25/4/18

SANT JORDI COM A SOLUCIÓ


Novament, Sant Jordi ha estat una festa apoteòsica on la nostra societat civil catalana -la de veritat- mostra la seva millor cara, la que celebra la cultura i la bonhomia de l'amistat i l'amor simbolitzats en el llibre i la rosa. Regalem gairebé tantes roses com catalans i catalanes hi som, i més d'un milió de llibres, que suposen xifres de vendes de més dels vint milions d'euros. Enguany, no obstant, va haver un record indefugible cap als nostres compatriotes que no van poder assistir-hi des dels carrers inundats de sol i llibertats de les ciutats, viles i pobles de Catalunya, els nostres presos polítics. Roses grogues, múltiples actes reivindicatius -com, a Reus, l'arribada de les cel·les on ciutadans s'engarjolen una estona per rememorar els presos polítics-, ens ho feien present.

Sens dubte és això el que va fer que saltés la inevitable nota discordant, la de Carlos Carrizosa, el portaveu de Ciutadans, que declarava que li sabia greu que es volgués fer de Sant Jordi una festa només per a una part dels catalans. El filòsof Xavier Antich li replicava a Twitter que sap greu que, en efecte, només sigui una festa d'una part dels catalans: els que llegeixen. No sé si es pot dir que els que no llegeixen mai, ni un llibre a l'any, se senten al marge d'una festa tan cívica, però suposo que més aviat Antich apunta al fet que el votant de C's i unionista en general és menys afeccionat a la lectura que l'independentista. Això seria molt dubtós, també, però els estudis demogràfics semblen afirmar que a més nivell cultural entre la població catalana, més tendència independentista. Queda clar que que es tracta d'estadístiques i tendències que admeten tota mena d'excepcions singulars.

El que sí sembla indiscutible és que l'electorat independentista té més capacitat de mobilització, i això seria l'explicació de la punxada d'un García Albiol que va arribar-se a  Badalona per regalar roses a la via pública i es va veure escaldat, reprès i escridassat per la gent que celebrava la diada. Tot i jugar teòricament a la seva ciutat, jugava en camp contrari. També semblen tenir més motivació lectora: entre els llibres de no ficció més venuts ahir, en català hi ha majoria de llibres sobre el procés, mentre en castellà, només n'hi apareix un, i precisament d'un proindependentista espanyol com Ramon Cotarelo.

El que un Sant Jordi agredolç com aquest em demostra és que la ferida és lluny de cicatritzar, i que en efecte existeix una divisió important de la societat catalana. Potser no la fractura que alguns volen crear, però sí una escletxa que ara per ara sembla que no fa més que aprofundir-se.

No seria Sant Jordi, la festa que el líder de C's Albert Rivera deia que volia proposar com a festa de tots els catalans en lloc de l'11 de setembre, un bon exemple de com es podria iniciar el procediment de guariment? Una aposta per la cultura, per la reflexió, per l'amabilitat, la cortesia -les bones formes i el somriure de nou!-, i un civisme que impedeixi que s'arreli la controvèrsia en forma de ràbia, frustració o odi.

Podria, ho crec fermament. Podria ensenyar el camí de la resolució civilitzada de la discrepància política, i també del legítim dret a la diferència i l'exercici de la convivència. Potser amb una condició que amb els anys he après a atresorar, usar i defensar: la capacitat de valorar els altres en la seva totalitat d'éssers humans, en la seva completa humanitat. I, si de cas, posant una mica de pes addicional al costat de les virtuts de cada persona, en lloc del dels seus defectes. Perquè, moltes vegades, cal ajudar a l'altre a reconèixer-se en allò que té de millor, per tal que respongui també amb la millor actitud a la discrepància i la controvèrsia amb què ens hi puguem enfrontar.


16/4/18

SENSE QUE ES NOTI LA CURA

Imatge del film "Tartuf o l'hipòcrita" de F.W. Murnau
De vegades la política és qüestió d'aparences. Un explotador que passa per demòcrata pot obtenir probablement una recompensa superior a les seves maquinacions si aconsegueix el consentiment dels seus explotats. En general, el poder prefereix l'estalvi de la violència extrema i només recorre a ella quan veu que és el camí més directe i fàcil per als seus fins. La diplomàcia i l'alta política es basa, doncs, en les formes, un joc d'hipocresia si voleu. Com l'arquetípic personatge de Molière, el Tartuf, el poderós sol preferir envernissar discretament el seu ardor i així amb sagrada fermesa sap guardar-se el secret. Un cas prototípic que ens afecta els catalans és la cèlebre recomanació  continguda a la instrucció secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo de Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el gener de 1716, segons la qual havien de procurar imposar el castellà amb instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Frase aquesta última que ja se li atribueix al famós Conde-Duque de Olivares, adreçada a Felip IV amb la mateixa idea de castellanitzar les terres catalanes.

 Si això feien el representants de les altes esferes del poder castellà en aquells segles, fins i tot després d'arrasar el principat en la Guerra de Successió, per què sembla que avui hagin perdut formes, modos i cuidados en la seva lluita judicialitzada contra l'enèsima revolta catalana?

En el seu molt recomanable article publicat fa un parell de dies a el Diario, Elisa Beni diu al voltant de la instrucció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena contra el moviment independentista que ...Muchos preguntarán: ¿es posible que un magistrado del Tribunal Supremo sea, al menos en apariencia, tan poco aseado instruyendo? Posible es, porque está pasando, pero ninguna instancia en este país va a atender las quejas por este atropello. Aseado és una molt precisa expressió que no tenim en català, encara que s'usa en terres de l'Ebre a penes catalanitzada, per descriure aquella conducta polida que pretén frenar qualsevol reprensió pública i pèrdua de la bona fama. Beni fa una impecable i implacable descripció de les gruixudes faltes a l'ordenament processal que ha comès Llarena i, amb ell, la fiscalia i la mateixa Sala del Tribunal Suprem que ha aprovat les seves interlocutòries. Tot menys un intent que no es noti el cuidado.

Com és això possible? ¿Potser se senten emparats per la gran cortina que li proporciona el govern i el suport de què gaudeix a les Corts gràcies a l'adhesió del gran gruix de l'oposició -els partits constitucionalistes que van avalar el gran nyap anticonstitucional del 155-, i la cort mediàtica que els embolcalla? Això no ha estat suficient, tanmateix, per convèncer la població catalana que continua reafirmant el pols independentista -a la qual tal vegada ja donen per perduda-, ni evitar que en totes les instàncies internacionals on s'estan presentant quedin malparats. Realment, resulta ja de vergonya aliena que insisteixin i encara, lluny de rectificar, s'hi tornin amb nous intents de doblegar els arguments dels qui, basats en arguments jurídics més nets, els hi deneguen la raó,

Així, en el cas de l'euroordre cursada contra Puigdemont a Alemanya, sembla que encara els fiscals busquen noves proves i fins i tot, en el súmmum del ridícul, ampliacions a nous delictes, que estan buscant sota les pedres, les fermes pedres sòlides de la legislació penal alemanya. No sembla raonable, certament, com tampoc sembla que el tribunal de Schleswig-Holstein hagi d'accedir a una extradició per malversació de fons que difícilment encaixa amb el delicte de corrupció.

De fet, tampoc els fets encaixen amb la tipificació del Codi Penal espanyol, per molt que l'aparell judicial espanyol -i els seus braços polítics- li hagi agafat el gust i fins i tot amenacin amb atribuir-li aquest delicte el president del Parlament i els membres de la Mesa que han acordat querellar-se amb el jutge Llarena per fer cas omís de les mesures cautelars dictades pel Comité de Drets Humans de l'ONU en relació a la candidatura de Jordi Sánchez.

El delicte de malversació de fons, regulat avui a l'art. 432 del Codi Penal, va lligat en realitat al delicte d'administració deslleial de l'art. 252, del que ve a ser un simple tipus agreujat en virtut del càrrec d'autoritat o funcionari públic del qui el comet. L'administració deslleial és tipificada per a los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno, emanadas de la ley, encomendadas por la autoridad o asumidas mediante un negocio jurídico, las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado.

Amb aquesta regulació s'ha eliminat la necessitat d'ànim de lucre que seria molt clarament no imputable als membre del Govern o la Mesa, però en una aplicació assenyada no pot ser tampoc encaixada en la conducta d'uns representants del poder executiu i legislatiu que apliquen en l'execució de la seva activitat política els fons públics, ja que, si analitzem on està encabit l'art. 252, veurem que es tracta del capítol de defraudacions, i de la seva mateixa regulació es desprèn que és essencial l'ocultació o engany envers l'administrat -en aquest cas, la població catalana, no ho oblidem-. Una ocultació que és meridianament contrària a la llum pública amb què han actuat els presumptes malversadors.

