L'OBSESSIÓ DE PROHIBIR

La repressió social i política compta amb molts fronts i moltes vies, com estem veient en l'insuportable desgranar diari d'accions que persegueixen el moviment independentista català, segurament amb l'objecte de fer trontollar el suport popular a les diferents candidatures d'aquest caire que es presenten a les properes eleccions il·legítimes del 21D. A banda del front judicial i policial, hem vist com es recorre a vies menys òbvies però no precisament noves. Així, l'escanyament econòmic que ara amenaça la viabilitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -gran bèstia negra de l'unionisme- i altres institucions culturals de retruc, per la via d'una curiosa reinterpretació de les normes de l'IVA per part d'Hisenda, que aplica de manera retroactiva. Tribunals de cuentas intervenint allà on els jutjats van sentenciar en contra i reclamant als capdavanters de la consulta popular del 9N una milionària indemnització, Juntes Electorals prohibint l'ús de símbols que puguin cridar a la solidaritat amb els presos polítics, denúncies de polítics i ciutadans a l'escola catalana -l'altra gran bestia negra-, etc, són altres de les formes en què l'Estat actua dia sí i dia també per assegurar el que ells diuen retorn a la legalitat.

Ben mirat, la legalitat es confon amb la prohibició de tot allò que no és permès, en un estat autoritari. L'obsessió de prohibir és, per dir-ho així, la prova del cotó d'un estat d'aquestes característiques. Aquesta obsessió va de la mà d'una ideologia que fa del ciutadà un etern adolescent o infant al qual se l'ha de vigilar, reprimir i castigar per al seu bé, per part d'un papa Estat que vetlla no ja pel manteniment d'una convivència social -ja no parlem de promoure el benestar i el progrés general-, sinó per l'adequació de les conductes i fins i tot del pensament dels individus a les normes que determinen la moral pública acceptable.

Què en deia Magnus T. Pfaff d'aquesta mania de prohibir? Tot i morir després de la revolució de maig de 1968 i de l'eclosió d'aquell joiós crit de "Prohibit prohibir", no va escriure res sobre aquell temps que li va arribar potser ja massa gran i retirat. Més aviat sembla que hi va reaccionar amb certa reticència. A "La ficció de la democràcia", escrita potser uns anys abans però apareguda tot just acabats aquells vents revoltosos, no esquivava tanmateix la qüestió de la prohibició. En un capítol íntegrament dedicat a Hobbes, el criticava amb virulència. Segons el mestre de Turíngia, Hobbes va crear en la seva elaboració del consentiment en la delegació del poder de cada ciutadà en mans d'un governant només una burda excusa per a la imposició de l'absolutisme. Per a ell, el poder sobre la pròpia vida és indelegable. La demostració és precisament la implantació de normes prohibitives que mostren clarament que els ciutadans no han delegat pacíficament el seu poder i han de ser castigats per fer-ho, a menys que es vulgui apel·lar, com el pensador anglès, a un mític passat. Aquesta crítica, per cert, ens recorda un dels arguments claus del bloc constitucionalista, segons el qual Catalunya hauria consentit a desprendre's del seu autogovern en ratificar la Constitució de 1978, és a dir, dues generacions abans que la que ara arriba a la majoria d'edat.

Pfaff no era en canvi un llibertari pròpiament, quant en el mateix llibre ataca la postura de Rousseau i l'altre mite de la Il·lustració, el del bon salvatge. Per al pensador alemany, l'home ha de ser reprimit, i si escau castigat, abans de l'edat adulta tant com convingui per assegurar que sap fer un ús noble de la seva llibertat. Bàsicament, que no l'usa en detriment de la dels altres. Arribava a anar més enllà: segons el seu parer, els que han estat educats sota la noció que la seva llibertat no coneix altres límits que els autoimposats, seran els grans tirans de demà, ja que no reconeixeran cap límit a la seva capacitat d'imposar el seu criteri sobre els altres.

Pfaff era, sí, de tendències anarquistes quan s'enfrontava al predomini dels aparells burocràtics i militars dels estats. Per a ell, els principis de jerarquia que presideixen aquest entramat eren la mort de la democràcia i la base de la ficció de la democràcia burgesa, quant responia en realitat a una delegació plenipotenciària de  la llibertat individual en mans d'una cadena de comandaments que impedia l'elaboració d'un veritable consentiment en l'execució de les polítiques públiques, i particularment de la força repressiva. La delegació és la perversió de la representació, assegurava, enfrontant el model de la democràcia grega de ciutadans lliures amb el de la denominada democràcia parlamentària. En especial, va disparar contra les dites monarquies parlamentàries, com l'espanyola, de les quals deia que els alemanys havien aconseguit alliberar-se gràcies a una derrota humiliant -la Gran Guerra-, i que són el model emblemàtic i més evident de la pervivència del fals mite hobbesià del consentiment col·lectiu en l'atribució del poder.

Pfaff proporcionava, tanmateix, tesis intermitges i considerava que alguns règims havien assolit més graus de democràcia que altres, i en general examinava aquesta gradació en funció de la capacitat del règim d'elaborar transaccions, pactes i consultes populars. Distingia així entre règims absolutistes o de línia jeràrquica, i liberal o de línia pactista. En una succinta classificació, situava Espanya entre els primers, òbviament, però també algunes -fictícies- democràcies.

Potser en una anàlisi històrica, podríem arribar a la conclusió que la línia absolutista i jeràrquica és consubstancial a l'estat espanyol des del seu precendent en el regne castellà que topa i acaba sotmetent per les armes els regnes de la Corona d'Aragó, d'una línia marcadament pactista.  Cal apuntar aquí que el pactisme català no es remet,com alguns erròniament interpreten, a un acord entre monarques, sinó al del monarca amb els estaments i ciutadans que governa, un pacte que no és indefinit ni gratuït. El xoc de trens famós entre Catalunya i Espanya és, així, en els seus fonaments un xoc de cultures polítiques  que tenen a veure amb els respectives bases socials i amb la forma en què els ciutadans són capaços d'organitzar-se.

Per dir-ho amb Pfaff: un poble que ha estat educat en el consentiment de la delegació de la seva llibertat acceptarà gustosament totes les prohibicions de què serà objecte, ja que es reconeixerà només en i dins els límits que aquestes prohibicions li imposen.