altra manera, com es construeix la petita història a través de memòries, desmemòries i enganys deliberats. En aquesta ocasió, Marías es fica de ple en un dels casos que sens dubte més l'ha afectat personalment i familiarment, la que hem vingut a anomenar la memòria històrica, o sigui el pacte d'oblit que va anar indissolublement unit a l'avui tan qüestionada i fa no tant tan lloada Transició.

Marías, o el seu transsumpte, el jove Juan de Vere que posa la veu en aquesta novel·la, té una posició molt clara: el pacte d'oblit ha de tenir el seu límit en l'acceptació d'oblidar judicialment els crims, però no ha de pagar també el preu de l'oblit oficial, i menys de la tergiversació de les històries d'aquells actes, criminals o simplement immorals -o indecents, que és paraula que usa un dels protagonistes-. Marías, o de Vere, es mostra indignat amb la manipulació dels que, no contents amb silenciar les seves col·laboracions amb fets vergonyosos, capgiren el sentit de les seves adhesions, justificables o mesquines, en els anys durs de la repressió.

La novel·la conté molts més detalls, naturalment, entre la profusa elaboració intel·lectual dels temes a què Marías ens té acostumats. En substància, és la recuperació de la història viscuda pel narrador a primers dels 80, l'època en què Espanya creu deixar enrere el pitjor, el franquisme, i s'obre a una Història moderna i en puixança que és l'Europa que ja s'endevina abocada a una nova unitat política. És també l'Espanya de la movida madrilenya, de l'alliberament sexual, i el desig dels joves de superar la pacata societat rebuda, i dels més grans d'aferrar-se encara a la vida que en part van malmetre, en un nou àmbit de llibertat. De Vere presencia la situació enverinada d'un matrimoni, com un observador -un d'aquests voyeurs típics de les obres del nostre autor-, i del seu entorn, en part per un insòlit encàrrec d'un dels elements del mateix matrimoni, el marit per al que treballa, i en part per un no ben raonat impuls. D'aquest voyeurisme sortiran i s'estiraran secrets llargament ocults i ens farà entrar així en els interiors estantissos i afligits de les ànimes dels personatges. De totes les ànimes, vaja.

És privilegi dels grans com Marías apuntar sempre al cor del que compartim com a més íntim, i alhora més universal, els representants d'aquesta espècie tan adelerada per narrar que som els humans. Per narrar i ser narrats, o simplement escoltar.

11 comentaris:

  1. Sembla interessant, pels que no han viscut la transició, i també per als que encara la tenim present.

    ResponElimina
  2. Se't nota l'entusiasme per aquest llibre i per Marías. En tu troba un bon aliat.

    ResponElimina
  3. Marías sempre és interessant, per a mi. Aquí, està clar, tracta un tema de transcendència històrica que arriba puntualment a moltes persones i tocarà moltes sensibilitats. Ell ha parlat a bastament als seus articles de com la seva família va ser sotragada pel terror d'un bàndol i altre, i sobretot com una persona es va lucrar denunciant a son pare i com després va ser dels que van maquillar el seu passat. A la novel·la es citen,sense anomenar però amb prou indicadors perquè es puguin endevinar, casos de gent que havent fet carrera en el franquisme després van saber vendre la imatge d'opositors de tota la vida.

    ResponElimina
  4. Jo vaig gaudir de CORAZÓN TAN BLANCO. Gran Marías. Com gran és Nico Nubiola, amic comú, teu i meu. En Nico detesta Marías però ho sap argumentar prou bé. Una nit al Miramelindo -apropat a dos metres del teu esguard- ens parlava de Marías, dels germans Panero i de Blai Bonet. Com sempre en Nico portava l'aigua al seu pou. En sap molt. Justament ara acabo de llegir a la Penya Bogarde una resposta descomunal del Nubiola a la teva suggestiva intervenció entorn del cas Diana. Lo xulo del cas és que l'amistat que tens amb Nico -forjada a bars i locals de disseny dels 80: KGB, Otto Zutz, Mervellé, Miramelindo, Humedad Relativa- sembla que és invencible. Llegint el que t'acaba d'escriure a la Peny Bogarde....francament flipo mandonguilles de ciutat.