Per tant, només una acurada aplicació del tipus penal, que no oblidem que com a ultima ratio que ha de ser de l'Estat de Dret sempre s'ha de vigilar molt de no fer-ne un ús extensiu, ja descarta la concurrència del delicte en la gestió del govern de Puigdemont. No cal, doncs, acudir a la prova de la seva inexistència per la constatació que cap fons públic va ser destinat a l'organització del referèndum, ni a un examen més detingut de l'oportunitat que l'ordre jusisdicional penal entri a conèixer d'aquests actes. Actes que han de ser més aviat reservats a l'ordre contenciós-administratiu, on la jurisprudència ha llargament establert allò que es reserva a l'esfera dels actes polítics, la que  defineix l'àmbit de discrecionalitat dels poders executiu i legislatiu. A aquests poders, el judicial els ha de controlar, però mai en l'aberrant pla de superioritat que en la causa contra l'independentisme s'ha situat el poder judicial espanyol.

Despropòsits com aquest abunden i serien interminables de descriure en una actuació en la qual és cap visible Llarena però, com ja hem dit, involucra en realitat a molts representants dels alts estaments judicials espanyols. En efecte, unes actuacions que ens deixen bocabadats per la manca de rigor, de polidesa i de cura, en definitiva. Un absolut i desastrós nyap, en resum.

M'atreveixo a pronosticar que, arribat el moment -que, això sí, pot demorar-se molt i massa- que tot aquest nyap es desfaci com un castell de sorra, Llarena i potser algú o alguna més dels caps visibles d'aquesta atzagaiada col·lectiva, acabaran sent arraconats i els giraran l'esquena per esdevenir els caps de turc als quals ningú no pensa ja en agrair-los els serveis prestats a la sagrada unitat de la pàtria.

El temps em donarà o traurà la raó.


12/4/18

EQUIDISTANTS I DISTANTS


Una bona mostra de l'exquisidesa d'alguns, o molts, d'aquests equidistants que es mantenen neutrals en una lluita ja declarada com és la del moviment independentista contra el repressor Estat espanyol és un tuit que ha estat molt comentat aquests dies. És d'un tal Antoni-Italo Moragas i diu així:
Uns acusen de terrorisme a qualsevol protesta, altres acusen de dictadura a qualsevol actuació repressiva. I uns pocs vivim en una democràcia incapaç de donar resposta a un conflicte polític pels incentius d’ambdues parts per a distorsionar la realitat.

O, encara més il·lustratiu, aquesta piulada d'avui mateix de l'ínclit exdiputat dels comuns, Lluís Rabell:
Tot un resum de la situació que vivim..


Aquesta postura tan democràtica, tan humana i tan considerada, i tan sospitosament còmoda, cal dir, que fa que tota una patuleia variada de vells radicals, antics comunistes o encara comunistes, nous revolucionaris, etc, tots ells caracteritzats per la seva capacitat teòrica transformadora i la seva nul·la capacitat de posar-la en pràctica, ja està prou vista i és prou coneguda per molestar-se a comentar-la gaire. Bastaria acudir al meu filòsof Magnus T. Pfaff per veure com ja els retratava prou sentenciant aquells col·legues intel·lectuals que sempre afegien un parell d'ous durs a totes les reclamacions a les quals eren convidats a sumar-s'hi... fins que s'esgotaven els ous durs i tornaven així, orgullosament cofois, al seu galliner sense haver mogut un dit.

Més interessant és potser  considerar una peça més elaborada i documentada, l'article de Marc Andreu a El Crític titulat Octubre groc, primavera incerta. En essència, aquest article es pregunta si el que s'ha viscut d'ençà l'1 d'octubre és realment una revolució. I la seva conclusió bàsicament segueix la del professor Josep FontanaSi pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats. 

També cita conspicus pensadors d'una òrbita similar: Vicenç Fisas, Guillem Martínez, Juan Andrade... fins i tot Joan Coscubiela. Una interessant mostra de com, des d'una apel·lació a la revolució, es desdenya una opció de revolta democràtica. Ni el crescendo repressiu i la deriva feixista que adopta l'Estat espanyol que està escandalitzant el món més democràtic pertorba la visió d'aquests inte·lectuals de cella alta.

Ara bé, m'interessa quan ens acusen als independentistes de muntar una ficció equiparable a la que perpetra l'unionisme per justificar la seva repressió, aquell en la qual es deté una presumpta cabecilla del moviment violent CDR per posseir un xiulet groc i una careta del temible revolucionari Jordi Cuixart. Al marge de reclamar un i altre cop una autocrítica al moviment independentista pels erros comesos, com no fan envers l'unionisme, però ignorant que l'autocrítica en l'únic camp que s'ha fet és precisament en l'independentista, diria que l'assenyalament més insidiós de l'article és el que apunta un altre il·lustre equidistant, Jordi Amat en l’imprescindible assaig ‘La confabulació dels irresponsables’. “Sobretot hi havia paraules: el relat que allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”. Segons Amat, aquest relat, en la seva decantació de la declaració unilateral d’independència, té un fonament historicista de “relat unidireccional reelaborat, generació rere generació, per la historiografia nacionalista".

Com es veu, s'acaba acusant l'independentisme de crear un relat tan fals com el del seu temible enemic. És a dir, es vol neutralitzar l'argument que feia anar en el meu darrer post, i que jo documentava amb mentides molt concretes i evidents, que és el de la retorçada manera amb què la croada politicojudicial i mediàtica espanyola malda per construir un relat ad hoc per a dirigir tot l'arsenal repressiu de l'Estat. I vol neutralitzar-lo per la via d'equiparar-lo amb una pretesa realitat paral·lela creada pel món independentista.

Crec francament que novament estem davant d'una impostura intel·lectual que juga a posar en els dos platerets de la balança fenomens molt diferents. Si l'un posa tota la perversió de la fabricació deliberada de la mentida per tal de manipular i ocultar la realitat, l'altre pretén apuntar a un projecte alternatiu d'una realitat que impugna, quant antidemocràtica, vulneradora dels drets humans i , en definitiva, contrària a l'emancipació del poble català que pregona l'altra part. És a dir, podem estar d'acord que el moviment independentista vol crear un nou marc polític mentre l'altra disfressa de marc democràtic el que no ho és.

Naturalment, la percepció del que és veritat i és real sempre està subjecte a crítica, i a la discussió històrica, però alguns fets són difícilment qüestionables, com per exemple la manipulació d'un text jurídic com la que reflectia en el meu anterior post. En última instància, com ja vaig dir en un post molt més antic és que una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, (...) Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.

Més profunda em sembla la crítica a l'abast d'aquesta transformació política a la que apel·la la revolta independentista, i les incongruències o tensions que això provoca en les seves heterogènies files. però això haurà de menester l'espai d'un futur post.

10/4/18

INSTAL·LATS EN LA MENTIDA: CRÒNIQUES DE TABÀRNIA



Com potser algunes sabeu, he fet de Tavanne un espai mític on desenvolupar un cicle narratiu. Les mentides que allí s'hi van construint formen part d'una de les més antigues pulsions que ens defineixen als humans, la de fabular, la de recrear la realitat en forma de ficcions. La mentida així organitzada no pretén enganyar ningú, ja que es presenta exactament com a tal, o més precisament com una falsa realitat que, a més a més i ens els casos més reeixits, ens pretén explicar a fons a nosaltres mateixos i a les nostres més o menys miserables i efímeres passes per aquest planeta.

Molt diferent és la mentida construïda per enganyar, de la qual la més repulsiva és la que es dirigeix a sotmetre a un fals coneixement de la realitat a la població, i que tant i des de fa tant exerceix el Poder. Que els líders espirituals, polítics o socials manipulin o deformin la realitat per enganyar als seus seguidors és, convindrem, un acte reprovable. Ara bé, què passa quan és el poble el que vol ser manipulat o coadjuva a aquesta mentida?

