LITERATURA, I DE LA DOLENTA

Joan Puig/ El Periódico

Que un jutge de la més alta institució processal de l'Estat elabori literàriament els fets perquè s'adeqüin a la imputació del delicte que pretén realitzar, i que ho faci a més amb tota mena de construccions paracientífiques (psicològiques i en tot cas subjectives) sobre la conducta dels processats, que directament forci les estructures no solament del tipus delictiu (contravenint un dels grans principis del Dret Penal modern, que és l'estricta tipicitat que cal en les conductes perquè puguin ser considerades delicte), sinó també conceptes que depassen la cultura judicial per entrar directament en la sociològica, com és el de la violència, que tot això es faci a més a més tergiversant i contrariant el que imatges retransmeses a tot el món han demostrat als ulls dels qui volen obrir-los (això sí),

Que uns fiscals carreguin amb acarnissament sobre les mateixes construccions falses de fets i normes penals que fa l'instructor, i que quan se'ls mana (en aplicació, no oblidem, del principi jeràrquic que presideix el seu propi Estatut) que rebaixin les peticions de mesures cautelars, com es va produir en les apel·lacions del conseller Forn, ho facin expressant públicament el seu dissentiment i oblidant-se de fer la seva pertinent motivació, deixant així via lliure a la militància ultradretana de l'acusació particular per imposar el seu cruel criteri,

Que els cossos policials elaborin informes sobre els fets investigats acudint a notícies de premsa (que segurament ells mateixos han filtrat), plens de conjectures, de flagrants errors d'apreciació, fins i tot de traducció, de vaguetats i desqualificacions genèriques i de fraseologia ideològica,

Que la cort mediàtica espanyola aplaudeixi les decisions judicials i no les qüestioni més enllà d'un sector molt minoritari, que no es preocupi per elaborar un relat alternatiu dels fets, sinó que l'accepti a pies juntillas, com accepta en ares del déu de la independència judicial les qualificacions jurídiques escandalosament contràries al sentit comú,

Que les escasses veus que s'alcen entre els intel·lectuals i artistes espanyols contra aquest estat de coses siguin sotmeses a un silenci acusador i a un boicot immediat i fulminant pel que fa als segons,

Que tot així passi en un país que es vanta d'haver fet una transició democràtica modèlica, de tenir un Estat de Dret exemplar, de ser l'enveja del món quant a llibertats i creixement del benestar, que ha sabut respectar la diferència entre els seus territoris amb una descentralització política mirall fins i tot per les nacions federals...

Només pot ser un cas de literatura. De la dolenta. De la pitjor.

La que firma un tal Llarena en unes interlocutòries que si passen als manuals jurídiques serà, precisament, com a model de la jurisprudència que trenca amb les declaracions universals de drets humans que van néixer per defensar els pobles dels estats autoritaris, i també com a exemple del que es pot fer per trencar des del propi Estat amb el seu Dret.

I que, com  a model pròpiament literari, entraria de ple en la Història Universal de la Infàmia que Jorge Luis Borges, aquest sí un gran literat, va un dia escriure.

ALGUNS "DESPLANTES" (Y LO QUE TE RONDARÉ, MORENA)

La degana M. Eugènia Gay ordenant a tot un president que acabi el discurs (El Confidencial Digital)

Tota llengua té expressions -moltes- i mots -bastants- que són difícilment traduïbles a altres llengües, fins i tot entre dues de ben properes com el català i el castellà. Si nosaltres, els catalans, tenim el seny o el déu n'hi do, els castellans tenen d'altres, com hombría, honrilla, o aquella guerrilla que ja ha exportat a moltes altres parles. No m'ho he estudiat, però potser el castellà és més ric en termes que tenen a veure amb la confrontació i el conflicte, mentre el català ho és més en els que tenen a veure amb la conciliació i el diàleg.

Potser és agosarat dir-ho. En tot cas, sí que sembla que el castellà té un registre molt variat per a totes les expressions que tenen relació amb l'honor, un terme que ja de per si ens remet a societats on és molt preuat l'alt concepte de si mateix que té el parlant. O, millor dit, l'alt concepte de si mateix que vol que se li reconegui en la seva societat, en el seu entorn. Per això, potser, no he trobat cap equivalent català al mot desplante del castellà.

Desplante és el que va tenir ahir el president del Parlament, Roger Torrent, a aqueixa institució barcelonina de rancio abolengo -una expressió que té equivalent català (antiga soca ) però en desús-, que és el Círculo Ecuestre. Diverses intervencions del públic van ser crítiques, i dures, però la que ha donat la volta al món ha estat la d'un empresari alemany de cognom Jacobi,que a part d'altres expressions limítrofes amb l'exabrupte, li va desitjar la presó al qui actualment és la màxima autoritat autonòmica.

Aquesta actuació tan impròpia del que, a la fi, només és un particular, podria ser una simple anècdota, si no fos que plou sobre mullat. Encara no fa quinze dies, la degana del Col·legi d'Advocats barceloní, Maria Eugènia Gay -dels Gay de tota la vida-, es permetia estirar de les orelles al mateix president Torrent en un acte institucional, per permetre's parlar de presos polítics davant del ministre de Justícia espanyol Rafael Català.

No ens imaginem la situació inversa: representants de la societat civil o institucions catalanes esmenant la plana en públic a un ministre espanyol o desitjant la presó a la presidenta del Congrés espanyol. En tot cas, tots sabem què obtindria ipso facto l'agosarat o agosarada. Querella de fiscalia o citació judicial per incitació a l'odi o ves a saber quin altre delicte.