    ResponElimina
  5. A mi del Javier Marías m'agrada el llibre El Siglo. Petit, humit, antic segons com, rodó. M'agrada molt que un debat sobre llibres convoqui ni més ni menys que a la reina de les ciutats, Na Marga Bosch i el seu Verb. Miracles del bogardisme. Crec que el bogardisme és el paradís perdut dels antiartistes. Jo soc el guardamarines, el comandant naval, el referent mariner de la penya i, per tant, formo part de la solució en matèria de transport. Estic molt sorprès del caire que va prenen el bogardisme amb aquesta fulgurant irrupció de l'antiartistisme militant. Trobar tot un Eduard enmig dels comentaris del darrer post de la Penya Bogarde, em fa pensar que ara ja som un ens transcendent. Caram...quans records que si el Miramelindo, que si el Vinyoli, que si les tertúlies més capfogueres...el fil iniciat al darrer post em reconforta. Veig un seguiment massiu a l'Eduard i a la causa antiartista. No para d'escriure gent significativa. En Nico Nubiola, escultor invectiu, sempre ben acompanyat d'una bona diana atapeïda de sagetes de precisa punteria esportiva i amatòria. Ens veiem al blog bogardià, doncs, estas triomfant com un Eddy Merckx de les lletres. Bon cap de setmana des de les Illes Medes.

    ResponElimina
  6. Lamento que amb Marías us hàgiu quedat tan enrere. Fa anys que el millor Marías ha deixat molt enrere aquell brillant però limitat escriptor. Almenys des de Negra espalda del tiempo. El Nico necessita urgentment actualitzar-se.

    ResponElimina
  7. No et pensis, germà, no et pensis... En Nico Nubiola ja ha superat totes les coordenades de la textualitat i això li permet dictar sentència. Ja sabem que des dels temps del Miramelindo tot sona al massa "altaionenc" Sempre Som Afany...però en Nico sempre, sempre és afany. A banda del bloc bogardià a on circula una certa dosi de nubioliosme.....et convido, lletraferit com ets, a fer la descoberta del sub-bloc de la botiga oficial de la Penya Bogarde....jo el vaig visitar i m'hi vaig llençar de pet...llegiras el bo i millor de la ploma de Nubiola...no et quedaras indiferent, goita:

    http://botigapenyabogarde.blogspot.com.es/

    ResponElimina
  8. Eduard,
    Aquí tens la meva ressenya del teu llibre.

    ResponElimina
  9. Moltíssimes gràcies, Helena! Una ressenya original i estimulant com tot el que escrius.

    ResponElimina
  10. Sovint penso en Petroni i així consta en el nou espai que compartim lluny del Miramelindo i a prop de la gent senzilla, la que estima l'art fins i tot des de l'anti-art. Només us puc dir que Petroni arribarà.
    Ja s'acosta Petroni. Lentament, decidit i recte, s'aproxima Petroni. El bogardisme ens acaba de donar la millor oportunitat. Teu, Nico Nubiola.

    ResponElimina
  11. Tants anys cremats al Miramelindo i ara ens hem de veure guarnits de blaugrana i sortosament seriosos en una grada embogida. Si aquesta aparició respon al nostre instint surrealista, ho hem d'acceptar. L'Eduard estarà d'acord amb mi que aquest és el preu de ser anti-artista o sigui de ser artista seriós que no renuncia a la pedra, a l'art que vol art i a l'afany polièdric. Les pocasoltades d'en Dali eren infumables. Nosaltres fem literatura eduardiana i pedregada nicorenca. No riurem per que som conscients de la imbecilitat que representa forçar les nostres boques a fer gestos absurds i terminals.

    Talvegada Petroni sigui l'enviat que tregui el cap en poques hores. El cilindre groc ranurat ja ha acceptat el desig petronià.

    La Diana no va voler estar amb l'Eduard i jo a l'estadi. Té més sentit del ridícul que nosaltres. Però es tractava de rememorar les trobades del Miramelindo amb el meu benvolgut senador de les lletres de Reus.

    Ranura i mà dura.

    NicO NuBiOla

    ResponElimina