Tabàrnia és una elaboració fictícia que, encara que de vegades es presenta com a broma, s'articula en realitat mirant de deformar deliberadament la veritat, i ho fa en forma sistemàtica donant la volta torticeramente -com es diu en castellà- a les veritats que ha posat al descobert l'independentisme. I ho fa amb la col·laboració entusiasta d'una part de la població catalana. Heus aquí un exemple notori extret d'un fòrum de la xarxa:



Però si d'algunes mentalitats poc sofisticades no és possible esperar una percepció de la pròpia mentida sostenible a llarg termini, ¿què fa que determinats líders polítics caiguin en la mateixa estupidesa i s'entestin a negar el que tard o d'hora serà visible per a tothom? No em refereixo ja al cas dels patèticament famosos casos dels màsters presumptament falsificats de Cristina Cifuentes i -ara presumiblement també- Pablo Casado, sinó a fets notoris i contrastables com la interpretació d'una resolució d'un organisme internacional al qual el Regne d'Espanya s'ha vinculat de ple dret, com és el Comitè de Drets Humans que vetlla per l'aplicació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.

Llegeixo avui que Inés Arrimadas nega que aquesta resolució emeti un requeriment a l'estat espanyol per tal que garanteixi la plenitud en l'exercici dels seus drets polítics al candidats Jordi Sánchez. Diu que és un simple avís de recepció. I acusa l'independentisme de construir una mentida més. Bé, potser pateix del mateix mal que descrivia Walter Mathau a la insuperable "Primera plana" de Billy Wilder, quan deia a un atribolat Jack Lemmon que qui dimoni llegeix el segon paràgraf d'un article. Doncs bé, el segon paràgraf de la resolució del Comitè descriu clarament les interim measures, és a dir mesures cautelars, que requereix (request, no simplement recomana) de l'Estat espanyol per assegurar que Jordi Sánchez pugui exercir els seus drets polítics. O bé en efecte Arrimadas no ha llegit, ni el primer ni el segon paràgraf, i parla d'oïdes, o no sap anglès, o té un absolut i olímpic desconeixement del Dret Internacional.





I si seria greu que la que es presenta com a guanyadora d'unes eleccions a la Generalitat tingui tal grau d'ignorància, molt més greu és que el tingui tot un magistrat del Tribunal Suprem, aquell que segons alguns portaveus del PP o C's és molt més elevat que el tribunal regional alemany que ha desestimat lliurar a Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Doncs bé, el jutge Llarena, que ja havia comès algunes errades monumentals en alguna de les seves interlocutòries pel que fa a les cites del Dret Internacional, ara diuen que estudia recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea la resolució del tribunal alemany. Això és ficar la pota fins a dalt i, en lloc de retirar-la prudentment, continuar enfonsant-la. O, com diu avui el professor Pérez Royo al seu article a l'Ara, és un cas d'inaudita exhibició impúdica de la seva ignorància. Només s'explica per la impunitat de què han gaudit fins ara en el coto privado que és el seu Estat mal anomenat de Dret, i que ara descobreixen que no s'ajusta a les regles que funcionen en altres parts del planeta.

Unes regles a les quals la República Catalana voldria ser, sens dubte, més fidel. I en la qual el fals món de Tabàrnia no hi té cabuda.

9/4/18

EL RIGOR ALEMANY

 © 2018 AFP
Malgrat que per a bona part de l'opinió pública espanyola l'anunci del Tribunal Superior d'Schleswig-Holstein que desestima l'opció d'acceptar l'euroordre emesa pel jutge Llarena ha estat encaixat com pràcticament un acte de traïdoria per part dels alemanys, si analitzem el detall de la resolució emesa per aquest tribunal, la resposta que es podia esperar no podia ser sinó aquesta.

Naturalment, és molt fàcil dir que un preveia el que ha esdevingut un cop això ja s'ha produït. Però estem parlant ara dels arguments tècnico-jurídics que havien de prevaler en un procediment que, com bé han remarcat de fet els dos governs implicats, l'espanyol i l'alemany, és purament un tràmit judicial dins el marc de cooperació internacional que marca la normativa de la Unió Europea. Per tant, igual que afirmo que el Tribunal Constitucional espanyol haurà de desqualificar un dia l'aplicació del famós 155 feta pel govern del PP i autoritzat pel Senat -amb bel suport de l'anomenat bloc constitucionalista, no ho oblidem-, d'un tribunal amb un mínim de sentit de rigor jurídic no es podia esperar altra cosa.

És clar que partim del supòsit de trobar-nos en veritables estats de dret on la independència judicial és un fonament bàsic. Una cosa de la qual pocs dubtaven un cop va ser detingut Puigdemont en aquell land alemany. I una cosa de la qual molts dubtem en referència als nostres tribunals, inclòs evidentment el Constitucional.

La reacció de l'opinió pública espanyola, dirigida per la croada político-mediàtica, ha exhibit a parts iguals la prepotència i la rancúnia acomplexada que caracteritzen la seva actitud. Encara que el govern hagi intentat mantenir les formes, portaveus majors i menors dels partits constitucionalistes han mirat de tergiversar el sentit real de la clatellada rebuda pel jutge del Tribunal Suprem, o de menystenir el tribunal alemany titllant-lo de regional. La reacció de la caverna mediàtica ha estat coherent, com sempre, però ha arribat a límits escandalosos en casos extrems com el de Jiménez Losantos, que ha arribat a fer una crida a atacs terroristes a interessos alemanys. Tot plegat, una reacció que retrata tot el pitjor del caràcter d'aquesta democracia consolidada de la nación más antigua de Europa, que no té ni la prudència de saber-se contenir davant de l'estat més poderós d'Europa.

Que equiparin el Tribunal Superior d'un land a una Audiència Territorial ens dona, de pas, la veritable pedra de toc de com es creuen la descentralització més gran del món de la qual es vanten. El cert és que els arguments de la resolució del tribunal d'Schleswig-Holstein són tècnicament impecables, com explica avui el diari Ara, i no es basa evidentment en normes del seu estat federat o de la seva sola jurisprudència, sinó que cita la llei federal penal i la jurisprudència del seu Tribunal Suprem. Massa fi, tanmateix, tot plegat per a l'anàlisi de polítics destralers com els d'aquí, als quals els ha faltat temps per impugnar el funcionament del tractat de Schengen, sense reconèixer que aquesta euroordre ha navegat per culpa del clar abús de dret comès pel jutge Llarena. La resolució alemanya li salva la cara, tot sigui dit, permetent-se suposar que el Codi Penal espanyol sí contempla una interpretació extensiva del delicte de rebel·lió quan es produeix sense una violència directa sobre l'òrgan representatiu del poder que seria el subjecte passiu de l'alta traïció o la rebel·lió, en el llenguatge espanyol, a diferència de l'alemany.

Aquesta qüestió ens portaria a una llarga discussió, que de fet serà la base de l'argumentació jurídica amb què ara s'haurà d'enfrontar Llarena perquè la seva extravagant construcció del concepte de violència amb què ha encausat tots els processats per rebel·lió no caigui com un castell de cartes davant la lògica jurídica que, a partir d'ara, les defenses només haurien de traslladar de la resolució d'un veritable tribunal, el superior de l'estat d'Schelswig-Holstein

24/3/18

LITERATURA, I DE LA DOLENTA

Joan Puig/ El Periódico
Que un jutge de la més alta institució processal de l'Estat elabori literàriament els fets perquè s'adeqüin a la imputació del delicte que pretén realitzar, i que ho faci a més amb tota mena de construccions paracientífiques (psicològiques i en tot cas subjectives) sobre la conducta dels processats, que directament forci les estructures no solament del tipus delictiu (contravenint un dels grans principis del Dret Penal modern, que és l'estricta tipicitat que cal en les conductes perquè puguin ser considerades delicte), sinó també conceptes que depassen la cultura judicial per entrar directament en la sociològica, com és el de la violència, que tot això es faci a més a més tergiversant i contrariant el que imatges retransmeses a tot el món han demostrat als ulls dels qui volen obrir-los (això sí),

Que uns fiscals carreguin amb acarnissament sobre les mateixes construccions falses de fets i normes penals que fa l'instructor, i que quan se'ls mana (en aplicació, no oblidem, del principi jeràrquic que presideix el seu propi Estatut) que rebaixin les peticions de mesures cautelars, com es va produir en les apel·lacions del conseller Forn, ho facin expressant públicament el seu dissentiment i oblidant-se de fer la seva pertinent motivació, deixant així via lliure a la militància ultradretana de l'acusació particular per imposar el seu cruel criteri,

Que els cossos policials elaborin informes sobre els fets investigats acudint a notícies de premsa (que segurament ells mateixos han filtrat), plens de conjectures, de flagrants errors d'apreciació, fins i tot de traducció, de vaguetats i desqualificacions genèriques i de fraseologia ideològica,

Que la cort mediàtica espanyola aplaudeixi les decisions judicials i no les qüestioni més enllà d'un sector molt minoritari, que no es preocupi per elaborar un relat alternatiu dels fets, sinó que l'accepti a pies juntillas, com accepta en ares del déu de la independència judicial les qualificacions jurídiques escandalosament contràries al sentit comú,

Que les escasses veus que s'alcen entre els intel·lectuals i artistes espanyols contra aquest estat de coses siguin sotmeses a un silenci acusador i a un boicot immediat i fulminant pel que fa als segons,

Que tot així passi en un país que es vanta d'haver fet una transició democràtica modèlica, de tenir un Estat de Dret exemplar, de ser l'enveja del món quant a llibertats i creixement del benestar, que ha sabut respectar la diferència entre els seus territoris amb una descentralització política mirall fins i tot per les nacions federals...