Aquest estat de coses, que tots coneixem i que hem vingut a reconèixer com a normal, ja sigui vist des de l'adhesió o des de la repulsa, és el que certifica el gran desequilibri de poders que impera en aquest Estat de Dret, en aquesta monarquia constitucional, que es vanta (o vantava?) d'haver establert una organització quasi federal, una descentralització sense parangó al món. Un mite tan fals com tants altres (recorden allò de sense violència es pot parlar del tot), en aquesta democràcia de baixa densitat que hem de gaudir/patir. Ha bastat una simple decisió coordinada entre els diversos dipositaris del poder de l'Espanya eterna, la nació més antiga del planeta però que paradoxalment no compta amb nacionalistes a les seves files, per desmuntar com un simple castell de cartes la bastida de l'Estat de les autonomies. 

I és per això que assistim a escenes com aqueixes que abans he descrit. Aquelles en què els que es consideren defensors de la llei espanyola saben poner en su lugar a aquests catalans insolents. La llista seria inacabable. I el que durarà, o com diu una altra expressió castissa, y lo que te rondaré, morena*.

*En homenatge a les feministes que es poden veure identificades en aquesta expressió tan reveladorament masclista

L'EFECTE MIRALL

Deia ahir al Parlament Inés Arrimadas, la cap de files de l’oposició i de la llista més votada a les passades eleccions, que cal agrair a l’independentisme que hagi despertat a Espanya  un patriotisme civil normal, cívic i modern. Deixarem estar això de modern, paraula que tant agrada als defensors d’un model social profundament reaccionari. Deixarem també de banda la resta d’epítets que res no afegeixen. Deixarem de banda també la distinció entre patriotisme i nacionalisme, aquesta distinció que fan invariablement els nacionalistes imperialistes i de la qual ja em vaig ocupar en un altre lloc.

Fixem-nos, més aviat, en els efectes d’aquest despertar al qual al·ludeix Arrinadas. El que d’altres, amb menys cinisme que ella, han dit el del feixisme espanyol. El que veiem és el que en un article a l’edició d’avui de l’Ara, Suso de Toro qualificava de retrocés democràtic, o –potser més precisament- autodestrucció democràtica, en paraules de la directora del mateix rotatiu, Esther Vera, a la seva columna també d’avui.

Un govern que viola la norma fonamental i bàsica de l’Estat, la seva Constitució, aplicant arbitràriament el que no diu tal norma per anorrear el sistema de la divisió competencial de l’Estat que encara avui es vanten d’anomenar com el més descentralitzat del món. Un Senat que ratifica com a legal el cop de mà constitucional (inconstitucional, caldria dir) del govern contra la comunitat autònoma díscola. Un Tribunal Constitucional que accepta mansament el seu paper de forçat sancionador de les normes emanades pel mateix govern. Un poder judicial presidit per un Tribunal Suprem que s’arroga a si mateix competències que no li atribueixen les normes jurisdiccionals i s’inventa normes penals per justificar extraordinàries mesures de presó a l’empara de circumstàncies igualment inventades, un poder constituït per veritables tribunals especials –prohibits per la regulació europea- com l’Audiència Nacional, i acabat de rematar en una multitud d’òrgans judicials que, sostinguts per una fiscalia carregada de zel per defensar les ordres emanades directament del govern, i quan calgui reforçada per acusacions privades de signe ultradretà, actuen dia sí i dia també perseguint tota manifestació de dissidència contra els designis del poder que representen. Cal afegir l’anomenat quart poder: uns mitjans informatius absolutament manipulats que saben alhora com manipular tots els tripijocs del poder per llançar-los contra l’oprimit i no contra l’opressor. No importa quants drets i llibertats es quedin pel camí: la llibertat d’expressió, la de manifestació, la de participació política.... Tot per tal de mantenir la seva santa causa.

Quina santa causa? La de la unitat d’Espanya? Sí, però també una altra, en el fons molt més profunda. L’independentisme és ara l’enemic, però cada dia veiem també com cauen sota la màquina repressora de l’estat espanyol moltes altres formes de dissidència: cantants, artistes, manifestants per qualsevol reclamació que l’Estat consideri pertorbadora. No ens enganyem, l’independentisme no ha despertat aquest zel patriòtic, simplement l’ha fet més evident, en afectar una massa molt més gran de persones quan abans es reduïa a grups més marginals o minoritaris.

La veritable virtut de l’independentisme, en aquest àmbit de què parlem, és haver enfrontat l’Estat espanyol –i a tota la ciutadania que li dona suport- al seu veritable rostre: una cara lletja, autoritària, crispada, intolerant, no democràtica. La cara del Rei quan després de l’1 d’octubre va renyar els seus súbdits catalans.

Un dels recursos més habituals que usa el govern del Partit Popular i els seus partits adlàters –tota la partida del 155-, com la seva cort mediàtica, per manipular l’opinió pública és la de l’efecte mirall: atribueixen al que tenen en front tot allò que de més menyspreable troben dintre d’ells mateixos. És normal, així, que acabin odiant aquesta imatge. Quan el responsable màxim de la repressió de l’1 O , el coronel de la guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, va declarar davant el jutge instructor del Tribunal Suprem que no admetia que hi haguessin hagut càrregues policials aquell dia, sinó pures actuacions policials –eufemisme que li secundava dies després el patètic delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo-, estava retratant exactament la veritable dimensió d’aquesta projecció del rebuig del que són i representen i busquen, inútilment, negar.

I és que Espanya, a Catalunya, s’ha mirat a si mateixa a la cara. I no li ha agradat gens el que ha vist. No s’ha agradat. ¿Serà capaç de reflexionar-hi i buscar la reacció positiva, o insistirà en la seva forassenyada autodestrucció de tot el que podria preservar encara les seves virtuts i la dignitat que li resten al seu poble?