Només pot ser un cas de literatura. De la dolenta. De la pitjor.

La que firma un tal Llarena en unes interlocutòries que si passen als manuals jurídiques serà, precisament, com a model de la jurisprudència que trenca amb les declaracions universals de drets humans que van néixer per defensar els pobles dels estats autoritaris, i també com a exemple del que es pot fer per trencar des del propi Estat amb el seu Dret.

I que, com  a model pròpiament literari, entraria de ple en la Història Universal de la Infàmia que Jorge Luis Borges, aquest sí un gran literat, va un dia escriure.

7/3/18

ALGUNS "DESPLANTES" (Y LO QUE TE RONDARÉ, MORENA)

La degana M. Eugènia Gay ordenant a tot un president que acabi el discurs (El Confidencial Digital)
Tota llengua té expressions -moltes- i mots -bastants- que són difícilment traduïbles a altres llengües, fins i tot entre dues de ben properes com el català i el castellà. Si nosaltres, els catalans, tenim el seny o el déu n'hi do, els castellans tenen d'altres, com hombríahonrilla, o aquella guerrilla que ja ha exportat a moltes altres parles. No m'ho he estudiat, però potser el castellà és més ric en termes que tenen a veure amb la confrontació i el conflicte, mentre el català ho és més en els que tenen a veure amb la conciliació i el diàleg.

Potser és agosarat dir-ho. En tot cas, sí que sembla que el castellà té un registre molt variat per a totes les expressions que tenen relació amb l'honor, un terme que ja de per si ens remet a societats on és molt preuat l'alt concepte de si mateix que té el parlant. O, millor dit, l'alt concepte de si mateix que vol que se li reconegui en la seva societat, en el seu entorn. Per això, potser, no he trobat cap equivalent català al mot desplante del castellà.

Desplante és el que va tenir ahir el president del Parlament, Roger Torrent, a aqueixa institució barcelonina de rancio abolengo -una expressió que té equivalent català (antiga soca ) però en desús-, que és el Círculo Ecuestre. Diverses intervencions del públic van ser crítiques, i dures, però la que ha donat la volta al món ha estat la d'un empresari alemany de cognom Jacobi,que a part d'altres expressions limítrofes amb l'exabrupte, li va desitjar la presó al qui actualment és la màxima autoritat autonòmica.

Aquesta actuació tan impròpia del que, a la fi, només és un particular, podria ser una simple anècdota, si no fos que plou sobre mullat. Encara no fa quinze dies, la degana del Col·legi d'Advocats barceloní, Maria Eugènia Gay -dels Gay de tota la vida-, es permetia estirar de les orelles al mateix president Torrent en un acte institucional, per permetre's parlar de presos polítics davant del ministre de Justícia espanyol Rafael Català.

No ens imaginem la situació inversa: representants de la societat civil o institucions catalanes esmenant la plana en públic a un ministre espanyol o desitjant la presó a la presidenta del Congrés espanyol. En tot cas, tots sabem què obtindria ipso facto l'agosarat o agosarada. Querella de fiscalia o citació judicial per incitació a l'odi o ves a saber quin altre delicte.

Aquest estat de coses, que tots coneixem i que hem vingut a reconèixer com a normal, ja sigui vist des de l'adhesió o des de la repulsa, és el que certifica el gran desequilibri de poders que impera en aquest Estat de Dret, en aquesta monarquia constitucional, que es vanta (o vantava?) d'haver establert una organització quasi federal, una descentralització sense parangó al món. Un mite tan fals com tants altres (recorden allò de sense violència es pot parlar del tot), en aquesta democràcia de baixa densitat que hem de gaudir/patir. Ha bastat una simple decisió coordinada entre els diversos dipositaris del poder de l'Espanya eterna, la nació més antiga del planeta però que paradoxalment no compta amb nacionalistes a les seves files, per desmuntar com un simple castell de cartes la bastida de l'Estat de les autonomies. 

I és per això que assistim a escenes com aqueixes que abans he descrit. Aquelles en què els que es consideren defensors de la llei espanyola saben poner en su lugar a aquests catalans insolents. La llista seria inacabable. I el que durarà, o com diu una altra expressió castissa, y lo que te rondaré, morena*.

*En homenatge a les feministes que es poden veure identificades en aquesta expressió tan reveladorament masclista

2/3/18

L'EFECTE MIRALL


Deia ahir al Parlament Inés Arrimadas, la cap de files de l’oposició i de la llista més votada a les passades eleccions, que cal agrair a l’independentisme que hagi despertat a Espanya  un patriotisme civil normal, cívic i modern. Deixarem estar això de modern, paraula que tant agrada als defensors d’un model social profundament reaccionari. Deixarem també de banda la resta d’epítets que res no afegeixen. Deixarem de banda també la distinció entre patriotisme i nacionalisme, aquesta distinció que fan invariablement els nacionalistes imperialistes i de la qual ja em vaig ocupar en un altre lloc.
Fixem-nos, més aviat, en els efectes d’aquest despertar al qual al·ludeix Arrinadas. El que d’altres, amb menys cinisme que ella, han dit el del feixisme espanyol. El que veiem és el que en un article a l’edició d’avui de l’Ara, Suso de Toro qualificava de retrocés democràtic, o –potser més precisament- autodestrucció democràtica, en paraules de la directora del mateix rotatiu, Esther Vera, a la seva columna també d’avui.
Un govern que viola la norma fonamental i bàsica de l’Estat, la seva Constitució, aplicant arbitràriament el que no diu tal norma per anorrear el sistema de la divisió competencial de l’Estat que encara avui es vanten d’anomenar com el més descentralitzat del món. Un Senat que ratifica com a legal el cop de mà constitucional (inconstitucional, caldria dir) del govern contra la comunitat autònoma díscola. Un Tribunal Constitucional que accepta mansament el seu paper de forçat sancionador de les normes emanades pel mateix govern. Un poder judicial presidit per un Tribunal Suprem que s’arroga a si mateix competències que no li atribueixen les normes jurisdiccionals i s’inventa normes penals per justificar extraordinàries mesures de presó a l’empara de circumstàncies igualment inventades, un poder constituït per veritables tribunals especials –prohibits per la regulació europea- com l’Audiència Nacional, i acabat de rematar en una multitud d’òrgans judicials que, sostinguts per una fiscalia carregada de zel per defensar les ordres emanades directament del govern, i quan calgui reforçada per acusacions privades de signe ultradretà, actuen dia sí i dia també perseguint tota manifestació de dissidència contra els designis del poder que representen. Cal afegir l’anomenat quart poder: uns mitjans informatius absolutament manipulats que saben alhora com manipular tots els tripijocs del poder per llançar-los contra l’oprimit i no contra l’opressor. No importa quants drets i llibertats es quedin pel camí: la llibertat d’expressió, la de manifestació, la de participació política.... Tot per tal de mantenir la seva santa causa.
Quina santa causa? La de la unitat d’Espanya? Sí, però també una altra, en el fons molt més profunda. L’independentisme és ara l’enemic, però cada dia veiem també com cauen sota la màquina repressora de l’estat espanyol moltes altres formes de dissidència: cantants, artistes, manifestants per qualsevol reclamació que l’Estat consideri pertorbadora. No ens enganyem, l’independentisme no ha despertat aquest zel patriòtic, simplement l’ha fet més evident, en afectar una massa molt més gran de persones quan abans es reduïa a grups més marginals o minoritaris.
La veritable virtut de l’independentisme, en aquest àmbit de què parlem, és haver enfrontat l’Estat espanyol –i a tota la ciutadania que li dona suport- al seu veritable rostre: una cara lletja, autoritària, crispada, intolerant, no democràtica. La cara del Rei quan després de l’1 d’octubre va renyar els seus súbdits catalans.

Un dels recursos més habituals que usa el govern del Partit Popular i els seus partits adlàters –tota la partida del 155-, com la seva cort mediàtica, per manipular l’opinió pública és la de l’efecte mirall: atribueixen al que tenen en front tot allò que de més menyspreable troben dintre d’ells mateixos. És normal, així, que acabin odiant aquesta imatge. Quan el responsable màxim de la repressió de l’1 O , el coronel de la guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, va declarar davant el jutge instructor del Tribunal Suprem que no admetia que hi haguessin hagut càrregues policials aquell dia, sinó pures actuacions policials –eufemisme que li secundava dies després el patètic delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo-, estava retratant exactament la veritable dimensió d’aquesta projecció del rebuig del que són i representen i busquen, inútilment, negar.

I és que Espanya, a Catalunya, s’ha mirat a si mateixa a la cara. I no li ha agradat gens el que ha vist. No s’ha agradat. ¿Serà capaç de reflexionar-hi i buscar la reacció positiva, o insistirà en la seva forassenyada autodestrucció de tot el que podria preservar encara les seves virtuts i la dignitat que li resten al seu poble?

19/2/18

CONTRA EL FALS EQUILIBRI

Després d'un cap de setmana mogut, amb tres greus agressions feixistes a Balsareny, Pineda de Mar i l'estadi de Cornellà- el Prat, llegeixo estupefacte que l'advocat i membre prominent de Societat Civil Catalana, José Domingo, declara que l'extrema esquerra independentista pega i maltracta gent demòcrata. Fa aquesta comentari al programa del matí a Catalunya Ràdio, dins la tertúlia, i al web es destaca aquesta declaració com a titular, sense comentaris ni rèpliques ni matisacions. Suposo que es basa en un altre incident en què una senyora que tallava llaços grocs va regirar-se contra una persona que la gravava i li va etzibar una bufetada, que va ser resposta per l'altre.

Quan no poden difondre un fet que empari la seva tesi, els unionistes el miren de provocar, i si, malgrat els seus esforços, no el poden trobar ni regirant sota les pedres, l'inventen, amb la mateixa manca d'escrúpols en què oculten els fets que no els interessen. I, donat el cas en què ja és impossible esquivar-los, col·loquen altres fets del bàndol contrari per equiparar-los, assenyalant els dos platets de la balança per molt que els pesos estiguin desequilibrats completament. Les tàctiques manipuladores, en aquest sentit, s'adapten també als destinatari últim: és el model Antena 3 -groller joc d'ocultació/fabricació de fets- o el la Sexta -equidistàncies i matisacions que dilueixen els fets fins a l'esgotament-. Curiosament, els dos models emparats per televisions dominades pel grup Planeta, la multinacional catalana que porta algunes de les veus amb més projecció de l'unionisme. Un grup en seriosa crisi interna pel control de poder entre diverses branques de la família Lara, una guerra similar a la que té lloc dins un altre estendard del model de l'alta burgesia catalana -aquesta que pretesament fomentaria l'independentisme però que curiosament fa exactament el contrari-, els Freixenet. Però això seria tema d'un altre article.

Entre aquest cúmul de mitges veritats, mentides i ocultacions -el domini del que s'ha vingut a denominar post-veritat-, l'opinió pública espanyola té molt poques possibilitats de fer-se una veritable composició de la realitat catalana. Això inclou, naturalment, bona part de la catalana, que accedeix també exclusivament a aquests mitjans. Tanmateix, els mitjans de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio, són en el punt de mirar del govern espanyol i els partits que li donen suport. Normal, ja que la seva visió plural funciona com un mirall per aclarir les seves vergonyes. I lògic, ja que és la pressió que exerceixen els poders de la croada anti-nacionalista pot ser que expliqui titulars com el d'avui al web de Catalunya Ràdio, o altres accions en què acaben caient també en l'equiparació entre versions, que acaben afavorint -és de manual- al que porta el seu arsenal de trucs i jocs bruts ben apresos.

La manipulació és voraç, com ho és el poder. No sembla que es vulgui conformar dominant els mitjans de comunicació massius. Les llargues mans del control arriben a les xarxes socials, que alguns il·lusos creien lliure d'aquest assalt. Com denunciava fa uns dies Beatriz Talegón, una de les poques veus díscoles a Espanya contra la causa general empresa per l'espanyolisme contra l'independentisme, de molt diverses i subtils i subreptícies formes, s'intenta silenciar a les xarxes aquestes veus, fins i tot les més universal, com Twitter. Vegeu aquí la seva denúncia a la mateixa xarxa.

Si seguiu el fil veureu la valent denúncia de Roger de Gràcia avui al programa de la tarda a Catalunya Ràdio: El periodisme no és explicar el que passa a ambdues bandes per igual, és saber si el que expliques és veritat. Sí, senyor! Per sort, encara ens queden espais de llibertat i de recerca noble i honesta de la veritat. I que ens durin!

7/2/18

LA DIVISIÓ

La divisió era més que una operació més, a l'escola. Era l'operació que marcava un punt i a part. Una divisió, precisament, entre els qui consideraven que ja havien assolit el màxim de coneixements de matemàtiques que necessitarien en la vida i els qui a partir d'allí s'endinsaven en els terrenys de les arrels quadrades, cúbiques, i en els misteris insondables de l'àlgebra. Potser ara el llistó sigui més baix i tot, ja que la possessió de les calculadores amb els mòbils s'ha posat a l'abast de tothom i en tot moment. La qüestió de fons, però, és la mateixa: la societat es divideix ben aviat entre els que estimen l'aprenentatge per la via de l'estudi tradicional i els qui consideren això una nosa i una inutilitat absoluta. Com que en aquest article no pretenc ser políticament correcte -ja aviso, i que la Fiscalia vagi traient la seva llibreta d'apunts-, ho dic en els seus termes més francs, clars i catalans: mentre els uns seran empollons, bons estudiants, o simplement alumnes aplicats, els altres seran els burros sense remei.

La societat es divideix de mil maneres i formes, i això no és dolent en si mateix. Tot el món està dividit. A banda de la tradicional separació entre dretes i esquerres, que ens funciona encara que els referents ideològics vagin mudant, o la no menys arrelada entre ser de ciències o ser de lletres, tenim mil manifestacions de la personalitat i de l'activitat humana que ens fan militar en blocs separats més o menys delimitats, més o menys enfrontats.

Allò que vagament coneixem com a filosofia oriental, que ve a agrupar una gran quantitat de línies de pensament o religió, ve a parlar de la divisió universal entre forces creadores i destructores -amb un eix equidistant, ben cert, la força mantenidora-, o de l'oposició entre jing i jang en el taoisme. Sempre es tracta de l'intent de comprendre la dinàmica que és a la base de l'existència, i que es desplega en forma d'evolució, de moviment que produeix els canvis històrics, i que en el món occidental Hegel definirà en termes de dialèctica, base del pensament marxista que provocarà els grans trasbalsos històrics de finals del segles XIX i del segle XX.

Amb això vull dir que perquè puguem existir, els humans, en termes de progrés, cal que acceptem que existeix la dualitat entre els qui empenyen cap a ell i els qui es resisteixen contra ell. Pot semblar massa simplista, però aparentment en néixer, cada humà està dotat  d'un mecanisme mental, un software amb el qual s'hi enfrontarà als successos que conformaran la seva vida, i que aquest mecanisme té o bé una base conservadora o bé una base progressista. És a dir, hi ha qui veurà tot canvi com un perill i hi ha qui el veurà com una oportunitat. Així ho creia, si més no, el meu Magnus T. Pfaff. A "La conspiració dels infeliços" apuntava encara més lluny: els qui neixen amb una marca de fàbrica que només els permet veure les barreres i els obstacles, s'hi aferren a elles com si els hi anés la vida en mantenir-les, és més, hi esmercen la vida en el seu manteniment. O: mentre els aspirant a ser feliços ideen els seus plans per al futur, els infeliços s'escarrassen silenciosament en fer una feina de sapa per enrunar-los els somnis.

Aquestes frases em remeten al terme majoria silenciosa tan estimat pels polítics unionistes, però ara sembla que ja és en desús ara que l'enfrontament entre dues catalunyes està en una fase de guerra oberta o declarativa, per usar els termes de Pfaff a un altre llibre fonamental, "La ficció de la democràcia". Però això ens portaria a altres territoris. Ho deixo aquí. Constatem només que allò que des de l'unionisme ha estat un dels seus grans cavalls de batalla, i que la suposada guanyadora del 21D, la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, invoca tothora, la divisió de la societat catalana, no és més una manifestació més d'aquesta àlgebra històrica que ens divideix els humans, i que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, simplement és, des del pla ontològic o antropològic, o lògic, com vulgueu. El que és bo o dolent és la manera com es gestiona aquesta divisió. La política és l'art de saber gestionar aquesta divisió, i parlem de democràcia quan una societat és capaç de gestionar-la pacíficament a través de la recerca d'un consens social o simplement de la majoria que pren la decisió. Aquesta és la tasca que ha de saber exercir un govern democràtic i que ha de facilitar un sistema de govern que es vulgui definir com a tal.

Sembla bastant evident que les mancances en aquest terreny del règim constitucional espanyol i del govern de l'Estat són enormes, i sens dubte són un reflex d'una cultura política poc democràtica també, que es manifesta en la conducta de tots els representants de l'Estat, inclosos bona part dels partits polítics que hi juguen algun paper. Una cultura, per tant, que també domina en una part de la societat espanyola que, paradoxalment, no accepta les regles de base del joc entre les diferències, per tant nega el contrari i fa de l'adversari l'enemic. Per això aquest menyspreu, rancúnia, odi i altres formes d'enfrontament que impedeixen la discussió democràtica, és a dir, la dialèctica civilitzada, i la redueixen a allò que en una expressió gràfica algú va anomenar la dialèctica dels punys.

Ja he dit que no volia ser políticament correcte, per això afirmaré que la banda unionista -en general, i com sempre que es parla amb un univers referencial tan vast acceptant totes les excepcions- és la que és més afí a aquesta segona dialèctica, la menys civilitzada. El cas del mecànic de Reus investigat per un delicte d'odi és un dels que ens ho mostra. A la repressió policial i judicial que el seu cas suposa, s'ha unit l'assetjament que està patint per part dels qui el cobreixen de penjaments a càrrec de la seva conducta. Com a exemple dins l'exemple, el que sento a la ràdio narrat per una familiar, no sé si esposa o mare: va ser increpat en ple carrer per un senyor -que a més acompanyava un nen de curta edat-, i no com a independentista o amb retrets per haver-se negat a atendre a un policia al seu establiment, sinó purament com a catalán de mierda.

És la mena d'actitud que és més rara -penso honestament- entre les files independentistes. Potser no som ja en la revolució dels somriures, però la gent que podem identificar en aquest bloc no sembla haver caigut encara en una batalla d'un estil tan poc civilitzat. I no hauria de fer-ho, ni tampoc el bàndol opositor, si tots fóssim capaços de veure l'adversari com l'element necessari per fer tirar endavant la nostra societat. Si tots ens poséssim una mica orientals i sabéssim que cada jing ha de correspondre's amb el seu jang -o a l'inrevés-, i que tot moviment pendular suposa que cal recórrer un camí d'una punta a l'altra per poder trobar-nos en l'eix central.


3/2/18

TREURE PIT


Potser una de les expressions més gràfiques que tenen a veure amb el nostre comportament, i segurament estesa a moltes llengües, sigui la de treure pit, com a imatge del sentiment d'orgull o del tarannà orgullós. És evident que els representants de l'Estat espanyol van aquests dies traient pit en relació al tema que sembla que ocupa gairebé la totalitat del seu exercici, el de sotmetre la revolta catalana. Després dels tràngols passats al mes d'octubre i la sacsejada patida a les eleccions del 21 de desembre, estan fermament convençuts d'haver sufocat aquesta rebel·lió i, com deia una de les seves adalils mediàtiques més prominents, l'Ana Rosa Quintana de Tele5, acabat amb el prussés.

La Quintana ho deia a tall de la pretesa enorme exclusiva que suposava difondre la captura de pantalla del mòbil del conseller Antoni Comín amb els missatges de desànim del president Puigdemont. Amb ser molt greu violar la intimitat de les comunicacions, no és la mostra més crua del retorçament de les normes de l'Estat de Dret que estem veient que usa el triple front espanyolista (polític, judicial-policial i mediàtic) aquests mesos.

Segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja deia, vantant-se, abans de les eleccions, d'haver escapçat l'independentisme, la tàctica de l'aparell judicial-polical és tallar el cap que s'atreveix a sortir de la línia de la legalitat que ell mateix ha imposat, o imposa cada dia amb noves interpretacions retorçades de les normes d'aquest intangible que en boca de tots els seus portaveus es redueix a la lleiuna llei que ja ha adquirit caires mítics, o potser religiosos, i que a mi em remet a les imatges de malson de Kafka sobre aquell castell enlairat, altiu i llunyà d'on surten les enigmàtiques proclames del poder.

Les últimes resolucions del jutge instructor del Tribunal Suprem, el ja famós Llarena, en què manté a la presó el conseller Forn o el vicepresident Junqueras, i que s'emparen en les seves conviccions més que no en atribuir-los actes que per molt que hagi volgut buscar sota les pedres no han comès, és una mostra ja insuperable de fins a on arriba l'Estat espanyol, sense dissimular, per mantenir la seva unitat.

Caldrà veure quin recorregut tindran les reclamacions i recursos de l'independentisme, en l'àmbit intern i en l'internacional, contra tals abusos de dret. Probablement tenen moltes possibilitats d'acabar prosperant, però a llarg termini. I aquesta és una de les claus: el temps. L'Estat juga a curtíssim termini i no té una estratègia ni una visió d'horitzó llarg. Treu pit per haver guanyat alguns batalles i creu que podrà sostenir la tàctica amb què les ha guanyat.

Aquesta tàctica és la que ha mantingut al poder tots els tirans i tots els cappo mafiosos: la de l'aplicació de la violència contra els qui es rebel·len contra el seu poder i l'administració de la por contra els potencials rebels. Però tard o d'hora aquesta tàctica esdevé insostenible i el gegant que treu pit acaba descobrint els seus peus de fang.

26/1/18

NO ENS FIQUEM EN POLÍTICA

Mariano Rajoy va tornar aquesta setmana a l'escenari on va fer cèlebre la frase "i l'europea?", el plató d'Onda Cero, amb el mateix periodista, Carlos Alsina. I va tornar a demostrar que davant un periodista mitjanament incisiu ensopega un i altre cop en la pedra de la seva absoluta manca de coneixements dels temes que haurien de preocupar tot un president del govern espanyol. Fins al punt que hi ha qui sosté la teoria que ho fa expressament perquè el personal faci acudits sobre ell i passi per alt temes tan bruts com la corrupció del seu partit, que l'esquitxa a ell mateix de ple. No crec que sigui així: simplement, la seva ment no està ara per ara capacitada per a més. I el que és més evident: això no li preocupa, perquè al cap i a la fi així ha aconseguit surar al capdamunt del poder durant dècades.

La seva tàctica sembla apresa del qui sens dubte és el mentor polític d'ell i de bona part -si no tota- la cúpula del seu partit, altrament dit organització criminal per alguns jutges i fiscal que investiguen els nombrosos casos que té oberts. Em refereixo a l'anterior cap de l'Estat, el general Franco, aquell home que des del PP es neguen a considerar dictador -mentre titllen de nazis els independentistes catalans-. És cèlebre la frase de Franco dirigida, ara no recordo si al seu successor, el rei emèrit, o a algun altre personatge: vostè faci com jo, no es fiqui en política i li anirà estupendament.

I és que entre les bajanades monumentals que va deixar anar en aquesta entrevista (que podeu seguir en resum per exemple al web de la Sexta), la que potser retrata millor la mentalitat d'aquest senyor és la seva resposta a la pregunta sobre com combatre la bretxa salarial entre homes i dones, que és a Espanya una de els més altes de l'anomenat món occidental. No nos metamos en eso, va respondre el president. No ens hi fiquem, en política. Deixem que els empresaris facin la seva tasca, i nosaltres al que ens toca: a llegir el Marca i a gandulejar.


Aquesta, si es limités a això, seria una doctrina neoliberal pura que caldria analitzar com pot tenir el suport popular que té, en aquest país i en d'altres. Però que evidentment encobreix una realitat molt més complexa. L'Estat sí s'hi fica en l'economia i en les relacions laborals, sí protegeix determinades empreses i determinats sectors de la producció que els oligopolis nacionals han aconseguit reservar-se enfront de les transnacionals voraces que a poc a poc han anat menjant-se sectors complets de les produccions de tot el planeta. Aquest proteccionisme ocult, que preserva aquestes mateixes transnacionals allà on els convé, es manifesta en tota la seva cruesa quan es tracta del gran pastís de la seguretat i l'ordre públic, el tradicional paper de gendarme que sempre se li ha reservat a l'Estat burgès. 

Ho veiem transparentment quan es tracta de reprimir el sector rebels i refractaris a aquest ordre econòmic, aquesta llei del mercat que proclamen, o al seu ordre polític, les bases del règim que els asseguren el governall. Ho veiem ara els catalans que hem desafiat la unitat de l'Estat i hem fet trontollar l'ordre econòmic del qual és vassall

I ho veiem en l'augment constant de la despesa militar que els dirigents de l'imperi estan imposant arreu. La despesa militar és una magnífica arma -mai millor dit- que els permet mantenir els seus sector de producció protegits i alhora posa en cintura les poblacions que poden tenir la temptació de qüestionar el magnífic ordre dels poderosos. El que tant adoren els qui, com Rajoy, no es fiquen en política i preserven així la seva còmoda butaca des d'on escampen la seva mirada mandrosa i cínica sobre les glòries i misèries del poble que els vota, obedient i mesell.

24/1/18

DE L’ARROGÀNCIA I DEL RIDÍCUL

Va ser un il·lustre poeta espanyol de la generació del 98, aquella generació ferida per la crisi imperialista del regne espanyol que esclata al 98 –i que s’arrossega intermitentment al llarg de tot el segle XX, amb les darreres possessions africanes-, qui va dir que aquesta Espanya menysprea tot el que ignora. Antonio Machado, mort en el curt exili, era un lúcid observador de l’Espanya caïnita que es reafirma en l’opressió sobre l’altre i que, tanmateix, mira d’anihilar-lo, sense importar-li que la seva pròpia identitat es vegi compromesa en l’intent.

En el cas dels catalans, aquest comportament arriba al paroxisme: l’espanyolisme imperial es nega a veure’s com a tal per la via d’afirmar que l’altre –el català- és en realitat una part essencial d’ella mateix –o almenys una perifèria irrenunciable del seu propi cos-, però alhora es veu incapaç d’integrar-lo com a veritable part del seu Jo.

Espanya com a entitat politicoadministrativa –que per tant té una base social i històrica que li proporciona la matèria- es nega a l’evolució més enllà d’alguns aspectes cosmètics i per tant la forma de què es dota pot variar en diverses manifestacions del seu règim constitucional, però en la seva base manté aquesta tensió entre la seva personalitat imperial i la seva profunda negació de la heterogeneïtat del seu corpus –i fins i tot del món, al qual en efecte denigra per la via d’ignorar-lo-. La seva sortida, en conseqüència, davant el conflicte, és la repressió. Una repressió doble: per una banda, reprimint el seu impuls autodestructiu mostrant un aspecte arrogant, ara fatxenda ara hipòcritament refinat, per tal d’encobrir la inseguretat dels seus complexos íntims davant un món que no governa ni encerta a entendre. Per altra banda, reprimint l’altre per la via violenta.

La violència contra Catalunya s’ha mostrat en el seu rigor més físic el dia 1 d’octubre, i per la via més sibil·lina i legalista en totes les accions comandades per l’aparell judicial. Bona part del món ho ha comprès, encara que el defensi la patent de cors d’un Estat en un ordre internacional que manté acurats equilibris de poder per tal de mantenir l’aparença d’estabilitat que desitja imposar el protogovern mundial constituït pels organismes internacionals i les grans corporacions mercantils transnacionals i els seus estats satèl·lits. Aquest avantatge de sortida que li confereix l’statu quo manté surant un Estat a la deriva, a la vora de l’hecatombe econòmica, que com l’emperador del conte es passeja nu sota una falsa vestimenta democràtica. Que continua amb aquests favors es va poder veure aquests dies amb la compareixença del president Puigdemont a una universitat danesa, on una professora autòctona el va interpel·lar durament acusant-lo de personificar una visió etnicista de l’Estat-nació, que és justament el contrari del que l’independentisme ha sabut abraçar per alliberar-se de l’asfixiant abraçada de l’ós espanyol.

 Sobre aquest punt de suport, com un dels precursors de l’imperialisme espanyol, el cardenal Cisneros,  va saber expressar, Espanya vol moure el món, fins al punt de relliscar decididament cap al fracàs quan es veu incapaç de mesurar les seves forces. Que el sistema judicial espanyol hagi hagut de retirar la seva ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont a Bèlgica o hagi renunciat a presentar-la a Dinamarca és una mostra de la seva feblesa, que cau en un involuntari toc d’humor. Així, quan el jutge del Tribunal Suprem assegura que no va cursar l’ordre perquè això era exactament el que esperava Puigdemont, ens recorda aquella escena d’”Aterriza como puedas” en què Robert Stack renuncia a fer una de les poques accions que pot salvar l’avió perquè això és el que (ells... que no se sap qui són) esperen que faci.


El súmmum del fracàs del sistema ha estat el rebuig del Consell d’Europa a triar el candidat oficial del govern espanyol per cobrir una plaça al Tribunal Europeu dels Drets Humans, l’expresident del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos, fidel servidor del govern en la causa contra Catalunya i antic membre del propi partit. Pérez de los Cobos havia mentit sobre el seu domini dels idiomes pensant que Europa és com aquest país, on matèria i forma s’adapten a les necessitats superiors dels interessos que ells creuen encarnar.


I, de vegades, com diria el meu Magnus T. Pfaff, ni que sigui com a justícia poètica, la supèrbia fa mesurar malament les passes i fa incórrer el fatu en un espantós ridícul.

20/1/18

COSTOS



El flamant ministre espanyol de l'Interior, Juan Ignacio Zoido -li dic flamant no perquè sigui relativament nou al càrrec, sinó perquè llueix molt-, va comparèixer al Senat per passar comptes sobre el que es va denominar Operació Copérnico, és a dir, el dispositiu policial per intentar impedir la realització del referèndum de l'1-O, o per salvar la democràcia, segons el llenguatge del mateix ministre. Salvar la Democràcia dels demòcrates que pretenien exercir-la, ni més ni menys.

Aquesta i altres perles a les quals ens té avesats aquest llustrós ministre de llenguatge força rústec -certament una compareixença tan llarga com la de dijous passat era tota una prova de foc per a les seves escasses dots oratòries-, anaven destinades, com no, a convèncer que l'operació Copérnico i els seus elevats costos confessats -87 milions d'euros amb 6.000 agents de les forces d'ordre públic desplaçats a Catalunya- eren absolutament indispensables i s'han de carregar a la insídia i contumàcia del moviment separatista català, aquesta vil amenaça contra la paradisíaca democràcia constitucionalista espanyola. Cost grosso modo que no va detallar el ministre, com no va detallar els 1.000 milions de pèrdua general per a l'economia catalana que, segons ell mateix, està tenint la violència secessionista.

No deixa de ser curiós que es triés el nom de l'astrònom polonès que va assentar la teoria heliocèntrica de l'univers, la que seria recollida pel gran científic de Pisa, Galileu, i de la qual s'hauria de retractar davant la Inquisició. Copèrnic ja havia mort aleshores i es va salvar de judicis similars. Els disbarats del ministre Zoido xoquen amb la multitud de proves que només un espectador absolutament desinformat o un cínic pot ignorar, però té en la llibertat de premsa que avui domina l'Estat espanyol una nova Inquisició que imposa la veritat oficial a la científica. 

La Inquisició amenaçava el pobre Galileu amb la pira depuradora. Les pires d'avui en dia són, en primera instància, monetàries. Només quan fallen els xantatges econòmics l'Estat llança el seu garrot o empresona sense contemplacions. Ha estat la inesperada resistència d'una bona part de la població i la classe política catalana a la pressió del sistema espanyol la que ha desfermat la violència repressiva del seu aparell judicial-policial, i ha mostrat al món les seves vergonyes difícilment homologables en les democràcies occidentals. I això els dol. Com va dir recentment en les seves columnes al diari Ara l'escriptora Empar Moliner, no es perdonaran mai el que ens han fet. Sí, perquè estan convençuts que és la nostra maliciosa persistència el que els obliga a fer el que no volien fer (paraules exímies de l'ínclit Rajoy).

Pel mateixos dies sabíem que el grup Prisa, el propietari de El País, altre temps exemple de les llibertats que la miraculosa Transició havien dut a Espanya, ha vist de nou ajornat el seu monstruós deute de gairebé cinc mil milions d'euros amb la banca fins al 2022, que enguany suposava un venciment de prop del miler de milions. Al mateix temps, la seva prominent figura, i primer director, Juan Luis Cebrián, continua al capdavant del Consell d'Administració malgrat haver estat destituït pels accionistes majoritaris del grup, els tres grans bancs espanyols més Telefònica i el fons internacional Amber, que havia capitanejat l'operació per destronar-lo el passat octubre. Sembla ser que una intercessió personal de Mariano Rajoy el manté al càrrec, almenys de moment.

Com havia dit el mateix Rajoy fa escassos dies, cal agrair a la majoria de mitjans espanyols el seu compromís i servei amb la causa de la unitat espanyola. Costi el que costi, la Constitució contra el pèrfid nacionalisme que la vol soscavar. Ja ho sabem, només dins aquesta Constitució hi ha democràcia. I només ella ens salva de ser uns carpetovetònics nacionalistes.

19/1/18

LES CONNEXIONS NO DESTAPADES DEL CAS PALAU

Dilluns vam tenir per fi, després de nou anys llargs de procés judicial, la sentència del cas Palau. I al portaveu de Ciutadans, José Manuel Villegas, li va faltar temps per vincular la condemna als Millet i Montull i el tresorer de Convergència, Daniel Osàcar, amb els expresidents Pujol i Mas i el nostre president a l'exili Carles Puigdemont. Que pugui haver un lligam entre Convergència i el PDeCat és indiscutible, i la sentència condemna a aquell partit a retornar 6,6 milions de beneficis presumptament obtinguts. La responsabilitat penal d'una persona jurídica, i més una associació tan peculiar com un partit polític, no deixa de grinyolar-li al meu esperit jurídic, però això a banda, és absolutament clar que Puigdemont no ha exercit mai cap càrrec de responsabilitat en aquell partit avui en dissolució

Miro algunes dades sobre Villegas, i comprovo que és barceloní, llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma. Em pregunto si vam coincidir algun cop en aquelles aules i aquells passadissos enormes o en el bar que ens lligava a la Facultat d'econòmiques. Però veig que és de 1968, i per tant no pot ser, és bastant més jove que jo, i jo ja havia abandonat aquell indret quan ell hi devia fer cap. Dada que em sorprèn, ja que fins ara l'havia imaginat més gran que jo. Potser és normal i és una distorsió sobre la imatge que de manera il·lusa em projecto de mi mateix, o potser és perquè fa enganyar sobre la seva edat el posat d'aquest home, que més aviat sembla mesetario, al qual no he vist mai somriure mentre parla amb aquella veu seva engolada, una mica model No-Do. Tampoc l'he sentit mai parlar en català, tot sigui dit.

El cert és que ni de Villegas ni de cap dirigent de Cs he sentit cap comentari sobre connexions de Millet i companyia amb el PP, partit germà amb el qual avui més aviat estan en trifulgues a causa de la composició del Parlament català. Però d'això, que se n'oblida com ho fa la sentència i com ho fa tota la premsa espanyola rellevant -amb les excepcions de sempre, minoritàries-, sí que se n'ha parlat. De fet, l'acusació particular que representà la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona ha denunciat que no s'hagi investigat prou els lligams de la Fundació del Palau amb una altra fundació,la FAES que impulsà José Maria Aznar, president del govern en bona part dels anys de glòria del regnat de Millet al capdavant d'aquell malbaratament escandalós de diners públics.

La investigació hauria revelat donacions de milions d'euros del Palau cap a la FAES, però potser hauria descobert també el desfasament entre les subvencions del principal aportador de fons destinats a les obres del Palau de la Música, precisament el govern Aznar, i el cost final de tals obres. Un desfasament que s'eleva ni més ni menys que a gairebé 10 milions, entre els prop de 27 que va rebre el Palau i el 17 de cost.

Una investigació detallada també trobaria proves documentals de les intenses gestions de Millet prop de la mateixa família Aznar per mantenir trobades que es podien dir íntimes, amb invitacions personals a la seva residència a Menorca, com informava el Crític ja fa quasi un any. I una mica d'afinació més, hauria detectat també les donacions del grup d'empreses de Florentino Pérez, un altre dels noms que està a totes les olles posades al foc i que mai no es crema

De tot això, ni rastre a la sentència. I de tot això, res a esperar en el futur. Mireu per on, sembla ser que, cas que algun jutge ho volgués tornar a destapar, es trobaria que els possibles delictes han descrit. És clar que això, repeteixo, no importuna a l'amic Villegas que, impasible el ademán, preferia apuntar la seva escopeta cap a l'independentisme, en comptes de saber reconèixer que el cas Palau, com la llarga sèrie de causes obertes contra el PP, més aviat assenyalen la corrupció galopant en què s'ha negat el model constitucional del règim del 78, inclòs naturalment l'Estat de les autonomies.

12/1/18

VÈNCER, NO PAS CONVÈNCER

La renúncia explícita a la via unilateral ahir, al Tribunal Suprem, de diversos dels encausats pel jutge instructor que duu a terme la macrocausa contra l'independentisme català, se celebra avui sense rubor a l'amplificador del poder judicial-policial espanyol, que és el que abans es coneixia com a quart poder i que avui no passa de ser això, el seu altaveu.

Ja ahir mateix l'encara delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, advertia tot cofoi que ja sabem què passa quan l'Estat espanyol es veu atacat de manera ferma. La clau és l'adjectiu, ferm. No pas de forma violenta, acompanyada de la força o per la imposició, simplement fermament. Encara que sigui de la forma més democràtica i pacífica. Basta que sigui ferma, és a dir, determinada, viable i factible. El que fa que l'Estat espanyoles es defensi, i això traduït vol dir elimini, contra qualsevol amenaça, es que atempti de manera eficient contra la seva sacrosanta unitat o contra el règim essencial que sustenta el seu aparell -els seus IBEX 35, les seves llotges del Bernabeu, etc-. Ja es preocuparà el seu aparell jurídico-policial i el seu altaveu mediàtic de construir el relat que justifiqui la seva repressió, com ho està fent la fiscalia del Tribunal Suprem i el seu instructor Pablo Llarena, convertits tots per a l'ocasió en un nou tribunal especial que ha susbtituït l'Audiència Nacional. Encara no se sap per què i sota quines lleis, tant aquest darrer tribunal especial hereu del Tribunal de l'Ordre Públic franquista com el que l'ha desplaçat a ell -i als tribunals ordinaris que havien obert causes connexes-, aquest Suprem esdevingut ara el TOP dels tops del sistema judicial repressiu que tan orgullosament publicita Millo. Però no importa. Els advocats dels encausats, i consti que no ho critico, estan més preocupats de fer sortir els seus defensats de la presó que de minúcies jurisdiccionals i altres qüestions que els durien de ple al marasme de la política en què s'han vist atrapats els Jordis, Joquaim Forn, Oriol Junqueras i la llista que cada dia s'amplia d'investigats.

Imaginem ara un país que, davant el que encara titllen d'órdago independentista, hagués triat la via britànica: hagués aplicat de veres la via negociada a la qual ara fan jurar lleialtat als empresonats per tal de perdonar-los momentàniament la pena preventiva de la presó. Imaginem que haguessin abordat un referèndum pactat i s'haguessin aplicat a una campanya intel·ligent de tergiversació i manipulació astuta de les dades i els fets que formen la base de les reivindicacions independentistes. Imaginem que en lloc del garrot haguessin fet anar els arguments -esbiaxiats en el que convingués, que d'això també han mostrat ser hàbils-. Imaginem que arribem a un 1 d'octubre o un 1 de desembre o el dia que fos amb urnes i una pregunta clara avalada pel seu totpoderós Estat. Hauria el resultat estat molt diferent al que insinua la divisió de forces del 21 de desembre? Probablement, si de cas, s'hauria decantat a l'alça cap a l'unionisme.

En lloc de la frustració, la impotència i la ràbia generada entre les files del reprimit independentisme, haurien generat sentiments de decepció, hauria laminat també la seva legítima il·lusió, però haurien acosenguit tancar el debat. Ara, el debat continua obert, soterrat i explosiu. Ara sí, com en les profecies autocomplertes, els que pregonaven irresponsablement la fractura de la societat catalana, han aconseguit dividir els catalans d'una forma difícilment reconciliable. Molt menys quan l'unionisme continua, no solament negant la seva violència, sinó mirant d'adjudicar-la al bàndol contrari.

Ja els ho va advertir Miguel de Unamuno, en els dies inicials de la guerra civil que l'Espanya irredempta que avui encarnen el govern del PP i els seus incondicionals, poden vèncer així. Però no convèncer. I així es va fent més gran la bretxa, més profunda la ferida.